El Naufragi del Golea

Crim (9)

golea | 23 Maig, 2005

retorn

Han habitat un carrer i una plaça els meus somnis de moltes hores i anys. Han estat escenari dels meus malsons fustigants, refugi de les meves ensopegades injustes, cel de les meves coratjoses regressions. Al meu episodi quotidià, aqueixa plaça i aqueix carrer no han mancat mai. Hi ha estat la meva estàtua d’heroi i la capelleria d’un dol. En elles, la vitrina d’una alba i l’alcova d’una posta i el cos sagnant d’una dona llunyana. En elles un enterrament grotesc, un al•lot carbonitzat, una aturada espantosa. Devora els meus ulls de nin anormal; des de la meva infància desesperada i tràgica. Ja només aquí i ara. Ni després ja ni en altre lloc.
Tal nebulosa entre ales d’ahir i presons de sempre!

1

Es deia així: el carrer del Mort. Però la seva categoria no arribava ni tan sols a carreró. Eren vint metres de mal empedrat camí entre dos murs, blancs quasi per miracle.
Malgrat tot el nom investia al carrer del Mort d’una macabritat que no li venia. A estones, devia horroritzar-se del seu nom el carrer del Mort, i en aquests moments se l’hagués canviat per qualsevol altre.
El carrer del Mort tenia al seu fons un paisatge de barques de vela sobre una mar en calma, de gavines, sols de ponent i niguls rosats.
En el carrer del Morts hi amagava el meu batalló dels vuit anys, per a apedregar millor al batalló enemic, mal arredossat rera els pocs capserrats d'una maresma.
El carrer del Mort protegí les millors conspiracions de nin conspirador. D’ella únicament ho esperava tot. Amb els seus efectes purs vaig composar la meva primera lletania.
Escusat de la meva infància sense preceptor anglès i dels meus gentils amics del barri de la Hoya!
Parc dels fulls del dissabte!
De tots els meus objectes de la infància he salvat aquest carrer del Mort, i el salvaré sobre tots els meus objectes d’avui. El meu record va cap a ell com els meus peus dels vuit anys.
A ell dec, en primer lloc, una doble epidimitis crònica, que em fa posar vermell cruelment en despullar-me devora els llits bombats de les amigues d’una nit.
A ell dec també una cicatriu retorçada, com d’escròfula cerebral, que la meva calba prematura acabarà abandonant al centre del front.

2

Als meus horabaixes de llavors hi havia una plaça solitària fins on arribava el renou de la mar pròxima. La plaça era gran i obscura, amb bancs vulgars de pedra i arbres alts i incolors.
Veia la plaça únicament des del fons d’un carreró costerut que moria a la mateixa plaça. Sé, tanmateix, que si pogués avui asseure’m a qualsevol dels seus bancs els recordaria amb la sensació exacta de la seva duresa, més que constatar-la per primera vegada. Crec saber també quina profunditat donarien les petjades de les meves botes damunt el seu sòl de terra. Hi passejaria com el seu hoste, més que com el seu veí.
La mar sonava tan pròxima a la plaça, que la convertia en platja; que la limitava com la mar. Era -no va tenir, mai fou- una platja abandonada, vestida amb vidrets de plaça de província. Tenia la desolada nuesa fatal de la platja. Arbres i bancs, mirant-se porucs, l'omplien d'una angoixa muda, que es comunicava a tot allò que fregava amb ella.
Fins al meu amagatall del carrer immediat arribava la seva freda carícia de plaça tràgica. La seva ombra desgraciada. La subtilesa repugnant d’una ala d’ocell advers, construïda amb olors de peixateria, flors velles, aigües podrides i excrements humans.