El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

La bogeria alemanya i la nostra

golea | 08 Setembre, 2012 19:19


Infracròniques Neocolonials

La bogeria alemanya i la nostra

 

Funcionari anant a berenar carregat de bitllets per a pagar la cosumició.

 


carreta

Un dels interrogants més emblemàtics del segle XX és endevinar per què el poble alemany, o si més no una part d'ell, va arribar al grau de bogeria que culminaria amb la segona guerra mundia i tot el que va comportar. La culpa és del nazisme, diuen la majoria. I és cert. Però, i el nazisme com es pogué estendre tant i va poder prendre el poder per la "via democràtica"?

Alguns dels nostrus millors escriptors ja n'han parlat —Josep Pla, Eugeni Xammar, per exemple— i, per tant, no seré gens original, però tot va començar amb les repressàlies contra Alemanya amb el tractat de Versalles de 1919 i les famoses reparacions de guerra (tres vegades el PIB alemany d'aquell moment) que caigueren com una pluja de pedres sobre la població alemanya, sobre els alemanys normals i corrents. Si primer patiren la guerra, després patiren la pau.

El procès d'empobriment com a conseqüència del pagament d'aquestes reparacions va fer embogir a moltes persones individuals, amb la qual cosa el cos col·lectiu se'n va ressentir tant i tant que tot va acabar com va acabar.

La imatge que explica tot aquest desgavell és el de la inflació que va suposar la total pèrdua de confiança en el paper moneda i, per tant, en tot el sistema financer i, per extensió, en tot el sistema polític.

Per fer-nos una idea aproximada de com se va sentir la gent normal i corrent, basta recordar que si el 1919 una barra de pa costava 1 marc, el novembre de 1923 aquesta mateixa barra de pa costava 3.000 milions. Sí, ho heu llegit bé: 3.000.000.000 de marcs. Si tenim present que una cervesa costava 4.000 milions de marcs i un quilo de carn 72.000 milions, això significa que anar a berenar costava entre 12 i 15.000 milions de marcs i, per tant, havies d'anar a berenar amb  una carreta plena de bitllets, o fins i tot amb dues.

Per altra banda, si al gener de 1923 un dòlar costava 7.792 marcs, el novembre del mateix any costava 4,2 bilions!!!!!!!!

En fi, una autèntica bogeria. En Josep Pla ho va viure amb els pèls de punta i en va sortir afectat per tota la vida.

No explica això moltes coses?

I la solució a tot aquest desgavell monetari no va ser fer-ho pagar als responsables directes, que hauria estat el correcte, sinó que va recaure sobre la classe obrera i sobre la mitjana, la qual gairebé va ser borrada del mapa. La dreta i l'esquerra tradicionals, totalment compinxades, aplicaren mesures com facilitar els acomiadaments, baixades de sous, ampliació dels horaris de treball, acomiadament de treballadors públics, desaparició d'ajuda als aturats, disminució dràstica dels serveis públics, començant per la sanitat... etc.
No direu que no vos sona tot això? La gradual desaparició de la classe mitjana, que és el bessó de la democràcia, l'acorralament i aculturització de la classe obrera, el desprestigi dels partits polítics "democràtics", la impunitat dels culpables, l'enriquiment dels aprofitats... Tot això, evidentment, va portar cap el desastre i va culminar amb guerres i genocidis perquè, naturalment, davant aquella situació boja els bojus arribaren a agafar el comandament efectiu de les institucions fins arribar al paroxisme total.

Potser ens podem tranquil·litzar pensant que la història mai no es repeteix, però hi ha sensacions que ho desmenteixen: potser no es repeteixen els colors de les banderes i els sons dels cants, però el nucli dur de la història sempre es repeteix cíclicament. Ara alguns diuen que vivim un altre episodi de l'eterna guerra franco-prussiana i les armes, alerta!, són el sistema financer i les males arts capitalistes, amb les seves injustícies i desigualtats, i estam comandats per una Troica que no ha passat per cap sedàs democràtic i dóna ordres inexorables a tort i a dret d'obligat compliment i si et mous, com deia un farsant de la política, "no surts a la foto".

Els clàssics deien: "Pa i circ". Això és el que vivim ara amb el circ esportiu i els seus esportistes de granja, com ho eren els gladiadors. Però si una barra de pa arriba a costar 3.000 milions d'euros, de marcs, de francs o de pessetes i una canya 4.000, què passarà?

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb