El Naufragi del Golea

prova capalera
Francisco Gutirrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

A vegades entendre s llibertat

golea | 10 Juliol, 2019 15:18


 

Un dels meus projectes que han fet ull incloïa la versió catalana d’aquest text de Gary Snyder (San Francisco, 1930), que el lector acaba de llegir.

Fa molts anys que coneixia l’autor com un dels membres destacats dels poetes de la Generació Beat i també com a artífex de l’orientalisme d’alguns dels seus poemes i, a més, perquè fou ell qui va suggerir a Jack Kerouac que anàs a fer feina de guardabosc a les muntanyes, la qual cosa va donar com a fruit, entre d’altres, la novel·la The Dharma Bums (Els pòtols místics, en la versió catalana de Manuel de Pedrolo, Proa, 1967), en la qual Snyder és el personatge Japhy Ryder. Amb aquesta novel·la ens assabentàrem que fou Snyder qui va ajudar a omplir d’espiritualitat tot aquell moviment beat i li va donar una de les seves senyes d’identitat que, juntament amb el qualificatiu de «vertadera literatura proletària», segons paraules del mateix Snyder, el convertiren en un dels moviments més potents del segle xx.

Snyder, però, no és un poeta qualsevol; és, a més, un assagista contumaç que ha tractat de conjuminar la vida «moderna» amb el respecte a la naturalesa i s’ha convertit en un dels propagadors més lúcids de la bioètica, amb una defensa aferrissada de les cultures orientals i de les «minoritàries», com la dels indígenes americans, i també de la terra en el seu conjunt.

Evidentment, jo no puc fer aquí un balanç, ni tan sols aproximat, del que és i representa Gary Snyder perquè, segur, trobareu, si la cercau, la bibliografia adequada per a copsar la importància d’aquest autor en algunes de les facetes culturals i vitals en les quals ha estat ficat.

En tot cas, existeix un únic llibre –diria jo– en català que, amb el meravellós títol de Les muntanyes són la teva ment (Tushita Edicions, 2013), ens ofereix una petita antologia dels seus poemes i també dos dels seus assajos.

 

Al llarg dels anys vuitanta vaig versionar en català alguns dels poemes que més m’havien impactat de la Generació Beat, però no n’hi havia cap de Gary Snyder, i sí d’Allen Ginsberg, Gregory Corso i Lawrence Ferlin­ghetti, que podeu llegir en paper (1984) o al bloc El Naufragi del Golea. Potser perquè en aquella època tal vegada no estava preparat per a l’espiritualitat que fluïa de la seva escriptura, encara que si n’hagués estat capaç, m’hauria fet un gran servei per a donar sentit a la desesperança que va començar a envoltar-nos en aquells temps ja llunyans.

Semblava que Snyder anava per un altre camí que jo no sabia seguir i, a més, era més difícil trobar els seus llibres, tant en versió original com en traduccions, cosa que no passava amb els autors que he esmentat abans.

Així que Snyder es va fondre dins la meva memòria.

 

Fins que, no sé molt bé per què, ja començat aquest segle, va caure entre les meves mans una recopilació d’assajos titulada A Place in Space, Counterpoint, 1995, i és en aquest volum que hi apareix l’assaig que precedeix aquest text: «Language Goes Two Ways», que jo he titulat «El llenguatge viatja en dos sentits».

No cal dir que tots sabem de la importància del llenguatge en la comunicació humana, i que en el fons és un acte producte de la nostra llibertat, però després de la lectura del text de Snyder encara quedam més tocats per tot allò que fa referència a les llengües humanes. L’autor no tan sols és un gran defensor de la naturalesa, sinó també de la diversitat cultural del planeta i, com es veu, és completament conscient dels tresors –potser no del tot tangibles– que hi ha darrera de cada llengua i, també, dels seus parlants.

 

Sobta, per tant, aquest contrast entre la saviesa de Snyder i la realitat quotidiana que vivim els parlants de les llengües minoritzades, en aquest cas concret els catalans, en què hem de contemplar com l’objectiu final de l’Estat que suposadament ens representa i també de moltíssims dels que s’autoanomenen conciutadans nostres, no és altre que acabar precisament amb un dels valors més preuats per tots aquells que viuen la diversitat com un regal dels déus i no com un problema que s’ha d’eradicar al preu que sigui.

La guerra oberta declarada per l’Estat contra la llengua catalana, amb l’anuència de moltíssims dels seus ciutadans, s’ha de contextualitzar dins la guerra oberta que l’home ha declarat contra la naturalesa. Així de clar i així de senzill.

Això, evidentment, és ja una qüestió planetària, encara que, no cal dir-ho, l’opressió i la guerra contra cada cultura a vegades té les seves pròpies característiques locals. En el nostre cas concret tota aquesta qüestió nacionalista radical, colonial i supremacista, queda perfectament explicada a El nacionalismo lingüístico: una ideología destructiva, Península, 2008, del catedràtic de lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera. Només a tall d’exemple, diu: «... el nacionalismo disimulado de la nación dominante suele ser mucho más intransigente, antidemocrático y particularista que los nacionalismos dominados, dado que la etnia dominante dispone de los mecanismos políticos, económicos, administrativos y militares adecuados para aplastar por la fuerza cualquier intento importante de autoafirmación de los grupos o naciones minoritarios o no dominantes». I també afegeix, entre molts altres arguments: «Colonialismo lingüístico y bilingüismo sustitutivo: Ninguna comunidad abandona su lengua si no es forzada de una forma u otra a hacerlo. Sin embargo ese abandono no puede ser instantáneo, sino que ha de ir precedido de una etapa en la que esa comunidad aprende la lengua del colonizador, con lo que se obtiene una situación bilingüe (o plurilingüe). Ahora bien, ese bilingüismo es de tipo sustitutivo y no aditivo. El bilingüismo aditivo consiste en la agregación del nuevo idioma a la lengua o lenguas de la comunidad, sin que esto suponga que esas lenguas vean disminuidos sus ámbitos de uso por la nueva que se aprende. Por el contrario, el bilingüismo sustitutivo surge de la intención de que esa nueva lengua que se aprende vaya sustituyendo a la lengua o lenguas de la comunidad indígena cada vez en más ámbitos hasta que, al final, las lenguas de la comunidad quedan en un segundo o tercer plano, hasta ver reducido al mínimo el número de situaciones en que se utilizan; con ello se consigue que cada vez sean menos útiles y acaben siendo abandonadas por las generaciones sucesivas».

 

Així les coses, ens trobam immersos en una guerra planetària contra la mateixa essència de la naturalesa, tant en la seva vessant biològica com cultural, de la qual el nacionalisme lingüístic espanyol només n’és una de les manifestacions més intransigents i inhumanes. Les lectures d’un autor com Gary Snyder ens ajuden a comprendre l’estat actual de la qüestió i ens fan esser més conscients que mai de l’opressió lingüística i cultural, i també la social i la política, que hem hagut de suportar al llarg de tota la nostra vida i, per tant, a partir d’aquesta consciència i comprensió, es comença a dibuixar un horitzó de llibertat.

I, a més, si hem de fer cas a Snyder, no podem caure en la resignació, sinó que cal actuar localment dins aquest món cada cop més globalitzat, perquè la recuperació de l’equilibri emocional sempre comença per les petites coses. És per això que una cosa tan senzilla com parlar català és embarcar-se en el corrent aeri que puja cap a les muntanyes de la ment i es converteix en un acte simultani de conservació i de revolució.

Gràcies, Gary Snyder.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea, juny 2019

 

 

 

Nota sobre la versió

No cal dir que, com sempre, les meves versions són provisionals i que, moltes vegades, més que en el coneixement, es basen en el voluntarisme i també, per què no dir-ho, en l’admiració.

Quant al fragment de Milton procedent de Comus, no he sabut trobar cap versió catalana, com si existeix la versió de Paradise Lost, Els paradís perdut, de Josep M. Boix i Selva, publicada per Alpha el 1953 [reeditada en versió bilingüe i actualitzada per l’editorial Adesiara el 2014], i, per tant, m’he hagut d’atrevir a proposar-ne una.

 

Publicat a la Biblioteca Digital de Cap Vermell.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCI: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb