El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Decepció

golea | 30 Juny, 2006 08:58

quetgles Decepció

mirall interior

Les pells nues jeien davall el llençol amb blaus aromes de tuf. El menestral s’encén un cigarro i el porta càndidament al costat de l’estimada. Ella el pren amb malenconia i remordiment, xupa plaentment el fum que desprèn amb desgràcia i omnibulència. Recorda amb estranyesa anteriors plaers frustrats, antigues cançons embadalides per un tuf amb transcendència… i la mirada fou llarga a la vista del deambulant soci del costat. Un roec de tendres i suaus carícies sortí de les voluntarioses mans acostumades a idíl·lics plaers d’instant. Li aglapí la mà amb força consentida, intentant abraçar en un moment tots els desitjos somniats i no trobats, però fou l’inútil grapat d’un pam d’aigua d’un mar de castells interiors amb prínceps i soldats.
I clarejà, i l’alba entroncà amb la mirada d’un parell de rostres mirant-se a un mirall. El reflex transparentava cares desconegudes, realitats fetes carn.

 
Joan Quetgles, anys 60.
 


Nanci Griffith & Arlo Guthrie. “Tecumseh Valley” (Townes van Zandt), Other voices, other rooms, 1993.

Arlo GuthrieNanci Griffith

Un Coney Island de la ment (9)

golea | 29 Juny, 2006 15:41

Coney Island 1         9
 

Veus
        el que passà quan
                            entràrem tan frescos en aquest lloc
un parell de tipus papescs
                            fan un pasdoble asteca
I jo dic
            Papà tallem
però després aquesta tia
                                ve per darrera veus
                                            i diu
                                    Tu i jo realment podem existir
Ostres dic
                Només que l’endemà
                        ella té les dents corcades
                                    i realment odia
                                                            la poesia


9/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Assassins de Capdepera

golea | 26 Juny, 2006 10:27

ruis
En Pep Ruís i jo buidant les nostres consciències davant un cavall. Fotografia de na Virgínia.

Assassins de Capdepera (Josep Albertí Ruís, de Taller Llunàtic, i Miquel Flaquer Recreo) confessant els seus crims per telèfon mòbil; un amb el cardenal Rouco Valera i l’altre amb el mateix Papà Ratzinger. (Capdepera, Plaça del Sitjar, Mercat Medieval, maig de 2006.) Han menjat peixet, han begut cervesetes i ara es disposen, com cada diumenge, a anar a L’Orient a prendre cafè i a comentar els darrers articles, llibres, manuscrits i beneitures de personatges com Juan Planas Bennasar, José Carlos Llop Carratalá, Antonio Rigo Caldito, Miguel Velasco, Román Piña (pare, fill i esperit sant), Cristóbal “Dadá” Serra i Eduardo Jordá Forteza. També faran estudis psicològics dels articles setmanals d’Antoni Serra, per tal d’endevinar el motiu —ocult encara, després de mesos de discussions— pel qual ha dedicat tot un llibre a un d’aquests personatges, Eduardo Jordá Forteza, paradigma i estendard de la colonització de Catalunya.


Un Coney Island de la ment (8)

golea | 23 Juny, 2006 09:57

Coney Island 1         8
                         
                     
            En el Parc Golden Gate aquell dia
                                                                un home i la seva dona venien caminant
                    per un prat enorme
                                                    que era el prat del món
Duia unes retranques verdes
                                                i portava una flauta vella i maltractada
                                                                                                            en una mà
        mentre la seva dona tenia un raïm
                                                        que continuava repartint
                                                                                            individualment
                                                                a un parell d’esquirols
                                                                                                    com si cada un
                                                                        fos una petita broma
 
        I llavors venien
                                cap a l’enorme prat
que era el prat del món
                                        i llavors
                    en un lloc tranquil on els arbres somiaven
                i semblaven haver estat esperant-los
                                                                            tot el temps
                    s’assegueren junts sobre l’herba
                                                                    sense mirar-se
                            i menjaren taronges
                                                            sense mirar-se
                                                                                i posaren les peladures
                    en un cistell que semblava
                                                                havien duit a posta
                            sense mirar-se
 
    I llavors
                ell es va llevar la camisa i la camiseta
        però es deixà el capell
                                             de costat
                                                             i sense dir res
            va quedar adormit
                                            I la seva dona es va seure allà mirant
els ocells que volaven
        cridant-se
                        a l’aire silenciós
        com si qüestionassin l’existència
                                                        o provassin de recordar qualque cosa oblidada
 
Però llavors finalment
                                ella també es va ajeure del tot
                                                                            i mirant
                                                                                         cap enlloc
                            encara grapejant la vella flauta
                                                                                que ningú sonava
                                i finalment
                                                   el mirà

                sense cap expressió particular
                                                                llevat d’una certa mirada astorada
                           de terrible depressió

8/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Les illes mòbils

golea | 19 Juny, 2006 11:23

illes mòbils
Non Trubada
Les illes mòbils

 
De como estás en mi
 
Te me vas escapando poco a poco
de mi cielo, isla. Más isla y sola
al tic tac con que ahora te desnudo.
Hasta yo mismo que jugué contigo
a ser explorador por las dos niñas
de mis ojos, aprendiendo vertientes
donde se me caían las miradas,
me voy tornando como tú, una isla,
que hiela sus nostalgias con delfines
y derrumba los valles del latido,
emigrando de mí para encontrarme
en la desnuda soledad que pueblas.

Pedro García Cabrera. La rodilla en el agua, (1934-1935)
 
En el recés d'una cala, amorosa i rodona com un pit, pura i sonant com una cítara, en l'arena d'or blanca de lliris, posàrem el peu. I ens enfonsàrem en el misteri de la solitud.
Llorenç Riber. “Les meravelloses navegacions de Sant Brandan i els seus monjos” Dins Els camins del paradís perdut (1920)

 
 
Quan a començaments dels vuitanta vaig anar a parar a Axinec, ni se m’havia passat pel cap que la meva vida s’arribaria a complicar tant en qüestió d’illes. Perquè jo, que era d’un país una part del qual està fet d’illes, em trobava en un altre que també eren illes, moltes illes. En realitat no en sabia la quantitat exacte. Just just havia mirat un mapa de la seva situació. I no, no estaven davall de les illes Balears, tal com ens les presentaven els mapes meteorològics de la TVE, sinó que es trobaven a l’Atlàntic, ben al costat del continent africà.
Fixau-vos si anava despistat, que el primer matí que em vaig despertar allà, quan vàrem sortir del magatzem on dormíem vaig veure, cap a Llevant, una massa enorme de terra que sortia imponent de la mar i es dibuixava en el cel encara mig fosc, i ens posàrem a discutir entre els companys meam quina illa devia ser aquella. Uns varen dir que era Gomera, perquè era la que estava més a prop, uns altres que era Heró i encara uns altres, crec que jo entre ells, que era Benahoare. Bé, idò, ningú va endevinar, perquè va resultar que era Tamaran, la impressionant Tamaran vista des d’Hoya Fría en un matí molt clar de primavera i, mentre discutíem de geografia, el sol va fer la seva feina i es va posar a ballar davant nosaltres que, ja sense paraules, contemplàrem l’espectacle.
Vaig decidir que m’havia de comprar un mapa i un llibre de geografia totd’una que pogués. I així ho vaig fer. I vaig estudiar geografia. Una nova geografia. I les illes eren set, però no ho eren, perquè en realitat n’hi havia més de set. Més enllà de Tamaran, cap a Llevant, hi havia Mahoh i Titeroigatra, entre aquestes dues hi havia l’illa de Lobos, i al nord de Titeroigatra hi havia una illa petita que es deia Graciosa, i més al nord encara Montaña Clara i Alegranza. Així que ja en teníem com a mínim onze. Perquè cap a Ponent hi havia les que ja he nomenat abans: Gomera, Heró i Benahoare. Uf, la vida dels arxipièlags, que n’és de complicada!
Però és que, a més, a Tamaran hi ha una península que es diu La Isleta, perquè és això, gairebé una illa unida a la resta per un fil molt prim de terra.

Teneguia, 1971

I també hi ha illes que creixen, com Benahoare, que entre l’octubre i el novembre de 1971 ho va fer pel sud amb l’explosió del volcà Teneguia, a prop de Fuencaliente. La lava va soterrar una platja i en va crear una de nova: Playa Nueva, una platja on no hi ha arena, sinó pedra tosca i en la qual jo m’hi he banyat sentint aquella sensació de vèrtic que donen els volcans quan els sents vius sota els teus peus.
I també hi ha una illa a Amèrica, perquè diuen que Veneçuela és la vuitena illa de tants emigrants que hi van anar per fugir de la misèria i de la fam.
Semblava que s’havia acabat, però no; perquè entre Axinec i Tamaran hi ha un volcà que està fent néixer una illa nova que encara no hem vist però que algun dia veurem, el volcà d’En Medio. És curiós, perquè per allà diuen que quan neixi hi podran fer la capital, perquè, com sempre passa en els nostres països insulars, les illes es barallen entre elles per a espectacle dels seus colonitzadors. Tamaran i Axinec es duen a matar, es discuteixen constantment i tracten d’aconseguir els favors dels seus amos. Una illa nova entre elles dues, diuen, podria ser la solució. Encara que jo, i molts, sabem que la solució és una altra: no haver de tenir ningú a qui caure bé per obligació.
Bé, ja tenia el mapa completat i totes les peces del trencaclosques insular al seu lloc. Illes de totes mides i colors eren la meva nova pàtria. Estava satisfet perquè coneixia els seus límits i els meus. Era meravellós i durant un temps vaig gaudir dels fruits del coneixement. O això creia
 
Però una nit que estava tot sol i melangiós, vaig decidir que l’endemà aniria a voltar pel món: Bé, el que s’entén per món quan vius en una illa. I així va anar, la cosa!. Vaig llogar un Vespino i vaig anar cap al nord i cap a ponent. M’havien dit que per les muntanyes de Teno hi havia un Tagoror que encara no havia estat sistemàticament espoliat. Estava molt enfora, a l’altra punta de l’illa, però sabia que hi havia d’anar.
Quan hi vaig arribar, vaig demanar en una venta les senyes de les pedres mil·lenàries i me n’hi vaig anar escapat, amb una botella d’aigua, un poc de pa amb formatge i la meva catximba. El lloc estava desolat i me vaig seure en mig del Tagoror i vaig tractar d’endevinar el que deien les seves pedres tatuades amb signes amasiks. D’entrada, evidentment, no vaig entendre res. Potser, en el fons, només era un estranger carregat de culpa. Però a mesura que anava passant el dia, el meu cap va donar moltes voltes i el que se’m feia estrany, llavors, era tot el que passava més avall d’aquelles muntanyes i més lluny d’aquelles illes. No era un estranger, era una persona envoltada d’altres persones. Callàvem, però ho dèiem tot. No hi havia secrets entre nosaltres. Sentia els tambors que sonaven i el ritme era el ritme de la terra.
Va passar gairebé tot el dia, i vaig pensar que era el moment de pujar en un dels cims, encendre la catximba i veure com es pon el sol per darrera Benahoare assegut en una roca. I just asseure’m vaig tenir la visió d’una illa, però em va semblar que era massa a prop per ser Benahoare. “Deu ser Heró?”, vaig pesar, “que estrany!”. En aquell instant vaig veure un mago que anava muntanya amunt amb el seu ramat de cabres i li vaig fer una senya perquè s’acostàs.
Què em podria dir si aquesta illa que tenim al davant és Heró o Benahoare?, –li vaig demanar quan se va haver assegut al meu costat.
  No és ni una ni l’altra, és San Borondón –va dir amb aquella cantarella típica que també tenen els amasiks continentals.
Jo no me’n sabia avenir. “Una altra illa no, per favor!”, vaig pensar sense dir res.
Llavors em vaig presentar i li vaig demanar quin era el seu nom.
Tothom em diu Mencei, i tu també ho pots fer –va ser la seva contesta.
I com pot ser que aquesta illa no surti als mapes? No n’havia sentit xerrar mai.
  És que aquesta illa no es troba mai al mateix lloc i per això no surt als vostres mapes. La gent com tu necessita tenir-ho tot ben fixat i per això no estau preparats per visitar les illes mòbils.
 Com pot ser que no estigui al mateix lloc?
No, es mou per la mar com si fos un peix. Però és un peix que ningú mai no pot pescar. Molts pocs han posat els seus peus en aquesta illa que tu i jo ara véim. Mira-la bé, perquè potser no la tornaràs a veure mai més.
Vaig preparar una altra catximba, la vaig passar al Mencei i estàrem asseguts en aquella roca fins que la fosca ens va envoltar completament.
No et preocupis. Jo t’acompanyaré fins al camí.
Quan arribàrem al Vespino, em va donar un tros de formatge de cabra per sopar i ens vàrem acomiadar.
Pel camí, quan tornava a la civilització, vaig pensar que era una persona afortunada en unes illes també molt afortunades. Un país d’illes mòbils que naveguen pel teu pensament. Qui ho havia de dir!
 
Ja vos podeu imaginar que els dies següents vaig haver de cercar tot el que pogués trobar sobre aquestes illes mòbils, fins llavors tan inversemblants.
I els mites són confusos i clars a la vegada. Per una banda, em trobava a Tigzirin Tikanariyin, un dels mites més fabulosos de les nostres ments d’infants (Illes Purpurines, Illes Afortunades, Jardí de les Hespèrides, Camps Elisis, que tots els savis –Horaci, Virgili, Plini– havien col·locat al ponent de l’Àfrica), fins que el mallorquí Angelí Dulcert les va dibuixar, efectivament, a l’oest africà en el seu Portulà de 1339, més de seixanta anys abans de l’arribada dels bàrbars (1402-1496).
I, per l’altra, és normal que d’un mite es vagi a un altre, que l’intent d’assassinat d’un mite, en faci néixer un altre. Les illes s’havien trobat, s’havien dibuixat, s’havien conquerit. La Història havia fet la seva feina i es disposava a enterrar tot el que restàs dels temps antics. Però existia el Mag Mell, el país de l’eternitat dels celtes, i els imm-raga (viatges) de Condlé, Maelduin i Brainn, que després, amb el cristianisme usurpador, es convertirien en els viatges de Sant Brandan, del quals el nostre (més tard -Aquí Estamos- passat a l’enemic) Llorenç Riber en va ser un dels qui en va escriure en català a començament del vint. I en aquests viatges, es trobaven amb les illes mòbils que anaven d’una banda a l’altra de l’oceà en cerca de persones amb ganes veure-hi. Una d’aquestes illes era el Peix Jasó, on els viatgers s’hi aturaven per fer el dinar però no el podien acabar de fer perquè l’illa s’emprenyava amb aquell foc i es fotia a córrer cap a una altra banda. També hi havia l’illa Aprositus o Inaccessible dels clàssics, l’illa Non Trubada i l’Encoberta, totes elles illes mòbils que podrien ser la mateixa, o no.
Mapa d'una illa mòbil: San Barondón

A més d’aquests mites clàssics i celtes, n’hi havia d’altres d’orientals, com l’illa dels Xots de les Mil-i-una-nits i en Simbad (però no el bar, eh!), i també coneixements i “creences” de l’Occident, com l’illa Antília, l’illa de les Set Ciutats, l’illa Perduda, l’illa Encisada... En fi, tot un món d’illes per cercar i per imaginar.
I a Tigzirin Tikanariyin tot aquest cercar i no trobar es va concretar en l’illa de San Borondón, el nom de la qual és una derivació de Brandan, deformació cristiana i colonial, que ha aparegut nombroses vegades en els nostres horitzons oceànics i que molts amasiks insulars hem vist amb els nostres propis ulls.
Segons Eloy Benito Ruano es van organitzar fins a quatre expedicions per trobar la nostra illa Non Trubada, la primera de 1570 i la darrera de 1721. Era superstició? Era esoterisme barat? Hi ha opinions per a tots els gusts, però el cert és que noliejaren naus i prepararen homes per fer expedicions en cerca d’una certesa, perquè molts dels qui partien havien vist la Non Trubada i estaven segurs que qualque dia la trobarien. No ho feren mai.
Finalment, un anglès, Edward Harvey, també va patir d’aquest mal, i al llarg dels seus viatges exploradors per l’oest africà es va capficar que ell havia de trobar aquesta illa Non Trubada. Va organitzar una expedició que va partir de Benahoare i, no només la va trobar, sinó que hi va desembarcar i la va explorar entre el 14 i el 21 de gener de 1865. Ah, i també la va fotografiar! Així que ja tenim mapes i fotos d’una de les illes mòbils que més maldecaps han donat. En Harvey, però, va embogir per unes febres africanes i mai no va poder explicar el seu descobriment a la Royal Society de Londres. Així que el misteri ha continuat fins ara.

Cruz del Sur ancorat a la badia. San Borondón, 14 de gener de 1865. Fot. d'Edward Harvey
 
Jo, per la meva part, sempre havia estat un escèptic en tot, però aquell dia que vaig veure l’illa mòbil des de Teno, se’m va despertar un cuquet quimèric que tenia amagat a qualque lloc del pensament. Vaig embogir com Harvey? Vaig confondre els paràmetres mentals que separen la raó de la follia? Vaig imaginar, com molts altres desgraciats, que era un "escollit"? Vaig voler “creure” perquè ho necessitava per a tornar a néixer? Vaig confondre una illa amb un nigul? Vaig patir un miratge degut als efectes de la catximba i a l’emoció del moment? Em vaig “equivocar” per tal que aquesta “equivocació” em portàs directament a la “veritat”?
No ho sé. Però de llavors ençà aquesta és la meva feina amb el Golea: trobar aquestes illes mòbils que viatgen incansablement per la mar, o, potser, que aquestes em trobin a mi.
 
· Eloy Benito Ruano. La leyenda de San Borondón: la octava isla canaria. Universidad de Valladolid, 1978.
· San Borondon: La isla descubierta.


Taburiente. "La isla de los sueños", Astral, 1990.


Un Coney Island de la ment (7)

golea | 16 Juny, 2006 07:24

Coney Island 1         7
                         
                     
Què podria dir ella a l’os bromista
i què podia dir ella al germà
i què podia dir ella
                                a l’individu amb peus futurs
i què podia dir ella a la mare
després d’aquell moment en què s’ajaçà exuberant
                                                                            entre les flors xupa-xup
            en aquella calorosa riba
                    on les falgueres s’espargien a l’aire romput
                            de l’alenada del seu amant
        i ocells es tornaren bojos
                                                i es llançaren des dels arbres
per tastar sobre el terra l’encara calenta
                                                                    llavor vessada de l’esperma

7/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Plens de sol de bon matí

golea | 13 Juny, 2006 14:36

Estelles Vicent Andrés Estellés

CORRE
el
sol
com
un
infant
pel
passadís.
Puja el sol com un amant sobre el teu llit,
sobre
el
teu
nu.
Canta el sol com un ocell en el balcó.
Xiula
el
sol
de
bon
matí
com
el 
trenet
que
creua
l'horta
i
els canyars.
Tota nua,
nua
i
alta,
dins
la
cambra,
s'alegraven els teus pits,
-caderneres,
passerells
i teuladins,
sargantana
a
la
paret-,
plens
de
sol
de bon matí.
 
 
Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Primera audició (1971) .
Remigi Palmero. “Plens de sol de bon matí”. Humitat Relativa (1978).



Soterrament de l'Estellés. Remigi Palmero, segon per l'esquerra

L'afroil·lusió

golea | 09 Juny, 2006 11:41

afroil·lusió
pigmeus

L’afroil·lusió

 
 
Ex Africa semper quid novi. Sempre hi ha alguna novetat de l’Àfrica que ens sorprèn, i sol ser una novetat lúgubre. Els que hem omplert les pàgines d’aquest llibre que teniu a les mans ens podríem definir com a africanistes o africanòlegs, o simplement africanòfils. Doncs bé, per norma general constituïm una raça abnegada i optimista, però no pas perquè naveguem en unes realitats encoratjadores, ni perquè el nostre enteniment ens regali raons de pes per a l’esperança. Tot al contrari. Presumim que els africans trobaran el seu camí, i el seu lloc en el món, en part perquè ens els estimem, i potser en part perquè abracem la bondat última de la condició humana – sense excepcions. Però sobretot, sobretot, perquè necessitem creure-ho.
Encara no he conegut ningú que pugui treballar en condicions, vull dir sense deprimir-se a fons, tot pensant que la seva pàtria acadèmica s’enfonsa. Quan ens ho demanen, tenim tendència a respondre que l’Àfrica se’n sortirà, que hi ha indicis de creativitat i de remuntada, que no hi ha res de genètic que condemni el món negre a la indigència i la prostració. Tenim una confiança heroica en l’univers subsaharià, segurament superior a la dels mateixos africans. Els nostres col·legues de l’Àfrica sens dubte pateixen molt més, i de més a prop, l’epidèmia del catastrofisme. “Vols espatllar una màquina?”, em deia una vegada un amic moçambiquès; “...molt fàcil, dóna-la a un africà”. Però des del nord, nosaltres exercim de kaffirboeties, d’amants dels negres – o dels cafres, literalment, com s’estilava dir a la Pretòria de l’apartheid. I no ens podem permetre la cruesa de mires dels autòctons. A causa de la correcció política, però també a causa de l’afroil·lusió.
Necessitem l’afroil·lusió com el pa que mengem. Viatgem al continent veí, ens enfrontem a alguns episodis desoladors, tornem amb alguna malaltia importada, comprovem el poc ressò que aconsegueixen veritables cataclismes socials, ens assalten tots els monstres de la decepció, i comencem a rebufar, a fer espetegar la llengua i fer negatives amb el cap. Al cap de poc, ja hi tornem a ser; esperem el moment de fugir de nou cap al sud, cap a l’estretor material i el desgavell estructural. Hem passat per l’ambulatori, ens han revacunat contra la febre groga i no sé quina hepatitis, i també contra el desànim. Obrim els diaris i ens enutgem, perquè no llegim res sobre les alegries africanes, sinó que llegim breus indecents sobre enormes carnisseries humanes. La mala notícia de torn ens aixafa, una vegada i una altra, aquell gran titular d'exultació que portem a l’esperit. La nostra Àfrica, la nostra llegenda, el nostre mite particular, és amenaçat des de tots els fronts.
 
Alfred Bosch. Fragment de la presentació del llibre Àfrica en l’imaginari occidental: els mites europeus sobre Àfrica. Universitat de València, 2005.
Centre d'Estudis Africans

Àfrica en l'imaginari occidental


TOURÉ KUNDA. Sidi Yella (Live Paris Ziguinchor, 1984)

Touré Kunda

 

Un Coney Island de la ment (6)

golea | 08 Juny, 2006 17:27

Coney Island 1         6
                         

                    Estaven col·locant l’estàtua
                            de Sant Francesc
                        davant l’església
                            de Sant Francesc
                                    a la ciutat de San Francisco
            en un carreró
                                prop de l’Avinguda
                                                                on els ocells no cantaven
                i el sol sortia a l’hora que li tocava
                                                                        com sol fer
                        i començà a il·luminar
                                                        l’estàtua de Sant Francesc
                                on els ocells no cantaven
 
            I molts de vells italians
                                                passaven per allà
                pel carreró
                                    prop de l’Avinguda
                    observant els hàbils obrers
                                                                que aixecaven l’estàtua
        amb una cadena i una grua
                                                    i altres eines
    I molts de joves periodistes
                                                amb vestits embotonats
        anotaven les paraules
                                            d’un jove capellà
                que aguantava l’estàtua
                                                        amb tots els seus arguments
 
                         I tota l’estona
                                               mentre els ocells no cantaven
                                                                              cap Passió de Sant Francesc
i mentre els badocs seguien mirant
                                                        amunt cap a Sant Francesc
            amb els braços estesos
                                                    cap als ocells que no hi eren
una alta i despullada puríssima
                                                    verge jove
    amb llarguíssims i ben pentinats
                                                  cabells de palla
            i portant només un molt petit
                                                            niu d’ocell
                    en un lloc molt existencial
                                                    continuava traspassant la multitud
                                                                                                        tota l’estona
                                i pujava i baixava els escalons
                                                                                davant Sant Francesc
                    els ulls abatuts tota l’estona
                                                                    i cantant per ella mateixa

6/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Per sempre principiants?

golea | 05 Juny, 2006 11:20

Conxita Rainer Maria Rilke

Però ara que canvien tantes coses, ¿no ens ha arribat el moment de transformar-nos? ¿No podríem mirar de progressar una mica, i fer-nos càrrec lentament, de mica en mica, de la nostra pròpia tasca en la gesta de l’amor? Ens n’ha estat estalviada la part més fatigosa, i l’amor s’ha esmunyit dins nosaltres confós entre platxèries talment com a la cistella d’un infant cau de vegades un tros de randes de debò, i al nen li agrada i hi juga i després se’n cansa, i al capdavall la randa va a raure entre coses tronades i malmeses, més esparracada que cap altra cosa. Estem corromputs pels fútils plaers com tots els diletants, amb un posat majestàtic. ¿Què passaria, però, si menysteníem els nostres èxits, si tornàvem a començar, a aprendre l’ofici de l’amor, que sempre han practicat els altres per nosaltres? ¿Què passaria si tornàvem a ésser principiants, ara que canvien tantes coses?

Rainer Maria Rilke. Els Quaderns de Malte Laurids Brigge. Barcelona: Proa, 1981. Traducció de Jordi Llovet.


Conxita. "Al darrera la nevera" (2006)

Conxita




«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 ... 20 21 22  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb