Fragment
golea | 07 Març, 2006
Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin banderes; que les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges; que els arbres per damunt del mur s'estenguin en rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar abocats en esculls temibles; que els cavalls siguin amos i senyors de la meva vila i s'hi passegin impúdicament nus; que els ocells s'occeixin en topar amb el cel arran de sostre; que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes?
J.V. Foix. Diari 1918. Barcelona: Edicions 62, 1981.
I la pluja es va assecar
golea | 03 Març, 2006
"I la pluja es va assecar", DP, ROGER MAS (Canten Roger Mas, Pau Riba, Jaume Sisa).
Pollastres
golea | 17 Febrer, 2006
La por ja no arriba volant amb ales de ferro. Ara arriba volant amb plomes. La por a la bomba s'ha transformat en la por al pollastre, la gavina, l'àguila, la cadernera. La bomba atòmica arriba en forma de cagades d'estornells. Però s'ha de tenir por. Quan no és per una cosa és per l'altra. La por, pel que sembla, és el motor de la història: la pesta, la grip, la religió, el capitalisme, el treball a les fàbriques, la guerra, tot ens fa por si ho pensam fredament. També l'aigua contaminada, la carn engreixada artificialment, els peixos amb mercuri, el forat de la capa d'ozò. També la destrucció del paisatge que provoquen les carreteres ens produeix por i desorientació. I el temps, què em direu del temps! Això sí que ens fa por! El pas del temps ens destrossa lentament i en som plenament conscients. Així que, por s'ha dit!... Estic mort de por i tu també ho estàs, i així, com qui no vol la cosa, comença una altra passa en direcció a la nostra degradació. Deslliurar-nos de la por ens faria lliures? No ho puc assegurar, però sense cap dubte estaríem millor. Tanta comèdia amb la civilització per a acabar tenint por d'un puta pollastre de granja! "Però és que ens pot matar!". Uf, quina por!
Vainica Doble. "Pájaro Phatow". El eslabón perdido, 1980.
Bracero / Patero
golea | 13 Febrer, 2006
Bracero
Wade into the river, through the rippling shallow watter
Steal across the thirsty border, bracero
Come bring your hungry bodies to the golden fields of plenty
From a peso to a penny, bracero
Oh, Welcome to California
Where the friendly farmer will take care of you
Come labor for your mother, your father and your brother
For your sister and your lover, bracero
Come pick the fruit of yellow, break the flower from the berry
Purple grapes will fill your belly, bracero
Oh, Welcome to California
Where the friendly farmer will take care of you
And the sun will bite your body, as the dust will draw you thristy
While your muscles beg for mercy, bracero
In the shade of your sombrero, drop your sweat upon the soil
Like the fruit your youth can spoil, bracero
Oh, Welcome to California
Where the friendly farmer will take care of you
When the weary night embraces, sleep in shacks that could be cages
They will take it from your wages, bracero
Come sing about tomorrow with a jingle of the dollar
And forget your crooked collar, bracero
Oh, Welcome to California
Where the friendly farmer will take care of you
And the local men are lazy, and they make too much of trouble
Besides we'd have to pay the double, bracero
But if you feel you're fallin', if you find the pace is killing
There are others who are willing, bracero
Oh, Welcome to California
Where the friendly farmer will take care of you
Phil Ochs
"Patero", de Miquel Montero i Jordi Ortega, a l'espectacle Que no ens torni a passar, també publicat en CD.
Que no ens torni a passar és un espectacle basat en cançons de Phil Ochs.
Carta a Donosti
golea | 10 Febrer, 2006
Me'n vaig. Passen dies i moments. Tot està quiet. La remor dels ànecs dins l'aigua. L'espera acompassada. Pens. Veig. Sé que a l'altra banda hi ha una cridòria infernal. Però jo no la sent ara. No sent res. Els ànecs dins l'aigua. El viatge que s'acaba. La música fluixeta del vent. Les teves galtes vermelles. El ritme a les teves cames. I la vida i la mort de les paraules. De les teves i de les meves. De les paraules del món conegut. De tot allò desconegut. El viatge que s'acaba. La teva rialla vermella. Els ànecs dins l'aigua. La por. La llibertat. Els minuts i les hores del (des)concercert. El paisatge a l'altra banda del mirall. El teu perfum. La teva inquietud. El meu moment. El teu. Bo. Dolent. Tant se val! Tornaran les paraules? Els ànecs dins l'aigua. I allà lluny, una platja, una illa. El teu cor enterrat en una sínia. I jo perseguint fantasmes per l'arena. Tot és un gran quadern per a escriure. Tot està per fer encara. El rellotge de sol marca les hores. Els ànecs dins l'aigua. La pluja caurà. El foc s'apagarà. El vent se'n durà l'arena. Les ones en faran de nova. El far s'encendrà en la nit. Guiarà les nostres passes. Cauran les pedres del castell. La boira defensarà la nostra incertesa. Potser la vida... i jo t'escric una carta.
"Carta a Donosti". Umpah-Pah. Bamboo Avenue
La reflexió
golea | 08 Febrer, 2006
dissecació quan el moment és propici
paralització abans que deducció
endevina la pròpia seguretat en la resposta
llavors, el moment transcendeix.
Sebastià Nebot
anys 80
Allò imprevist
golea | 02 Febrer, 2006
Allò imprevist
Domingo López Torres
Dibuixos de Luis Ortiz Rosales
1
quin profund córrer per mars de silenci!
les empinades desbocades venes
rompent nets mars pudorosos
amb l'oratge, la calor, la flor, el crit.
ampul·losos rodons niguls grisos
-gris castany, gris rosa, gris violeta,
del somiejat sexe promès-
allotjades sense gràcia a l'espès
túnel on cavalca llum en ombra.
la febre, sí, la febre pegant bots
puja fins a l'engronsadora blava del goig.
(dominant la multitud de desitjos
hi ha una estàtua fàl·lica que indica
camins per a idèntic destí.)
la desfermada sang, ferotge i boja,
lliure en clares cascades de sospirs,
torna ordenadament esbravada
al mapa dels seus rius i estanys.
sobre el fons de rítmics anhels
s'enlaira lent un fred venturós
2
les mosques
ni la persecució acarnissada
dels més contundents objectius,
ni el girar continu de 2.000 braços,
ni aquell espès nigul d'extermini,
que envaint-ho tot
féu empal·lidir la teva bona estrella,
pogueren desviar aquell destí
de xerec itinerari.
eres a la sopa, a les butxaques,
als guardapits d'Ortiz Rosales,
en tot,
el girar graciós de curt vol,
l'inquiet moure de les sis cames,
la perfecta germanor d'ales i olfacte,
la teva agilitat, la teva audàcia,
clavà amb tal fermesa la teva presència,
que eres com les dutxes, els excusats,
el pati, les notícies:
la constant obsessió que ho envaeix tot.
3
la patata
descansaves, incauta, endormiscada,
blava en la teva indecisa adolescència,
verda en la distracció dels quefers,
de la teva casa, el teu sexe, la teva ventura.
la terra, blanca, negra o vermella,
ja posava un estigma al teu destí
de blana, dura, amarga
o dolça carn.
podies navegar per les altures
dels mars més fondos,
o perdre´t en la fada algaravia
del discórrer més beneit
pel jaç normal del costum.
així, sense conèixer el crit joiós
de l'entrega sense què, ni com, quan
que multiplica en 7 el que és 1,
un 16 qualsevol, entre les meves mans,
tremolosa, indecisa, bruta, negra,
caigueres.
el tall més agut del desig,
del meu sagnant amor,
el meu roí coratge,
t'arrabassava la pell entre els meus dits,
i els crits, planys i sospirs
es perderen sense eco entre les meves mans
d'assassí inexpert.
quan el teu cos blanc, mutilat,
caigué sobre les aigües del teu cel,
el gris estany de la teva desventura
es xapà en mil trossos.
4
els excusats (3 de la matinada)
violades espirals de la pressa
de continu córrer, renous interns
pels ocults jaços sense fronteres,
-laberint sense on, afany sense fre-.
romp el somni, la rialla, els colors,
la dolorosa accelerada espera
pròdiga en la promesa, l'ala, el premi:
veure's pujar, lleuger, en ple vol,
cap a un cel, un altre cel, i un altre cel.
mentre l'obscura claveguera de menyspreus
insuficient per a tanta ofrena
bóta damunt la geometria de les voreres
inventant onats cavallets.
l'oratge blau de les primeres hores
retuts obertament al seu destí.
obre obstinadament estrets carrers
en l'espessa ciutat dels olors,
posant una aurèola a l'esbravament.
no hi hagué consigna audaç que contingués
als don peres dels tres salons
botant en frenesí per passadissos,
empinades trinxeres de prejudicis,
els traïdors vents, fermes fletxes,
es trenquen davant el toro cuirassat
del voler-se abocar, rompre el portell,
d'altres severes ordres quadrades
i suplicants, encesos precs.
5
envidrades lluentors suoroses,
agres reflexos, disteses llums,
avançaven tant la presència
que ni els blancs llençols, els tubs,
el pànic, la rialla, la deixadesa,
pogueren trobar eco a la sang.
qui t'arrossegà al turment?
¿fou la calor o el clam ja congelat
qui desfermà les teves ires de cristalls?
resseguien els camps del teu cos,
el caragol de terra de l'hivern,
els timbals de l'aire,
les llengües dels marbres més blancs,
mars petrificades, aigües tèrboles,
de pint en ample la porta
al primer oratge inesperat.
caramells de llum als costats,
clavaren a l'aire els ganivets
cremant en lent accelerat gel.
multiplicada pluja d'agulles
crivellaren les teves llums balbes
rompent així l'encant de coixinet
del teu aturat cel amenaçant.
l'emoció es penjava dels ulls
i la sang oblidant els seus camins
despertava profunds jaços erts.
6
¿eres projecte ja a l'alt cel,
vaporós cristall, espès nigul,
sòl i cel d'arcàngels dormits;
o realitat en la moguda arena
de suoroses somnolentes ones?
¿fou oberta veu que es perdé en el mur
o tancat clam, profund pou?
encara estàvem ferms en terra.
el nigul que enfilava els nostres ulls,
ample, esmolat, horitzontal ventura,
guillotinava un mar d'espessos fronts.
el dur llit es perdé a l'ala
del teu blan costat. de cotó
fum i somni s'entreveien lluny,
remotíssimes, prometedores sorts.



Dibuixos de Luis Ortiz Rosales
Domingo López Torres va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1910. Autodidacte. Es va implicar activament en el Grupo Surrealista de Tenerife. L'estiu de 1936 va ser empresonat a la presó de Fyffes amb Luis Ortiz Rosales, amb qui escriví i dibuixà Allò imprevist a la presó. El febrer de 1937 és conduït en un vaixell a la badia de Santa Cruz i, embolicat amb un sac, llançat a la mar. És un més dels assassinats per aquells feixistes els hereus dels quals encara patim i ens els trobam fins i tot dins la sopa. Dins la sopa dels governs i dels ajuntaments, dins la sopa dels mitjans de comunicació, dins la sopa de les esglésies i sagristies... Dins la sopa del món! Dins la puta sopa de cada dia!

Benjamin Peret, Jacqueline Lamba i André Breton sobre un camell
menat per Domingo López Torres. Tenerife, 1935.
(Fotografia d'Eduardo Westerdahl).
L'endevinació
golea | 30 Gener, 2006
la facultat amagada que canalitza la conversa
cada cop més aprop quan menys es prepara
queda anulada la reflexió
i apareix també la possible desconnexió.
Sebastià Nebot
anys 80
No sé què passa amb la nit...
golea | 27 Gener, 2006

Because The Night
take me now baby here as I am
pull me close, try and understand
desire is hunger is the fire I breathe
love is a banquet on which we feed
come on now try and understand
the way I feel when I'm in your hands
take my hand come undercover
they can't hurt you now,
can't hurt you now, can't hurt you now
because the night belongs to lovers
because the night belongs to lust
because the night belongs to lovers
because the night belongs to us
have I doubt when I'm alone
love is a ring, the telephone
love is an angel disguised as lust
here in our bed until the morning comes
come on now try and understand
the way I feel under your command
take my hand as the sun descends
they can't touch you now,
can't touch you now, can't touch you now
because the night belongs to lovers ...
with love we sleep
with doubt the vicious circle
turn and burns
without you I cannot live
forgive, the yearning burning
I believe it's time, too real to feel
so touch me now, touch me now, touch me now
because the night belongs to lovers ...
because tonight there are two lovers
if we believe in the night we trust
because tonight there are two lovers ...
Patti Smith / Bruce Springsteen
Llenties, peix i cafè per a tothom
golea | 25 Gener, 2006
Cafè per a tothom
Isabel-Clara Simó
Sabeu què és el més espaterrant de l'acord estatutari? Doncs que el ministre d'economia, el valencià Pedro Solbes, l'endemà mateix, anunciés una dada que ha passat una mica desapercebuda; que el nou finançament català, que de ben segur ens vendran com una esplèndida panacea, serà estès a totes les comunitats autònomes. Que el cafè per a tothom que va idear Suárez continua vigent com aquella humiliant Constitució que és avui la bandera dels franquistes. Què se'n dedueix? Doncs que la cosa estava prèviament pactada amb el PP, i que aquest tenia per missió despotricar-ne, cosa ben convenient, però satisfet in pectore. Per això qui salta d'alegria és un que no és militant del PP, Rodríguez Ibarra, i per això un despistat com Piqué xerra el que no toca, lapsus que cometia sovint quan era ministre espanyol d'Exteriors.
Aquest nou Estatut és un simple pacte -calia un Estatut per a això?- i no resol ni el desequilibri de la balança fiscal ni defineix Catalunya com a nació. I per cert: si Catalunya no és una nació, ¿com pot haver-hi organismes oficials que així ho asseguren? Em refereixo, per exemple, al Teatre Nacional, car no pot haver l'adjectiu nacional sense el substantiu que l'origina, nació; de la mateixa manera que, per més que diguem Estat espanyol, l'adjectiu espanyol no podria existir si no existís el substantiu Espanya.
Diu Solbes que, per generalitzar el finançament de Catalunya a totes les comunitats, haurà de retocar la LOFCA, veges tu quina feinada, pobre home. Ara bé: si cauen més milions sobre totes les comunitats no podrà ser cedint competències a totes. Sabeu, doncs, d'on sortiran?
Bomba, de Gregory Corso
golea | 18 Gener, 2006
Bomba
Versió catalana (provisional)
Gregory Corso
Motor de la història Fre del temps Tu Bomba
Jugueta de l'univers El més gran d'allò arrabassat al cel No puc odiar-te
Odii l'entremaliat llamp la mandíbula d'un ase?
El bonyegut pal d'un milió aC la maça la batolla la destral?
La catapulta Da Vinci el tomahawk de Cochise el trabuc de Kidd el punyal de Rathbone?
Ah i la trista i desesperada pistola de Verlaine Puskin Dillinger Bogart?
I no té Sant Miquel una espasa ardent Sant Jordi una llança David una fona?
Bomba ets tan cruel com l'home que et fa i no ets més cruel que el càncer
Tothom t'odia s'estimarien més morir d'un accident de cotxe d'un llamp ofegats
Caient des d'un terrat la cadira elèctrica un atac de cor vellesa vellesa Oh Bomba
S'estimarien més morir de qualsevol cosa que no fossis tu El dit de la Mort fa feina per ell mateix
No toca a l'home decidir si explotes o no La Mort fa molt que ha distribuït el seu
blau categòric Et cant bomba Excentricitat de la Mort jubileu de la Mort
Gemma del més suprem blau de la mort El volador s'estavellarà la seva mort serà diferent
de la de l'escalador que caurà Morir per una cobra no és morir per un porc en mal estat
Alguns moren a l'aiguamoll alguns a la mar i d'altres per l'home de cabells espessos en la nit
Oh hi ha morts com bruixes d'Arc morts que espanten com Boris Karloff
Morts sense sentiment com naixement-mort morts sense pena com el vell dolor de Bowery
Morts en abandó com la Pena Capital morts majestuoses com les dels senadors
I morts impensables com Harpo Marx al·lotes a les portades de Vogue la meva
No sé com és d'horrible la mort de Bomba només m'ho imagín
Així i tot cap mort coneguda té una preestrena tan ridícula veig
una ciutat la ciutat de Nova York vessant ulls espantats refugi del metro
Vintenes i vintenes una revinguda d'humanitat els tacons alts es dobleguen
Els capells volen La joventut oblidant les seves pintes
Senyores sense saber què fer amb les seves bosses de la compra
Màquines de xiclet impertèrrites Així i tot perillós el tercer rail
Germans Ritz del Bronx atrapats en el tren A
El pòster somrient de Schenley sempre somriurà
Entremaliada mort Bomba sàtir Mort bòmbica
Tortugues explotant sobre Istambul
L'arpa voladora del jaguar
que prest s'enfonsarà a la neu àrtica
Pingüins llançats contra l'Esfinx
El capcurucull de l'Empire State
clavat en un camp de bròquil a Sicília
L'Eiffel modelada com una C a Magnolia Gardens
Santa Sofia escloscant-se sobre el Sudan
Oh Mort atlètica Bomba esportiva
Els temples dels temps primers
suspesa la seva gran ruïna
Electrons Protons Neutrons
ajuntant cabells hesperis
caminant el dolorós golf d'Arcàdia
unint timoners de marbre
entrant a l'amfiteatre final
amb sentiment d'himnòdia de totes les Troies
proclamant torxes de xiprers
de curses de plomes i banderes
i no obstant coneixent Homer amb una petjada de gràcia
Vet aquí l'equip visitant del Present
l'equip local del Passat
La lira i la tuba acoblades alhora
Escoltau la salsitxa soda olives raïm
gala galàxia vestida i uniformada
comissari Oh els feliços estands
Arrel etèria i visques i xiulades
L'assistència bilionària sense precedents
El pandemònium zeusià
Hermes competint amb Owens
La pilota ensalivada de Buda
Crist expulsat per tres strikes
Lúter escapolint-se a la tercera base
Mort de Planetari Hosanna Bomba
Gush s'aixecà el final Oh Bomba de Primavera
Vine amb la teva túnica de dinamita verda
desamenaça l'inviolat ull de la Naturalesa
Davant teu el cargolat passat
rere teu el cridaner Futur Oh Bomba
Lligada dins l'aire herbat de trompeta
com la guineu del crit del caçador
el teu camp l'univers la teva tanca la geo
Bóta Bomba Lligada Bomba juga ziga-zaga
Les estrelles un eixam d'abelles dins la teva bossa de gresca
Enganxa't àngels als teus peus de jubileu
rodes de llum de pluja sobre el teu seient entarimat
Tu estàs llest i contempla tu estàs llest
i els cels són amb tu
hosanna creixent calor gloriosa connexió
BOMBA oh destrucció antifonia esquerda fusa BUM
Bomba assenyala l'infinit un forn sobtat
escampa la teva multitudinària i aconseguida escombrada
mostra agenda esborronadora
Estrelles carronyeres planetes ossaris elements carcassa
Cadaveritza l'univers he, he, he! saltirona amb-el-dit-a-la-boca
sobre els seus fa molt de temps morts Ni
Del teu alleugerit i embolicat ull espàstic
exhausts diluvis de celestials necròfags
De la teva apel·lacional matriu
vomita ràfegues de cucots
Esqueixa't la panxa Bomba
de la teva panxa vessen voltòriques salutacions
Endavant batalla els teus dits adornats amb monyons de hiena
al llarg del caire del Paradís
Oh bomba Oh el definitiu Flautista
tant el sol com la lluerna ballen el vals darrera el teu xoc
Déu abandonat ridículament despullat
sota la Seva prima apocalipsi esquitada de fals talc
No pot sentir les profanacions
feliç-el-dia de la teva flauta
És vessat sord dins l'orella berrugosa del Silenciador
El seu Regne una eternitat de cera aspre
Embossats tocs de trompeta el destrompetegen
Àngels lacrats li descanten
Un Déu sense Tro Un Déu mort
Oh Bomba el teu BUM la Seva tomba
Que em tombi cap endavant sobre una taula de ciència
un astròleg interessant-se en prosa de dragó
mig entès en guerres bombes especialment bombes
Que som incapaç d'odiar allò que és necessari estimar
Que no puc existir en un món que consent
un nin en un parc un home morint en una cadira elèctrica
Que som capaç de riure'm de totes les coses
tot el que sé i tot el que no sé per així ocultar el meu dolor
Que dic que som un poeta i per tant estim tothom
sabent que les meves paraules són la coneguda profecia de tots els homes
i les meves no paraules no menys que un cercle de coneixences
Que som múltiple
un home que persegueix les grans mentides d'or
o un poeta vagant entre cendres brillants
o allò que imagín que som
un somni de tauró dentat un menjahomes de somnis
Idò no necessit ser un saberut sobre les bombes
Feliçment perquè si sentís que les bombes són erugues
no dubtaria que esdevindrien papallones
Hi ha un infern per a bombes
Són allà les veig allà
Seuen en brides i canten cançons
sobretot cançons alemanyes
i dues cançons americanes molt llargues
i desitjaria que hi hagués més cançons
especialment cançons russes i xineses
i algunes més cançons americanes molt llargues
Pobra petita Bomba que mai no serà
una cançó esquimal t'estim
Vull posar un xupa-xup
dins la teva boca corbada
Una perruca rissada i rossa sobre la teva closca pelada
i fer-te saltironar amb mi com Hansel i Gretel
al llarg de les pantalles de Hollywood
Oh Bomba en la qual totes les coses precioses
morals i físiques participen ansiosament
Oh floc de fada collit des del
més gran arbre de l'univers
Oh tros del cel que ofereix
tant a la muntanya com al formiguer un sol
Estic dret davant la teva fantàstica porta de lliri
te duc roses Midgardian almesc d'Arcàdia
Reputats cosmètics de les al·lotes del cel
Dóna'm la benvinguda no tenguis por d'obrir la teva porta
ni la gris memòria del teu fantasma fred
ni els macarrons de clima indefinit
el seu cruel desglaç terrestre
Oppenheimer és assegut
en l'obscura bossa de Llum
Fermi està sec en el Moçambic de la Mort
Einstein la seva boca de mite
una corona de peus de cabra sobre el cap del calamar lunar
Deixa'm entrar Bomba aixeca't des d'aquest racó prenyat de rates
no tenguis por de les graneres alçades de les nacions del món
Oh Bomba t'estim
Vull besar el teu repic metàl·lic menjar el teu bum
Tu ets un cant de glòria un acme de xiscle
un líric capell del Senyor Tro
Oh fes ressonar els teus genolls de tanc
BUM BUM BUM BUM BUM
BUM vosaltres cels i BUM vosaltres sols
BUM BUM vosaltres llunes vosaltres estrelles BUM
vosaltres nits BUM vosaltres dies vosaltres BUM
BUM BUM vosaltres vents vosaltres niguls vosaltres pluges
Féu BANG vosaltres llacs vosaltres oceans BING
Barracuda BUM i puma BUM
Ubangui BANG orangutan
BING BANG BONG BUM abella ós babuí
vosaltres BANG vosaltres BONG vosaltres BING
la coa l'aleta l'ala
Sí Sí entre nosaltres una bomba caurà
Les flors botaran de plaer per sobre les seves arrels dolorides
Els prats s'agenollaran sobre al·leluies del vent
Floriran Bombes rosa Bombes ant reviscolaran les seves orelles
Ah moltes bombes aqueix dia aterraran l'ocell una mirada amable
Malgrat tot no n'hi ha prou a dir que una bomba caurà
o fins i tot afirmar que el foc celestial s'apaga
Sapigueu que la terra farà una madona de la Bomba
que en els cors dels homes que han de venir més bombes hi naixeran
bombes magistrals embolicades en ermini totes meravelloses
i s'asseuran cataclonc sobre els destrempats imperis de la terra
ferotges amb mostatxos d'or
Gregory Corso
(1930 - 2001)

Gregory Corso, Beat Poet, Barbara Stufflebeem
Versió original en anglès
Versió en italià
The Beat Page
Creativitat
golea | 16 Gener, 2006

Ha estat en Colau Llaneres qui ha fet possible aquestes retxes, va esser qui va encendre el coet que, en explotar, va encalentir la punta del bicque ha permès la seva ejaculació, si bé retardada de dos dies, entretenguda per pura peresa mental.
De la peresa mental m’agradaria parlar, no com ho faria un psiquiatra, sinó així com jo l’experiment. En principi em pareix tasca difícil; és ver que també em fa peresa.
De vegades un es deixa dur per la peresa, aquesta enemiga a qui les té jurades la creativitat. Més que res em convé prendre partit, per l’una o per l’altra, i encara que ho tenc decidit, a voltes sembla que vulgui tornar arrera. Ben cert, i això ho sap tothom, que la peresa és seductora, i no sempre va acompanyada dels plaers que et promet: descans, xubec, bona vida, no obstant ser ingredients que, en poca mesura, te regala la creativitat: el descans satisfet d’allò que t’ha donat plaer.
Però, a què podem dir creativitat? No ho vull cercar al diccionari, intentaré fer una definició que allunyi la meva pròpia vessa, perquè quan seguesc aquest camí faig un esforç, una brega amb la meva pròpia astènia, una dosi de masoquisme també hi diria.
Seguint amb la definició podria dir que creativitat és una activitat que incorpora al món quelcom que no existia, però sempre partint de coses conegudes, d’altra manera no, no és màgia-potàgia, allò que crees no parteix del no res, no és fer aparèixer un mocador des de la inexistència.
Sebastià Nebot
anys 80
Més Cabília que mai!
golea | 12 Gener, 2006
Idir
A Vava Inouva
Paroles: P.Reesinsk 1970
© traduction par P.Reesinsk dans le fichier périodique Contes Merveilleux et Fables 1976
Txilek elli yi n taburt a Vava Inouva
Ccencen tizebgatin-im a yelli Ghriba
Ugadegh lwahc elghaba a Vava Inouva
Ugadegh ula d nekkini a yelli Ghriba
Amghar yedel deg wbernus
Di tesga la yezzizin
Mmis yethebbir i lqut
ussan deg wqarru-s tezzin
Tislit zdeffir uzetta
Tessallay tijebbadin
Arrac ezzin d i tamghart
A sen teghar tiqdimin
Txilek elli yi n taburt a Vava Inouva
Ccencen tizebgatin-im a yelli Ghriba
Ugadegh lwahc elghaba a Vava Inouva
Ugadegh ula d nekkini a yelli Ghriba
Adfel yessed tibbura
Tuggi kecment yehlulen
Tajmaât tettsargu tafsut
Aggur d yetran hejben
Ma d aqejmur n tassaft
Idegger akken idenyen
Mlalen d aït waxxam
I tmacahut ad slen
Txilek elli yi n taburt a Vava Inouva
Ccencen tizebgatin-im a yelli Ghriba
Ugadegh lwahc elghaba a Vava Inouva
Ugadegh ula d nekkini a yelli Ghriba |
Je t'en prie père Inouba ouvre-moi la porte
O fille Ghriba fais tinter tes bracelets
Je crains l'ogre de la forêt père Inouba
O fille Ghriba je le crains aussi.
Le vieux enroulé dans son burnous
A l'écart se chauffe
Son fils soucieux de gagne pain
Passe en revue les jours du lendemain
La bru derrière le métier à tisser
Sans cesse remonte les tendeurs
Les enfants autour de la vieille
S'instruisent des choses d'antan
Je t'en prie père Inouba ouvre-moi la porte
O fille Ghriba fais tinter tes bracelets
Je crains l'ogre de la forêt père Inouba
O fille Ghriba je le crains aussi
La neige s'est entassée contre la porte
L'"ihlulen" bout dans la marmite
La tajmaât rêve déjà au printemps
La lune et les étoiles demeurent claustrées
La bûche de chêne remplace les claies
La famille rassemblée
Prête l'oreille au conte
Je t'en prie père Inouba ouvre-moi la porte
O fille Ghriba fais tinter tes bracelets
Je crains l'ogre de la forêt père Inouba
O fille Ghriba je le crains aussi |
| A vava inouva |
Mon petit papa
|
Aquesta cancó d'Idir també hagués pogut ser la sintonia del programa, però Ràdio Algers'hi va avançar. Us recoman no perdre de vista aquest cantant, també de la Cabília com Djamel Allam. La versió que he penjat no és la que jo posava a la ràdio -del 1976- perquè encara no l'he poguda aconseguir en format digital; és una nova versió que va enregistrar el 1999 al disc de duets i col·laboracions Identités. Podeu llegir la lletra en amasik i en francès.
La Cabília als nostres peus (?) o al nostre cap (?)
golea | 10 Gener, 2006
Djamel Allam
Chantre de la chanson kabyle moderne, au même titre qu'Idir, Djamel Allam chante
l'amour et la tolérance, la souffrance et le désarroi du travailleur immigré.
_________________________________________________________________________
Mohamed Allam, dit Djamel, est né le 26 juillet 1947 à Ilmaten, près de Bédjaïa, en
Petite-Kabylie. Il a tout juste 21 ans quand il débarque à Marseille où il est engagé
comme machiniste au Théâtre du Gymnase. Dans ce haut lieu culturel phocéen, il croise
Brassens, Moustaki et surtout Ferré dont il devient un ami très proche. A cette époque,
Djamel écrit déjà des chansons en kabyle qu'il interprète, en 1969, dans un cabaret du
port où se produit un certain Bernard Lavilliers. Celui-ci, séduit par la voix, les
compositions et la présence scénique de Allam, lui suggère quelques bonnes adresses
d'espaces parisiens "rive gauche". A Paris, où il s'installe momentanément, il se fait
remarquer sans pour autant être engagé par une maison de disques. En 1972, il
retourne en Algérie où il mène de front plusieurs activités : animateur à Alger de la
chaîne francophone, directeur du club "La voûte" où il accueille Léo Ferré, Marc Ogeret,
Arezki et Brigitte Fontaine (il adaptera en kabyle leur titre "L'Accident")...
L'explosion de la chanson kabyle moderne, avec Idir notamment, lui permet enfin
d'enregistrer un premier 45T très bien reçu par le public. En France, où il s'établit à
nouveau, à partir de 1974, il grave son premier album avec succès. D'autres
enregistrements, dont le dernier, « Gouraya », en hommage à la sainte patronne de
Bédjaïa, l'imposent comme l'un des fleurons du chant maghrébin. Cet album révélateur
d'une Kabylie musicale plurielle bénéficie d'excellentes contributions : le jazzman
algérien Safy Boutella, initiateur par le passé du disque « Kutché » de Khaled,
Mohamed Lamine dans les choeurs, les flûtes du groupe berbéro-celtique Mougar et les
paroles de Kamel Hamadi. Folklore millénaire berbère et chaâbi urbain livrent ici toute
leur profondeur.
© Hall de la Chanson
Djamel Allam va ser un dels cantants que més vaig posar a El Naufragi del Golearadiofònic.
La Cabília ens és un lloc molt proper, la Cabília ha sofert com ho hem fet nosaltres.
La Cabília, en fi, canta per tots nosaltres.
2006
golea | 09 Gener, 2006
Por aquel camino verde…
Ditxós tu, camí, que descanses: t’han fet un sanwisch, t’han vestit de dol i fas d’hamburguesa d’un pa torrat, tan torrat, que és negre, t’han asfaltat. I mors lentament sota el seu pes, altre temps acariciat per les pluges de distribució irregular, per les espardenyes d’estiu. Tu, que tot ho envoltaves de pols i el turista t’ho agraïa, bany de pols abans d’arribar a la platja, que amb la suor dels footings te remolcaves. Oblida l’agravi d’aquesta gent innocenta que no sap que la pols de vegades és necessària. Els pins seran els ciprers del teu cementiri, i romandràs per sempre màrtir de la causa d’una platja que t’estima. Per a tu aquest acompanyament…
Sebastià Nebot
Anys 80
Au idò, una confessió per a acabar l'any!
golea | 29 Desembre, 2005
Aitormena
Ez dira betiko garai onenak
azken finean gizaki hutsak gara
Barearen ostean dator ekaitza
Udaberri berririk ez guretzat
Denborak aurrera etengabian
ta orain ezin eutsi izan giñana
rutinaren morroiak bihurtu gara
laztana lehen baino
lehen aska gaitzetan.
Ohartu gabe arrunt bilakatuta
Ohartu gabe heldu gara mugara
Mundua jautsi zaigu gainera
maitia lehen baino
lehen aska gaitzetan.
Ez dakigu non dagoen hoberena
Bila dezagun beste lekuetan
Ba, zin dagizut ez dizudala
inoiz gezurrik esan eta
zaude zihur ezin izango
zaitudala ahaztu inoiz
aitortzen dut izan zarela
ene bizitzaren onena
baina orain, maitia lehen baino
lehen aska gaitzetan.
La Confessió
Els millors moments no són per sempre
Al capdavall només som simples humans
Després de la calma ve la tempesta.
No hi haurà noves primaveres per a nosaltres.
El temps avança sense aturar
I ara no podem ser el que fórem
Ens hem tornat esclaus de la rutina
Estimada, alliberem-nos quan abans millor.
Sense adonar-nos-en ens hem acostumat
Sense adonar-nos-en hem arribat a la fi
I el món se'ns ha caigut al damunt
Estimada, alliberem-nos quan abans millor.
No sabem on hi ha el millor
Cerquem en altres llocs.
Sí, te jur que mai no t'he mentit
I segur que ja mai no t'oblidaré
Confés que has estat el millor de la meva vida
Però ara, alliberem-nos quan abans millor
Hertzainak
Tenim amics?
golea | 28 Desembre, 2005
Passejant per Barcelona
Passejant per Barcelona un dimecres cap al tard
he pensat ja fa una estona que no estic enamorat.
M'he dit: "Tinc quatre pessetes que és el que val un cafè
ara que les tinc, les gasto, i així ja no les tindré».
Un rellotge deia l'hora i l'asfalt llueix per mi.
No tinc el foc que em demana qualsevol barceloní.
Em saluda una noieta en mig de la Plaça Reial:
"Què fa un noi com tu cantant amb el Quico en català?"
(Fa baixada o fa pujada, ja no recordo el que fa,
em saluda una noieta perquè canto en català.)
M'acosto i em diu: «Bon dia». Com, bon dia, si fa fosc&
Com que la rima és difícil em mira i exclama: tosc!
«No sóc pobre ni estic sola, ni espero cap pretendent».
Aquesta noia m'intriga pels seus ulls i el seu accent.
Com que sóc valent, la deixo. Les intrigues em fan por.
Malgrat les quatre pessetes un, quan vol, és un senyor.
El capvespre continua, cada vegada és menys cap.
Netegen una façana tota coberta de drap.
Per fi un bar m'obre les portes com si fos un gran amic;
passo de llarg, no m'agrada, sé el que em faig i sé el que em dic.
Si les coses no canvien continuaré passejant;
això es deia el meu besavi i va morir caminant.
Ja veieu que n'és, de fàcil, del no-res fer una cançó.
Malgrat les quatre pessetes un, quan vol, és un senyor.
Un senyor fotut de fàstic perquè és queda en un racó,
el racó de les trompades quan es vol tenir raó.
Francesc Pi de la Serra
[Hi va haver un temps en què els duros es venien a quatre pressetes. Tothom era bo, tothom era meravellós! Tothom s'apuntava al carro dels guanyadors! On són ara tots aquells amics?
Ara les coses van magres pels carrers de Barcelona. Potser ens cal recordar-ho.]
Un camí equivocat?
golea | 27 Desembre, 2005
Fotofòbia
golea | 23 Desembre, 2005
Ràdioaktivitat
Em pens que aquest disc és el primer en solitari de
Jordi Batiste. En realitat, però, té una llarga història. Que us aprofiti!
Dioptria
golea | 22 Desembre, 2005
Simfonia núm. 2. D'uns déus, d'uns homes
Aquesta cançó de
Pau Riba, que pertany al disc
Dioptria (1969-1970), enceta una nova manera d'escoltar les cançons, sense haver d'anar a una altra pàgina. Basta clicar sobre l'icone corresponent que teniu aquí baix. I ja està! Així de fàcil!
Aquest disc és un disc que encara em mareja una miqueta quan l'escolt. No cal dir, que aquesta cançó va ser la darrera que vaig posar al final de la primera temporada de
El Naufragi del Golea radiofònic. Molt bé, idò! Pugeu a la barca, que naufragarem!