 |
Don't know how it all got started I don't know what they're doin' with their lives But me, I'm still on the road Headin' for another joint We always did feel the same We just saw it from a different point Of wiew Tangled up in blue Bob Dylan |
 |
Un Coney Island de la ment (17)
golea | 05 Setembre, 2006
17
Aquesta vida no és un circ on
els tímids cans ensinistrats de l'amor
miren
mentre el temps fa espetegar
el seu fuet astut
per fer-nos córrer posant-nos a prova
Encara que alegres carrosses de gala van a la deriva
decorades amb magnífiques al·lotes en pantis de seda
i acompanyades per moneies maternals
monjos fingits
calentes hiawathas
i babuins a cavall de tigres domats
amb dames dedins
mentre trompetes googly fan música de carrussel de fira
i pantonímics pierrots castren el desastre
amb una estranya i trista rialla
i ensangonats goril·les llancen tendres al·lotes cap al cel
mentre els que ballen cakewalk i vividors de carnaval
tot borratxos de pintes de cervesa
es posen en postures de programa de teatre
i tentinegen darrera totes
les coses que roden
Mentre encara donant voltes a la pista
corren amb passes llargues els deformes camells de la luxúria
i tots nosaltres clowns Emmett Kelly
sempre fent imaginàries escenes
amb totes les nostres màscares per rostres
fins a menjar falses Darreres Cenes
en taules plegables
i rient-nos ens senyam
en creus de serradís
I no obstant això finalment ens enviam
per absoldre
les també imaginàries
hòsties de la gràcia
17/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Aquesta vida no és un circ on
els tímids cans ensinistrats de l'amor
miren
mentre el temps fa espetegar
el seu fuet astut
per fer-nos córrer posant-nos a prova
Encara que alegres carrosses de gala van a la deriva
decorades amb magnífiques al·lotes en pantis de seda
i acompanyades per moneies maternals
monjos fingits
calentes hiawathas
i babuins a cavall de tigres domats
amb dames dedins
mentre trompetes googly fan música de carrussel de fira
i pantonímics pierrots castren el desastre
amb una estranya i trista rialla
i ensangonats goril·les llancen tendres al·lotes cap al cel
mentre els que ballen cakewalk i vividors de carnaval
tot borratxos de pintes de cervesa
es posen en postures de programa de teatre
i tentinegen darrera totes
les coses que roden
Mentre encara donant voltes a la pista
corren amb passes llargues els deformes camells de la luxúria
i tots nosaltres clowns Emmett Kelly
sempre fent imaginàries escenes
amb totes les nostres màscares per rostres
fins a menjar falses Darreres Cenes
en taules plegables
i rient-nos ens senyam
en creus de serradís
I no obstant això finalment ens enviam
per absoldre
les també imaginàries
hòsties de la gràcia
17/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Coney Island | 
Enllaç permanent | 
Afegeix un comentari | 
Retroenllaços (0)
Tornar a començar?
golea | 28 Juliol, 2006
Tornar a començar?
Flying Mother Nature's silver seed
To a new home in the sun
Neil Young, After the Gold Rush.
Tot va començar en dilluns, talment com comencen les setmanes en aquesta part del món. Quan vaig acabar la feina, vaig dinar i me'n vaig anar cap al súper a comprar. Na Joana m'havia deixat penjada a la gelera la llista de les coses que necessitàvem, perquè ella, evidentment, era l'organitzada de la casa i no jo, que sempre he estat un desastre. Fruita, verdura, carn, peix, llaunes diverses, begudes sense alcohol, formatges, cuixots, lleixivet, pols de rentar, bosses de fems, tàmpax, desodorant, xampú... En fi, totes aquestes coses que feim servir per anar tirant en la vida, tot això que necessitam per anar pel món ben alimentats i ben pentinats i planxats. Com cada setmana, vaig fotre més de dues hores per aclarir tot aquest merder de la societat de consum!
Quan vaig arribar a la caixa, l'empleada, com sempre, em va fer un somriure i em va dir "Bona tarda" tan maquinalment com ho feia cada dilluns. Vaig treure la targeta de crèdit i el carnet d'identitat. Em va dir que eren 75,74 euros i em va oferir tres butlletes per a un sorteig d'un viatge, una per cada vint euros de compra.
- No, gràcies, -vaig dir. No me toca res mai, així que no fa falta que jugui. És perdre el temps miserablement.
- Això no ho pot sebre mai, vostè. Amb un minut ha omplert les tres butlletes i potser li tocarà. Per què no ho prova?
Ho va dir d'una manera tan... no sé què... que com un idiota ho vaig fer. Vaig omplir les tres butlletes i les vaig depositar en una urna molt semblant a les que utilitza l'estat per fer-nos creure, de tant en tant, que som qualque cosa i que participam de les grans decisions.
*
El dia havia estat estrany i tanmateix igual que els altres dilluns. A la feina els homes havien xerrat de futbol, de tennis i de curses de cotxes; les dones ho havien fet d'altres coses igual de trivials i que no em veig amb esma de recordar. Malgrat tot, estava content. Era com una premonició, però al revés. El meu cap veia que li passaria qualque cosa, però ho havia interpretat malament. Pel meu estat d'ànim semblava que el que havia de passar havia de ser bo, ni se m'havia ocorregut pensar que tot es giraria de cap per avall i que recordaria aquell dia com es recorda l'aniversari d'una desgràcia, o d'una mort, o d'una pena. Alegre i content me n'anava cap a l'escorxador!
I l'escorxador era ca meva. Vaig arribar a ca nostra amb el carret carregat, vaig pujar a l'ascensor, vaig obrir la porta i des del passadís vaig veure com na Joana treia roba del ropero i la ficava dins una maleta. Ella em va veure, però no es va immutar. Va continuar amb la seva tasca com si jo no hagués entrat.
- Què fas, Joana, que retires la roba d'hivern de l'armari?
- Seu, que hem de xerrar.
- Un moment que entri el carret a la cuina.
- No et torbis per favor, que tenc un poc de pressa.
- Bé, ja està, que és el que em vols dir amb tanta de pressa?
- Que me'n vaig...
- A on? M'hauries pogut avisar abans...
- No ho entens. Me'n vaig i no tornaré. Me'n duc les meves coses. Tota la resta t'ho pots quedar tu.
- No, no ho entenc. Vols dir que te'n vas i que això nostre s'ha acabat?
- Exacte!
Vaig quedar de pasta de moniato. No sabia com reaccionar. No m'ho esperava. Som tan beneit que mai no m'adon de res. El llenguatge de signes no és el meu fort, i menys si és femení. Però bé, qualque cosa havia de dir.
- I això què ha estat, així de sobte? Perquè m'havies deixat la llista de la compra avui dematí. Que ho has decidit ara?
- No, ja fa temps que ho pensava. No ho havies notat, tu?
- Ja veus que no.
- Sempre seràs igual, Miquel, i potser d'això m'he cansat. Que sempre siguis el mateix.
- Vaja, ara ser un mateix és un defecte!
- Bé, veig que no ho entens o que no ho vols entendre. Les persones necessitam canviar de tant en tant. No hi ha res etern. S'ha d'evolucionar, i amb tu no ho puc fer.
- Si no xerres un poc més clar serà vera que no entendré res. Puc fer qualque cosa perquè no te'n vagis? No vull que ho facis. Estic disposat al que em demanis. Ho voldria intentar. Necessit intentar-ho.
- No, és millor que ho deixem així. Les coses arriben a un punt que és millor no remenar-les.
- Però és que em fot que te'n vagis així, sense que jo pugui fer res perquè no ho facis. Sí, ja sé que les relacions de parella a vegades s'acaben, però em pensava que si em passava a mi, m'ho veuria venir, que em donaria temps a intentar evitar-ho. En poques paraules, jo t'estim i no vull perdre't. Què puc fer?
- Val més que ho deixem anar. Quan s'ha de tallar millor tallar d'un cop sec. No vull discutir, ni donar més explicacions de les que calguin per acomiadar-nos en pau i com amics. Només me'n duré aquestes dues maletes. Les altres coses, ja t'ho he dit, t'ho pots quedar tu.
- Ara de veres. Si realment trobes que això nostre s'ha d'acabar, potser millor que me'n vagi jo. A més, el contracte de lloguer està a nom teu.
-No, som jo que me'n vull anar i no te vull complicar la vida cercant un altre pis per tu. Ja saps que no és fàcil.
- Moltes gràcies, Joana, per la deferència!
- Bé, me'n vaig abans que et comencis a posar irònic o tràgic, que no sé que és pitjor! Ja t'ho diré si m'he deixat alguna cosa que necessiti. Aquí tens la clau. Adéu.
No me'n podia avenir! Na Joana se'n va, em deixa i jo no sé per què. Em veia venir una temporada d'elucubracions intentant entendre aquella decisió seva que canviava tant la meva vida, que em deixava fet pols, més mort que viu, perquè jo l'estimava, no vull dir com el primer dia, però gairebé. M'ho passava bé amb ella. No m'imaginava la vida lluny del seu cos i del seu esperit. Diuen que això és amor! Si no ho és, s'hi assembla, crec jo.
**
I efectivament, mentre jo anava rumiant els motius, secrets, que havien empès na Joana a deixar-me tirat, la casa i el meu cap s'anaven desorganitzant de mica en mica. La brutor i la confusió envaïen la casa i el meu pensament. La vida és absurda! Tot és un trencaclosques i és impossible col·locar-hi les peces al seu lloc. I així les coses, vaig desaparèixer de la vida pública, excepte per anar a la feina, i vaig comprar un parell de dotzenes de caixes de cervesa, que s'anaren acaramullant per l'habitació, pel passadís, per la cuina, per la sala, pel bany, per la terrassa, per la bugaderia... No volia sebre res de ningú. Em sentia acabat, atabalat, no sabia què dir ni què pensar. És l'amor, em repetia, el puta amor!
Amb això em va telefonar en Claudi, un dels meus amics, el més poca-solta de tots, però, tot s'ha de dir, també el més tendre.
- Ei, Miquel, que fa molts de dies que no sé res de tu. Què fas?
- Bec cerveses.
- Venga! que ho dic seriosament, què fas que no et veuen per cap banda?
- Estic fotut.
- Febre? Mal de cap?
- Pitjor.
- No m'assustis, Miquel, que no estic per bromes...
- M'ha deixat na Joana i no sé què dir, ni què fer.
- Ara venc a veure't i m'ho contes.
En cinc minuts ja el tenia a ca nostra amb una cervesa a la mà i aquell somriure que mai no sabies molt bé què volia dir. No arribaves a veure mai clar si se'n fotia de tu o és que era el seu estat natural.
- I què ha passat?
- No res, Claudi, aquesta és la putada, que no ha passat res. Se n'ha anat i no sé per què.
- Bé, ja feia molts anys que estàveu junts. Són coses que passen. S'acaba... i...
- I què?
- Idò que has de mirar la part positiva. Ara podràs tenir la casa així com vulguis...
- Sí, feta un desastre!
- ... i podràs tornar a fer tot allò que t'agradava, sortir, anar al cinema, ep!, i lligar!
- Claudi, no diguis dois! No vull tornar a fer la teva vida, ho entens? M'agradava la que feia.
- Ja, Miquel, però és millor que et facis a la idea que ja no la podràs fer, t'agradi o no t'agradi.
Això ja ho sabia, no calia que en Claudi m'ho enflocàs a la cara. Na Joana no tornaria. La vida, la meva vida, canviaria i jo no sabia veure-hi la cara positiva a tot allò. No en tenia.
Vaig intentar cridar-la per telèfon, però sempre el tenia desconnectat. Vaig parlar amb les seves amigues, però cap d'elles en sabia res, o això deien. Jo m'ensumava que ho sabien tot, però que per una estranya solidaritat de gènere, s'ho callaven. Bé, què hi farem? Ja ho he dit, la psicologia en general i la femenina en particular, no és el meu fort. Així que m'havia d'enfrontar a cegues a la crua realitat.
***
I aquest estat d'incertesa, d'innocència amarga, d'ignorància supina, va durar tres setmanes, perquè el dia que va fer vint-i-u vaig rebre una cridada que em va deixar de pedra:
- Senyor, ha tengut la gran sort que li ha tocat un viatge per a dues persones a l'illa de Pasqua. Es tracta del sorteig dels Supermercats X, en el qual vostè va participar. Pot passar per qualsevol dels nostres establiments i li farem entrega dels bitllets d'avió i de les reserves d'hotel.
L'illa de Pasqua? I on punyetes és això? -vaig pensar després d'obrir una altra cervesa. Realment, la vida era complicada. Primer me la destrossaven i ara pretenien que me n'anàs a celebrar-ho a una illa perduda per l'oceà Pacífic. És clar, la primera reacció, va ser dir que no en volia sebre res de viatges, que amb el viatge que duia al damunt ja em bastava. Ni avions ni hotels ni putes amb vinagre! La cervesa era el meu refugi, el meu amic, el meu nou amor. En comprava caixes senceres i no m'havia de preocupar durant setmanes. No em demanava explicacions de res. Però tampoc no em rentava la roba ni em penjava la llista de la compra a la gelera, tot s'ha de dir!
I aquesta va ser la primera autocrítica que em vaig fer al llarg d'aquella crisi: l'enyorava a ella o a la seva organització? Vatuadell sagradet! No ho podia dubtar. L'enyorava a ella, a tota ella, la seva tendresa i les seves manies, el seu sexe i el seu malhumor.
- Idò a mi m'agradaria venir amb tu a l'illa de Pasqua -em va dir en Claudi quan li vaig contar.
- No, crec que és millor que hi vagi tot sol. Necessit reflexionar, necessit pensar en tot això. Amb tu, l'únic que faríem seria beure i intentar lligar amb totes les dones que ens mirassin als ulls. M'aniria bé un altre tipus de viatge. Més tranquil, trobar-me amb mi mateix, recompondre les meves idees. Mirar d'arribar a qualque banda. Tractar de trobar una part positiva, com deies tu l'altre dia. Però ho he de fer tot sol, ho entens?
- Sí, ho entenc, no et preocupis. Ves a recollir els bitllets i ves-te'n aquestes tres setmanes, que segur que tornaràs com a nou.
Vaig anar al súper a recollir els bitllets i no vaig dir res de què hi anàs tot sol. Vaig fer com si fóssim dos perquè no volia sorpreses de darrera hora i que a l'hotel em reservassin un bona i àmplia habitació per a mi tot solet i que no em posassin en una habitació petita i trista, d'aquestes que tots els hotels tenen preparades per a les persones, tristes, que viatgen sense companyia.
****
A la feina no em posaren cap pega perquè m'agafàs aquells dies de vacances, així que vaig preparar la bossa amb tot el que necessitava per aquell viatge tan estrany i me'n vaig anar cap a l'aeroport sense sebre molt bé què esperava de l'altra banda de món. "No hi ha miracles, pensava, segur que tornaré igual o més embullat encara. Em conec!".
Quan vaig pujar a l'avió, però, l'únic que em va preocupar era com passar aquelles hores tan llargues tancat en un artefacte que volava per l'espai a una velocitat increïble. No cal negar-ho. Tenia por. Una por horrible a aquell buit. Una sensació d'angoixa indescriptible. Un vertigen fenomenal. Era una formiga que volava. Era una formiga voladora sense reina, ni as.
Pel·lícules, cervesa i lectura. I ja era a Santiago de Xile. Quan sobrevolàvem la ciutat, vaig tractar de veure l'Estadio Nacional, però no el vaig trobar. No varen dir de n'Amanda ni d'en Manuel. De Santiago a Valparaiso, i vaixell. Hores i hores de vaixell.
"Què farà na Joana", pensava sense voler. No servesc per res. Hauria d'haver fet qualque cosa perquè no se n'anàs. Però què? No em podia treure del cap que m'hagués retret que fos així com som. I què volia, idò? Que fos un altre? Que fos d'una altra manera? Sempre he estat igual, jo... sempre!
En aquell moment se'm va encendre qualque cosa al cap. Potser era realment aquest el problema. Que no m'havia mogut mai del mateix lloc. No hi veia necessitat, però potser estava equivocat amb això. La vida té etapes i aquestes s'han de cremar. Potser no es pot pretendre no veure que les coses canvien i que tu també ho has de fer per no perdre el tren. Na Joana no el volia perdre i jo crec que ja l'havia perdut. Havia passat de llarg mentre jo somiava que el tren no arribaria a passar mai, que no hi havia por del temps perquè el temps s'havia inventat feia poc per a complicar-nos la vida. El temps era una estafa, una presa de pèl. Es podia viure sense ell. Això pensava jo, innocentment, fins aquell moment. N'hauria d'haver parlat amb na Joana i ara ja era massa tard.
El viatge havia començat i no el fèiem junts. Jo anava en vaixell cap a Rapa Nui i ella jo no sé on parava, però sabia que ara tenia moltes coses per dir-li, que encara no ens ho havíem dit tot. No és que tengués cap esperança de refer la nostra relació, només volia dir-li que sí, que potser tenia raó i que seguir amb jo era un camí que no s'havia traçat perquè jo no havia posat res de part meva. Sempre havia maleït el temps i el tempo ens havia separat. Bé, l'havia separada a ella de mi. I jo me n'havia d'adonar precisament ara, a quilòmetres i quilòmetres de distància, desarrelat en un vaixell ple de turistes i antropòlegs.
*****
La visió de l'illa em va llevar les cabòries que duia al cap. "Ja arribam, ja som a Rapa Nui o a Te Pito o te Henua, el melic del món, el puta melic del món, m'hauré d'espabilar, perquè m'esperen tres setmanes d'estar per aquí i les he d'aprofitar", això em deia a mi mateix per tractar d'animar-me.
En desembarcar em dugueren a l'hotel Manutara, al costat d'Hanga Roa, única cosa que s'assemblava a un poble, i, efectivament, em donaren una habitació àmplia i confortable, des de la qual es veia la mar, aquell oceà immens que havia guardat els darrers paradisos de la terra, els darrers racons on somiar que hi trobaríem l'amor etern, la pau i el consol de la natura. La natura i l'home fets amb la mateixa mesura! Bé, això era un somni del qual ja havíem despertat, però encara ens en quedava qualque cosa, encara no ens havia abandonat del tot. I és que alguns homes som molt beneits amb aquestes coses: quan els somnis ens agraden, volem que durin i durin... i quan han acabat llegim tots els llibres que els conten, que ens els fan reviure. Tenim els prestatges de les nostres cases plens d'aquests llibres que ens fan seguir amb les nostres vides enganyats i contents.
En aquesta illa, petita, no es podia fer de tot, però hi havia un programa d'activitats prou ample com per no avorrir-se durant uns dies. I m'hi vaig aplicar. Submarinisme, exploració de coves, excursions per les tres rutes que hi havia assenyalades, visita als moais, balls nocturns a la vora del foc, conferències sobre les cultures polinèsies, sessions d'internet, converses en un espanyol macarrònic amb els indígenes, classes d'història, més visites als ahus... En fi, tot molt sa i instructiu.
Però jo pensava amb na Joana. Me n'anava a Anakena, una de les poques platges que hi havia, em jeia sobre l'arena i recordava coses dels anys passats al seu costat: algunes converses, alguns detalls, algunes mirades, algunes olors, alguns orgasmes... I en la distància, els silencis, els dubtes, les insensateses, les manies, les ordres, el desamor aparent d'algunes nits, els sopars a la fresca sense res a dir, la insuficiència monetària de la meva economia, la meva propensió natural a l'aïllament, la meva depressió per com va el món i una altra vegada la distància, la distància insuperable que ens separava a poc a poc. Sí, no me n'havia adonat perquè no me n'havia volgut adonar, perquè era cec per a les coses que no m'importaven, per a les coses que no m'agradaven. Però el curs dels esdeveniments és inalterable i tancar els ulls no serveix de res. I jo els havia tancat. Els havia tancat massa temps.
******
Passaren els dies i les setmanes i quan ja només faltaven uns dies per tornar a casa, se'm va ocórrer obrir el meu correu electrònic, cosa que no feia des que havia arribat a l'illa. No sé per què ho vaig fer. Potser no ho havia d'haver fet. Bé, ho faig fer i punt.
Hi havia molts missatges d'aquests que no serveixen per res i l'únic que fan és emprenyar, però n'hi havia un d'en Claudi, del puta Claudi que no em podia deixar en pau ni a l'altra punta del món! "Vatualmón, Claudi, què punyetes deus voler ara?".
Vaig obrir el missatge i vaig veure que era llarguíssim; em contava coses de la sa mare, del seu moix, de la seva germana, dels seus nebots. Una diarrea monumental sobre afers domèstics i familiars. I jo pensava: "Per què no et cerques una al·lota de veritat, Claudi, i em deixes en pau?". Però al final del missatge vaig llegir unes frases que no m'esperava i que em llançaren encara més dins el pou:
"Per cert, Miquel, he vist na Joana amb en Carles Torrent, i semblaven més que amics. T'ho havia de dir? Crec que sí. Cuida't".
Me cag amb sa puta! Aquesta sí que era bona! Això era el que passava! Se n'havia anat amb en Carles Torrent!
Vaig tancar l'ordinador i vaig sortir esperitat de l'hotel cap a l'interior de l'illa. La ràbia i el desesper s'anaven acumulant dins la meva ànima. No ho podia consentir. A mesura que anava penetrant dins aquell paisatge desolat m'adonava que tot estava perdut. Vaig recordar aquell article que vaig llegir feia uns dies a l'Science on contava que en aquesta illa, quan hi arribaren els primers "humans" hi havia vint milions de palmeres i que en quatre-cents anys no n'havia quedat cap. "És la puta febre d'or!", em repetia com un boig mentre anava carenes amunt. Aquesta illa pelada com un ou s'assemblava a la meva ànima, pelada també com un ou. Sempre la febre d'or! Sempre! Aquests cabrons no s'aturaran mai! Mai!
En Carles Torrent era amic nostre des de l'institut. Estudiàvem junts i anàvem de gresca junts, fins que també li va pegar la febre d'or i va deixar els estudis i es va dedicar als negocis del seu pare. Era milionari, és clar!, perquè la corrupció política i immobiliària fa molts milionaris. I na Joana havia agafat aquest tren, aquest puta tren.
Vint milions de palmeres! No m'ho podia treure del cap. "Això no té remei, anam directes cap a un sobam i no feim res per a evitar-ho!", pensava mentre seguia caminant. Palmeres que servien per fer foc, per a construir les naus que solcaven la mar, per a fabricar ormejos per a transportar els moais. Sí, per fer els moais es carregaren tota l'illa i la deixaren pelada com un cap titina, i els moais, que eren la seva cultura, la seva manera de viure i entendre el món, la seva manera de mirar les estrelles, la seva escriptura jeroglífica, la seva manera d'estimar les dones, els vells, els nins, varen ser, també, la seva tomba, el seu final, el seu holocaust. Sí, el món era Rapa Nui i les palmeres s'estaven acabant perquè la febre d'or així ho exigia, perquè quan s'inicia aquest mecanisme d'autodestrucció no hi ha cristo que l'aturi. Tots els que han estat tocats per la febre d'or sempre troben mil-i-una excuses per no aturar-se i per embarcar els altres en la seva aventura destructiva. Cada illa té els seus moais i les seves palmeres, i els seus caps de tribu, i els seus bruixots, i els seus constructors, i els seus arquitectes, i les seves catedrals de pedra, i els seus edificis comercials, i la seva compra-venda de terrenys, i la seva fabricació en cadena d'il·lusions de colorins, i la seva misèria i la seva por de no sebre dir que no.
I jo caminava cap el cim, cap el cim més alt de l'illa, cap a Terevaka amb tota aquesta mescla explosiva dins el cap. Na Joana, la febre d'or, l'amor, la civilització enterrada, els moais abatuts, en Carles Torrent, l'amor un altre cop, la gelosia, el no sebre perdre... Sentia que cadascun dels meus sentiments havia estat traït, que no tenia esperança de res, que la lluita era en va, que tot se n'anava en orris i que no hi podia fer res. Ni tan sols tenia el consol de pensar que tot aquest desgavell en què havíem convertit el món era per culpa de la civilització occidental, dels putes europeus o dels americans fills de puta. No, perquè a Rapa Nui feren tot aquest desastre abans de veure cap europeu o cap altra classe de blanc. El feren ells tot solets, sense ajuda de ningú. No, érem els "humans" qui estàvem malalts per la febre d'or.
I a mi, m'hagués agradat viure després de la febre d'or, però sabia que ja no seria possible, que jo tampoc no hi sobreviuria, que m'havia de fer a la idea que tot això no acabaria mai, que no tenia final, que no tenia un final abans que el meu.
*******
Era al cim i començava a fosquejar. Em vaig estirar en terra i vaig seguir amb els meus pensaments mirant al cel i esperant que apareguessin les estrelles. Potser elles m'ajudarien a trobar un camí, potser m'assenyalarien unes passes cap a un lloc on retornar. Mig en somnis vaig veure na Joana amb en Torrent, vaig plorar en silenci una estona i vaig veure clarament que sempre havia estat tot sol i que sempre ho estaria. Que aquest havia de ser el meu estat natural, que ho havia de tenir clar o si no em moriria.
De sobte, veia que m'havia fet gran esperant que passàs la febrada, que m'havia fet gran sense adonar-me'n, que m'havia fet gran tot esperant un miracle que mai no es produiria. Vaig mirar fixament les estrelles un altre cop i lentament em va entrar al cos una estranya tranquil·litat, una sensació d'alleujament; m'anava fugint l'angoixa de l'esperança un altre cop i em vaig adormir con un infant tocant sa mare.
Somiava que era una llavor de plata quan em vaig despertar i vaig veure mig sol sobre la mar, però sabia que era un somni, que tot, tot, havia estat un somni del qual ja havia despertat.
Vaig baixar lentament cap el poble, sense frissar, sense obligacions de cap casta i per un moment em vaig sentir lliure com no m'hi havia sentit mai. Havia perdut l'esperança però havia retrobat la llibertat.
********
Passaren els darrers dies a Rapa Nui sense pena ni glòria. No vaig fer res més que anar a la meva platja i nedar i fer surf amb el meu cos talment com ho feia de més jovenet. El sol sortia cada matí, però jo no vaig somiar més amb la llavor de plata.
*********
Quan vaig arribar a l'aeroport, vaig telefonar a en Claudi i li vaig demanar si podia venir a cercar-me amb la seva furgoneta.
- Per què he de venir amb la furgoneta? Podria venir amb la moto, tu no dus molt d'equipatge, només una bossa...
- És igual Claudi, ja t'ho explicaré pel camí.
- Bé, ara venc!
Pel camí el vaig fer aturar en un magatzem de cartonatges i vaig comprar un parell de dotzenes de capses. En Claudi no se'n podia avenir!
- Mira que has tornat estrany! - em deia mentre em mirava amb curiositat. Que t'ha pegat massa sol pel cap?
Jo reia i callava. Frissava d'arribar a casa, però sabia que alguna cosa li havia de dir al pobre Claudi.
- Quan arribem, em podries ajudar a empaquetar totes les meves coses...
- Vaja, què t'ha pegat ara?
- Bé, ja ho veuràs...
Quan arribàrem pujàrem les capses i mentre ells les muntava jo les anava omplint de llibres i discos. Havien estat la meva vida fins llavors i no els volia abandonar de qualsevol manera, es mereixien un respecte i una consideració, malgrat que d'alguna manera ara sabia que també havien estat la meva perdició.
- Te volia demanar un darrer favor...
- Un darrer? No m'ho crec!
- Sí, que me guardis tot això a la cotxeria de ta mare. Sempre està buida i jo no sé on deixar-ho.
- Miquel, ara ets tu qui em dius dois! Què és el que t'ha passat pel cap? Què és, que te'n vas?
- No sé què faré, Claudi, però m'agradaria que em guardassis els llibres i els discos.
- Deixes aquesta casa?
- Sí.
- Però si no tens a on anar!
- No et preocupis per això. Me'ls guardes o no?
- Entenc que vulguis deixar aquesta casa, però per què no vens a viure amb mi? Tenc lloc de sobra, ja ho saps! I també saps que no m'importaria viure amb tu una temporada.
- Ja te vaig dir abans de partir que no volia tornar a fer la teva vida. Me la conec!... I no...
- Què li passa a la meva vida?
- Mira! No em facis parlar!
- De veres que em sembla que no et conec. Estàs fotut, ho has passat malament, d'acord! Però per què m'has de tractar així, per què m'has de dir aquestes coses de la meva vida? És la meva i s'ha acabat!
Em vaig adonar que m'estava passant amb en Claudi, que ell tenia raó. No m'havia fet res. Al contrari, intentava ajudar-me a la seva manera. M'oferia ca seva, què més podia fer?
- Perdona Claudi, tot això darrer no ho he dit. Gràcies, però em conform que em guardis les capses.
- Molt bé. Les començam a baixar?
Quan haguérem acabat, li vaig dir que anàs passant i que jo totd'una hi aniria. Em volia acomiadar, no de la casa, sinó de na Joana. La vaig veure venir pel passadís i li vaig fer una besada.
Vaig tancar la porta, vaig baixar l'escala i vaig tirar les claus al primer contenidor que vaig trobar.
Els Pets. "S'ha fet gran". Fruits Sex (1992).
Heyerdahl, Thor. Aku-Aku: El secreto de la isla de Pascua. Barcelona: Juventud, 1958.
Hunt, Terry L. i Lipo, Carl P.. "Late Colonization of Easter Island". Science, vol 311, 17 març 2006, p. 1603-1606.
Méndez, Rafael. "La caída de la isla de Pascua". El País, 10 març 2006, p. 88.
Some Sailor, skirting foreign shores
* * *
I shall know why - when Time is over -
* * *
I'm Nobody! Who are you?
Are you - Nobody - too?
Then there's a pair of us!
Don't tell! they'd advertise - you know!
Emily Dickinson (1830-1886)
.* * *
I shall know why - when Time is over -
* * *
I'm Nobody! Who are you?
Are you - Nobody - too?
Then there's a pair of us!
Don't tell! they'd advertise - you know!
Emily Dickinson (1830-1886)
General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Un Coney Island de la ment (16)
golea | 24 Juliol, 2006
16
El Castell de Kafka es dreça sobre el món
com la darrera bastilla
del Misteri de l'Existència
Els seus cecs accessos ens desconcerten
Costeruts caminois
es llancen cap enlloc
Carreteres irradien per l'aire
com els laberints de filferro
d'una central telefònica
a través de la qual totes les cridades són
infinitament introbables
Allà dalt
fa un temps diví
Les Ànimes ballen desvestides
juntes
i com torrapipes
en els marges d'una fira
ens menjam amb els ulls l'inassequible
misteri imaginat
Encara per allà en el costat llunyà
com l'entrada d'artistes d'una carpa de circ
hi ha un ample forat als merlets
on fins i tot els elefants
hi passen ballant un vals
16/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
El Castell de Kafka es dreça sobre el món
com la darrera bastilla
del Misteri de l'Existència
Els seus cecs accessos ens desconcerten
Costeruts caminois
es llancen cap enlloc
Carreteres irradien per l'aire
com els laberints de filferro
d'una central telefònica
a través de la qual totes les cridades són
infinitament introbables
Allà dalt
fa un temps diví
Les Ànimes ballen desvestides
juntes
i com torrapipes
en els marges d'una fira
ens menjam amb els ulls l'inassequible
misteri imaginat
Encara per allà en el costat llunyà
com l'entrada d'artistes d'una carpa de circ
hi ha un ample forat als merlets
on fins i tot els elefants
hi passen ballant un vals
16/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Coney Island | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Un Coney Island de la ment (15)
golea | 20 Juliol, 2006
15
Constantment arriscant l'absurd
i la mort
arreu on actua
damunt els caps
del seu públic
el poeta com un acròbata
s'enfila a la rima
a l'alt filferro que ell mateix ha fet
i s'equilibra amb ulls brillants
sobre un mar de rostres
amidant amb passes el seu camí
cap a l'altre costat del dia
fent trenats
i jocs malabars amb els peus
i altres importants efectes teatrals
i tot sense equivocar-se
en allò
que no pot ser
Perquè ell és el superrealista
que ha de percebre per força
la tibant veritat
abans de prendre cada posició o passa
en el seu suposat avanç
cap a aquella barra que encara és més alta
on la Bellesa s'hi posa i espera
amb gravetat
per començar el seu salt mortal
I ell
un homenet charleychaplin
que pot o no pot copsar
la seva eterna bella forma
s'estira a l'aire brut
de l'existència
15/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Constantment arriscant l'absurd
i la mort
arreu on actua
damunt els caps
del seu públic
el poeta com un acròbata
s'enfila a la rima
a l'alt filferro que ell mateix ha fet
i s'equilibra amb ulls brillants
sobre un mar de rostres
amidant amb passes el seu camí
cap a l'altre costat del dia
fent trenats
i jocs malabars amb els peus
i altres importants efectes teatrals
i tot sense equivocar-se
en allò
que no pot ser
Perquè ell és el superrealista
que ha de percebre per força
la tibant veritat
abans de prendre cada posició o passa
en el seu suposat avanç
cap a aquella barra que encara és més alta
on la Bellesa s'hi posa i espera
amb gravetat
per començar el seu salt mortal
I ell
un homenet charleychaplin
que pot o no pot copsar
la seva eterna bella forma
s'estira a l'aire brut
de l'existència
15/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Coney Island | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Un Coney Island de la ment (14)
golea | 17 Juliol, 2006
14
No deixis que aquest cavall
es mengi aquest violí
cridà la mare de Chagall
Però ell
continuava
pintant
I es va fer famós
I continuava pintant
El Cavall amb Violí a la Boca
I quan a la fi el va acabar
va pujar damunt un cavall
i s’allunyà
brandant el violí
I després amb una reverència el va donar
a la primera dona despullada que va topar
I sense
compromisos
14/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
No deixis que aquest cavall
es mengi aquest violí
cridà la mare de Chagall
Però ell
continuava
pintant
I es va fer famós
I continuava pintant
El Cavall amb Violí a la Boca
I quan a la fi el va acabar
va pujar damunt un cavall
i s’allunyà
brandant el violí
I després amb una reverència el va donar
a la primera dona despullada que va topar
I sense
compromisos
14/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Coney Island | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Un Coney Island de la ment (13)
golea | 14 Juliol, 2006
13
No com Dante
descobrint una commedia
sobre els pendents del cel
Jo pintaria una mena diferent
de Paradís
on la gent estaria despullada
com sempre estan
en escenes així
perquè se suposa que és
un quadre de les seves ànimes
però no hi hauria àngels ansiosos contant-los
que el cel és
el perfecte retrat d'
una monarquia
i no hi hauria focs cremant
en les boques infernals d'avall
on podia haver caigut
ni cap altar en el cel excepte
les fonts de la imaginació
13/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
No com Dante
descobrint una commedia
sobre els pendents del cel
Jo pintaria una mena diferent
de Paradís
on la gent estaria despullada
com sempre estan
en escenes així
perquè se suposa que és
un quadre de les seves ànimes
però no hi hauria àngels ansiosos contant-los
que el cel és
el perfecte retrat d'
una monarquia
i no hi hauria focs cremant
en les boques infernals d'avall
on podia haver caigut
ni cap altar en el cel excepte
les fonts de la imaginació
13/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Coney Island | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Un Coney Island de la ment (12)
golea | 10 Juliol, 2006
12
"Un d'aquells quadres que mai no mor"
la seva bèl·lica imatge
una vegada concebuda
no deixava
el terra emplomat
tant li és quantes vegades
el va encalçar
fins a l'oblit
Pintar-hi sobre no era bo
seguia sortint cap a
la fusta i el llenç
i així com sortia li cridava
una terrible cançó de bressol
on cada llit una tomba
minada per despertadors no terrenals
que bramava horriblement
per a amants i dorments
12/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
"Un d'aquells quadres que mai no mor"
la seva bèl·lica imatge
una vegada concebuda
no deixava
el terra emplomat
tant li és quantes vegades
el va encalçar
fins a l'oblit
Pintar-hi sobre no era bo
seguia sortint cap a
la fusta i el llenç
i així com sortia li cridava
una terrible cançó de bressol
on cada llit una tomba
minada per despertadors no terrenals
que bramava horriblement
per a amants i dorments
12/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Coney Island | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Un Coney Island de la ment (11)
golea | 07 Juliol, 2006
11
El desert ferit de Morris Graves
no és el mateix oest salvatge
que trobà l'home blanc
És una terra que Buda descobrí
des d'una direcció diferent
És un niu blanc salvatge
en el vertader nord boig
de la introspecció
on els "falcons de l'ull interior"
cauen en picat i moren
entrellucant en la seva caiguda moribunda
tota memòria vital
de l'existència
i amb greu ala de guix
dibuixen al cel emplomat
mil imatges enfilades
de vol
És la nit que és el seu "hàbitat nadiu"
aquells "ocells de l'esperit" amb blanques ales dessagnades
aquells ramats de corriols
àguiles barbudes
ocells cecs cantant
en camps de vidre
aquells cignes bojos de lluna i oques estàtiques
entrampats agrons blancs
òlibes de carbó
símbols de tortugues trotadores
aquells peixos rosats entre les muntanyes
capsigranys cercant fer el niu
abellots d'os blanc
apariant-se a l'aire
entre llunes al·lucinants
I un ocell emmascarat pescant
en un rierol daurat
i un ibis alimentant-se
"del seu propi pit"
i un extraviat Connemara Pooka
(de mida natural)
I després aquells ocells muts pel vent
portant peix i missatges de paper
entre dos rierols
que són els rierols bessons
de l'oblit
on la imaginació
es torna contra ella mateixa
amb una blanca visió elèctrica
trobant-se encara boja
i sense menjar
entre les hèbrides
11/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
El desert ferit de Morris Graves
no és el mateix oest salvatge
que trobà l'home blanc
És una terra que Buda descobrí
des d'una direcció diferent
És un niu blanc salvatge
en el vertader nord boig
de la introspecció
on els "falcons de l'ull interior"
cauen en picat i moren
entrellucant en la seva caiguda moribunda
tota memòria vital
de l'existència
i amb greu ala de guix
dibuixen al cel emplomat
mil imatges enfilades
de vol
És la nit que és el seu "hàbitat nadiu"
aquells "ocells de l'esperit" amb blanques ales dessagnades
aquells ramats de corriols
àguiles barbudes
ocells cecs cantant
en camps de vidre
aquells cignes bojos de lluna i oques estàtiques
entrampats agrons blancs
òlibes de carbó
símbols de tortugues trotadores
aquells peixos rosats entre les muntanyes
capsigranys cercant fer el niu
abellots d'os blanc
apariant-se a l'aire
entre llunes al·lucinants
I un ocell emmascarat pescant
en un rierol daurat
i un ibis alimentant-se
"del seu propi pit"
i un extraviat Connemara Pooka
(de mida natural)
I després aquells ocells muts pel vent
portant peix i missatges de paper
entre dos rierols
que són els rierols bessons
de l'oblit
on la imaginació
es torna contra ella mateixa
amb una blanca visió elèctrica
trobant-se encara boja
i sense menjar
entre les hèbrides
11/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Coney Island | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Zona Meditació
golea | 05 Juliol, 2006
Demà ens veurem a la Zona Meditació? Bé, no ho sé, però supòs que sí. Hauria d'estar cantat, hauria de ser segur, però tot balla com el fum... Fins i tot les nostres grans decisions, aquelles que venen condicionades pels nostres desigs i les nostres eternes esperes. No hi ha res cert. I això és fotut, però només a vegades, només quan pensam que no existeix altra veritat que la nostra. I sé ben cert que a la Zona Meditació ho veurem més clar. Cal encetar una altra cosa que no sigui aquest continu murmurar que si sí o que si no. Cal posar-se a caminar damunt l'Aigua del Desconcert, sota la Pluja del Mai Més, entre les Gotes del Fracàs. Sentim aquesta sensació de vertigen, buit intens a l'estómac, variacions de maldecap, estropeig mental, sentim tot això i més... però ens podem curar encetant una altra era, un altre temps, un altre tot.
Phil Ochs, "Another age", Rehearsals For Retirement (1969)
General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Un Coney Island de la ment (10)
golea | 03 Juliol, 2006
10
No m'he colgat amb la bellesa tota la vida
repetint-me
els seus abundants encants
No m'he pogut colgar amb la bellesa tota la vida
ni tampoc he mentit amb ella
repetint-me
que la bellesa mai no mor
però queda apart
entre els aborígens
de l'art
i molt partdamunt dels camps de batalla
de l'amor
És partdamunt de tot això
oh sí
S'asseu en els seients més selectes
de l'Església
allà dalt on es reuneixen els directors artístics
que seleccionen les coses per a la immortalitat
I ells s'han colgat amb la bellesa
tota la vida
I ells s'han alimentat de blanc moló dolç
i begut els vins del Paradís
de manera que saben exactament que
una cosa bella és un plaer
per sempre més
i que mai més
pot convertir-se
en un no-res perdedor de doblers
Oh no m'he colgat
en un Repòs de Bellesa com aquest
tement d'aixecar-me de nit
per por que se m'escapàs de qualque manera
algun moviment que la bellesa hagués pogut fer
Malgrat tot he dormit amb la bellesa
de la meva pròpia i folla manera
i he tengut una o dues escenes famolenques
amb la bellesa en el meu llit
i així vaig escampar un altre o dos
i així vaig escampar un altre o dos
sobre el món del Bosco
10/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
No m'he colgat amb la bellesa tota la vida
repetint-me
els seus abundants encants
No m'he pogut colgar amb la bellesa tota la vida
ni tampoc he mentit amb ella
repetint-me
que la bellesa mai no mor
però queda apart
entre els aborígens
de l'art
i molt partdamunt dels camps de batalla
de l'amor
És partdamunt de tot això
oh sí
S'asseu en els seients més selectes
de l'Església
allà dalt on es reuneixen els directors artístics
que seleccionen les coses per a la immortalitat
I ells s'han colgat amb la bellesa
tota la vida
I ells s'han alimentat de blanc moló dolç
i begut els vins del Paradís
de manera que saben exactament que
una cosa bella és un plaer
per sempre més
i que mai més
pot convertir-se
en un no-res perdedor de doblers
Oh no m'he colgat
en un Repòs de Bellesa com aquest
tement d'aixecar-me de nit
per por que se m'escapàs de qualque manera
algun moviment que la bellesa hagués pogut fer
Malgrat tot he dormit amb la bellesa
de la meva pròpia i folla manera
i he tengut una o dues escenes famolenques
amb la bellesa en el meu llit
i així vaig escampar un altre o dos
i així vaig escampar un altre o dos
sobre el món del Bosco
10/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Coney Island | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Decepció
golea | 30 Juny, 2006
Decepció
Joan Quetgles, anys 60.
Nanci Griffith & Arlo Guthrie. "Tecumseh Valley" (Townes van Zandt), Other voices, other rooms, 1993.
Les pells nues jeien davall el llençol amb blaus aromes de tuf. El menestral s'encén un cigarro i el porta càndidament al costat de l'estimada. Ella el pren amb malenconia i remordiment, xupa plaentment el fum que desprèn amb desgràcia i omnibulència. Recorda amb estranyesa anteriors plaers frustrats, antigues cançons embadalides per un tuf amb transcendència& i la mirada fou llarga a la vista del deambulant soci del costat. Un roec de tendres i suaus carícies sortí de les voluntarioses mans acostumades a idíl·lics plaers d'instant. Li aglapí la mà amb força consentida, intentant abraçar en un moment tots els desitjos somniats i no trobats, però fou l'inútil grapat d'un pam d'aigua d'un mar de castells interiors amb prínceps i soldats.
I clarejà, i l'alba entroncà amb la mirada d'un parell de rostres mirant-se a un mirall. El reflex transparentava cares desconegudes, realitats fetes carn.
I clarejà, i l'alba entroncà amb la mirada d'un parell de rostres mirant-se a un mirall. El reflex transparentava cares desconegudes, realitats fetes carn.
Joan Quetgles, anys 60.
Nanci Griffith & Arlo Guthrie. "Tecumseh Valley" (Townes van Zandt), Other voices, other rooms, 1993.
General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Un Coney Island de la ment (9)
golea | 29 Juny, 2006
9
Veus
el que passà quan
entràrem tan frescos en aquest lloc
un parell de tipus papescs
fan un pasdoble asteca
I jo dic
Papà tallem
però després aquesta tia
ve per darrera veus
i diu
Tu i jo realment podem existir
Ostres dic
Només que l’endemà
ella té les dents corcades
i realment odia
la poesia
9/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Veus
el que passà quan
entràrem tan frescos en aquest lloc
un parell de tipus papescs
fan un pasdoble asteca
I jo dic
Papà tallem
però després aquesta tia
ve per darrera veus
i diu
Tu i jo realment podem existir
Ostres dic
Només que l’endemà
ella té les dents corcades
i realment odia
la poesia
9/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Coney Island | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Assassins de Capdepera
golea | 26 Juny, 2006
Assassins de Capdepera (Josep Albertí Ruís, de Taller Llunàtic, i Miquel Flaquer Recreo) confessant els seus crims per telèfon mòbil; un amb el cardenal Rouco Valera i l'altre amb el mateix Papà Ratzinger. (Capdepera, Plaça del Sitjar, Mercat Medieval, maig de 2006.) Han menjat peixet, han begut cervesetes i ara es disposen, com cada diumenge, a anar a L'Orient a prendre cafè i a comentar els darrers articles, llibres, manuscrits i beneitures de personatges com Juan Planas Bennasar, José Carlos Llop Carratalá, Antonio Rigo Caldito, Miguel Velasco, Román Piña (pare, fill i esperit sant), Cristóbal "Dadá" Serra i Eduardo Jordá Forteza. També faran estudis psicològics dels articles setmanals d'Antoni Serra, per tal d'endevinar el motiu -ocult encara, després de mesos de discussions- pel qual ha dedicat tot un llibre a un d'aquests personatges, Eduardo Jordá Forteza, paradigma i estendard de la colonització de Catalunya.
General | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)
Un Coney Island de la ment (8)
golea | 23 Juny, 2006
8
En el Parc Golden Gate aquell dia
un home i la seva dona venien caminant
per un prat enorme
que era el prat del món
Duia unes retranques verdes
i portava una flauta vella i maltractada
en una mà
mentre la seva dona tenia un raïm
que continuava repartint
individualment
a un parell d'esquirols
com si cada un
fos una petita broma
I llavors venien
cap a l'enorme prat
que era el prat del món
i llavors
en un lloc tranquil on els arbres somiaven
i semblaven haver estat esperant-los
tot el temps
s'assegueren junts sobre l'herba
sense mirar-se
i menjaren taronges
sense mirar-se
i posaren les peladures
en un cistell que semblava
havien duit a posta
sense mirar-se
I llavors
ell es va llevar la camisa i la camiseta
però es deixà el capell
de costat
i sense dir res
va quedar adormit
I la seva dona es va seure allà mirant
els ocells que volaven
cridant-se
a l'aire silenciós
com si qüestionassin l'existència
o provassin de recordar qualque cosa oblidada
Però llavors finalment
ella també es va ajeure del tot
i mirant
cap enlloc
encara grapejant la vella flauta
que ningú sonava
i finalment
el mirà
sense cap expressió particular
llevat d'una certa mirada astorada
de terrible depressió
8/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
En el Parc Golden Gate aquell dia
un home i la seva dona venien caminant
per un prat enorme
que era el prat del món
Duia unes retranques verdes
i portava una flauta vella i maltractada
en una mà
mentre la seva dona tenia un raïm
que continuava repartint
individualment
a un parell d'esquirols
com si cada un
fos una petita broma
I llavors venien
cap a l'enorme prat
que era el prat del món
i llavors
en un lloc tranquil on els arbres somiaven
i semblaven haver estat esperant-los
tot el temps
s'assegueren junts sobre l'herba
sense mirar-se
i menjaren taronges
sense mirar-se
i posaren les peladures
en un cistell que semblava
havien duit a posta
sense mirar-se
I llavors
ell es va llevar la camisa i la camiseta
però es deixà el capell
de costat
i sense dir res
va quedar adormit
I la seva dona es va seure allà mirant
els ocells que volaven
cridant-se
a l'aire silenciós
com si qüestionassin l'existència
o provassin de recordar qualque cosa oblidada
Però llavors finalment
ella també es va ajeure del tot
i mirant
cap enlloc
encara grapejant la vella flauta
que ningú sonava
i finalment
el mirà
sense cap expressió particular
llevat d'una certa mirada astorada
de terrible depressió
8/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Coney Island | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Les illes mòbils
golea | 19 Juny, 2006
Les illes mòbils
De como estás en mi
Te me vas escapando poco a poco
de mi cielo, isla. Más isla y sola
al tic tac con que ahora te desnudo.
Hasta yo mismo que jugué contigo
a ser explorador por las dos niñas
de mis ojos, aprendiendo vertientes
donde se me caían las miradas,
me voy tornando como tú, una isla,
que hiela sus nostalgias con delfines
y derrumba los valles del latido,
emigrando de mí para encontrarme
en la desnuda soledad que pueblas.
En el recés d'una cala, amorosa i rodona com un pit, pura i sonant com una cítara, en l'arena d'or blanca de lliris, posàrem el peu. I ens enfonsàrem en el misteri de la solitud.
Llorenç Riber. "Les meravelloses navegacions de Sant Brandan i els seus monjos" Dins Els camins del paradís perdut (1920)
Quan a començaments dels vuitanta vaig anar a parar a Axinec, ni se m'havia passat pel cap que la meva vida s'arribaria a complicar tant en qüestió d'illes. Perquè jo, que era d'un país una part del qual està fet d'illes, em trobava en un altre que també eren illes, moltes illes. En realitat no en sabia la quantitat exacte. Just just havia mirat un mapa de la seva situació. I no, no estaven davall de les illes Balears, tal com ens les presentaven els mapes meteorològics de la TVE, sinó que es trobaven a l'Atlàntic, ben al costat del continent africà.
Fixau-vos si anava despistat, que el primer matí que em vaig despertar allà, quan vàrem sortir del magatzem on dormíem vaig veure, cap a Llevant, una massa enorme de terra que sortia imponent de la mar i es dibuixava en el cel encara mig fosc, i ens posàrem a discutir entre els companys meam quina illa devia ser aquella. Uns varen dir que era Gomera, perquè era la que estava més a prop, uns altres que era Heró i encara uns altres, crec que jo entre ells, que era Benahoare. Bé, idò, ningú va endevinar, perquè va resultar que era Tamaran, la impressionant Tamaran vista des d'Hoya Fría en un matí molt clar de primavera i, mentre discutíem de geografia, el sol va fer la seva feina i es va posar a ballar davant nosaltres que, ja sense paraules, contemplàrem l'espectacle.
Vaig decidir que m'havia de comprar un mapa i un llibre de geografia totd'una que pogués. I així ho vaig fer. I vaig estudiar geografia. Una nova geografia. I les illes eren set, però no ho eren, perquè en realitat n'hi havia més de set. Més enllà de Tamaran, cap a Llevant, hi havia Mahoh i Titeroigatra, entre aquestes dues hi havia l'illa de Lobos, i al nord de Titeroigatra hi havia una illa petita que es deia Graciosa, i més al nord encara Montaña Clara i Alegranza. Així que ja en teníem com a mínim onze. Perquè cap a Ponent hi havia les que ja he nomenat abans: Gomera, Heró i Benahoare. Uf, la vida dels arxipièlags, que n'és de complicada!
Però és que, a més, a Tamaran hi ha una península que es diu La Isleta, perquè és això, gairebé una illa unida a la resta per un fil molt prim de terra.
I també hi ha una illa a Amèrica, perquè diuen que Veneçuela és la vuitena illa de tants emigrants que hi van anar per fugir de la misèria i de la fam.
Semblava que s'havia acabat, però no; perquè entre Axinec i Tamaran hi ha un volcà que està fent néixer una illa nova que encara no hem vist però que algun dia veurem, el volcà d'En Medio. És curiós, perquè per allà diuen que quan neixi hi podran fer la capital, perquè, com sempre passa en els nostres països insulars, les illes es barallen entre elles per a espectacle dels seus colonitzadors. Tamaran i Axinec es duen a matar, es discuteixen constantment i tracten d'aconseguir els favors dels seus amos. Una illa nova entre elles dues, diuen, podria ser la solució. Encara que jo, i molts, sabem que la solució és una altra: no haver de tenir ningú a qui caure bé per obligació.
Bé, ja tenia el mapa completat i totes les peces del trencaclosques insular al seu lloc. Illes de totes mides i colors eren la meva nova pàtria. Estava satisfet perquè coneixia els seus límits i els meus. Era meravellós i durant un temps vaig gaudir dels fruits del coneixement. O això creia
Però una nit que estava tot sol i melangiós, vaig decidir que l'endemà aniria a voltar pel món: Bé, el que s'entén per món quan vius en una illa. I així va anar, la cosa!. Vaig llogar un Vespino i vaig anar cap al nord i cap a ponent. M'havien dit que per les muntanyes de Teno hi havia un Tagoror que encara no havia estat sistemàticament espoliat. Estava molt enfora, a l'altra punta de l'illa, però sabia que hi havia d'anar.
Quan hi vaig arribar, vaig demanar en una venta les senyes de les pedres mil·lenàries i me n'hi vaig anar escapat, amb una botella d'aigua, un poc de pa amb formatge i la meva catximba. El lloc estava desolat i me vaig seure en mig del Tagoror i vaig tractar d'endevinar el que deien les seves pedres tatuades amb signes amasiks. D'entrada, evidentment, no vaig entendre res. Potser, en el fons, només era un estranger carregat de culpa. Però a mesura que anava passant el dia, el meu cap va donar moltes voltes i el que se'm feia estrany, llavors, era tot el que passava més avall d'aquelles muntanyes i més lluny d'aquelles illes. No era un estranger, era una persona envoltada d'altres persones. Callàvem, però ho dèiem tot. No hi havia secrets entre nosaltres. Sentia els tambors que sonaven i el ritme era el ritme de la terra.
Va passar gairebé tot el dia, i vaig pensar que era el moment de pujar en un dels cims, encendre la catximba i veure com es pon el sol per darrera Benahoare assegut en una roca. I just asseure'm vaig tenir la visió d'una illa, però em va semblar que era massa a prop per ser Benahoare. "Deu ser Heró?", vaig pesar, "que estrany!". En aquell instant vaig veure un mago que anava muntanya amunt amb el seu ramat de cabres i li vaig fer una senya perquè s'acostàs.
- Què em podria dir si aquesta illa que tenim al davant és Heró o Benahoare?, -li vaig demanar quan se va haver assegut al meu costat.
- No és ni una ni l'altra, és San Borondón -va dir amb aquella cantarella típica que també tenen els amasiks continentals.
Jo no me'n sabia avenir. "Una altra illa no, per favor!", vaig pensar sense dir res.
Llavors em vaig presentar i li vaig demanar quin era el seu nom.
-Tothom em diu Mencei, i tu també ho pots fer -va ser la seva contesta.
-I com pot ser que aquesta illa no surti als mapes? No n'havia sentit xerrar mai.
- És que aquesta illa no es troba mai al mateix lloc i per això no surt als vostres mapes. La gent com tu necessita tenir-ho tot ben fixat i per això no estau preparats per visitar les illes mòbils.
- Com pot ser que no estigui al mateix lloc?
-No, es mou per la mar com si fos un peix. Però és un peix que ningú mai no pot pescar. Molts pocs han posat els seus peus en aquesta illa que tu i jo ara véim. Mira-la bé, perquè potser no la tornaràs a veure mai més.
Vaig preparar una altra catximba, la vaig passar al Mencei i estàrem asseguts en aquella roca fins que la fosca ens va envoltar completament.
- No et preocupis. Jo t'acompanyaré fins al camí.
Quan arribàrem al Vespino, em va donar un tros de formatge de cabra per sopar i ens vàrem acomiadar.
Pel camí, quan tornava a la civilització, vaig pensar que era una persona afortunada en unes illes també molt afortunades. Un país d'illes mòbils que naveguen pel teu pensament. Qui ho havia de dir!
Ja vos podeu imaginar que els dies següents vaig haver de cercar tot el que pogués trobar sobre aquestes illes mòbils, fins llavors tan inversemblants.
I els mites són confusos i clars a la vegada. Per una banda, em trobava a Tigzirin Tikanariyin, un dels mites més fabulosos de les nostres ments d'infants (Illes Purpurines, Illes Afortunades, Jardí de les Hespèrides, Camps Elisis, que tots els savis -Horaci, Virgili, Plini- havien col·locat al ponent de l'Àfrica), fins que el mallorquí Angelí Dulcert les va dibuixar, efectivament, a l'oest africà en el seu Portulà de 1339, més de seixanta anys abans de l'arribada dels bàrbars (1402-1496).
I, per l'altra, és normal que d'un mite es vagi a un altre, que l'intent d'assassinat d'un mite, en faci néixer un altre. Les illes s'havien trobat, s'havien dibuixat, s'havien conquerit. La Història havia fet la seva feina i es disposava a enterrar tot el que restàs dels temps antics. Però existia el Mag Mell, el país de l'eternitat dels celtes, i els imm-raga (viatges) de Condlé, Maelduin i Brainn, que després, amb el cristianisme usurpador, es convertirien en els viatges de Sant Brandan, del quals el nostre (més tard -Aquí Estamos- passat a l'enemic) Llorenç Riber en va ser un dels qui en va escriure en català a començament del vint. I en aquests viatges, es trobaven amb les illes mòbils que anaven d'una banda a l'altra de l'oceà en cerca de persones amb ganes veure-hi. Una d'aquestes illes era el Peix Jasó, on els viatgers s'hi aturaven per fer el dinar però no el podien acabar de fer perquè l'illa s'emprenyava amb aquell foc i es fotia a córrer cap a una altra banda. També hi havia l'illa Aprositus o Inaccessible dels clàssics, l'illa Non Trubada i l'Encoberta, totes elles illes mòbils que podrien ser la mateixa, o no.
I a Tigzirin Tikanariyin tot aquest cercar i no trobar es va concretar en l'illa de San Borondón, el nom de la qual és una derivació de Brandan, deformació cristiana i colonial, que ha aparegut nombroses vegades en els nostres horitzons oceànics i que molts amasiks insulars hem vist amb els nostres propis ulls.
Segons Eloy Benito Ruano es van organitzar fins a quatre expedicions per trobar la nostra illa Non Trubada, la primera de 1570 i la darrera de 1721. Era superstició? Era esoterisme barat? Hi ha opinions per a tots els gusts, però el cert és que noliejaren naus i prepararen homes per fer expedicions en cerca d'una certesa, perquè molts dels qui partien havien vist la Non Trubada i estaven segurs que qualque dia la trobarien. No ho feren mai.
Finalment, un anglès, Edward Harvey, també va patir d'aquest mal, i al llarg dels seus viatges exploradors per l'oest africà es va capficar que ell havia de trobar aquesta illa Non Trubada. Va organitzar una expedició que va partir de Benahoare i, no només la va trobar, sinó que hi va desembarcar i la va explorar entre el 14 i el 21 de gener de 1865. Ah, i també la va fotografiar! Així que ja tenim mapes i fotos d'una de les illes mòbils que més maldecaps han donat. En Harvey, però, va embogir per unes febres africanes i mai no va poder explicar el seu descobriment a la Royal Society de Londres. Així que el misteri ha continuat fins ara.
Jo, per la meva part, sempre havia estat un escèptic en tot, però aquell dia que vaig veure l'illa mòbil des de Teno, se'm va despertar un cuquet quimèric que tenia amagat a qualque lloc del pensament. Vaig embogir com Harvey? Vaig confondre els paràmetres mentals que separen la raó de la follia? Vaig imaginar, com molts altres desgraciats, que era un "escollit"? Vaig voler "creure" perquè ho necessitava per a tornar a néixer? Vaig confondre una illa amb un nigul? Vaig patir un miratge degut als efectes de la catximba i a l'emoció del moment? Em vaig "equivocar" per tal que aquesta "equivocació" em portàs directament a la "veritat"?