El Naufragi del Golea

Crim (7)

golea | 08 Març, 2005

estiu

diari entre dues creus

1

Devora cada arbre una pedra aguda per a cada peu esquinçat. Navalles damunt carn viva, llum lluenta, font sòrdida damunt estanys fets malbé. Van a la meva espatla els pitjors adéus. Van lladrucs de ca rere la meva ombra, rere la suor caiguda dins la pols. I encara. Una cortina rompuda. Un somni encadenat. Una tempestat exemplar. Un toro malalt. Un riu de sang.
El concert és més enllà. Aquí, el desconcert. Plou la llum en complicitat amb ecos desitjats. Com una mar, satisfà les meves dues eternes fams. És tot -cel, aire, alcohol- tremolor de la sensualitat amagada. Draps. Ja està. On més draps que pels costats de Déu? Ombres banyades dels suburbis, àvides de contes celestes i de plurals jardins. Taques d'oli d'unes oliveres ordenades el verd de les quals tremola encara als meus ulls tèrbols d'odis acaramullats per no sé quines mirades adverses, quines mans cruels, quines paraules esquives.

2

Suren pellofes damunt l'aigua i s'arremolinen devora inesperades temptacions. Aquí tampoc no hi ha mar. Que la mar és florida d'herois, selva de perduts i no ravenissa d'hivernacle. Qui empenyé el meu cos i pronuncià el meu nom? Qui insultà, a la meva orella, la meva ànima? Tremola el coure a les meves mans. Tremola allò opac, allò menyspreable. Què tem d'aqueixa cantonada muda, d'aqueix portal solitari, d'aqueix home alt, que m'ha mirat en passar com un ca tinyós?

3

Un horabaixa -ahir horabaixa- uns obrerets s'han apunyalat davant els meus ulls, i he vist caure la sang damunt les seves camises de diumenge, i transformar-se en flors roges les pedres d'un carrer on jugaven uns nins. I després he vist, aquesta nit, a la llum d'un fanal i entre blanques bates asèptiques, els rostres de tres morts recents. De tres morts d'odi. De tres herois de barri proletari. El major tenia desset anys i un front ample de somniador sense ales. Els seus destins estaven potser en acabar un poeta, l'altre pintor, actor de cine l'altre. I ara ha estan muts i freds per sempre, amb una jove ganyota d'amargura a la boca i extraviats els ulls i les mans rígides.
Què sap ningú, què sabem nosaltres, del punyal que ens ferirà, de les mans que ens estrangularan, de la bala que ens esclatarà el cap? En quina plaça, en quin carrer, a quina ciutat, sota quin cel caurem un ufanós dia per a no aixecar-nos més? Perquè se'ns aperduin els ulls i se'ns amargui, amb una coneguda carussa, la boca. Per a ser espectacle d'unes hores, entre vestits oficials i ulls curiosos. Perquè un periodista anònim faci la seva crònica més cruenta, mentre mossega un entrepà i xucla un tassó de ginebra i xucla un xigarro que no sap si és seu o per quins camins li ha arribat. Perquè unes ploroses dones es lamentin i mengin llavors amb més talent aquella nit.

4

Anam somiant malsons per la vida. Somnis d'altres mesclats amb els nostres propis somnis. Cada hora du la seva sorpresa. A aquesta dona que ara estimam tant, que donaríem la vida per ella, potser l'odiarem demà. Trairem aqueix amic a l'aventura del qual està subjecta la nostra. A qui ens ajudà a la nostra estrena pitjor, el deixarem naufragar dins la seva bona desgràcia. I salvarem a qui no ens ha de salvar o a qui ens ha d'empènyer cap a un costat per a salvar al seu enemic més pròxim.
Qui ets tu? On vas? Tots cridant-m'ho. Tots desitjant que no els escolti. Tots expectants del meu calvari de cec, de les trencadures de la meva empresa, de l'aguait final en què tot s'acabi.

5

Què somnia la mar aquestes albades d'agost perquè sigui el seu cant tan tendre, tan subtil la seva espuma, tan somrient el seu blau, tan melodiós el seu onatge? Segueixen les clavegueres desembocant a les seves aigües. Neptú ja l'ha oblidat. Les antigues sirenes habiten ara estrelles distants. Però la mar encara no sé quins deliciosos somnis, doncs és tendre el seu cant i subtil la seva espuma i somrient el seu blau i melodiós el seu onatge.

6

-Al·lota, on vas?
-Volen dos àngels damunt la tomba del meu amant.
-Vols subjectar-los les ales, o és que anheles, amb crits i braços, espantar-los?
-Vull saber si són d'amistat els seus vols, si són blanes les seves mans. Si tot aletejar és com jo l'he somiat. Perquè tem les esposes per a un viatge tan llarg. Per si de cas només les meves mans poden fer el que dos àngels no facin.
Quedà tot sol el carrer. En una cantonada pròxima es trencà un cos ferit.
S'escoltaren, de cada cop més distants, unes lànguides passes. lluny tremola, sobre un horitzó moradenc, un laberint de creus entre cals banyades.

7

Tremola la llum del migdia sobre un paisatge de cases obscures, de carrerons cruels, de pobresa pudenta.
A aquesta mateixa hora cantava altres dies una veu de dona en una finestra entreoberta.
Jo escoltava la seva veu amb apassionada tendresa. I el sol de les dotze arrissava els seus ors sobre el paisatge que ara mir. I eren clares les cases i rients els carrers i fragant la pobresa.
Si jo vaig apagar aqueixa veu i el paisatge d'ella i el seu somriure de la seva hora, per què ves ara planys sobre un migdia que és obra de les meves mans, sobre un paisatge que jo he construït i que els meus ulls, com dos cels de tardor, turmentadorament, aombren?