El Naufragi del Golea

prova capšalera
Francisco GutiÚrrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Equivocar-se tant!

golea | 31 Gener, 2009 23:30

Equivocar-se tant! Equivocar-se tant!

Hope

Something was dead in each of us,
And what was dead was Hope.
Oscar Wilde



1

Equivocar-se tant
com per deixar escapar la vida
que corria com un alè que no pot viure
sense l’ull que tot ho observa,
que tot ho domina.

Equivocar-se tant!
Tant com per no sebre endevinar la desfeta,
no sebre prevenir les pluges,
no intuir que al final de la tempestat
el llamp calaria foc al bosc
on s’amagava allò que en diuen amor.

Equivocar-se tant!
Tant com per no sebre retirar les paraules
que digueres en somnis
entre la boirina crepuscular
d’aquells dies que foren després tan lluminosos.
Equivocar-se tant!
Com per no veure la teva imatge
fonent-se com el gel de les muntanyes
quan ve la primavera
per abraçar-te
i per dir-te que les coses només tenen
aquell color especial perquè tu les hi pintes.
Equivocar-se tant!
Tant i tan de pressa que el temps
no deixava espai pel gaudi,
per a la dansa de la pluja,
per l’amor que sempre arriba tard
a les teves cites desesperades.

Equivocar-se tant amb tu,
equivocar-se tant amb mi,
deixar escapar l’amor que se’n va aviat, molt lluny,
i converteix el que abans era el teu paisatge
en un paratge desolat
on equivocar-se tant
és el preu que has de pagar
per haver somiat
que no et tornaries a equivocar.

Equivocar-se tant!

Equivocar-se tant
amb les idees,
amb les imatges,
amb les il·lusions fetes pols a cada cantonada
on t’espera la paraula,
la carícia mig somiada,
mig intuïda,
però mai no real del tot,
mai no acabada.

Equivocar-se tant i amb tanta contundència!
Tant com per no veure el miratge
que no és sinó la teva mirada distorsionada
per l’efecte del sol i de la calor
sobre les coses que estimes i que desitges.

Equivocar-se tant com per no entendre
que no existeixen els somnis
fets d’alcohol i de mentides,
de mirades apagades, d’il·lusions reals
com la mateixa vida que contínuament t’enganya.

Com pot ser possible equivocar-se tant?
Però ho és!
És tan real
que equivocar-se tant
és allò que fas cada dia
que intentes no equivocar-te,
que intentes sobreposar-te a totes
i cadascuna de les equivocacions
que han convertit la teva vida en una gran mentida.

Perquè equivocar-se tant i tant
és al cap i a la fi la teva vida,
el teu amor, la teva mentida,
allò que vius, allò que respires,
allò que sents i potser també
allò que t’il·lumina,
com ho feia el resplendor del llamp
en aquelles nits de somnis d’amor
que es presentaven davant els teus ulls
com si tot allò fos una pel·lícula,
una ficció,
és a dir,
com si fos una gran mentida.


2

Equivocar-se tant
amb la teva mirada,
amb les teves carícies,
amb les teves besades.

Equivocar-se tant
amb les teves poques telefonades,
amb els teus missatges,
amb les meves esperances (?).

Equivocar-se tant
amb l’amor, amb la passió,
no veure les mentides, no pressentir els errors,
caminar per la platja tot sol
i sentir-se l’amo del món.

Equivocar-se tant
i precisament per això
no voler intuir el final,
no voler acceptar la mort.

Equivocar-se tant
i mirar la frontera que mai de mais
podràs transpassar, la frontera de l’amor?,
la frontera de les teves tristes especulacions
sobre l’eternitat i sobre la seva claror.

Equivocar-se tant
amb el teu somriure,
amb el teu cos,
amb el teu sexe.
Equivocar-se tant
amb les teves passejades,
amb les teves mentides,
amb les teves frases mai no acabades,
amb els teus dubtes interiors,
amb les teves mancances.

Equivocar-se tant
amb les teves promeses,
amb les teves voluntats
mai no acomplertes,
amb les teves decisions
tan poc consistents
com els niguls que dibuixen el cel,
com els paisatges de sorra,
com els camins de la mar,
com les imatges de la fosca.

Equivocar-se tant
amb les construccions de la teva ment,
del teu deliri, de les teves frustracions.
Equivocar-se tant
pensant en tu com si fossis real,
com si estassis aquí, amb mi,
al costat del foc, del foc que hem encès
entre tu i jo amb una llenya que no existeix.

Equivocar-se tant
i precisament per això
tenir la sensació que tot ha estat real,
equivocar-se tant
que tanmateix tot tan se val
perquè mai no podràs tornar a començar,
mai no podràs tornar a somiar
que sigui tan fàcil equivocar-se tant.


3

Equivocar-se tant
creient en tu, creient en mi,
que junts marxàvem per avingudes d’avui i de demà.
Equivocar-se tant
d’esperar aquests petits, terribles i miserables miracles
que ens fan la vida més suportable...
Equivocar-se tant!

I mirar les despeses del viatge,
que no ens agafi desprevinguts l’arribada,
que l’equipatge no pesi massa,
que els telèfon no ens separi,
que ens estimem quan arribi l’horabaixa,
que no marxem abans d’hora,
que tot això sigui una gran jugada,
que l’hivern i l’estiu ens acompanyin,
que la neu no sigui només per lliscar-hi,
que ens sigui lleu el despertar,
que no ens ensorrem com les cases...

Equivocar-se tant fent plans,
suposant coses que mai no seran,
fent equilibris per no caure al buit
o a la mar, que ens separa, que no ens uneix,
que ens escup cap una platja deserta
on ens espera el final d’un aprenentatge
del qual, malgrat tot, no hi ha tornada.

Equivocar-se tant
escrivint fulles i fulles
que en realitat no diuen res,
que són un trencaclosques molt difícil d’entendre,
una llepada de bou sobre la gran desfeta,
una bandera blanca en una guerra no declarada,
una claraboia inútil per on ens esmunyim del naufragi.

Equivocar-se tant
mirant-te a la cara per a trobar la resposta:
però no n’hi ha.
Només silencis expressen
les teves mirades quan baixes per l’escala:
ni sí ni no, sinó tot el contrari.

Equivocar-se tant
i sebre-ho i continuar equivocant-se
per sempre més
com si això fos
l’únic que pots fer.

Equivocar-se tant
perquè no és veritat.
Equivocar-se tant
perquè més enllà de les mentides
hi ha altres mentides encara més terribles,
encara més vertaderes.


4

Equivocar-se tant
que després no t’ho acabes de creure,
que penses que és impossible
haver-se equivocat tant.
Equivocar-se tant
d’equivocar-se tant
mirant la crua realitat
i creure-la distinta.
Equivocar-se tant
amb la paret que et tapa la vista,
equivocar-se tant
amb el mapa de l’amor
que condueix la teva vida
per camins inexistents,
per boscos inexpugnables.
Equivocar-se tant
i no sebre reemprendre la marxa,
no trobar les dreceres
que et reenvien cap a una altra banda.
Equivocar-se tant
que ja no esperes res,
res més que la fi d’aquest somni,
la fi de les esperances i de les seves angoixes,
la fi de la cursa
i l’arribada... a cap banda.


5

Equivocar-se tant
maniobrant entre la fosca,
entrellucant una sortida
que no existia
més que en els meus somnis
tots plens de beneitura.
Equivocar-se tant
xuclant la llum de la Lluna
sobre els paisatges de la nostra vida,
sobre les cases, penetrant per les finestres
que ens mostraven la sortida
per on escapar-se’ns si volíem.
Equivocar-se tant
no agafant la drecera
per on era possible arribar a l’altra banda,
a l’altra banda on tot s’esdevenia,
on érem lliures de gaudir d’aquella llum
que tot ho encenia.
Equivocar-se tant
creient-te valent per fer-ho
i descobrint que era impossible,
que la pèrdua estava servida,
que no trobaries la sortida
dibuixada per la llum de la Lluna,
que tot era una mentida
i que la llibertat, ni que sigui en somnis,
sempre és traïda.



i 6*

I finalment, no me’n puc avenir
d’haver-me
equivocat tant
pressentint no sé què
en les nit de Lluna Plena
quan esperava
no haver-me
equivocat tant.

novembre 2005

Clicau per a escoltar

Ara veim el cap de l'esperança

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIË: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb