El Naufragi del Golea

Crim (12)

golea | 18 Octubre, 2005

diari
a l’ombra d’una barca

13 de gener

Els barris mariners dels ports de la Mediterrània estan avui massa vigilats perquè pogués acabar bé la meva aventura. Això és tot. La meva aturada es rompé a les seves meitats. S’agostà la seva fi, com un somni interromput. Restaren allà, a la blanca alcova del crim, esperant remenar dels meus ulls, i entre daurades cases policíaques, un cavall de cartró, assassí del seu infantil amo; un cable elèctric, electrocutador d’un vell cotxer; un guerrer de quadre històric, que gairebé no donà, per a assassinar-lo, temps al seu pintor, que acabàs de pintar-li la seva espasa; una fulla Gillette, autora de miraculoses sagnies; un penis sexagenari, violador i assassí, a la vegada, d’una nina de set anys.
Fou tot tan imprevist, estava jo tan lluny del món, tan prop de Déu o tan veïnat dels àngels, que m'és impossible poder reconstruir ara com succeí tot allò.
Encara m’admira la freda habilitat amb la qual vaig poder eludir una persecució tan astuta. Em tremolen encara les cames. Em brunzen espantosament les orelles. Visc ocult, des de fa quatre dies, al fons d’una barca encallada en una solitària maresma, només visitat cada nit per un horrible mariner norueg, que em du pa, esperances de fuita, fruita passada i roses vermelles.
D’aqueix mariner esper la meva alliberació, que s’allarga ja massa. No dorm. A penes menj. El renou igual i constant de la mar damunt una vella escullera pròxima acabarà tornant-me boig, si abans no em faig un baül amb la meva barca o em deix engolir pels taurons.

18 de gener

Anit he vist, sobre una lluna minvant, una rossa Verge del Carme. Tenia un gran escapulari marró i uns blaus ulls maternals. Ella mateixa m’ha anunciat la meva pròxima alliberació sobre una hermosa nau d’argent.

19 de gener

Des que ha apuntat el dia aguait inútilment, a través d’una ampla escletxa oberta entre dues fustes de la barca, el pas imperiós d’una nau.
Esper que aquesta nit potser es resolgui tot. Confii, més que en el mariner norueg, en la pròxima lluna. La mar es confondrà de sobte amb el cel, i seran els vents de l’Est els meus hostes, i la meva barca la lluna neixent. Podré anar despullat damunt ella, amo de les meves barbes florides, timoner de les seves banyes, blanc com ella i com ella sense pàtria. Serà un viatge feliç de no sé encara quina remota Citerea. Prevenc que tot succeïrà així com ho pens.

20 de gener

Blanca com el vaixell que em salvi era aquella blanca al·lota. Qui despullà el seu cos? Qui el tirà a l’aire?
Jo vaig veure el seu enterrament de jove noucasada. No vaig tocar per ventura les seves carns envermellides?
No sé el seu nom, ni el color dels seus cabells, ni el timbre de la seva ànima. Hi haurà sens dubte una petita làpida, perduda entre flors d’un cementeri de barri.
Blanca com el vaixell que m’espera. Només sé que era blanca; però que després fou vermella. ¿Qui ha dit que jo era el seu marit, que la vaig estimar, que hi vaig tenir un fill? Aaaaaaaaaah! Udola una altra vegada la mar. Sí. Ja romp la vella escullera. Du-te’n després la platja i la meva barca.
No esper res de tu, horrible norueg.
No esper res de les teves mans sangonoses ni de les teves promeses odioses. Guardaré els teus braços de remador. Guardaré les teves experiències marineres.
Jo ja tenc el meu vaixell de plata.
Ja és aquí. Abans que tu, norueg. Quan arribis, ni hi serà la barca buida ni potser em trobaràs a mi a la barca. Jo he clavat les seves posts marcides i he posat guix a les fractures i he reparat els seus rems i l’he aparellat per al viatge. Mira la maresma solitària, l’onatge de la mar i el solc de la meva partida.
Menja’t el teu pa, robat en no sé quin forn. Menja’t la teva fruita –horrible norueg– i les teves roses.