El Naufragi del Golea

Crim (8)

golea | 04 Abril, 2005

tardor

la mà morta

Jo cerc una mà desesperadament. Imitada sense fortuna en marbres, ceres i bronzes. Una mà lívida, freda, erta. Que decori les cortines de la meva alcova, que guiï les meves deslluïdes passes, que trenqui l’aire, entre els seus dits dolços, sagetes enemigues, que es recolzi a les meves pitjors hores damunt les meves preocupades espatles.
Una mà pàl•lida, fina i tràgica. Una mà acabada de mutilar. Encara anellats els seus dits i vermelles encara i mirallejant les seves ungles. Una mà de núvia que s’ha estimat ja fa molt de temps. Una mà que ha oblidat la carícia del guant. La que em tancarà un dia els ulls que no podrà la mort tancar-me; ni els meus amics més fidels, ni els meus pares, ni els meus fills, ni els meus germans. Sinó només tu, mà de morta, errant; mà dels meus somnis d’alba, mà que espera, com una estrella de la meva ànima, el meu cos.
Jo conec una mà, però no és aqueixa.
Jo conec una mà teba, una mà rosada i blana. Per als meus llavis, per a les meves mans, per al meu coll. Per a les meves nits d’amor, al voltant del meu coll o damunt la meva espatla.
Però no és aqueixa.
Jo cerc una altra mà. Ala dels meus peus. Pacificadora de les meves ànsies. La que només es recolzi damunt la meva espatla i desfaci els meus darrers crebants.
La que tanqui els meus ulls i vesteixi el meu cos mort i precedeixi el meu enterrament.
Una mà mutilada i única. Pàl•lida,freda.
Una mà oblidada ja que fou mà d’amant.
Una mà anguniosament blanca.