El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Crim (6)

golea | 22 Febrer, 2005 14:54

àngelus


Únicament des d’un núvol, des d’una torre alta, des d’un avió o des d’una cornisa de gratacels, es veuen les coses com jo les veia aquell horabaixa des d’una vulgar finestra d’alcova.
El que veia no era realment res d’extraordinari, però a mi m’omplia d’un ardorós goig: sobre una aguda roca solitària, un gran ocell blanc.
Potser no era completament blanc, sinó tan sols gris, i la distància i el to obscur de la roca desvirtuaven en gran manera el color. El record que em queda d’aqueix és, de totes maneres, més vague, i no així el de desmesurada mida, que m’és encara avui molt fidel. Era -havia o volia ser al manco- un voltor. El seu cap, com el d’un nin de dos anys. La seva estatura, de quasi dos metres. El seu bec, morros. La seva cua, com la d’un paó.
Hi havia allà, al meu costat, una dona a la qual havia besat molt en altre temps jo, que ara es deixava besar per un jove moreno, que fumava els meus propis cigarrets i usava els meus mistos com si fossin seus.
Però a mi m’apassionava, sobretot, el gran ocell blanc. Intentava disparar contra ell la meva pistola, quan fogí de sobte, sigil·losament, en un vol lluminós i arbitrari, que, a mesura que s’allunyava, el feia més gran i més diàfan. Llavors vaig veure que no era blanc sinó de colors diversos i el que jo havia cregut un de sol eren dos ocells. Un sol de posta es filtrava a través de les quatre ales obertes com per les ogives d’una catedral i les policromava fins a l’infinit. Debades intentava jo omplir els meus ulls amb totes aquestes vagues coses, per a fer fugir de qualque manera l’idil·li de l’al·lota a qui havia besat en un altre temps i del jove moreno que es fumava els meus cigarrets com si fossin seus i usava els meus propis mistos, el meu balcó i les meves millors butaques.
Em consolava, innocentment, amb la idea que eren, en tant, ambdós estranys al meravellós espectacle que es desenvolupava a les seves espatles. Ignorants de les quatre ales lluminoses, de la gran policromia celeste i del sol ocàsic. Ignorants, també, de la meva pistola, que havia deixat encasquetada el vol d’un gran ocell blanc.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb