El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Un Coney Island de la ment (12)

golea | 10 Juliol, 2006 11:03

Coney Island 1         12
 

"Un d’aquells quadres que mai no mor"
        la seva bèl·lica imatge
                                            una vegada concebuda
                no deixava
                                    el terra emplomat
    tant li és quantes vegades
                                                el va encalçar
                                                                        fins a l’oblit
Pintar-hi sobre no era bo
                seguia sortint cap a
                                                la fusta i el llenç
    i així com sortia li cridava
                                                una terrible cançó de bressol
        on cada llit una tomba
                                            minada per despertadors no terrenals
                        que bramava horriblement
                                                                    per a amants i dorments


12/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Un Coney Island de la ment (11)

golea | 07 Juliol, 2006 09:59

Coney Island 1         11
 

        El desert ferit de Morris Graves
                no és el mateix oest salvatge
                                                                que trobà l’home blanc
És una terra que Buda descobrí
                                              des d’una direcció diferent
     És un niu blanc salvatge
                                        en el vertader nord boig
                                                                                de la introspecció
                on els "falcons de l’ull interior"
                                                                    cauen en picat i moren
                        entrellucant en la seva caiguda moribunda
                                                                    tota memòria vital
                                                                                       de l’existència

                    i amb greu ala de guix
                                                    dibuixen al cel emplomat
            mil imatges enfilades
                                                de vol
 
És la nit que és el seu "hàbitat nadiu"
    aquells "ocells de l’esperit" amb blanques ales dessagnades
            aquells ramats de corriols
                                            àguiles barbudes
                                                            ocells cecs cantant
                                                                                en camps de vidre
    aquells cignes bojos de lluna i oques estàtiques
                                                                                entrampats agrons blancs
                                                            òlibes de carbó
                                                                                símbols de tortugues trotadores
    aquells peixos rosats entre les muntanyes
                                                                         capsigranys cercant fer el niu
                                            abellots d’os blanc
                                                                            apariant-se a l’aire
                            entre llunes al·lucinants
I un ocell emmascarat pescant
                                                en un rierol daurat
        i un ibis alimentant-se
                                            "del seu propi pit"
                    i un extraviat Connemara Pooka
                                                                            (de mida natural)
 
I després aquells ocells muts pel vent
                                                    portant peix i missatges de paper
        entre dos rierols
                            que són els rierols bessons
                                                                        de l’oblit
            on la imaginació
                                    es torna contra ella mateixa
                amb una blanca visió elèctrica
                                                      trobant-se encara boja
                                i sense menjar
                                                        entre les hèbrides


11/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Zona Meditació

golea | 05 Juliol, 2006 18:16

Zona Meditació Carregant pedres pesades com la Lluna al Carregador

Demà ens veurem a la Zona Meditació? Bé, no ho sé, però supòs que sí. Hauria d’estar cantat, hauria de ser segur, però tot balla com el fum... Fins i tot les nostres grans decisions, aquelles que venen condicionades pels nostres desigs i les nostres eternes esperes. No hi ha res cert. I això és fotut, però només a vegades, només quan pensam que no existeix altra veritat que la nostra. I sé ben cert que a la Zona Meditació ho veurem més clar. Cal encetar una altra cosa que no sigui aquest continu murmurar que si sí o que si no. Cal posar-se a caminar damunt l’Aigua del Desconcert, sota la Pluja del Mai Més, entre les Gotes del Fracàs. Sentim aquesta sensació de vertigen, buit intens a l’estómac, variacions de maldecap, estropeig mental, sentim tot això i més... però ens podem curar encetant una altra era, un altre temps, un altre tot.


Phil Ochs, “Another age”, Rehearsals For Retirement (1969)


Un Coney Island de la ment (10)

golea | 03 Juliol, 2006 07:39

Coney Island 1         10
 

                    No m’he colgat amb la bellesa tota la vida
                            repetint-me
                                            els seus abundants encants
            No m’he pogut colgar amb la bellesa tota la vida
                                                                        ni tampoc he mentit amb ella
                                repetint-me
                                            que la bellesa mai no mor
                                    però queda apart
                                                    entre els aborígens
                                                                                 de l’art
                                        i molt partdamunt dels camps de batalla
                                                                                                de l’amor
 
                És partdamunt de tot això
                                                       oh sí
        S’asseu en els seients més selectes
                                                            de l’Església
    allà dalt on es reuneixen els directors artístics
que seleccionen les coses per a la immortalitat
                                                                    I ells s’han colgat amb la bellesa
                                        tota la vida
                                                    I ells s’han alimentat de blanc moló dolç
            i begut els vins del Paradís
                                                    de manera que saben exactament que
                una cosa bella és un plaer
                    per sempre més
                                            i que mai més
                            pot convertir-se
                                                    en un no-res perdedor de doblers
 
    Oh no m’he colgat
                                en un Repòs de Bellesa com aquest
        tement d’aixecar-me de nit
                                            per por que se m’escapàs de qualque manera
algun moviment que la bellesa hagués pogut fer
        Malgrat tot he dormit amb la bellesa
                                                                 de la meva pròpia i folla manera
i he tengut una o dues escenes famolenques
                                                                    amb la bellesa en el meu llit
        i així vaig escampar un altre o dos
            i així vaig escampar un altre o dos
                                                            sobre el món del Bosco


10/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Decepció

golea | 30 Juny, 2006 08:58

quetgles Decepció

mirall interior

Les pells nues jeien davall el llençol amb blaus aromes de tuf. El menestral s’encén un cigarro i el porta càndidament al costat de l’estimada. Ella el pren amb malenconia i remordiment, xupa plaentment el fum que desprèn amb desgràcia i omnibulència. Recorda amb estranyesa anteriors plaers frustrats, antigues cançons embadalides per un tuf amb transcendència… i la mirada fou llarga a la vista del deambulant soci del costat. Un roec de tendres i suaus carícies sortí de les voluntarioses mans acostumades a idíl·lics plaers d’instant. Li aglapí la mà amb força consentida, intentant abraçar en un moment tots els desitjos somniats i no trobats, però fou l’inútil grapat d’un pam d’aigua d’un mar de castells interiors amb prínceps i soldats.
I clarejà, i l’alba entroncà amb la mirada d’un parell de rostres mirant-se a un mirall. El reflex transparentava cares desconegudes, realitats fetes carn.

 
Joan Quetgles, anys 60.
 


Nanci Griffith & Arlo Guthrie. “Tecumseh Valley” (Townes van Zandt), Other voices, other rooms, 1993.

Arlo GuthrieNanci Griffith

Un Coney Island de la ment (9)

golea | 29 Juny, 2006 15:41

Coney Island 1         9
 

Veus
        el que passà quan
                            entràrem tan frescos en aquest lloc
un parell de tipus papescs
                            fan un pasdoble asteca
I jo dic
            Papà tallem
però després aquesta tia
                                ve per darrera veus
                                            i diu
                                    Tu i jo realment podem existir
Ostres dic
                Només que l’endemà
                        ella té les dents corcades
                                    i realment odia
                                                            la poesia


9/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Assassins de Capdepera

golea | 26 Juny, 2006 10:27

ruis
En Pep Ruís i jo buidant les nostres consciències davant un cavall. Fotografia de na Virgínia.

Assassins de Capdepera (Josep Albertí Ruís, de Taller Llunàtic, i Miquel Flaquer Recreo) confessant els seus crims per telèfon mòbil; un amb el cardenal Rouco Valera i l’altre amb el mateix Papà Ratzinger. (Capdepera, Plaça del Sitjar, Mercat Medieval, maig de 2006.) Han menjat peixet, han begut cervesetes i ara es disposen, com cada diumenge, a anar a L’Orient a prendre cafè i a comentar els darrers articles, llibres, manuscrits i beneitures de personatges com Juan Planas Bennasar, José Carlos Llop Carratalá, Antonio Rigo Caldito, Miguel Velasco, Román Piña (pare, fill i esperit sant), Cristóbal “Dadá” Serra i Eduardo Jordá Forteza. També faran estudis psicològics dels articles setmanals d’Antoni Serra, per tal d’endevinar el motiu —ocult encara, després de mesos de discussions— pel qual ha dedicat tot un llibre a un d’aquests personatges, Eduardo Jordá Forteza, paradigma i estendard de la colonització de Catalunya.


Un Coney Island de la ment (8)

golea | 23 Juny, 2006 09:57

Coney Island 1         8
                         
                     
            En el Parc Golden Gate aquell dia
                                                                un home i la seva dona venien caminant
                    per un prat enorme
                                                    que era el prat del món
Duia unes retranques verdes
                                                i portava una flauta vella i maltractada
                                                                                                            en una mà
        mentre la seva dona tenia un raïm
                                                        que continuava repartint
                                                                                            individualment
                                                                a un parell d’esquirols
                                                                                                    com si cada un
                                                                        fos una petita broma
 
        I llavors venien
                                cap a l’enorme prat
que era el prat del món
                                        i llavors
                    en un lloc tranquil on els arbres somiaven
                i semblaven haver estat esperant-los
                                                                            tot el temps
                    s’assegueren junts sobre l’herba
                                                                    sense mirar-se
                            i menjaren taronges
                                                            sense mirar-se
                                                                                i posaren les peladures
                    en un cistell que semblava
                                                                havien duit a posta
                            sense mirar-se
 
    I llavors
                ell es va llevar la camisa i la camiseta
        però es deixà el capell
                                             de costat
                                                             i sense dir res
            va quedar adormit
                                            I la seva dona es va seure allà mirant
els ocells que volaven
        cridant-se
                        a l’aire silenciós
        com si qüestionassin l’existència
                                                        o provassin de recordar qualque cosa oblidada
 
Però llavors finalment
                                ella també es va ajeure del tot
                                                                            i mirant
                                                                                         cap enlloc
                            encara grapejant la vella flauta
                                                                                que ningú sonava
                                i finalment
                                                   el mirà

                sense cap expressió particular
                                                                llevat d’una certa mirada astorada
                           de terrible depressió

8/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Les illes mòbils

golea | 19 Juny, 2006 11:23

illes mòbils
Non Trubada
Les illes mòbils

 
De como estás en mi
 
Te me vas escapando poco a poco
de mi cielo, isla. Más isla y sola
al tic tac con que ahora te desnudo.
Hasta yo mismo que jugué contigo
a ser explorador por las dos niñas
de mis ojos, aprendiendo vertientes
donde se me caían las miradas,
me voy tornando como tú, una isla,
que hiela sus nostalgias con delfines
y derrumba los valles del latido,
emigrando de mí para encontrarme
en la desnuda soledad que pueblas.

Pedro García Cabrera. La rodilla en el agua, (1934-1935)
 
En el recés d'una cala, amorosa i rodona com un pit, pura i sonant com una cítara, en l'arena d'or blanca de lliris, posàrem el peu. I ens enfonsàrem en el misteri de la solitud.
Llorenç Riber. “Les meravelloses navegacions de Sant Brandan i els seus monjos” Dins Els camins del paradís perdut (1920)

 
 
Quan a començaments dels vuitanta vaig anar a parar a Axinec, ni se m’havia passat pel cap que la meva vida s’arribaria a complicar tant en qüestió d’illes. Perquè jo, que era d’un país una part del qual està fet d’illes, em trobava en un altre que també eren illes, moltes illes. En realitat no en sabia la quantitat exacte. Just just havia mirat un mapa de la seva situació. I no, no estaven davall de les illes Balears, tal com ens les presentaven els mapes meteorològics de la TVE, sinó que es trobaven a l’Atlàntic, ben al costat del continent africà.
Fixau-vos si anava despistat, que el primer matí que em vaig despertar allà, quan vàrem sortir del magatzem on dormíem vaig veure, cap a Llevant, una massa enorme de terra que sortia imponent de la mar i es dibuixava en el cel encara mig fosc, i ens posàrem a discutir entre els companys meam quina illa devia ser aquella. Uns varen dir que era Gomera, perquè era la que estava més a prop, uns altres que era Heró i encara uns altres, crec que jo entre ells, que era Benahoare. Bé, idò, ningú va endevinar, perquè va resultar que era Tamaran, la impressionant Tamaran vista des d’Hoya Fría en un matí molt clar de primavera i, mentre discutíem de geografia, el sol va fer la seva feina i es va posar a ballar davant nosaltres que, ja sense paraules, contemplàrem l’espectacle.
Vaig decidir que m’havia de comprar un mapa i un llibre de geografia totd’una que pogués. I així ho vaig fer. I vaig estudiar geografia. Una nova geografia. I les illes eren set, però no ho eren, perquè en realitat n’hi havia més de set. Més enllà de Tamaran, cap a Llevant, hi havia Mahoh i Titeroigatra, entre aquestes dues hi havia l’illa de Lobos, i al nord de Titeroigatra hi havia una illa petita que es deia Graciosa, i més al nord encara Montaña Clara i Alegranza. Així que ja en teníem com a mínim onze. Perquè cap a Ponent hi havia les que ja he nomenat abans: Gomera, Heró i Benahoare. Uf, la vida dels arxipièlags, que n’és de complicada!
Però és que, a més, a Tamaran hi ha una península que es diu La Isleta, perquè és això, gairebé una illa unida a la resta per un fil molt prim de terra.

Teneguia, 1971

I també hi ha illes que creixen, com Benahoare, que entre l’octubre i el novembre de 1971 ho va fer pel sud amb l’explosió del volcà Teneguia, a prop de Fuencaliente. La lava va soterrar una platja i en va crear una de nova: Playa Nueva, una platja on no hi ha arena, sinó pedra tosca i en la qual jo m’hi he banyat sentint aquella sensació de vèrtic que donen els volcans quan els sents vius sota els teus peus.
I també hi ha una illa a Amèrica, perquè diuen que Veneçuela és la vuitena illa de tants emigrants que hi van anar per fugir de la misèria i de la fam.
Semblava que s’havia acabat, però no; perquè entre Axinec i Tamaran hi ha un volcà que està fent néixer una illa nova que encara no hem vist però que algun dia veurem, el volcà d’En Medio. És curiós, perquè per allà diuen que quan neixi hi podran fer la capital, perquè, com sempre passa en els nostres països insulars, les illes es barallen entre elles per a espectacle dels seus colonitzadors. Tamaran i Axinec es duen a matar, es discuteixen constantment i tracten d’aconseguir els favors dels seus amos. Una illa nova entre elles dues, diuen, podria ser la solució. Encara que jo, i molts, sabem que la solució és una altra: no haver de tenir ningú a qui caure bé per obligació.
Bé, ja tenia el mapa completat i totes les peces del trencaclosques insular al seu lloc. Illes de totes mides i colors eren la meva nova pàtria. Estava satisfet perquè coneixia els seus límits i els meus. Era meravellós i durant un temps vaig gaudir dels fruits del coneixement. O això creia
 
Però una nit que estava tot sol i melangiós, vaig decidir que l’endemà aniria a voltar pel món: Bé, el que s’entén per món quan vius en una illa. I així va anar, la cosa!. Vaig llogar un Vespino i vaig anar cap al nord i cap a ponent. M’havien dit que per les muntanyes de Teno hi havia un Tagoror que encara no havia estat sistemàticament espoliat. Estava molt enfora, a l’altra punta de l’illa, però sabia que hi havia d’anar.
Quan hi vaig arribar, vaig demanar en una venta les senyes de les pedres mil·lenàries i me n’hi vaig anar escapat, amb una botella d’aigua, un poc de pa amb formatge i la meva catximba. El lloc estava desolat i me vaig seure en mig del Tagoror i vaig tractar d’endevinar el que deien les seves pedres tatuades amb signes amasiks. D’entrada, evidentment, no vaig entendre res. Potser, en el fons, només era un estranger carregat de culpa. Però a mesura que anava passant el dia, el meu cap va donar moltes voltes i el que se’m feia estrany, llavors, era tot el que passava més avall d’aquelles muntanyes i més lluny d’aquelles illes. No era un estranger, era una persona envoltada d’altres persones. Callàvem, però ho dèiem tot. No hi havia secrets entre nosaltres. Sentia els tambors que sonaven i el ritme era el ritme de la terra.
Va passar gairebé tot el dia, i vaig pensar que era el moment de pujar en un dels cims, encendre la catximba i veure com es pon el sol per darrera Benahoare assegut en una roca. I just asseure’m vaig tenir la visió d’una illa, però em va semblar que era massa a prop per ser Benahoare. “Deu ser Heró?”, vaig pesar, “que estrany!”. En aquell instant vaig veure un mago que anava muntanya amunt amb el seu ramat de cabres i li vaig fer una senya perquè s’acostàs.
Què em podria dir si aquesta illa que tenim al davant és Heró o Benahoare?, –li vaig demanar quan se va haver assegut al meu costat.
  No és ni una ni l’altra, és San Borondón –va dir amb aquella cantarella típica que també tenen els amasiks continentals.
Jo no me’n sabia avenir. “Una altra illa no, per favor!”, vaig pensar sense dir res.
Llavors em vaig presentar i li vaig demanar quin era el seu nom.
Tothom em diu Mencei, i tu també ho pots fer –va ser la seva contesta.
I com pot ser que aquesta illa no surti als mapes? No n’havia sentit xerrar mai.
  És que aquesta illa no es troba mai al mateix lloc i per això no surt als vostres mapes. La gent com tu necessita tenir-ho tot ben fixat i per això no estau preparats per visitar les illes mòbils.
 Com pot ser que no estigui al mateix lloc?
No, es mou per la mar com si fos un peix. Però és un peix que ningú mai no pot pescar. Molts pocs han posat els seus peus en aquesta illa que tu i jo ara véim. Mira-la bé, perquè potser no la tornaràs a veure mai més.
Vaig preparar una altra catximba, la vaig passar al Mencei i estàrem asseguts en aquella roca fins que la fosca ens va envoltar completament.
No et preocupis. Jo t’acompanyaré fins al camí.
Quan arribàrem al Vespino, em va donar un tros de formatge de cabra per sopar i ens vàrem acomiadar.
Pel camí, quan tornava a la civilització, vaig pensar que era una persona afortunada en unes illes també molt afortunades. Un país d’illes mòbils que naveguen pel teu pensament. Qui ho havia de dir!
 
Ja vos podeu imaginar que els dies següents vaig haver de cercar tot el que pogués trobar sobre aquestes illes mòbils, fins llavors tan inversemblants.
I els mites són confusos i clars a la vegada. Per una banda, em trobava a Tigzirin Tikanariyin, un dels mites més fabulosos de les nostres ments d’infants (Illes Purpurines, Illes Afortunades, Jardí de les Hespèrides, Camps Elisis, que tots els savis –Horaci, Virgili, Plini– havien col·locat al ponent de l’Àfrica), fins que el mallorquí Angelí Dulcert les va dibuixar, efectivament, a l’oest africà en el seu Portulà de 1339, més de seixanta anys abans de l’arribada dels bàrbars (1402-1496).
I, per l’altra, és normal que d’un mite es vagi a un altre, que l’intent d’assassinat d’un mite, en faci néixer un altre. Les illes s’havien trobat, s’havien dibuixat, s’havien conquerit. La Història havia fet la seva feina i es disposava a enterrar tot el que restàs dels temps antics. Però existia el Mag Mell, el país de l’eternitat dels celtes, i els imm-raga (viatges) de Condlé, Maelduin i Brainn, que després, amb el cristianisme usurpador, es convertirien en els viatges de Sant Brandan, del quals el nostre (més tard -Aquí Estamos- passat a l’enemic) Llorenç Riber en va ser un dels qui en va escriure en català a començament del vint. I en aquests viatges, es trobaven amb les illes mòbils que anaven d’una banda a l’altra de l’oceà en cerca de persones amb ganes veure-hi. Una d’aquestes illes era el Peix Jasó, on els viatgers s’hi aturaven per fer el dinar però no el podien acabar de fer perquè l’illa s’emprenyava amb aquell foc i es fotia a córrer cap a una altra banda. També hi havia l’illa Aprositus o Inaccessible dels clàssics, l’illa Non Trubada i l’Encoberta, totes elles illes mòbils que podrien ser la mateixa, o no.
Mapa d'una illa mòbil: San Barondón

A més d’aquests mites clàssics i celtes, n’hi havia d’altres d’orientals, com l’illa dels Xots de les Mil-i-una-nits i en Simbad (però no el bar, eh!), i també coneixements i “creences” de l’Occident, com l’illa Antília, l’illa de les Set Ciutats, l’illa Perduda, l’illa Encisada... En fi, tot un món d’illes per cercar i per imaginar.
I a Tigzirin Tikanariyin tot aquest cercar i no trobar es va concretar en l’illa de San Borondón, el nom de la qual és una derivació de Brandan, deformació cristiana i colonial, que ha aparegut nombroses vegades en els nostres horitzons oceànics i que molts amasiks insulars hem vist amb els nostres propis ulls.
Segons Eloy Benito Ruano es van organitzar fins a quatre expedicions per trobar la nostra illa Non Trubada, la primera de 1570 i la darrera de 1721. Era superstició? Era esoterisme barat? Hi ha opinions per a tots els gusts, però el cert és que noliejaren naus i prepararen homes per fer expedicions en cerca d’una certesa, perquè molts dels qui partien havien vist la Non Trubada i estaven segurs que qualque dia la trobarien. No ho feren mai.
Finalment, un anglès, Edward Harvey, també va patir d’aquest mal, i al llarg dels seus viatges exploradors per l’oest africà es va capficar que ell havia de trobar aquesta illa Non Trubada. Va organitzar una expedició que va partir de Benahoare i, no només la va trobar, sinó que hi va desembarcar i la va explorar entre el 14 i el 21 de gener de 1865. Ah, i també la va fotografiar! Així que ja tenim mapes i fotos d’una de les illes mòbils que més maldecaps han donat. En Harvey, però, va embogir per unes febres africanes i mai no va poder explicar el seu descobriment a la Royal Society de Londres. Així que el misteri ha continuat fins ara.

Cruz del Sur ancorat a la badia. San Borondón, 14 de gener de 1865. Fot. d'Edward Harvey
 
Jo, per la meva part, sempre havia estat un escèptic en tot, però aquell dia que vaig veure l’illa mòbil des de Teno, se’m va despertar un cuquet quimèric que tenia amagat a qualque lloc del pensament. Vaig embogir com Harvey? Vaig confondre els paràmetres mentals que separen la raó de la follia? Vaig imaginar, com molts altres desgraciats, que era un "escollit"? Vaig voler “creure” perquè ho necessitava per a tornar a néixer? Vaig confondre una illa amb un nigul? Vaig patir un miratge degut als efectes de la catximba i a l’emoció del moment? Em vaig “equivocar” per tal que aquesta “equivocació” em portàs directament a la “veritat”?
No ho sé. Però de llavors ençà aquesta és la meva feina amb el Golea: trobar aquestes illes mòbils que viatgen incansablement per la mar, o, potser, que aquestes em trobin a mi.
 
· Eloy Benito Ruano. La leyenda de San Borondón: la octava isla canaria. Universidad de Valladolid, 1978.
· San Borondon: La isla descubierta.


Taburiente. "La isla de los sueños", Astral, 1990.


Un Coney Island de la ment (7)

golea | 16 Juny, 2006 07:24

Coney Island 1         7
                         
                     
Què podria dir ella a l’os bromista
i què podia dir ella al germà
i què podia dir ella
                                a l’individu amb peus futurs
i què podia dir ella a la mare
després d’aquell moment en què s’ajaçà exuberant
                                                                            entre les flors xupa-xup
            en aquella calorosa riba
                    on les falgueres s’espargien a l’aire romput
                            de l’alenada del seu amant
        i ocells es tornaren bojos
                                                i es llançaren des dels arbres
per tastar sobre el terra l’encara calenta
                                                                    llavor vessada de l’esperma

7/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 ... 21 22 23  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb