El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Tornar a començar?

golea | 28 Juliol, 2006 10:09

Tornar a començar?

Moais de cara al cel

Tornar a començar?
 
Flying Mother Nature’s silver seed
To a new home in the sun
Neil Young, After the Gold Rush.

 
Tot va començar en dilluns, talment com comencen les setmanes en aquesta part del món. Quan vaig acabar la feina, vaig dinar i me’n vaig anar cap al súper a comprar. Na Joana m’havia deixat penjada a la gelera la llista de les coses que necessitàvem, perquè ella, evidentment, era l’organitzada de la casa i no jo, que sempre he estat un desastre. Fruita, verdura, carn, peix, llaunes diverses, begudes sense alcohol, formatges, cuixots, lleixivet, pols de rentar, bosses de fems, tàmpax, desodorant, xampú... En fi, totes aquestes coses que feim servir per anar tirant en la vida, tot això que necessitam per anar pel món ben alimentats i ben pentinats i planxats. Com cada setmana, vaig fotre més de dues hores per aclarir tot aquest merder de la societat de consum!
Quan vaig arribar a la caixa, l’empleada, com sempre, em va fer un somriure i em va dir “Bona tarda” tan maquinalment com ho feia cada dilluns. Vaig treure la targeta de crèdit i el carnet d’identitat. Em va dir que eren 75,74 euros i em va oferir tres butlletes per a un sorteig d’un viatge, una per cada vint euros de compra.
— No, gràcies, —vaig dir. No me toca res mai, així que no fa falta que jugui. És perdre el temps miserablement.
— Això no ho pot sebre mai, vostè. Amb un minut ha omplert les tres butlletes i potser li tocarà. Per què no ho prova?
Ho va dir d’una manera tan... no sé què... que com un idiota ho vaig fer. Vaig omplir les tres butlletes i les vaig depositar en una urna molt semblant a les que utilitza l’estat per fer-nos creure, de tant en tant, que som qualque cosa i que participam de les grans decisions.
 
*
 
El dia havia estat estrany i tanmateix igual que els altres dilluns. A la feina els homes havien xerrat de futbol, de tennis i de curses de cotxes; les dones ho havien fet d’altres coses igual de trivials i que no em veig amb esma de recordar. Malgrat tot, estava content. Era com una premonició, però al revés. El meu cap veia que li passaria qualque cosa, però ho havia interpretat malament. Pel meu estat d’ànim semblava que el que havia de passar havia de ser bo, ni se m’havia ocorregut pensar que tot es giraria de cap per avall i que recordaria aquell dia com es recorda l’aniversari d’una desgràcia, o d’una mort, o d’una pena. Alegre i content me n’anava cap a l’escorxador!
 
I l’escorxador era ca meva. Vaig arribar a ca nostra amb el carret carregat, vaig pujar a l’ascensor, vaig obrir la porta i des del passadís vaig veure com na Joana treia roba del ropero i la ficava dins una maleta. Ella em va veure, però no es va immutar. Va continuar amb la seva tasca com si jo no hagués entrat.
— Què fas, Joana, que retires la roba d’hivern de l’armari?
— Seu, que hem de xerrar.
— Un moment que entri el carret a la cuina.
— No et torbis per favor, que tenc un poc de pressa.
— Bé, ja està, que és el que em vols dir amb tanta de pressa?
— Que me’n vaig...
— A on? M’hauries pogut avisar abans...
— No ho entens. Me’n vaig i no tornaré. Me’n duc les meves coses. Tota la resta t’ho pots quedar tu.
— No, no ho entenc. Vols dir que te’n vas i que això nostre s’ha acabat?
— Exacte!
Vaig quedar de pasta de moniato. No sabia com reaccionar. No m’ho esperava. Som tan beneit que mai no m’adon de res. El llenguatge de signes no és el meu fort, i menys si és femení. Però bé, qualque cosa havia de dir.
— I això què ha estat, així de sobte? Perquè m’havies deixat la llista de la compra avui dematí. Que ho has decidit ara?
— No, ja fa temps que ho pensava. No ho havies notat, tu?
— Ja veus que no.
— Sempre seràs igual, Miquel, i potser d’això m’he cansat. Que sempre siguis el mateix.
— Vaja, ara ser un mateix és un defecte!
— Bé, veig que no ho entens o que no ho vols entendre. Les persones necessitam canviar de tant en tant. No hi ha res etern. S’ha d’evolucionar, i amb tu no ho puc fer.
— Si no xerres un poc més clar serà vera que no entendré res. Puc fer qualque cosa perquè no te’n vagis? No vull que ho facis. Estic disposat al que em demanis. Ho voldria intentar. Necessit intentar-ho.
— No, és millor que ho deixem així. Les coses arriben a un punt que és millor no remenar-les.
— Però és que em fot que te’n vagis així, sense que jo pugui fer res perquè no ho facis. Sí, ja sé que les relacions de parella a vegades s’acaben, però em pensava que si em passava a mi, m’ho veuria venir, que em donaria temps a intentar evitar-ho. En poques paraules, jo t’estim i no vull perdre’t. Què puc fer?
— Val més que ho deixem anar. Quan s’ha de tallar millor tallar d’un cop sec. No vull discutir, ni donar més explicacions de les que calguin per acomiadar-nos en pau i com amics. Només me’n duré aquestes dues maletes. Les altres coses, ja t’ho he dit, t’ho pots quedar tu.
— Ara de veres. Si realment trobes que això nostre s’ha d’acabar, potser millor que me’n vagi jo. A més, el contracte de lloguer està a nom teu.
—No, som jo que me’n vull anar i no te vull complicar la vida cercant un altre pis per tu. Ja saps que no és fàcil.
— Moltes gràcies, Joana, per la deferència!
— Bé, me’n vaig abans que et comencis a posar irònic o tràgic, que no sé que és pitjor! Ja t’ho diré si m’he deixat alguna cosa que necessiti. Aquí tens la clau. Adéu.
No me’n podia avenir! Na Joana se’n va, em deixa i jo no sé per què. Em veia venir una temporada d’elucubracions intentant entendre aquella decisió seva que canviava tant la meva vida, que em deixava fet pols, més mort que viu, perquè jo l’estimava, no vull dir com el primer dia, però gairebé. M’ho passava bé amb ella. No m’imaginava la vida lluny del seu cos i del seu esperit. Diuen que això és amor! Si no ho és, s’hi assembla, crec jo.
 
**
 
I efectivament, mentre jo anava rumiant els motius, secrets, que havien empès na Joana a deixar-me tirat, la casa i el meu cap s’anaven desorganitzant de mica en mica. La brutor i la confusió envaïen la casa i el meu pensament. La vida és absurda! Tot és un trencaclosques i és impossible col·locar-hi les peces al seu lloc. I així les coses, vaig desaparèixer de la vida pública, excepte per anar a la feina, i vaig comprar un parell de dotzenes de caixes de cervesa, que s’anaren acaramullant per l’habitació, pel passadís, per la cuina, per la sala, pel bany, per la terrassa, per la bugaderia... No volia sebre res de ningú. Em sentia acabat, atabalat, no sabia què dir ni què pensar. És l’amor, em repetia, el puta amor!
Amb això em va telefonar en Claudi, un dels meus amics, el més poca-solta de tots, però, tot s’ha de dir, també el més tendre.
— Ei, Miquel, que fa molts de dies que no sé res de tu. Què fas?
— Bec cerveses.
— Venga! que ho dic seriosament, què fas que no et veuen per cap banda?
— Estic fotut.
— Febre? Mal de cap?
— Pitjor.
— No m’assustis, Miquel, que no estic per bromes...
— M’ha deixat na Joana i no sé què dir, ni què fer.
— Ara venc a veure’t i m’ho contes.
En cinc minuts ja el tenia a ca nostra amb una cervesa a la mà i aquell somriure que mai no sabies molt bé què volia dir. No arribaves a veure mai clar si se’n fotia de tu o és que era el seu estat natural.
I què ha passat?
— No res, Claudi, aquesta és la putada, que no ha passat res. Se n’ha anat i no sé per què.
— Bé, ja feia molts anys que estàveu junts. Són coses que passen. S’acaba... i...
— I què?
— Idò que has de mirar la part positiva. Ara podràs tenir la casa així com vulguis...
— Sí, feta un desastre!
— ... i podràs tornar a fer tot allò que t’agradava, sortir, anar al cinema, ep!, i lligar!
— Claudi, no diguis dois! No vull tornar a fer la teva vida, ho entens? M’agradava la que feia.
— Ja, Miquel, però és millor que et facis a la idea que ja no la podràs fer, t’agradi o no t’agradi.
Això ja ho sabia, no calia que en Claudi m’ho enflocàs a la cara. Na Joana no tornaria. La vida, la meva vida, canviaria i jo no sabia veure-hi la cara positiva a tot allò. No en tenia.
Vaig intentar cridar-la per telèfon, però sempre el tenia desconnectat. Vaig parlar amb les seves amigues, però cap d’elles en sabia res, o això deien. Jo m’ensumava que ho sabien tot, però que per una estranya solidaritat de gènere, s’ho callaven. Bé, què hi farem? Ja ho he dit, la psicologia en general i la femenina en particular, no és el meu fort. Així que m’havia d’enfrontar a cegues a la crua realitat.
 
***
 
I aquest estat d’incertesa, d’innocència amarga, d’ignorància supina, va durar tres setmanes, perquè el dia que va fer vint-i-u vaig rebre una cridada que em va deixar de pedra:
— Senyor, ha tengut la gran sort que li ha tocat un viatge per a dues persones a l’illa de Pasqua. Es tracta del sorteig dels Supermercats X, en el qual vostè va participar. Pot passar per qualsevol dels nostres establiments i li farem entrega dels bitllets d’avió i de les reserves d’hotel.
 
L’illa de Pasqua? I on punyetes és això? —vaig pensar després d’obrir una altra cervesa. Realment, la vida era complicada. Primer me la destrossaven i ara pretenien que me n’anàs a celebrar-ho a una illa perduda per l’oceà Pacífic. És clar, la primera reacció, va ser dir que no en volia sebre res de viatges, que amb el viatge que duia al damunt ja em bastava. Ni avions ni hotels ni putes amb vinagre! La cervesa era el meu refugi, el meu amic, el meu nou amor. En comprava caixes senceres i no m’havia de preocupar durant setmanes. No em demanava explicacions de res. Però tampoc no em rentava la roba ni em penjava la llista de la compra a la gelera, tot s’ha de dir!
I aquesta va ser la primera autocrítica que em vaig fer al llarg d’aquella crisi: l’enyorava a ella o a la seva organització? Vatuadell sagradet! No ho podia dubtar. L’enyorava a ella, a tota ella, la seva tendresa i les seves manies, el seu sexe i el seu malhumor.
— Idò a mi m’agradaria venir amb tu a l’illa de Pasqua —em va dir en Claudi quan li vaig contar.
— No, crec que és millor que hi vagi tot sol. Necessit reflexionar, necessit pensar en tot això. Amb tu, l’únic que faríem seria beure i intentar lligar amb totes les dones que ens mirassin als ulls. M’aniria bé un altre tipus de viatge. Més tranquil, trobar-me amb mi mateix, recompondre les meves idees. Mirar d’arribar a qualque banda. Tractar de trobar una part positiva, com deies tu l’altre dia. Però ho he de fer tot sol, ho entens?
— Sí, ho entenc, no et preocupis. Ves a recollir els bitllets i ves-te’n aquestes tres setmanes, que segur que tornaràs com a nou.
Vaig anar al súper a recollir els bitllets i no vaig dir res de què hi anàs tot sol. Vaig fer com si fóssim dos perquè no volia sorpreses de darrera hora i que a l’hotel em reservassin un bona i àmplia habitació per a mi tot solet i que no em posassin en una habitació petita i trista, d’aquestes que tots els hotels tenen preparades per a les persones, tristes, que viatgen sense companyia.
 
****
 
A la feina no em posaren cap pega perquè m’agafàs aquells dies de vacances, així que vaig preparar la bossa amb tot el que necessitava per aquell viatge tan estrany i me’n vaig anar cap a l’aeroport sense sebre molt bé què esperava de l’altra banda de món. “No hi ha miracles, pensava, segur que tornaré igual o més embullat encara. Em conec!”.
Quan vaig pujar a l’avió, però, l’únic que em va preocupar era com passar aquelles hores tan llargues tancat en un artefacte que volava per l’espai a una velocitat increïble. No cal negar-ho. Tenia por. Una por horrible a aquell buit. Una sensació d’angoixa indescriptible. Un vertigen fenomenal. Era una formiga que volava. Era una formiga voladora sense reina, ni as.
Pel·lícules, cervesa i lectura. I ja era a Santiago de Xile. Quan sobrevolàvem la ciutat, vaig tractar de veure l’Estadio Nacional, però no el vaig trobar. No varen dir de n’Amanda ni d’en Manuel. De Santiago a Valparaiso, i vaixell. Hores i hores de vaixell.
“Què farà na Joana”, pensava sense voler. No servesc per res. Hauria d’haver fet qualque cosa perquè no se n’anàs. Però què? No em podia treure del cap que m’hagués retret que fos així com som. I què volia, idò? Que fos un altre? Que fos d’una altra manera? Sempre he estat igual, jo... sempre!
En aquell moment se’m va encendre qualque cosa al cap. Potser era realment aquest el problema. Que no m’havia mogut mai del mateix lloc. No hi veia necessitat, però potser estava equivocat amb això. La vida té etapes i aquestes s’han de cremar. Potser no es pot pretendre no veure que les coses canvien i que tu també ho has de fer per no perdre el tren. Na Joana no el volia perdre i jo crec que ja l’havia perdut. Havia passat de llarg mentre jo somiava que el tren no arribaria a passar mai, que no hi havia por del temps perquè el temps s’havia inventat feia poc per a complicar-nos la vida. El temps era una estafa, una presa de pèl. Es podia viure sense ell. Això pensava jo, innocentment, fins aquell moment. N’hauria d’haver parlat amb na Joana i ara ja era massa tard.
El viatge havia començat i no el fèiem junts. Jo anava en vaixell cap a Rapa Nui i ella jo no sé on parava, però sabia que ara tenia moltes coses per dir-li, que encara no ens ho havíem dit tot. No és que tengués cap esperança de refer la nostra relació, només volia dir-li que sí, que potser tenia raó i que seguir amb jo era un camí que no s’havia traçat perquè jo no havia posat res de part meva. Sempre havia maleït el temps i el tempo ens havia separat. Bé, l’havia separada a ella de mi. I jo me n’havia d’adonar precisament ara, a quilòmetres i quilòmetres de distància, desarrelat en un vaixell ple de turistes i antropòlegs.
 
*****
 
La visió de l’illa em va llevar les cabòries que duia al cap. “Ja arribam, ja som a Rapa Nui o a Te Pito o te Henua, el melic del món, el puta melic del món, m’hauré d’espabilar, perquè m’esperen tres setmanes d’estar per aquí i les he d’aprofitar”, això em deia a mi mateix per tractar d’animar-me.
En desembarcar em dugueren a l’hotel Manutara, al costat d’Hanga Roa, única cosa que s’assemblava a un poble, i, efectivament, em donaren una habitació àmplia i confortable, des de la qual es veia la mar, aquell oceà immens que havia guardat els darrers paradisos de la terra, els darrers racons on somiar que hi trobaríem l’amor etern, la pau i el consol de la natura. La natura i l’home fets amb la mateixa mesura! Bé, això era un somni del qual ja havíem despertat, però encara ens en quedava qualque cosa, encara no ens havia abandonat del tot. I és que alguns homes som molt beneits amb aquestes coses: quan els somnis ens agraden, volem que durin i durin... i quan han acabat llegim tots els llibres que els conten, que ens els fan reviure. Tenim els prestatges de les nostres cases plens d’aquests llibres que ens fan seguir amb les nostres vides enganyats i contents.
 
En aquesta illa, petita, no es podia fer de tot, però hi havia un programa d’activitats prou ample com per no avorrir-se durant uns dies. I m’hi vaig aplicar. Submarinisme, exploració de coves, excursions per les tres rutes que hi havia assenyalades, visita als moais, balls nocturns a la vora del foc, conferències sobre les cultures polinèsies, sessions d’internet, converses en un espanyol macarrònic amb els indígenes, classes d’història, més visites als ahus... En fi, tot molt sa i instructiu.
Però jo pensava amb na Joana. Me n’anava a Anakena, una de les poques platges que hi havia, em jeia sobre l’arena i recordava coses dels anys passats al seu costat: algunes converses, alguns detalls, algunes mirades, algunes olors, alguns orgasmes... I en la distància, els silencis, els dubtes, les insensateses, les manies, les ordres, el desamor aparent d’algunes nits, els sopars a la fresca sense res a dir, la insuficiència monetària de la meva economia, la meva propensió natural a l’aïllament, la meva depressió per com va el món i una altra vegada la distància, la distància insuperable que ens separava a poc a poc. Sí, no me n’havia adonat perquè no me n’havia volgut adonar, perquè era cec per a les coses que no m’importaven, per a les coses que no m’agradaven. Però el curs dels esdeveniments és inalterable i tancar els ulls no serveix de res. I jo els havia tancat. Els havia tancat massa temps.
 
******
 
Passaren els dies i les setmanes i quan ja només faltaven uns dies per tornar a casa, se’m va ocórrer obrir el meu correu electrònic, cosa que no feia des que havia arribat a l’illa. No sé per què ho vaig fer. Potser no ho havia d’haver fet. Bé, ho faig fer i punt.
Hi havia molts missatges d’aquests que no serveixen per res i l’únic que fan és emprenyar, però n’hi havia un d’en Claudi, del puta Claudi que no em podia deixar en pau ni a l’altra punta del món! “Vatualmón, Claudi, què punyetes deus voler ara?”.
Vaig obrir el missatge i vaig veure que era llarguíssim; em contava coses de la sa mare, del seu moix, de la seva germana, dels seus nebots. Una diarrea monumental sobre afers domèstics i familiars. I jo pensava: “Per què no et cerques una al·lota de veritat, Claudi, i em deixes en pau?”. Però al final del missatge vaig llegir unes frases que no m’esperava i que em llançaren encara més dins el pou:
 
“Per cert, Miquel, he vist na Joana amb en Carles Torrent, i semblaven més que amics. T’ho havia de dir? Crec que sí. Cuida’t”.
 
Me cag amb sa puta! Aquesta sí que era bona! Això era el que passava! Se n’havia anat amb en Carles Torrent!
Vaig tancar l’ordinador i vaig sortir esperitat de l’hotel cap a l’interior de l’illa. La ràbia i el desesper s’anaven acumulant dins la meva ànima. No ho podia consentir. A mesura que anava penetrant dins aquell paisatge desolat m’adonava que tot estava perdut. Vaig recordar aquell article que vaig llegir feia uns dies a l’Science on contava que en aquesta illa, quan hi arribaren els primers “humans” hi havia vint milions de palmeres i que en quatre-cents anys no n’havia quedat cap. “És la puta febre d’or!”, em repetia com un boig mentre anava carenes amunt. Aquesta illa pelada com un ou s’assemblava a la meva ànima, pelada també com un ou. Sempre la febre d’or! Sempre! Aquests cabrons no s’aturaran mai! Mai!
En Carles Torrent era amic nostre des de l’institut. Estudiàvem junts i anàvem de gresca junts, fins que també li va pegar la febre d’or i va deixar els estudis i es va dedicar als negocis del seu pare. Era milionari, és clar!, perquè la corrupció política i immobiliària fa molts milionaris. I na Joana havia agafat aquest tren, aquest puta tren.
Vint milions de palmeres! No m’ho podia treure del cap. “Això no té remei, anam directes cap a un sobam i no feim res per a evitar-ho!”, pensava mentre seguia caminant. Palmeres que servien per fer foc, per a construir les naus que solcaven la mar, per a fabricar ormejos per a transportar els moais. Sí, per fer els moais es carregaren tota l’illa i la deixaren pelada com un cap titina, i els moais, que eren la seva cultura, la seva manera de viure i entendre el món, la seva manera de mirar les estrelles, la seva escriptura jeroglífica, la seva manera d’estimar les dones, els vells, els nins, varen ser, també, la seva tomba, el seu final, el seu holocaust. Sí, el món era Rapa Nui i les palmeres s’estaven acabant perquè la febre d’or així ho exigia, perquè quan s’inicia aquest mecanisme d’autodestrucció no hi ha cristo que l’aturi. Tots els que han estat tocats per la febre d’or sempre troben mil-i-una excuses per no aturar-se i per embarcar els altres en la seva aventura destructiva. Cada illa té els seus moais i les seves palmeres, i els seus caps de tribu, i els seus bruixots, i els seus constructors, i els seus arquitectes, i les seves catedrals de pedra, i els seus edificis comercials, i la seva compra-venda de terrenys, i la seva fabricació en cadena d’il·lusions de colorins, i la seva misèria i la seva por de no sebre dir que no.
I jo caminava cap el cim, cap el cim més alt de l’illa, cap a Terevaka amb tota aquesta mescla explosiva dins el cap. Na Joana, la febre d’or, l’amor, la civilització enterrada, els moais abatuts, en Carles Torrent, l’amor un altre cop, la gelosia, el no sebre perdre... Sentia que cadascun dels meus sentiments havia estat traït, que no tenia esperança de res, que la lluita era en va, que tot se n’anava en orris i que no hi podia fer res. Ni tan sols tenia el consol de pensar que tot aquest desgavell en què havíem convertit el món era per culpa de la civilització occidental, dels putes europeus o dels americans fills de puta. No, perquè a Rapa Nui feren tot aquest desastre abans de veure cap europeu o cap altra classe de blanc. El feren ells tot solets, sense ajuda de ningú. No, érem els “humans” qui estàvem malalts per la febre d’or.
I a mi, m’hagués agradat viure després de la febre d’or, però sabia que ja no seria possible, que jo tampoc no hi sobreviuria, que m’havia de fer a la idea que tot això no acabaria mai, que no tenia final, que no tenia un final abans que el meu.
 
*******
 
Era al cim i començava a fosquejar. Em vaig estirar en terra i vaig seguir amb els meus pensaments mirant al cel i esperant que apareguessin les estrelles. Potser elles m’ajudarien a trobar un camí, potser m’assenyalarien unes passes cap a un lloc on retornar. Mig en somnis vaig veure na Joana amb en Torrent, vaig plorar en silenci una estona i vaig veure clarament que sempre havia estat tot sol i que sempre ho estaria. Que aquest havia de ser el meu estat natural, que ho havia de tenir clar o si no em moriria.
De sobte, veia que m’havia fet gran esperant que passàs la febrada, que m’havia fet gran sense adonar-me’n, que m’havia fet gran tot esperant un miracle que mai no es produiria. Vaig mirar fixament les estrelles un altre cop i lentament em va entrar al cos una estranya tranquil·litat, una sensació d’alleujament; m’anava fugint l’angoixa de l’esperança un altre cop i em vaig adormir con un infant tocant sa mare.
Somiava que era una llavor de plata quan em vaig despertar i vaig veure mig sol sobre la mar, però sabia que era un somni, que tot, tot, havia estat un somni del qual ja havia despertat.
Vaig baixar lentament cap el poble, sense frissar, sense obligacions de cap casta i per un moment em vaig sentir lliure com no m’hi havia sentit mai. Havia perdut l’esperança però havia retrobat la llibertat.
 
********
 
Passaren els darrers dies a Rapa Nui sense pena ni glòria. No vaig fer res més que anar a la meva platja i nedar i fer surf amb el meu cos talment com ho feia de més jovenet. El sol sortia cada matí, però jo no vaig somiar més amb la llavor de plata.
 
*********
 
Quan vaig arribar a l’aeroport, vaig telefonar a en Claudi i li vaig demanar si podia venir a cercar-me amb la seva furgoneta.
— Per què he de venir amb la furgoneta? Podria venir amb la moto, tu no dus molt d’equipatge, només una bossa...
— És igual Claudi, ja t’ho explicaré pel camí.
— Bé, ara venc!
Pel camí el vaig fer aturar en un magatzem de cartonatges i vaig comprar un parell de dotzenes de capses. En Claudi no se’n podia avenir!
— Mira que has tornat estrany! – em deia mentre em mirava amb curiositat. Que t’ha pegat massa sol pel cap?
Jo reia i callava. Frissava d’arribar a casa, però sabia que alguna cosa li havia de dir al pobre Claudi.
— Quan arribem, em podries ajudar a empaquetar totes les meves coses...
— Vaja, què t’ha pegat ara?
— Bé, ja ho veuràs...
Quan arribàrem pujàrem les capses i mentre ells les muntava jo les anava omplint de llibres i discos. Havien estat la meva vida fins llavors i no els volia abandonar de qualsevol manera, es mereixien un respecte i una consideració, malgrat que d’alguna manera ara sabia que també havien estat la meva perdició.
— Te volia demanar un darrer favor...
— Un darrer? No m’ho crec! 
— Sí, que me guardis tot això a la cotxeria de ta mare. Sempre està buida i jo no sé on deixar-ho.
— Miquel, ara ets tu qui em dius dois! Què és el que t’ha passat pel cap? Què és, que te’n vas?
— No sé què faré, Claudi, però m’agradaria que em guardassis els llibres i els discos.
— Deixes aquesta casa?
— Sí.
— Però si no tens a on anar!
— No et preocupis per això. Me’ls guardes o no?
— Entenc que vulguis deixar aquesta casa, però per què no vens a viure amb mi? Tenc lloc de sobra, ja ho saps! I també saps que no m’importaria viure amb tu una temporada.
— Ja te vaig dir abans de partir que no volia tornar a fer la teva vida. Me la conec!... I no...
— Què li passa a la meva vida?
— Mira! No em facis parlar!
— De veres que em sembla que no et conec. Estàs fotut, ho has passat malament, d’acord! Però per què m’has de tractar així, per què m’has de dir aquestes coses de la meva vida? És la meva i s’ha acabat!
Em vaig adonar que m’estava passant amb en Claudi, que ell tenia raó. No m’havia fet res. Al contrari, intentava ajudar-me a la seva manera. M’oferia ca seva, què més podia fer?
— Perdona Claudi, tot això darrer no ho he dit. Gràcies, però em conform que em guardis les capses.
— Molt bé. Les començam a baixar?
Quan haguérem acabat, li vaig dir que anàs passant i que jo totd’una hi aniria. Em volia acomiadar, no de la casa, sinó de na Joana. La vaig veure venir pel passadís i li vaig fer una besada.
 
Vaig tancar la porta, vaig baixar l’escala i vaig tirar les claus al primer contenidor que vaig trobar.




Els Pets. "S'ha fet gran". Fruits Sex (1992).



Joan Manuel Serrat. "Caminant per l'herba".
Per al meu amic (1973).


Mapa de Rapa Nui 
Heyerdahl, Thor. Aku-Aku: El secreto de la isla de Pascua. Barcelona: Juventud, 1958.  
Hunt, Terry L. i Lipo, Carl P.. “Late Colonization of Easter Island”. Science, vol 311, 17 març 2006, p. 1603-1606.  
Méndez, Rafael. “La caída de la isla de Pascua”. El País, 10 març 2006
, p. 88.


Some Sailor, skirting foreign shores

* * *

I shall know why - when Time is over -

* * *

I'm Nobody! Who are you?
Are you - Nobody - too?
Then there's a pair of us!
Don't tell! they'd advertise - you know!

Emily Dickinson (1830-1886)

.


Un Coney Island de la ment (16)

golea | 24 Juliol, 2006 11:53

Coney Island 1         16
                         
                     
                    El Castell de Kafka es dreça sobre el món
            com la darrera bastilla
                                        del Misteri de l’Existència
    Els seus cecs accessos ens desconcerten
                                                                    Costeruts caminois
                es llancen cap enlloc
                                                Carreteres irradien per l’aire
    com els laberints de filferro
                                            d’una central telefònica
    a través de la qual totes les cridades són
                                                                        infinitament introbables
 
                        Allà dalt
                                    fa un temps diví
    Les Ànimes ballen desvestides
                                                     juntes
            i com torrapipes
                                     en els marges d’una fira
    ens menjam amb els ulls l’inassequible
                                                                    misteri imaginat
                Encara per allà en el costat llunyà
                                                com l’entrada d’artistes d’una carpa de circ
hi ha un ample forat als merlets
                                               on fins i tot els elefants
                                                                                hi passen ballant un vals

16/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Un Coney Island de la ment (15)

golea | 20 Juliol, 2006 15:51

Coney Island 1         15
                         
                     
        Constantment arriscant l’absurd
                                                              i la mort
                    arreu on actua
                                            damunt els caps
                                                                        del seu públic
    el poeta com un acròbata
                                        s’enfila a la rima
                                                        a l’alt filferro que ell mateix ha fet
i s’equilibra amb ulls brillants
                                                sobre un mar de rostres
                amidant amb passes el seu camí
                                                                    cap a l’altre costat del dia
        fent trenats
                            i jocs malabars amb els peus
i altres importants efectes teatrals
                                                        i tot sense equivocar-se
                    en allò
                                que no pot ser
 
        Perquè ell és el superrealista
                                                        que ha de percebre per força
                    la tibant veritat
                                              abans de prendre cada posició o passa
    en el seu suposat avanç
                                            cap a aquella barra que encara és més alta
on la Bellesa s’hi posa i espera
                                                    amb gravetat
                                                                    per començar el seu salt mortal
 
            I ell
                   un homenet charleychaplin
                                                        que pot o no pot copsar
                        la seva eterna bella forma
                                                        s’estira a l’aire brut
                            de l’existència


15/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Un Coney Island de la ment (14)

golea | 17 Juliol, 2006 11:52

Coney Island 1         14
 

No deixis que aquest cavall
                                            es mengi aquest violí
        cridà la mare de Chagall
                                                Però ell
                                    continuava
                                                        pintant
 
I es va fer famós
 
I continuava pintant
                                El Cavall amb Violí a la Boca
 
I quan a la fi el va acabar
va pujar damunt un cavall
                                           i s’allunyà
                brandant el violí
 
I després amb una reverència el va donar
a la primera dona despullada que va topar
 
I sense
            compromisos


14/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Un Coney Island de la ment (13)

golea | 14 Juliol, 2006 08:50

Coney Island 1         13
 

No com Dante
                    descobrint una commedia
                                                        sobre els pendents del cel
Jo pintaria una mena diferent
                                                de Paradís
on la gent estaria despullada
                                                com sempre estan
                                                                        en escenes així
                                            perquè se suposa que és
                                                                un quadre de les seves ànimes
però no hi hauria àngels ansiosos contant-los
                        que el cel és
                                        el perfecte retrat d’
                                                                   una monarquia
                    i no hi hauria focs cremant
                                        en les boques infernals d’avall
                                on podia haver caigut
                    ni cap altar en el cel excepte
                                                            les fonts de la imaginació


13/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Un Coney Island de la ment (12)

golea | 10 Juliol, 2006 11:03

Coney Island 1         12
 

"Un d’aquells quadres que mai no mor"
        la seva bèl·lica imatge
                                            una vegada concebuda
                no deixava
                                    el terra emplomat
    tant li és quantes vegades
                                                el va encalçar
                                                                        fins a l’oblit
Pintar-hi sobre no era bo
                seguia sortint cap a
                                                la fusta i el llenç
    i així com sortia li cridava
                                                una terrible cançó de bressol
        on cada llit una tomba
                                            minada per despertadors no terrenals
                        que bramava horriblement
                                                                    per a amants i dorments


12/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Un Coney Island de la ment (11)

golea | 07 Juliol, 2006 09:59

Coney Island 1         11
 

        El desert ferit de Morris Graves
                no és el mateix oest salvatge
                                                                que trobà l’home blanc
És una terra que Buda descobrí
                                              des d’una direcció diferent
     És un niu blanc salvatge
                                        en el vertader nord boig
                                                                                de la introspecció
                on els "falcons de l’ull interior"
                                                                    cauen en picat i moren
                        entrellucant en la seva caiguda moribunda
                                                                    tota memòria vital
                                                                                       de l’existència

                    i amb greu ala de guix
                                                    dibuixen al cel emplomat
            mil imatges enfilades
                                                de vol
 
És la nit que és el seu "hàbitat nadiu"
    aquells "ocells de l’esperit" amb blanques ales dessagnades
            aquells ramats de corriols
                                            àguiles barbudes
                                                            ocells cecs cantant
                                                                                en camps de vidre
    aquells cignes bojos de lluna i oques estàtiques
                                                                                entrampats agrons blancs
                                                            òlibes de carbó
                                                                                símbols de tortugues trotadores
    aquells peixos rosats entre les muntanyes
                                                                         capsigranys cercant fer el niu
                                            abellots d’os blanc
                                                                            apariant-se a l’aire
                            entre llunes al·lucinants
I un ocell emmascarat pescant
                                                en un rierol daurat
        i un ibis alimentant-se
                                            "del seu propi pit"
                    i un extraviat Connemara Pooka
                                                                            (de mida natural)
 
I després aquells ocells muts pel vent
                                                    portant peix i missatges de paper
        entre dos rierols
                            que són els rierols bessons
                                                                        de l’oblit
            on la imaginació
                                    es torna contra ella mateixa
                amb una blanca visió elèctrica
                                                      trobant-se encara boja
                                i sense menjar
                                                        entre les hèbrides


11/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Zona Meditació

golea | 05 Juliol, 2006 18:16

Zona Meditació Carregant pedres pesades com la Lluna al Carregador

Demà ens veurem a la Zona Meditació? Bé, no ho sé, però supòs que sí. Hauria d’estar cantat, hauria de ser segur, però tot balla com el fum... Fins i tot les nostres grans decisions, aquelles que venen condicionades pels nostres desigs i les nostres eternes esperes. No hi ha res cert. I això és fotut, però només a vegades, només quan pensam que no existeix altra veritat que la nostra. I sé ben cert que a la Zona Meditació ho veurem més clar. Cal encetar una altra cosa que no sigui aquest continu murmurar que si sí o que si no. Cal posar-se a caminar damunt l’Aigua del Desconcert, sota la Pluja del Mai Més, entre les Gotes del Fracàs. Sentim aquesta sensació de vertigen, buit intens a l’estómac, variacions de maldecap, estropeig mental, sentim tot això i més... però ens podem curar encetant una altra era, un altre temps, un altre tot.


Phil Ochs, “Another age”, Rehearsals For Retirement (1969)


Un Coney Island de la ment (10)

golea | 03 Juliol, 2006 07:39

Coney Island 1         10
 

                    No m’he colgat amb la bellesa tota la vida
                            repetint-me
                                            els seus abundants encants
            No m’he pogut colgar amb la bellesa tota la vida
                                                                        ni tampoc he mentit amb ella
                                repetint-me
                                            que la bellesa mai no mor
                                    però queda apart
                                                    entre els aborígens
                                                                                 de l’art
                                        i molt partdamunt dels camps de batalla
                                                                                                de l’amor
 
                És partdamunt de tot això
                                                       oh sí
        S’asseu en els seients més selectes
                                                            de l’Església
    allà dalt on es reuneixen els directors artístics
que seleccionen les coses per a la immortalitat
                                                                    I ells s’han colgat amb la bellesa
                                        tota la vida
                                                    I ells s’han alimentat de blanc moló dolç
            i begut els vins del Paradís
                                                    de manera que saben exactament que
                una cosa bella és un plaer
                    per sempre més
                                            i que mai més
                            pot convertir-se
                                                    en un no-res perdedor de doblers
 
    Oh no m’he colgat
                                en un Repòs de Bellesa com aquest
        tement d’aixecar-me de nit
                                            per por que se m’escapàs de qualque manera
algun moviment que la bellesa hagués pogut fer
        Malgrat tot he dormit amb la bellesa
                                                                 de la meva pròpia i folla manera
i he tengut una o dues escenes famolenques
                                                                    amb la bellesa en el meu llit
        i així vaig escampar un altre o dos
            i així vaig escampar un altre o dos
                                                            sobre el món del Bosco


10/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Decepció

golea | 30 Juny, 2006 08:58

quetgles Decepció

mirall interior

Les pells nues jeien davall el llençol amb blaus aromes de tuf. El menestral s’encén un cigarro i el porta càndidament al costat de l’estimada. Ella el pren amb malenconia i remordiment, xupa plaentment el fum que desprèn amb desgràcia i omnibulència. Recorda amb estranyesa anteriors plaers frustrats, antigues cançons embadalides per un tuf amb transcendència… i la mirada fou llarga a la vista del deambulant soci del costat. Un roec de tendres i suaus carícies sortí de les voluntarioses mans acostumades a idíl·lics plaers d’instant. Li aglapí la mà amb força consentida, intentant abraçar en un moment tots els desitjos somniats i no trobats, però fou l’inútil grapat d’un pam d’aigua d’un mar de castells interiors amb prínceps i soldats.
I clarejà, i l’alba entroncà amb la mirada d’un parell de rostres mirant-se a un mirall. El reflex transparentava cares desconegudes, realitats fetes carn.

 
Joan Quetgles, anys 60.
 


Nanci Griffith & Arlo Guthrie. “Tecumseh Valley” (Townes van Zandt), Other voices, other rooms, 1993.

Arlo GuthrieNanci Griffith

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 ... 21 22 23  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb