El Naufragi del Golea

Crim (13 i final)

golea | 11 Novembre, 2005

epíleg a l’illa de les malediccions

Aquesta illa llunyana, en la qual ara visc, és l’illa de les malediccions.
Bull al meu voltant una mar adversa, d’un blau blanquinós, que s’enfosqueix en un horitzó musti, buit de veles llatines i de ximeneies transatlàntiques. Hi ha sota els meus peus una massa de terra terrossa sota punyals corbs de cactus, figueres mòrbides i argelagues daurades. Damunt unes roques frontals s’acuben les ombres violentes d’uns romaguers. Jo, el fillastre de l’illa, l’aïllat.
Assistesc a l’obertura del naufragi més llarg dels segles. L’anunciat tendrament per l’Apocalipsi. Aquell en què el sol s’immobilitza de sobte, o en què el seu pas és tan tímid que la vista no encerta a seguir-lo o a penes si ho adverteix.
Pressent que no s’acabarà mai aquest ocàs, midat per un gran rellotge, del qual el pèndol corregués a cada oscil·lació milenars de quilòmetres. Pendents d’ell hi ha un neixement d’aventura, un ou en flor i una pistola encasquetada.
“Jo no he duit fins aquí -escric- ni les seves cuixes de neu, ni les seves mans hàbils, ni tan sols els seus ulls desmesuradament oberts dedins d’un estoig sense llegenda...” Vaga a l’aire un alt or d’absència, com vigília de l’ànima en pena, o somni de nin agonitzant, en lluita silenciosa amb el paisatge i els seus records.
De trencats racons arriben ecos d’alcoves secretes sobre jardins enllunats; de balcons entreoberts a nits profundes; de veus impotents de nàufrags; de bancs solitaris on jeuen cadàvers de nines acabades d’assassinar; d’homes que corren per un carrer llarg en el fons del qual hi ha un guinavet ensangonat, un jove molt pàl·lid i molts angoixosos crits de fam.
¿D’on ha caigut aqueixa llum en què s’han cremat les meves mans i les cartes on el meu únic secret vivia entre aborronats tremolors aclaparants?
¿Qui és aqueixa dona que s’ha llançat a la mar per a no haver de despullar-se més davant mariners, comerciants i soldats, tan fràgil i blanca, que el seu cos, un moment sobre l’aigua, es fongué amb l’espuma marina i amb l’estela de la lluna i amb les ales de les gavines?
¿D’on ha vengut aqueix crit que interromput de sobte l’horabaixa i ha fet tornar al mateix temps tots els ulls i totes les mans cap a un mateix punt vagorós i distant?
¿I de qui són aquests cadàvers que ha duit la darrera marea damunt les platges de l’alba i de qui són aqueixes corones de roses i aquests passos silenciosos damunt l’arena en ombra?
Jo, el fillastre de l’illa. L’aïllat.
Assistesc a l’obertura del naufragi més llarg dels segles. Aquell que el colpejar del bec d’un corb ho mideix sobre el cor d’una verge, i del qual hi ha penjant amargors, olis i somnis.
Quan guaiti, una nit, al mirall, amb un canelobre encès entre les mans, veuré fer-se de dia darrera el vidre la meva imprevista vellura precipitada per un lívid horabaixa sense proa.
Em vaig enfonsant, atropelladament, en un ocàs que es fa de cada vegada més profund, precedit per l’àvida cita d’una estrella.
Un dematí em vaig despertar hoste de les meves ales malmenades i no tornaré a dormir-m'hi, potser.