Cafè per a tothom

Isabel-Clara Simó

Sabeu què és el més espaterrant de l'acord estatutari? Doncs que el ministre d'economia, el valencià Pedro Solbes, l'endemà mateix, anunciés una dada que ha passat una mica desapercebuda; que el nou finançament català, que de ben segur ens vendran com una esplèndida panacea, serà estès a totes les comunitats autònomes. Que el cafè per a tothom que va idear Suárez continua vigent com aquella humiliant Constitució que és avui la bandera dels franquistes. Què se'n dedueix? Doncs que la cosa estava prèviament pactada amb el PP, i que aquest tenia per missió despotricar-ne, cosa ben convenient, però satisfet in pectore. Per això qui salta d'alegria és un que no és militant del PP, Rodríguez Ibarra, i per això un despistat com Piqué xerra el que no toca, lapsus que cometia sovint quan era ministre espanyol d'Exteriors.

Aquest nou Estatut és un simple pacte -calia un Estatut per a això?- i no resol ni el desequilibri de la balança fiscal ni defineix Catalunya com a nació. I per cert: si Catalunya no és una nació, ¿com pot haver-hi organismes oficials que així ho asseguren? Em refereixo, per exemple, al Teatre Nacional, car no pot haver l'adjectiu nacional sense el substantiu que l'origina, nació; de la mateixa manera que, per més que diguem Estat espanyol, l'adjectiu espanyol no podria existir si no existís el substantiu Espanya.