El Naufragi del Golea

prova capšalera
Francisco GutiÚrrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

L'illa en pes

golea | 20 Juny, 2007 17:12

L'illa en pes

L’illa en pes



La maleïda circumstància de l’aigua per tot
m’obliga a asseure’m a la taula del cafè.
Si no pensàs que l’aigua m’envolta com un càncer
hagués pogut dormir com un tronc.
Mentre els al·lots es llevaven la roba per a nedar
dotze persones morien en una habitació per compressió.
Quan a la matinada la captaire patina a l’aigua
en el moment precís en què es renta un dels seus mugrons,
m’acostum a la pudor del port,
m’acostum a la mateixa dona que invariablement masturba,
nit rere nit, el soldat de guàrdia en mig del somni dels peixos.
Una tassa de cafè no pot allunyar la meva idea fixa,
en altre temps jo vivia adànicament.
Què va dur la metamorfosi?

L’eterna misèria que és l’acte de recordar.
Si tu poguessis formar un altre cop aquelles combinacions,
tornant-me el país sense l’aigua,
me la beuria tota per a escopir al cel.
Però he vist la música aturada als malucs,
he vist les negres ballant amb tassons de rom als seus caps.
S’ha de botar del llit amb la ferma convicció
que les teves dents han crescut,
que el teu cor et sortirà per la boca.
Encara sura als esculls l’uniforme del mariner ofegat.
S’ha de botar del llit i cercar la vena major de la mar per a desagnar-lo.
M’he posat a pescar esponges frenèticament,
aquests éssers miraculosos que poden buidar fins a la darrera gota d’aigua
i viure eixutament.
Aquesta nit he plorat en conèixer una vella
que ha viscut cent vuit anys envoltada d’aigua per tot.
S’ha de mossegar, s’ha de cridar, s’ha de rapinyar.
He donat les darreres instruccions.
El perfum de la pinya pot aturar un ocell.
Els onze mulats es disputaven el fruit,
els onze mulats fàl·lics moriren a la vorera de la platja.
He donat les darreres instruccions.
Tots ens hem despullat.

Vaig arribar quan donaven un tassó d’aiguardent a la verge bàrbara,
quan regaven rom pel terra i els peus semblaven llances,
justament un cos al llit podia semblar impúdic,
justament en el  moment en què ningú no creu en Déu.
Els primers acords i l’antiguitat d’aquest món:
hieràticament una negra i una blanca i el líquid en botar.
Per a posar-me trist m’ensum sota els braços.
És en aquest país on no hi ha animals salvatges.
Pens en els cavalls dels conquistadors quan cobrien les egües,
pens en el desconegut so de l’areito
desparegut per tota l’eternitat,
certament m’he d’esforçar per tal de deixar clar
el primer contacte carnal en aquest país, i el primer mort.
Tots es posen seriosos quan el timbal obre la dansa.
Només l’europeu llegia les meditacions cartesianes.
El ball i l’illa envoltada d’aigua per tot:
plomes de flamencs, espines de pagre, rams d’alfabaguera, llavors d’alvocat.
La nova solemnitat d’aquesta illa.
País meu, tan jove, no saps definir!

Qui pot riure sobre aquesta roca fúnebre dels sacrificis de galls?
Els dolços ñáñigos baixen els seus punyals acompassadament.
Com una guanàbana un cor pot ser traspassat sense cometre crim,
tanmateix el bell aire s’allunya dels palmerars.
Una mà en el tres pot dur tot el sinistre color dels caimitos
més lluent que un mirall a la serena,
tanmateix el bell aire s’allunya dels palmerars.
Si enfonsassis els dits dins la seva molsa creuries en la música.
La meva mare va ser picada per un escorpí quan estava prenyada.

Qui pot riure sobre aquesta roca dels sacrificis de galls?
Qui es té a si mateix quan les claus xoquen?
Qui menysprea ofegar-se en la indefinible flamarada del flamboian?
La sang adolescent bevem en les polides xicres.
Ara no passa un tigre sinó la seva descripció.

Els blancs barrams perforant la nit,
i també les famèliques dents dels xinesos esperant el berenar
després de la doctrina cristiana.
Encara aquesta gent pot salvar-se del cel,
ja que al compàs dels himnes les doncelles remenen amb destresa
els fal·lus dels homes.
La impetuosa onada envaeix l’extens saló de les genuflexions.
Ningú no pensa a implorar, a donar gràcies, a agrair, a testimoniar.
La santedat es desinfla en una riallada.
Siguin els caòtics símbols de l’amor els primers objectes que palpi,
afortunadament desconeixem la voluptuositat i la carícia francesa,
desconeixem el perfecte gaudidor i la dona pop,
desconeixem els miralls estratègics,
no sabem dur la sífilis amb la reposada elegància d’un cigne,
desconeixem que molt prest practicarem aquestes mortals elegàncies.

Els cossos en la misteriosa brusca tropical,
en la brusca diürna, en la brusca nocturna, sempre en la brusca,
els cossos obrint els seus milions d’ulls,
els cossos dominats per la llum, es repleguen
davant l’assassinat de la pell,
els cossos, devorant onades de llum, esclaten com gira-sols de foc
sobre les aigües estàtiques,
els cossos, a les aigües, com carbons apagats deriven cap a la mar.

En la confusió, és el terror, és l’abundància,
és la virginitat que comença a perdre’s.
Els mangos podrits en el jaç del riu enceguen la meva raó,
i escal l’arbre més alt per caure com un fruit.
Re no podria aturar aquest cos destinat a les potes dels cavalls,
torbadorament agafat entre la poesia i el sol.

Escolt valentement el cor traspassat,
clav l’estilet més agut al clotell dels dorments.
El tròpic bota i el seu roi envaeix el meu cap
aferrat durament contra la crosta de la nit.
La pietat original de les auríferes arenes
ofega serenament les egües espanyoles,
el fibló desordena les crins més obliqües.

No puc mirar amb aquests ulls dilatats.
Ningú no sap mirar, contemplar, despullar un cos.
És l’espantosa confusió d’una mà en allò verd,
els estranguladors viatjant a les franges de l’iris.
No sabria poblar de mirades el solitari curs de l’amor.

M’atur en certes paraules tradicionals:
la ruixada, l’horeta, el canyar, el tabac,
amb gest simple, tot just si onomatopejòricament,
titànicament pas per damunt de la seva música,
i dic: l’aigua, el missudia, el sucre, el fum.

Jo combin:
la ruixada pega en el llom dels cavalls,
l’horeta fermada a la coa d’un cavall,
el canyar devorant els cavalls,
el cavalls perdent-se sigilosament
en la tenebrosa emanació del tabac,
l’últim gest dels siboneyes,
i cav aquesta terra per trobar els ídols i fer-me una història.

Els pobles i les seves històries en boca de tot el poble.

De sobte, el galeó carregat d’or es fica a la boca
d’un dels narradors,
i Cadmos, esdentegat, es posa a tocar el bongó.
La vella tristesa de Cadmos i el seu perdut prestigi:
en una illa tropical els darrers glòbuls vermells d’un dragó
tenyeixen amb imperial dignitat el mantell d’una decadència.

Les històries eternes davant la història d’una vegada del sol,
les eternes històries d’aquestes terres paridores de bufons i cotorres,
les eternes històries dels negres que foren,
i dels blancs que no foren,
o al revés o com vos sembli millor,
les eternes històries blanques, negres, grogues, vermelles, blaves
–tota la gamma cromàtica esclatant sobre el meu cap en flames–,
l’eterna història del cínic somriure europeu
arribat per estrènyer les mames de mumare.

L’horrorós passeig circular,
el tenebrós joc dels peus sobre l’arena circular,
l’enverinat moviment del taló que defuig el ventall de l’eriçó,
els sinistres manglars, com un cinturó cancerós,
fan la volta a l’illa,
els manglars i la fètida arena
estrenyen els ronyons dels moradors de l’illa.

Només s’enlaira un flament absolutament.

Ningú no pot sortir, ningú no pot sortir!
La vida de l’embut i al damunt la nata de la ràbia.
Ningú no pot sortir:
el tauró més diminut refusaria transportar un cos intacte.
Ningú no pot sortir:
un raïm en el front de la criolla
que es venta lànguida en un balancí,
i “ningú no pot sortir” acaba espantosament en el xoc de les claus.

Cada home menjant fragments de l’illa,
cada home devorant els fruits, les pedres i l’excrement nutridor,
cada home mossegant el lloc deixat per la seva ombra,
cada home llançant queixalades al buit on el sol s’acostuma,
cada home, obrint la seva boca com una cisterna, embassa l’aigua de la mar,
però com el cavall del baró de Munchausen
la treu patèticament per la seva cambra de darrere,
cada home en el rancuniós treball de retallar
les voreres de l’illa més bella del món,
cada home tractant de posar a caminar la bèstia entravessada de cuca de llum.

Però la bèstia és mandrosa com un bell mascle
i tossuda com una femella primitiva.
És veritat que la bèstia travessa diàriament els quatre moments caòtics,
els quatre moments en què hom pot contemplar-la
–amb el cap ficat entre les potes– escrutant l’horitzó amb ull atroç,
els quatre moments en què s’obre el càncer:
matinada, missudia, crepuscle i nit.

Les primeres gotes d’una pluja aspra colpegen la seva esquena
fins que la pell pren la ressonància de dues maraques tocades destrament.
En aquest moment, com un llençol o com un pavelló de treva,
podria desplegar-se un agradable misteri,
però l’allau de verds luxuriosos ofega els banyats sons,
i la monotonia envaeix l’envoltant túnel de les fulles.

El rastre lluminós d’un somni mal parit,
un carnaval que comença amb el cant del gall,
la boirina cobrint amb la seva gelada desfressa l’escàndol de la sabana,
cada palma vessant-se insolent en un verd joc d’aigües,
perforen, amb un triangle incandescent, el pit dels primers aiguders,
i la columna d’aigua llança els seus vapors a la cara del sol cosida per un gall.
És l’hora terrible.
Els devoradors de boirina s’evaporen
cap a la part més baixa del pantà,
i un caiman els passa dolçament a ull.
És l’hora terrible.
La darrera sortida de la llum de Yara
empeny els cavalls contra el fang.
És l’hora terrible.
Com un bòlid l’espantosa gallina cau,
i tothom pren el seu cafè.

Però què pot el sol en un poble tan trist?
Les feines del dia es cargolen al coll dels homes
mentre la llet cau desesperadament.
Què pot el sol en un poble tan trist?
Com un luxe mortal els desboscadors obren grans clarianes al bosc,
la tristíssima iguana bóta barrocament en una canella de sang,
els desboscadors, introduint càrregues de claredat, es van entristint
fins a adquirir el tint d’un subterrani egipci.
Qui pot esperar clemència en aquesta hora?

Confusament un poble escapa de la seva pròpia pell
adormint-se amb la claredat,
la fulminant droga que pot iniciar un somni mortal
en els bells ulls d’homes i dones,
en els immensos i tenebrosos ulls d’aquesta gent
pels quals la pell entra a no sé quins estranys ritus.

La pell, en aquesta hora, s’estén com un escull
i mossega la seva pròpia limitació,
la pell es posa a cridar com una boja, com una truja engreixada,
la pell tracta de tapar la seva claredat amb penques de palma,
amb yaguas duites distretament pel vent,
la pell es tapa furiosament amb cotorres i pitahayas,
absurdament es tapa amb melangioses fulles de tabac
i amb despulles de llegendes tenebroses,
i quan la pell no és sinó una bolla obscura,
l’espantosa gallina pon un ou blanquíssim.

S’ha de tapar! S’ha de tapar!
Però la claredat avança, envaeix
perversament, obliquament, perpendicularment,
la claredat és una enorme ventosa que xucla l’ombra,
i les mans van lentament cap als ulls.

Els secrects més inconfesables són dits:
la claredat mou les llengües,
la claredat mou els braços,
la claredat es precipita sobre un fruiter de guaiabes,
la claredat es precipita sobre els negres i els blancs,
la claredat es colpeja a si mateixa,
va d’un costat a l’altre convulsivament,
comença a esclatar, a rebentar, a esberlar-se,
la claredat comença l’infantament més horrorós,
la claredat comença a parir claredat.
Són les dotze del missudia.

Tot un poble pot morir de llum com morir de pesta.
Al missudia el bosc es pobla de gandules invisibles,
i, ajaguts, els homes semblen fulles a la deriva sobre aigües metàl·liques.
En aquesta hora ningú no sap pronunciar el nom més estimat,
ni aixecar una mà per a acariciar un pit;
en aquesta hora de càncer un estranger arribat de platges remotes
demanaria inútilment quins projectes tenim
o quants homes moren de malalties tropicals en aquesta illa.
Ningú no l’escoltaria: els palmells de les mans girats cap amunt,
les oïdes obturades pel tap de la somnolència,
els porus tapiats amb la cera d’una nosa elegant
i de la mortal deglució de les glòries passades.

On trobar el tro en aquest cel sense niguls
l’espetec del qual esquerdi, de dalt a baix, el timpà dels dorments?
Quina petxina paleolítica rebentaria amb el seu aspre corn
el timpà dels dorments?
Els homes-closca, els homes-macaus, els homes-túnels.
Poble meu, tan jove, no saps ordenar!
Poble meu, divinament retòric, no saps relatar!
Com la llum o la infància encara no tens un rostre.

De sobte el missudia es posa en marxa,
es posa en marxa dins de si mateix,
el missudia estàtic es mou, es balanceja,
el missudia comença a elevar-se flatulentament,
les seves costures amenacen rebentar,
el missudia sense cultura, sense gravetat, sense tragèdia,
el missudia pixant cap amunt,
pixant en sentit invers a la gran pixada
de Gargantua a les torres de Notre Dame,
i totes aquestes històries, llegides per un illenc que no sap
què és un cosmos resolt.

Però el missudia es resol en crepuscle i el món es perfila.
A la llum del crepuscle una fulla de yagruma ordena el seu vellut,
el seu color argentat del revers és el primer mirall.
La bèstia el mira amb el seu ull atroç.
En aquest tràngol la pupil·la es dilata, s’estén
fins a aprehendre la fulla.
Llavors la bèstia recorre amb el seu ull les formes sembrades del seu llom
i els homes tirats contra el seu pit.
És l’hora única per a mirar la realitat d’aquesta terra.

No una dona i un home cara a cara,
sinó el contorn d’una dona i un home cara a cara,
entren ingràvids a l’amor,
de tal manera que Newton se’n va empegueït.

Una guinea crida per a indicar l’angelus:
abrus precatorious, anona myristica, anona palustris.

Una lletania vegetal sense més enllà s’eleva
davant els arcs florits de l’amor:
Eugenia aromàtica, eugenia fragans, eugenia plicatula.
El paradís i l’infern esclaten i només queda la terra:
Ficus religiosa, ficus nitida, ficus suffocans.

La terra produint pels segles dels segles:
Panicum colonum, panicum sanguinale, panicum maximum.
El record de la poesia natural, no codificada, me ve als llavis:
Arbre de poeta, arbre de l’amor, arbre del cervell.

Una poesia exclusivament de la boca com la saliva:
Flor de calentura, flor de cera, flor de la Y.

Una poesia microscòpica:
Llàgrimes de Job, llàgrimes de Júpiter, llàgrimes de l’amor.

Però la nit es tanca sobre la poesia i les formes s’esfumen.
En aquesta illa el primer que fa la nit és despertar l’olfacte:
Totes les ales de tots els nassos fuetegen l’aire
cercant una flor invisible;
la nit es posa a moldre milers de pètals,
la nit s’entrevessa de paral·lels i meridians d’olor,
els cossos es troben a l’olor,
es reconeixen en aquest olor únic que la nostra nit sap provocar,
l’olor du la batuta de les coses que passen en la nit,
l’olor entra en el ball, s’estreny contra la tija,
l’olor surt per la boca dels instruments musicals,
es posa en el peu dels balladors,
la rotllana dels presents devora quantitats d’olor,
obre les portes i les parelles se sumen a la nit.

La nit és un mango, és una pinya, és un gessamí,
la nit és un arbre cara a un altre arbre sense moure les seves branques,
la nit és un insult perfumat a la galta de la bèstia;
una nit esterilitzada, una nit sense ànimes en pena,
sense memòria, sense història, una nit antillana;
una nit interrompuda per l’europeu,
l’inevitable personatge de passada que deixa la seva cagada il·lustre,
a tot estirar, cinc-cents anys, una exhalació en el rodar de la nit antillana,
una excrecència vençuda per l’olor de la nit antillana.

No un importa que sigui una processó, una conga,
una comparsa, una desfilada.
La nit envaeix amb la seva olor i tots volen copular.
L’olor sap arrabassar les màscares de la civilització,
sap que l’home i la dona es trobaran sense falta en el platanar.
Musa paradisíaca, empara als amants!

No s’ha de guanyar el cel per gaudir-lo,
dos cossos en el platanar valen tant com la primera parella,
l’odiosa parella que va servir per marcar la separació.
Musa paradisíaca, empara els amants!

No volem potències celestials sinó presències terrestres,
que la terra ens empari, que ens empari el desig,
feliçment no portam el cel a la massa de la sang,
només sentim la seva realitat física
per la comunicació de la pluja en colpejar els nostres caps.

Sota la pluja, sota l’olor, sota tot el que és una realitat,
un poble es fa i es desfà deixant els testimonis:
un vetlla, una bauxa, una mà, un crim,
revolts, confosos, fosos en la ressaca perpètua,
fent lleus salutacions, mostrant les dents, colpejant els seus ronyons,
un poble descendeix resolt en enormes postes d’adobs,
sentint com l’aigua l’envolta per tot,
més avall, més avall, i la mar picant a les seves espatles;
un poble roman devora la seva bèstia en l’hora de partir,
udolant a la mar, devorant fruites, sacrificant animals,
sempre més avall, fins a sebre el pes de la seva illa;
el pes d’una illa en l’amor d’un poble.

(1943)

Virgilio Piñera


Comentaris

No estÓ tancat

Golea | 11/07/2007, 13:29

Hola Jacme
el bloc no estÓ tancat, de moment.
Estic preparant coses noves, per desprÚs agafar una mica de vacances.
Estic content que t'agradi aquest poema cubÓ.
Ja ens veurem qualque dia per l'AtlÓntida!
O no?
Fins aviat

Re: L'illa en pes

Jaqme | 10/07/2007, 21:03

Impressionant cant.
Fa tres vegades que el llegesc.
Has abandonat el blog?

Afegeix un comentari
ATENCIË: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb