El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Les illes mòbils

golea | 19 Juny, 2006 11:23

illes mòbils
Non Trubada
Les illes mòbils

 
De como estás en mi
 
Te me vas escapando poco a poco
de mi cielo, isla. Más isla y sola
al tic tac con que ahora te desnudo.
Hasta yo mismo que jugué contigo
a ser explorador por las dos niñas
de mis ojos, aprendiendo vertientes
donde se me caían las miradas,
me voy tornando como tú, una isla,
que hiela sus nostalgias con delfines
y derrumba los valles del latido,
emigrando de mí para encontrarme
en la desnuda soledad que pueblas.

Pedro García Cabrera. La rodilla en el agua, (1934-1935)
 
En el recés d'una cala, amorosa i rodona com un pit, pura i sonant com una cítara, en l'arena d'or blanca de lliris, posàrem el peu. I ens enfonsàrem en el misteri de la solitud.
Llorenç Riber. “Les meravelloses navegacions de Sant Brandan i els seus monjos” Dins Els camins del paradís perdut (1920)

 
 
Quan a començaments dels vuitanta vaig anar a parar a Axinec, ni se m’havia passat pel cap que la meva vida s’arribaria a complicar tant en qüestió d’illes. Perquè jo, que era d’un país una part del qual està fet d’illes, em trobava en un altre que també eren illes, moltes illes. En realitat no en sabia la quantitat exacte. Just just havia mirat un mapa de la seva situació. I no, no estaven davall de les illes Balears, tal com ens les presentaven els mapes meteorològics de la TVE, sinó que es trobaven a l’Atlàntic, ben al costat del continent africà.
Fixau-vos si anava despistat, que el primer matí que em vaig despertar allà, quan vàrem sortir del magatzem on dormíem vaig veure, cap a Llevant, una massa enorme de terra que sortia imponent de la mar i es dibuixava en el cel encara mig fosc, i ens posàrem a discutir entre els companys meam quina illa devia ser aquella. Uns varen dir que era Gomera, perquè era la que estava més a prop, uns altres que era Heró i encara uns altres, crec que jo entre ells, que era Benahoare. Bé, idò, ningú va endevinar, perquè va resultar que era Tamaran, la impressionant Tamaran vista des d’Hoya Fría en un matí molt clar de primavera i, mentre discutíem de geografia, el sol va fer la seva feina i es va posar a ballar davant nosaltres que, ja sense paraules, contemplàrem l’espectacle.
Vaig decidir que m’havia de comprar un mapa i un llibre de geografia totd’una que pogués. I així ho vaig fer. I vaig estudiar geografia. Una nova geografia. I les illes eren set, però no ho eren, perquè en realitat n’hi havia més de set. Més enllà de Tamaran, cap a Llevant, hi havia Mahoh i Titeroigatra, entre aquestes dues hi havia l’illa de Lobos, i al nord de Titeroigatra hi havia una illa petita que es deia Graciosa, i més al nord encara Montaña Clara i Alegranza. Així que ja en teníem com a mínim onze. Perquè cap a Ponent hi havia les que ja he nomenat abans: Gomera, Heró i Benahoare. Uf, la vida dels arxipièlags, que n’és de complicada!
Però és que, a més, a Tamaran hi ha una península que es diu La Isleta, perquè és això, gairebé una illa unida a la resta per un fil molt prim de terra.

Teneguia, 1971

I també hi ha illes que creixen, com Benahoare, que entre l’octubre i el novembre de 1971 ho va fer pel sud amb l’explosió del volcà Teneguia, a prop de Fuencaliente. La lava va soterrar una platja i en va crear una de nova: Playa Nueva, una platja on no hi ha arena, sinó pedra tosca i en la qual jo m’hi he banyat sentint aquella sensació de vèrtic que donen els volcans quan els sents vius sota els teus peus.
I també hi ha una illa a Amèrica, perquè diuen que Veneçuela és la vuitena illa de tants emigrants que hi van anar per fugir de la misèria i de la fam.
Semblava que s’havia acabat, però no; perquè entre Axinec i Tamaran hi ha un volcà que està fent néixer una illa nova que encara no hem vist però que algun dia veurem, el volcà d’En Medio. És curiós, perquè per allà diuen que quan neixi hi podran fer la capital, perquè, com sempre passa en els nostres països insulars, les illes es barallen entre elles per a espectacle dels seus colonitzadors. Tamaran i Axinec es duen a matar, es discuteixen constantment i tracten d’aconseguir els favors dels seus amos. Una illa nova entre elles dues, diuen, podria ser la solució. Encara que jo, i molts, sabem que la solució és una altra: no haver de tenir ningú a qui caure bé per obligació.
Bé, ja tenia el mapa completat i totes les peces del trencaclosques insular al seu lloc. Illes de totes mides i colors eren la meva nova pàtria. Estava satisfet perquè coneixia els seus límits i els meus. Era meravellós i durant un temps vaig gaudir dels fruits del coneixement. O això creia
 
Però una nit que estava tot sol i melangiós, vaig decidir que l’endemà aniria a voltar pel món: Bé, el que s’entén per món quan vius en una illa. I així va anar, la cosa!. Vaig llogar un Vespino i vaig anar cap al nord i cap a ponent. M’havien dit que per les muntanyes de Teno hi havia un Tagoror que encara no havia estat sistemàticament espoliat. Estava molt enfora, a l’altra punta de l’illa, però sabia que hi havia d’anar.
Quan hi vaig arribar, vaig demanar en una venta les senyes de les pedres mil·lenàries i me n’hi vaig anar escapat, amb una botella d’aigua, un poc de pa amb formatge i la meva catximba. El lloc estava desolat i me vaig seure en mig del Tagoror i vaig tractar d’endevinar el que deien les seves pedres tatuades amb signes amasiks. D’entrada, evidentment, no vaig entendre res. Potser, en el fons, només era un estranger carregat de culpa. Però a mesura que anava passant el dia, el meu cap va donar moltes voltes i el que se’m feia estrany, llavors, era tot el que passava més avall d’aquelles muntanyes i més lluny d’aquelles illes. No era un estranger, era una persona envoltada d’altres persones. Callàvem, però ho dèiem tot. No hi havia secrets entre nosaltres. Sentia els tambors que sonaven i el ritme era el ritme de la terra.
Va passar gairebé tot el dia, i vaig pensar que era el moment de pujar en un dels cims, encendre la catximba i veure com es pon el sol per darrera Benahoare assegut en una roca. I just asseure’m vaig tenir la visió d’una illa, però em va semblar que era massa a prop per ser Benahoare. “Deu ser Heró?”, vaig pesar, “que estrany!”. En aquell instant vaig veure un mago que anava muntanya amunt amb el seu ramat de cabres i li vaig fer una senya perquè s’acostàs.
Què em podria dir si aquesta illa que tenim al davant és Heró o Benahoare?, –li vaig demanar quan se va haver assegut al meu costat.
  No és ni una ni l’altra, és San Borondón –va dir amb aquella cantarella típica que també tenen els amasiks continentals.
Jo no me’n sabia avenir. “Una altra illa no, per favor!”, vaig pensar sense dir res.
Llavors em vaig presentar i li vaig demanar quin era el seu nom.
Tothom em diu Mencei, i tu també ho pots fer –va ser la seva contesta.
I com pot ser que aquesta illa no surti als mapes? No n’havia sentit xerrar mai.
  És que aquesta illa no es troba mai al mateix lloc i per això no surt als vostres mapes. La gent com tu necessita tenir-ho tot ben fixat i per això no estau preparats per visitar les illes mòbils.
 Com pot ser que no estigui al mateix lloc?
No, es mou per la mar com si fos un peix. Però és un peix que ningú mai no pot pescar. Molts pocs han posat els seus peus en aquesta illa que tu i jo ara véim. Mira-la bé, perquè potser no la tornaràs a veure mai més.
Vaig preparar una altra catximba, la vaig passar al Mencei i estàrem asseguts en aquella roca fins que la fosca ens va envoltar completament.
No et preocupis. Jo t’acompanyaré fins al camí.
Quan arribàrem al Vespino, em va donar un tros de formatge de cabra per sopar i ens vàrem acomiadar.
Pel camí, quan tornava a la civilització, vaig pensar que era una persona afortunada en unes illes també molt afortunades. Un país d’illes mòbils que naveguen pel teu pensament. Qui ho havia de dir!
 
Ja vos podeu imaginar que els dies següents vaig haver de cercar tot el que pogués trobar sobre aquestes illes mòbils, fins llavors tan inversemblants.
I els mites són confusos i clars a la vegada. Per una banda, em trobava a Tigzirin Tikanariyin, un dels mites més fabulosos de les nostres ments d’infants (Illes Purpurines, Illes Afortunades, Jardí de les Hespèrides, Camps Elisis, que tots els savis –Horaci, Virgili, Plini– havien col·locat al ponent de l’Àfrica), fins que el mallorquí Angelí Dulcert les va dibuixar, efectivament, a l’oest africà en el seu Portulà de 1339, més de seixanta anys abans de l’arribada dels bàrbars (1402-1496).
I, per l’altra, és normal que d’un mite es vagi a un altre, que l’intent d’assassinat d’un mite, en faci néixer un altre. Les illes s’havien trobat, s’havien dibuixat, s’havien conquerit. La Història havia fet la seva feina i es disposava a enterrar tot el que restàs dels temps antics. Però existia el Mag Mell, el país de l’eternitat dels celtes, i els imm-raga (viatges) de Condlé, Maelduin i Brainn, que després, amb el cristianisme usurpador, es convertirien en els viatges de Sant Brandan, del quals el nostre (més tard -Aquí Estamos- passat a l’enemic) Llorenç Riber en va ser un dels qui en va escriure en català a començament del vint. I en aquests viatges, es trobaven amb les illes mòbils que anaven d’una banda a l’altra de l’oceà en cerca de persones amb ganes veure-hi. Una d’aquestes illes era el Peix Jasó, on els viatgers s’hi aturaven per fer el dinar però no el podien acabar de fer perquè l’illa s’emprenyava amb aquell foc i es fotia a córrer cap a una altra banda. També hi havia l’illa Aprositus o Inaccessible dels clàssics, l’illa Non Trubada i l’Encoberta, totes elles illes mòbils que podrien ser la mateixa, o no.
Mapa d'una illa mòbil: San Barondón

A més d’aquests mites clàssics i celtes, n’hi havia d’altres d’orientals, com l’illa dels Xots de les Mil-i-una-nits i en Simbad (però no el bar, eh!), i també coneixements i “creences” de l’Occident, com l’illa Antília, l’illa de les Set Ciutats, l’illa Perduda, l’illa Encisada... En fi, tot un món d’illes per cercar i per imaginar.
I a Tigzirin Tikanariyin tot aquest cercar i no trobar es va concretar en l’illa de San Borondón, el nom de la qual és una derivació de Brandan, deformació cristiana i colonial, que ha aparegut nombroses vegades en els nostres horitzons oceànics i que molts amasiks insulars hem vist amb els nostres propis ulls.
Segons Eloy Benito Ruano es van organitzar fins a quatre expedicions per trobar la nostra illa Non Trubada, la primera de 1570 i la darrera de 1721. Era superstició? Era esoterisme barat? Hi ha opinions per a tots els gusts, però el cert és que noliejaren naus i prepararen homes per fer expedicions en cerca d’una certesa, perquè molts dels qui partien havien vist la Non Trubada i estaven segurs que qualque dia la trobarien. No ho feren mai.
Finalment, un anglès, Edward Harvey, també va patir d’aquest mal, i al llarg dels seus viatges exploradors per l’oest africà es va capficar que ell havia de trobar aquesta illa Non Trubada. Va organitzar una expedició que va partir de Benahoare i, no només la va trobar, sinó que hi va desembarcar i la va explorar entre el 14 i el 21 de gener de 1865. Ah, i també la va fotografiar! Així que ja tenim mapes i fotos d’una de les illes mòbils que més maldecaps han donat. En Harvey, però, va embogir per unes febres africanes i mai no va poder explicar el seu descobriment a la Royal Society de Londres. Així que el misteri ha continuat fins ara.

Cruz del Sur ancorat a la badia. San Borondón, 14 de gener de 1865. Fot. d'Edward Harvey
 
Jo, per la meva part, sempre havia estat un escèptic en tot, però aquell dia que vaig veure l’illa mòbil des de Teno, se’m va despertar un cuquet quimèric que tenia amagat a qualque lloc del pensament. Vaig embogir com Harvey? Vaig confondre els paràmetres mentals que separen la raó de la follia? Vaig imaginar, com molts altres desgraciats, que era un "escollit"? Vaig voler “creure” perquè ho necessitava per a tornar a néixer? Vaig confondre una illa amb un nigul? Vaig patir un miratge degut als efectes de la catximba i a l’emoció del moment? Em vaig “equivocar” per tal que aquesta “equivocació” em portàs directament a la “veritat”?
No ho sé. Però de llavors ençà aquesta és la meva feina amb el Golea: trobar aquestes illes mòbils que viatgen incansablement per la mar, o, potser, que aquestes em trobin a mi.
 
· Eloy Benito Ruano. La leyenda de San Borondón: la octava isla canaria. Universidad de Valladolid, 1978.
· San Borondon: La isla descubierta.


Taburiente. "La isla de los sueños", Astral, 1990.


Comentaris

Re: Les illes mòbils

Toni Mas | 20/06/2006, 15:12

Les illes mòbils combaten el seu aïllament viatjant, ni que sigui d'assegudes i amb una catximba a la mà. Despertes, d'una curiositat insaciable, al capdavall s'adonen, parafrasejant Borges (un altre bibliotecari), que tot el que han vist al llarg de la travessia -pobles, muntanyes, imperis, costums, formes de viure i de veure, en una paraula: altres illes-dibuixa amb precisió el seu propi retrat. Enhorabona, Miquel. Una bona història
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb