El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Dos navegants solitaris i un estudiant

golea | 02 Juny, 2006 10:39

dos navegants solitaris i un estudiant

Dos navegants solitaris i un estudiant

Quatre grumers ballant damunt l'aigua
 
El que no havia passat des de feia molts anys, ha passat aquests dies a Bioko: hem anat a nedar a la mar tots tres junts, com abans, com aquell temps en què en Barona feia de Pamela Anderson a Cala Agulla i els dos navegants solitaris ens hi acostàvem per veure com salvava vides i per veure, també, si amb una d’aquestes, podia salvar les nostres.
 
Grumers focs elegíacs abrandats per l’abraç
com tu la mar i jo
paper marcat a llamps i foraviles
patir avui per tu demà
pel teu lloc als llençols nafrats d’absència
 
El dia era d’aquests que no vos podeu ni imaginar, perquè la mar era un mirall on s’hi reflectia tot el bo i el millor de l’univers. L’amu en Sebastià Xerafí mirava divertit com en Barona i jo discutíem sobre coses massa terrenals, quan tots tres sabíem que les nostres ments no estaven per dir beneitures, que el que ens preocupava estava molt més enfora i que no ho podíem tocar amb els dits. Sí, ja ho sé. No toc de peus en terra! Crec que mai no ho he fet. Mai no he servit per a fer anàlisis concretes de situacions massa concretes. El meu camarot està ple de llibres que no expliquen res, però hi és tot molt ben explicat. Però, qui ho entendrà? Vull creure, però, que els navegants solitaris tenim qualque cosa a dir-mos. Potser parlam un llenguatge parescut, un llenguatge que no diu res, però al qual se li entén tot.
 
Llavis oberts talment botelles sobre la fullaca
entendrida dels pinars
enmig de llargs fantasmes de ciment prop de la mar
 
ara silencis vells ordint-se
 
Aquest tros de món i aquest horabaixa és tot el que tenim ara. Silenci i claredat. Estones perdudes i més tard recuperades. Fa més de vint anys que ho sabem: aquella al·lota que passava sota els tamarells quan el sol es ponia, aquella música que sonava en les nostres ments, aquells poemes escrits a la platja pensant en l’al·lota dels tamarells i en la música que desprenia, el ritme de les nits quan encara eren nits, les paraules dels amics quan es preparaven per tot el que havia de venir, i així fins a l’infinit... encara que l’infinit és molt llarg i molt ample i molt profund i molt dens...
 
Dens tremolor aquàtica
com de dolls despenjant-se
entre corbes i molsa
o vent cristal·litzant en gavines obertes
i drap de saboneres lentament capgirant-se
 
tots els noms d’una pell m’anomenaven i jo et reconstruïa
 
 
Uep! Uep! Uep! Però els dos navegants i l’estudiant estaven sobre les roques del temps prenent el sol de l’horabaixa, observats per uns grumers que lentament dansaven entre l’aigu. I l’estudiant veu amb optimisme el futur perquè l’estudiant és optimista per naturalesa. Els navegants es fixen més en els signes del temps, i veuen arribar d’enfora el temporal. Però sempre ens quedarà la metàfora del Golea!
I, de sobte, potser l’estiu s’ha acabat. Aquells estius tan llargs han passat a la història. Record les converses asseguts a les terrasses dels bars xerrant, com sempre, de música i de poesia. Els bars que tanquen, però noltrus no volem marxar. No hi ha copes, però hi ha ganes de quedar. Aquest any haurem de canviar el plantejament. L’escenari s’ha transformat: més renou? més silenci? Unes altres cares, unes altres formes. El món canvia encara que no ho sembli, o potser som noltrus els que canviam sense adonar-nos-en?
I seguim estant sobre les roques del temps esperant una posada, la posada d’un cel.

  

La cançó és de Camille, "La demeure d’un ciel" (Le sac des filles, 2002)
Els poemes intercalats són de Miquel Cardell: Elegia de Grumers (1978)

 
 
PD
Qüestions del buffer (vital)
 
He notat que, a vegades, les cançons no acaben d’arrancar o, si ho fan, es returen molt sovint. És qüestió del buffer (vital). Li costa carregar-se. Si s’espera un poc, a vegades va bé. Altres vegades és el servidor, qui no ho acaba de veure clar i no connecta amb el buffer. Hi ha interferències inexplicables, però certes. També ens passa a nosaltres, no només a les màquines: el nostre servidor ens vol descarregar qualque cosa, però tenim el buffer ple i no ho pot fer. Potser necessitam un buffer directe al cor per no perdre el temps miserablement intentant desxifrar missatges de zeros i uns que són molt importants, que podrien canviar les nostres vides, però no els interpretam d’hora. Fem tard i quan ens en volem adonar, ja no hi som a temps, perquè aquell missatge era vital, però només en un moment determinat. Les respostes a vegades han de ser immediates. No se pot estar tota la vida esperant que els zeros i uns es converteixin en paraules o en sons. Això cansa, i el sistema necessita una fluïdesa perllongada en el temps, una resposta, un estímul. Que el buffer estigui a punt és important, que estigui buit d’informació supèrflua, també; però més important és, encara, que tot el sistema estigui a l’aguait, fresc i net d’infeccions. Els problemes s’han d’afrontar de cara, s’han de revisar els cables de les connexions i, si és possible, aquests s’han de suprimir i instal·lar connexions sense fils, sense intermediaris. Tot ens aniria molt millor. Cal pensar-s’ho!

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb