El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

un poema quasi acabat

golea | 21 Maig, 2007 08:13



un poema quasi acabat


et veig bevent a una font amb les diminutes
mans blaves, no, les teves mans no són diminutes,
són petites, i la font és a França
des d’on m'escrigueres aquella darrera carta i
et vaig contestar i mai més he sabut res de tu.
solies escriure poemes delirants sobre
ÀNGELS I DÉU, tot en majúscules, i
coneixies artistes famosos i la majoria d'ells
eren els teus amants, i et vaig respondre, està tot bé,
endavant, endinsa't en les seves vides, no som gelós
perquè no ens hem topat mai. una vegada ens apropàrem a
New Orleans, mitja illeta, però mai ens topàrem, mai
ens acariciàrem. així que te n'anares amb els famosos i escrigueres
sobre els famosos, i, és clar, el que descobrires
és que els famosos estan preocupats per
la seva fama– no per la bella joveneta dins el llit
amb ells, la que els dóna allò, i que després es desperta
al matí per escriure poemes en majúscules sobre
ÀNGELS I DÉU. nosaltres sabem que Déu és mort, ens ho han dit,
però escoltant-te no n'estava segur. potser
eren les majúscules. eres una de les
millors poetesses i vaig dir als editors,
directors, "publicau-la, publicau-la, és una boja però és
màgica. no hi ha mentides al seu foc". t’estimava
com un home estima una dona que mai no toca, només
li escriu, guarda petites fotografies seves. t'hauria
estimat més si m'hagués assegut en una habitació petita
lligant un cigarret i sentint-te pixar al bany
però això no succeí. les teves cartes es tornaren més tristes.
els amants et traïren. nina, et vaig contestar, tots
els amants traeixen. però això no ajudà. vares dir
que tenies un banc per plorar i que era devora un pont i
el pont era damunt un riu i tu t'asseies damunt el banc
per plorar cada nit i ploraves pels amants que t'havien
ferit i t’havien oblidat. et vaig tornar a escriure però mai més no vaig
tenir noves teves. un amic m'escrigué sobre el teu suïcidi
3 o 4 mesos després de què passàs. si t'hagués conegut
probablement hauria estat injust amb tu o tu
amb mi. era millor així.

Charles Bukowski. Love is Dog from Hell. Santa Barbara: Black Sparrow Press, 1977.


Comentaris

Poema

Albert Guiu | 14/01/2008, 14:22

Quina merda
Torna un altre cop a la cambra dels excessos cobrats,
s'asseu davant un mirall humit, i, diu: quina merda!
La cambra és buida i el ressò invisible i mut ve dels mil i un anònims que han signat excessos precipitats entre aquelles quatre parets, repeteix: quina merda! i el món és un ocellot molt fosc que li colpeja la mirada bruta de cossos desconeguts.
Sap que ha de baixar a la barra, i, d'una revolada alça la seva tristesa i les plomes del seu cos no semblen tronades i malenconioses, més aviat sap posar-se una màscara d'alegria fictícia, si més no, de còmica momentànea, i arriba on són els orfes d'amor, busca entre l'estol, l'ocell més embriagat de tot i, es presenta amb una morejada llarga que fa que els ulls del client s'encenguin, sense més tràmits el condueix a l'habitació dels excessos veloços i en un tres i no res, compleix amb la seva feina, mentre ell mulla els llençols amb la seva sequedat sola.
Mentre ell es dutxa, mig borratxo de pell i trompa perdut d'alcohol, ella pensa amb un somriure cínic: Quina merda!
Albert Guiu

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb