El Naufragi del Golea

prova capalera
Francisco Gutirrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Salvatore Giuliano i la Santssima Trinitat

golea | 13 Desembre, 2018 17:10

  

 

Sense cap dubte érem més feliços quan les pel·lícules de bandits acabaven bé i els nostres herois, com Robin Hood, eren bons al·lots i robaven als rics per donar-ho tot als pobres, i s’enfrontaven als poderosos per a defensar als seus amics o a una dama de la qual sempre s’acabaven enamorant.

Això no és el cas de l’heroi de la nostra pel·lícula d’avui, el qual difícilment pot ser considerat un «bandit social» amb totes les lletres, encara que de bon començament ens ho semblava. Perquè Salvatore Giuliano (1922-1950), el nostre heroi, va fugir a les muntanyes després d’un robatori i l’assassinat d’un carabinieri i després va esdevenir coronel de l’Exèrcit d’Alliberament de Sicília, que pretenia aconseguir la total independència d’Itàlia o, en darrer extrem, penjar una altra estrella a la bandera dels EEUU. Aquest somni se’n va anar en orris aviat i l’Estat italià es va descentralitzar i a Sicília hi varen posar un govern autònom. No em direu que això no vos sona?

Però hi ha més coses que sonen: una illa, mediterrània, la màfia, la democràcia cristiana, els cacics, una guerra, morts a les cunetes... un exèrcit d’ocupació.

Bé, ja dèiem abans, que ens agradaven aquells herois llunyans, dels quals la filmografia ens presentava un perfil quasi perfecte, perquè o no havien existit mai a la realitat o, si ho havien fet, feia tant i tant de temps que ningú podia dir si allò que ens contaven les pel·lícules era veritat o era mentida. A Giuliano, en canvi, li feren entrevistes i també va escriure, o li varen escriure, articles pels diaris. Va ser, idò, un bandit mediàtic i la seva mort també va ser molt mediàtica amb paparazzis fotografiant-ho tot i moltíssims curiosos mirant el seu cadàver des de les balconades i les finestres de Castelvetrano. Era jove i va morir jove i, per tant, com les bones estrelles del rock, va deixar un cadàver exquisit.

Francesco Rosi ens presenta una pel·lícula d’investigació, que després tendria una continuïtat en la seva filmografia amb Il caso Mattei (1972), Lucky Luciano (1973) i Cadaveri eccellenti (1976). I el més curiós de tot és que Giuliano gairebé no surt en tota la pel·lícula. Surt, això sí, el seu cadàver i després un parell de pics el veiem, o això pensam,  caminar pel carrer d’un poble o lluitant per la muntanya amb els seus homes, sempre d’esquena o de lluny. Però amb uns flaixbacs continus Rosi ens va contant tota la seva història a través d’una veu en off o per boca de periodistes, policies, venedors de refresc, advocats, jutges...

Malgrat tot, una de les escenes més belles i, al mateix temps, més esgarrifoses, és quan la seva mare va a reconèixer el cadàver: damunt una pedra i envoltat de gel per a evitar la descomposició. Els crits de la mare són l’essència de la mort mediterrània: un dolor que no es pot reprimir perquè, en el fons, ningú no creu en el més enllà i no hi ha déus ni homes que ens puguin consolar davant la imatge d’un fill mort.

Una altra escena molt colpidora és quan l’exèrcit ocupa Montelepre i se’n du tots els homes fermats amb cadenes damunt camions cap a Palerm. Les dones del poble es revolten i van cap a la plaça per a intentar alliberar els seus homes, i són rebudes pels soldats i allà es produeix un guirigall típicament sicilià: «Que els duen a matar! Que els duen a matar!». No era veritat, però ho podria haver estat. Només els portaven a humiliar-los perquè eren del mateix poble que el bandit.

El bandit, però, era bo o era dolent? Jo no ho sé del cert, perquè quan la Santíssima Trinitat (màfia, bandits i policia) és pel mig, si una cosa està clara és que ni hi ha res clar. O potser sí... potser tot està terriblement clar i les persones com Giuliano, sense una gran consciència social, es converteixen en titelles dels poderosos i maten per ells i també hi moren.

El venedor de refrescs diu: «Odiava als rics i ajudava als pobres». Sí, potser era vera. Però després de la victòria electoral de l’esquerra, se’n va cap a Portella de la Ginestra i hi produeix una autèntica matança entre els pagesos pobres que celebraven l’1 de Maig i que creien que el somni d’una vida més digna es trobava a punt de convertir-se en realitat.

Giuliano, amb les seves metralletes, els va despertar.

I la Santíssima Trinitat se’n va encarregar del demés. De matar-lo a ell i de fer desaparèixer les proves de la matança. I el seu botxí va ser el segon de la seva banda, el seu amic Gaspare Pisciotta, que també moriria enverinat a la presó. Els carabinieri, però, van organitzar un gran muntatge i se’n van atribuir l’autoria. El cercle es tancava: un fora de la llei era abatut per la llei. Tothom content, tothom tranquil, i la Santíssima Trinitat a continuar amb els seus negocis.

 

Miquel Flaquer

març 2005, des del port de Maputo (Moçambic)

 

[publicat a Blanc i Negre, abril 2005]

 

Hobsbawm, Eric. «The Bandit Giuliano». A: Uncommon People: Resistance, Rebellion and Jazz. Londres: Abacus, 1999. pp . 256-267

 

La vera storia di Salvatore Giuliano

http://www.sicilian.net/salvatoregiuliano/italiano/

 

 

Salvatore Giuliano

EQUIP TÈCNIC

Direcció: Francesco Rosi
Guió: Francesco Rosi, Suso Cecchi D'Amico, Enzo Provenzale, Franco Solinas
Fotografia: Gianni Di Venanzo
Escenografia: Sergio Canevari, Carlo Egidi 
Música: Piero Piccioni
Muntatge: Mario Serandrei
(Itàlia, 1961)
Duració: 120'
Produció per a Lux Film

PERSONATGES I ACTORS

Salvatore Giuliano: Pietro Cammarata
Gaspare Pisciotta: Frank Wolff
President del tribunal: Salvo Randone
Advocat de Pisciotta: Federico Zardi
Confident: Bruno Ekmar 

 

El poeta com a moble, un sonet dAlain Bosquet

golea | 09 Desembre, 2018 10:52

 

Le Poète comme meuble

Le poète appartient aux objets ménagers ;
on le trouve parmi les sécateurs, les pneus,
les robinets, les clous : troisième étage à gauche,
dans les grands magasins, où il est disponible
à des prix modérés. Tous les chefs de rayon
en connaissent l’emploi. Une brochure bleue
vante ses qualités. Il lui faut peu de place :
un mètre cube, au maximum, dans la cuisine.
Le modèle courant consomme du pain dur
avec un quart de vin. Par un jour de souffrance
ou de malheur, il peut rendre de grands services
car sa spécialité, c’est un air de printemps
irrésistible et doux, qu’il répand sur les murs,
la machine à laver, le réchaud, la poubelle.

El poeta com a moble

El poeta pertany a l’equipament de la llar;
es troba entre les podadores de tisora, les llantes,
les aixetes, les tatxes: tercera planta a l’esquerra,
dins els grans magatzems, on està disponible
a preus raonables. Tots els caps de vendes
en coneixen l’ús. Un prospecte blau
en lloa les qualitats. Li cal poc espai:
un metre cúbic, com a màxim, dins la cuina.
El model corrent consumeix pa dur
amb un quart de vi. Per un dia de sofriment
o de desgràcia, pot retre grans serveis,
perquè la seva especialitat és un aire de primavera
irresistible i dolç, que escampa per les parets,
la rentadora, el fogó, el poal dels fems.

[versió catalana d’Antoni Nadal]

 

«El poeta com a moble»,

un sonet d’Alain Bosquet


Alain Bosquet, poeta contemporani francès del segle xx, va néixer el 1919 a Ucraïna i va morir a París el 1998. Novel·lista, assagista, poeta, Bosquet fou un autor prolífic. Era d’origen rus i es va exiliar a Bèlgica. Son pare, Alexandre Bisk, filatelista professional, fou poeta. Instal·lat a Bèlgica, Alain Bosquet va començar els estudis de Filologia a la Universitat de Brussel·les –els acabarà a la Sorbona–. Després, el 1943, es va allistar a l’exèrcit americà i va participar en el desembarcament de Normandia. A partir de 1953 es va establir a París, i el 1980 es va nacionalitzar francès. Fou elegit membre de l’Acadèmia reial de llengua i de literatura franceses de Bèlgica el 1986. Entre 1960 i 1984, va ser periodista, traductor i crític literari en Le Monde. L’any 1942 va publicar el seu primer recull de poemes, Les mois de l’année.
La seva poesia està lligada als esdeveniments que la varen suscitar: Hiroshima, les guerres calentes o fredes, las paus de fireta, les angoixes, les absurditats, les precarietats… Una poesia com un lloc de reunió entre el gènesi i l’apocalipsi, tornant a posar-ho tot en joc, el poema i l’autor, la natura i el cos, amb el seu seguici de contradiccions i de desafiaments.
Poesia, a més, que té com a referents l’herència paternal, el surrealisme i la influència de Jules Supervielle, l’univers poètic del qual és proper al seu, amb els seus aspectes fabulosos i familiars a la vegada, la seva admiració còsmica en un món fràgil i anguniós on l’home i la natura aspiren a viure en simbiosi.
«El poeta com a moble», un dels Sonnets pour une fin de siècle, recull publicat l’any 1980, sembla a primera vista una broma sobre un tema anodí: els objectes domèstics. Però darrere d’aquesta fantasia, Bosquet aborda un subjecte seriós: el rol del poeta. Si altres poetes, com Charles Baudelaire en «L’Albatros», defineixen amb lirisme el poeta mitjançant una al·legoria solemne, gairebé grandiosa, Alain Bosquet escull una al·legoria més humil, més ben adaptada al món modern, prenent, com suggereix el títol d’un altre dels seus Sonnets pour une fin de siècle, «La Défense du poète».

 

La connexi argentina dAlexandre Deulofeu

golea | 28 Novembre, 2018 17:29

La Biblioteca del Golea (24)

A vegades cal ser humils i acceptar que no sempre ho acabam d’entendre tot. És el que ens passa amb Alexandre Deulofeu, un català, com molts, incomprès, que passarà a la història precisament per «la matemàtica de la història», una teoria que, a vegades, s’ha escrit en tovalloletes de paper, talment com diu la llegenda que es va escriure el contracte del crack argentí del futbol.

No estic en condicions d’explicar-vos de què va tot això de la matemàtica de la història, però Alexandre Deulofeu va predir, ja fa molts anys, que Alemanya després de la derrota del 1945, per exemple, arribaria a ser una gran potència mundial i que tendria a les seves mans el futur d’Europa i que, a més, s’esperava que administràs aquesta «potència» d’una manera «il·luminada» i sense deixar molts cadàvers mediterranis pel camí. Són coses de la història matemàtica, només comprensible per a cervells privilegiats que miren la vida des del costat lluminós de l’existència terrenal i divina. Així les coses, més enllà d’aquesta foscor que ens envolta per tot arreu, hi ha uns homus, com Deulofeu, que veuen una llum, interior i exterior, que els fa escriure negre sobre blanc els secrets més amagats, ocults per forces inimaginables que escapen de la comprensió de persones com tu i com jo. Són forces celades que només compareixen en sessions espiritistes en les quals parlam de tu a tu amb tots aquells que ens han marcat el camí, però que després desapareixen del nostru davant, callen com «morts» i s’entrebanquen a l’hora d’assenyalar aquell caminoi pel qual podríem «transitar» cap a la «veritat». És clar que, de veritats, n’hi ha més d’una! I tant!

Uf! L’estupor, a més, moltes vegades ens fa somiar en què l’atzar i la història van de la mà. I és que quan començ a llegir aquest llibre que avui protagonitza aquesta secció somnolenta i somiosa, me n’adon que el pròleg és de l’esperit meravellós, argentí i fugisser de Patrícia Gabancho, que no fa molt ens va parlar a tots noltrus en el Teatre de Capdepera amb motiu de la presentació d’un altre llibre meravellós i eternable de l’amu en Pep de na Maians.

Abelardo Gabancho, el pare de Patrícia, va ser un gran amic i admirador de Deulofeu, el qual, a les acaballes de la seva vida, va viatjar a Argentina on va fer reviure la seva teoria matemàtica de l’existència humana i va explicar que, segons els seus càlculs, Argentina i els seus voltants estaven cridats a tenir un gran paper en el futur de la humanitat, perquè aquest futur seria americà, del sud concretament, i que els catalans, com sempre hem pensat des de Ramon Llull ençà, teníem un lloc reservat entre les nacions lliures del món: cap el 2029 com a màxim, així de clar!

Sigui com sigui, el cert és que els argentins han fet aportacions importants a la cultura catalana, com ho és aquest viatge galàctic de Deulofeu a les terres australs. A més de ser terra de promissió i exili de molts dels nostrus compatriotes, Argentina és el pare i la mare de dues persones importants per a la cultura catalana. Una és la mateixa Gabancho la qual, amb la seva mirada clara i argentina, ens ha ensenyat a veure’ns a noltrus mateixus lliures i sense complexus.

L’altra persona és el Gato Pérez, «reinventor» de la rumba catalana, que ens ha fet ballar i pensar al ritme, sempre modern, sempre antic, que marcava la seva guitarra, la seva veu i els seus versus.

Tots dos són «morts» i tots dos han tengut, o tendran, una connexió gabellina que ens omple d’alegria i d’optimisme. Tots dos són argentins, tots dos són catalans, tots dos haurien pogut ser gabellins i potser ho seran. No sabem si això estava previst d’una manera «matemàtica» a l’estil de Deulofeu, però, com tots intuïu, l’atzar sempre juga a favor de Capdepera i els gabellins, «vius» o «morts», en «persona» o en «esperit», talment com ens conta l’amu en Pep de na Maians, sempre han estat i són de tot arreu.

 


Juli Gutiérrez,  La matemàtica de la història: Alexandre Deulofeu o el pensador global. Lapislàtzuli, 2014.

  

 

Article publicat a Cap Vermell.

 

Una petita histria moderna i el Doctor Pereira

golea | 17 Novembre, 2018 18:09

 

La Biblioteca del Golea (28) 

Sigui perquè estic sota la influència de poders argentins, d’aquests que valen un potosí, sigui per la casualitat, per l’atzar, sigui perquè m’afecten i em magnetitzen coses tan estranyes com la telecinesi, l’hipnotisme, la telepatia o la telegrafia sense fils, sigui perquè els esperits han tornat per dir-me cosetes a l’orella, sigui perquè he reculat o avançat cap a un país que no existeix i m’hi he trobat bé, sigui pel que sigui, el cert és que m’he passat una parell de dies cercant un articlet que vaig escriure fa molts anys.

Pensava que el tendria dins l’ordinador dins una d’aquelles carpetes amb noms insòlits, però no. Llavors vaig pensar en posar en marxa un dels vells ordinadors que em queden per casa, que allà hi seria o, en tot cas, podria intentar trobar-lo en algun dels disquets que tenc escampats per aquí i per allà. Però el vell ordinador (l’únic que podria llegir aquells vells disquets) ni es va posar en marxa, el pobre. Potser és que un dels pins de la connexió de la pantalla s’ha trencat, o que una tempestat elèctrica l’ha fet malbé, o que ell mateix s’ha oblidat de la seva existència, o del per què serveix, o què punyetes fa per aquí, en aquest món tan allunyat del centre de gravetat universal.

Així que no hi vaig poder accedir, com tampoc ho vaig poder fer amb la informació continguda en els disquets.

La lliçó és clara: tot això del món digital és fum. Ja ho havia advertit diverses vegades des de trones diverses, amb micro i sense micro, però ara ho he tocat amb les mans i un poc més fins i tot amb els peus!

«No queda més remei que cercar entre els papers, si és que el vaig imprimir!», vaig pensar. Però trobar un paper en una casa plena de papers no és tan fàcil, és gairebé com cercar una agulla en un paller, o un Myotragus dins una de les milions de coves escampades per les ribes de la Mediterrània, com va fer miss Bate.

M’hi vaig posar. Quan semblava que ja havia begut oli, va aparèixer dins una carpeta de veres aperduada en un racó de la casa que no m’hauria imaginat mai.

Però, en fi, va aparèixer quan menys m’ho pensava i, no cal dir-ho, vaig estar molt content. I no és perquè cregui que l’articlet és bo, ni molt menys!, sinó perquè sempre m’havia rondat pel cap el tema de la confederació de les ànimes que, pensava, sortia en aquest articlet. En aquest sentit me n’he dut una petita decepció, perquè la confederació de les ànimes només hi surt de manera tangencial. Però tots aquests anys alguna veu interior em deia que aquest tema era interessant, és interessant. No vos avorriré tractant de fer entenedor què vol dir exactament això de la confederació de les ànimes, encara que és un tema que afecta a moltes, moltes persones, tot i que la majoria d’elles ni s’ho imaginen.

Però el que sí faré, és recomanar-vos que torneu a llegir aquest llibre que m’ha estat retornat des de la ultratomba digital i que ho ha fet gràcies a la taula giratòria cerebral que em varen ensofronyar dins el cap tots aquells gabellins que ens il·luminaren el camí i també gràcies a la impremta i a la impressora, que impressionen els nostrus somnis en una cosa més vella que el pastar, que sembla que varen inventar els xinesusallà en la Nit del Temps i que es diu senzillament «paper».

 

12 novembre 2018

 

 

 

Tornant a Fetasa un altre cop

 

Puja al Tren de Mitjanit

 

Estic assegut a la terrassa d’un bar, devora el Port de Palma, i pens en totes aquestes coses que han passat. Fa una nit de Lluna Plena i jo la mir. La seva cara s’assembla a algú que jo he conegut, però no sabria dir molt bé a qui s’assembla. Passen tants de rostres per davant dels nostres ulls! Bec un Campari perquè sé que col·loca i jo necessit estar col·locat aquesta nit. Me ronda pel cap la idea de començar un viatge (fa estona que me ronda, aquesta és la veritat). Però no sé molt bé on anar. I el record de la cara de la Lluna no m’ajuda gaire per fer la meva tria. Deman un altre Campari, i després encara un altre. Mir la Lluna i de cop i volta, ja ho sé, ja sé on he d’anar. He de tornar a Fetasa un altre cop. No estic segur de res, però crec endevinar que el que em demana el cos és tornar un altre cop cap a Fetasa. Potser perquè és la meva illa, l’illa on vaig conèixer tot allò que ara sé, l’illa on potser el rostre de la Lluna Plena es convertirà en humà, en una dona concretament (na Maria Joana? na Maria Lluna? na Joana Maria?). Fetasa, Fetasa, aquesta és la meva direcció. No puc perdre més temps. Sé que potser serà un viatge llarg i que fins que no hi arribi no sabré si vaig en la direcció correcta. Fetasa, Fetasa, no sé per què me’n vaig anar mai! No sé per què!

El viatge serà per terra, mar i aire, i no sé per on començar. Fa peresa ha ver de caminar, però si vull arribar a Fetasa m’hauré de moure, i aviat.

Au idò, no li don més voltes i agaf el Tren de Mitjanit. És ràpid i ultralleuger, però no m’entra la son. No, no vull dormir aquesta primera nit. Trec un llibre i començ a llegir (Antonio Tabucchi, Afirma Pereira, Barcelona, Edicions 62, 1995). Les hores passen i de cop i volta Pereira se m’apareix i començam una llarga conversa. Ell se’n va del seu país i jo tract de retornar-hi, però tots dos viatjam en aquest Tren de Mitjanit que ens porta a llocs diferents i llunyans.

M’interessa Portugal i li dic. Ell, en canvi, sembla haver-hi perdut l’interès. Tota la vida pensant que era un gran país i a la vellesa aquest canvi. Perquè ell, que hauria d’estar pensant en la jubilació anticipada per a dedicar-se a la traducció dels autors francesos del xix, de cop i volta es troba que és un exiliat polític. Ell, que mai s’havia ficat en política! Ell, que només sabia del món el que li contava el cambrer del Bar Orquidea mentre li preparava les llimonades! Però la teoria de la confederació de les ànimes guiades per un jo hegemònic i la coneixença de Monteiro Rossi i el seu posterior assassinat i, potser sobretot, la coneixença de Marta i el seu cos jove i sensual (cabells d’aram), li havien trasbalsat la vida... a la vellesa. Me mostra el seu darrer article que ha publicat al Lisboa i acaba així: «Convidem les autoritats competents a vetllar atentament sobre aquests episodis de violència que sota la seva ombra, i potser amb la complicitat d’algú, són perpetrats avui a Portugal». Avui a Portugal és l’agost de 1938. Hi ha Salazar i la seva policia política. I al costat hi ha Franco i els seus escamots de la mort. I més amunt hi ha Hitler que ja prepara les seves xemeneies, i també Mussolini i els seus cans negres. I Stalin i els seus gulags, perquè ningú se senti decebut. No és una confederació de les ànimes que tant preocupa a Pereira; és un altre tipus de confederació...

Seguim conversant. «Pereira, vostè m’interessa». El tren no s’atura i ell em diu: «Contra qui lluitarà vostè, contra qui es rebel·larà?». Mir per la finestra. Passam al costat d’una gran ciutat. «No sé què respondre, Doctor Pereira. M’ho hauré de pensar».

Jo no puc adormir-me, però a ell li entra la son: és vell, està malalt, està cansat. «Que li importaria que fes una becadeta?» –diu. Li contest que no amb el cap i en un moment està adormit.

Me qued pensant en Portugal. En el Portugal que jo vaig conèixer, tan igual i tan diferent tanmateix. De Salazar a Caetano. De Caetano a Abril. D’Abril a Otelo empresonat. D’Otelo empresonat a l’embús de trànsit continu de l’Avenida da Libertade. I el vertigen sobre el pont del Tejo. I l’Hotel Americano.

«Descansi Doctor Pereira, que la pròxima estació és la seva. Ja m’encarregaré jo d’avisar-lo. Sé que no hi haurà comitè de recepció, així que no es preocupi de res que jo el despertaré quan sigui el moment».

Trec el walkmann i me pos els auriculars.

 

«Tothom és un somniador i tothom és una estrella,

I tothom participa de l’espectacle.

Siguis qui siguis.

I els que arribin a l’èxit

Que es cuidin molt

Perquè l’èxit i el fracàs

Caminen de la mà

Per Hollywood Boulevard».

 

«Everybody's a dreamer and everybody's a star

And everybody's in show biz, 

it doesn't matter who you are

And those who are successful

Be always on your guard

Success walks hand in hand with failure

Along Hollywood Boulevard»

 

–The Kinks, «Celluloid Heroes»–

 

Comença a clarejar. El tren va deturant la seva marxa. El Doctor Pereira obre els ulls i li dic que està arribant a la seva destinació. «Està segur, jove, que aquesta és la meva destinació?». Li faig un gest d’incertesa amb les espatlles, però no tenc esma per contestar-li.

Ens miram als ulls un moment per darrera vegada.

«Passi-ho bé, Doctor Pereira».

 

14 abril 1996

 

 

 

 

el silenci s llum

golea | 13 Novembre, 2018 19:28

 

el silenci és llum

el cant savi de la desgràcia

emana temps primitiu

cercava la pedra no el pla

un himne innocent no les malediccions

el coneixement dels meus noms

per oblidar-los i oblidar-me

però el que no vaig cercar és l'exili

ni tampoc em vaig dir mentides

no vaig adorar el sol

però no vaig esperar aquesta llum negra

al caient del missudia 

 

Alejandra Pizarnik (1936-1972)

ORACI PER MARILYN MONROE

golea | 31 Octubre, 2018 18:58

 

 

Senyor,

rep aquesta al·lota coneguda arreu amb el nom de Marilyn Monroe,

encara que aquest no era el seu nom vertader

(però Tu coneixes el seu veritable nom, el de l’orfeneta violada als nou anys

i l’empleadeta de botiga que als setze s'havia volgut matar)

i que ara es presenta davant Teu sense cap maquillatge

sense el seu Agent de Premsa

sense fotògrafs i sense signar autògrafs

tota sola com un astronauta enfront de la nit espacial.

 

Ella va somiar quan era nina que estava nua en una església (això ens diu el Times)

davant una multitud postrada, amb els caps a terra

i havia de caminar de puntetes per no trepitjar els caps.

Tu coneixes els nostres somnis millor que els psiquiatres.

Església, casa, cova, són la seguretat del si matern,

però també alguna cosa més que això...

Els caps són els admiradors, és clar

(la massa de caps en la foscor sota el raig de llum).

Però el temple no són els estudis de la 20th Century-Fox.

El temple –de marbre i or– és el temple del seu cos

on hi ha el Fill de l’Home amb un fuet a la mà

expulsant els mercaders de la 20th Century-Fox

que van fer de la teva casa d’oració una cova de lladres.

 

Senyor,

en aquest món contaminat de pecats i radioactivitat,

Tu no culparàs tan sols una empleadeta de botiga

que com tota empleadeta de botiga va somiar ser estrella de cinema.

I el seu somni es va fer realitat (però com la realitat del tecnicolor).

Ella no va fer sinó actuar segons l'script que li vàrem donar.

–El de les nostres pròpies vides–. I era un scriptabsurd.

Perdona-la, Senyor, i perdonau-nos a nosaltres

per la nostra 20th Century

per aquesta Colossal Súper-Producció en què tots hem treballat.

Ella tenia fam d'amor i li vàrem oferir tranquil·litzants.

Per a la tristesa de no ser sants

  li van recomanar la psicoanàlisi.

Recorda, Senyor, el seu creixent pànic a la càmera

i l'odi al maquillatge –insistint a maquillar-se a cada escena–

i com es va anar fent més gros l'horror

i més gran la impuntualitat als estudis.

 

Com tota empleadeta de botiga

va somiar ser estrella de cinema.

I la seva vida va ser irreal com un somni que un psiquiatre interpreta i arxiva.

 

Els seus idil·lis van ser un petó amb els ulls tancats

que quan s'obren els ulls

es descobreix que va ser sota reflectors

      i apaguen els reflectors!

i desmunten les dues parets de l'estança (era un setcinematogràfic)

mentre el director s'allunya amb la seva llibreta

perquè l'escena ja ha estat presa.

O com un viatge en iot, una besada a Singapur, un ball a Rio

la recepció a la mansió del duc i la duquessa de Windsor

vists des de la saleta de l'apartament miserable.

La pel·lícula va acabar sense el petó final.

La varen trobar morta al seu llit amb la mà al telèfon.

I els detectius no van saber a qui anava a cridar.

Va ser

com algú que ha marcat el número de l’única veu amiga

i escolta tan sols la veu d'un disc que li diu: WRONG NUMBER.

O com algú que ferit pels gàngsters

allarga la mà a un telèfon desconnectat.

 

Senyor,

sigui qui sigui qui hagi estat aquell a qui ella anava a cridar

i no va cridar (i potser no era ningú

o era Algú el número de qui no és a la guia de Los Angeles)

contesta Tu al telèfon!

 

Ernesto Cardenal, 1965
 
Marilyn, Itoiz 
https://www.youtube.com/watch?v=h9ThgQlw-bI 
 
Marilyn Monroe, Alarma

https://www.youtube.com/watch?v=gZPZ58wQ9pM

 

 

 
 

LTIMA HORA

golea | 16 Octubre, 2018 18:20

 

 ordinador antic

 

Senzillament

la darrera hora.

Notícies computaritzades de tot el món,

la Veritat, la Realitat;

la raça periodística

ha segrestat

l’opinió pública

i ha suspès indefinidament

la discussió i la crítica.

Ha mort el seny

i ha nascut un espectacle,

trist, demokràtic,

fill d’una puta

i del lliure mercat,

que ens ensinistra cínicament

per al suïcidi col·lectiu.

La llibertat de premsa

és una ruleta russa

a la que ens obliguen a jugar

dins una soll on els canals de televisió

són els porcs, grassos,

engreixats amb sang coagulada

i ventres inflats

d’infants negres afamegats.

Són els periodistes:

els ulls i les orelles,

les càmeres i les gravadores

del Poder,

mercenaris dels Estats

i de les multinacionals,

els nostres germans grans

que ens diuen el què i el quan

i el com i el per què.

Canalles! m’estau fartant

amb la vostra diarrea noticiaire

que pretén acabar amb la nostra

i.n.d.e.p.e.n.d.è.n.c.i.a.,

m’estau fartant

amb els vostres consells

que m’aboquen a la demència més estúpida,

no a una follia il·luminada

ans a la més negra de les bambolitats.

Però, què és l’opinió pública?

Potser tot és i ha estat sempre un invent

i nosaltres

som víctimes

d’unes terribles explosions interiors:

incertesa, ceguesa, terror,

tèrbola esgarrifança davant les fotografies.

Sempre ens han manat com a xotets?

No ho sé, les lleis de la societat

amaguen la cruesa de la mort

i ells continuen teclejant als ordinadors.

Fruïm de les seves operacions,

vivim a les estadístiques,

bategam amb les metralladores

llunyanes.

Estam disposats a comprar el diari

com qui compra la darrera bala, la definitiva;

tants arbres per a tan poca matèria!

imperis de paper i vidre

estan vetllant per a la nostra ràpida recuperació:

 

el mercat de la sang

finalment ha estat codificat.

 

De Han contractat una excavadora per a arribar fins a l’infern (1986).

El Mn d'Ahir

golea | 15 Mar, 2017 18:08

La Biblioteca del Golea

El Món d'Ahir

(article publicat a Cap Vermell

  undefined

La bogeria alemanya i la nostra

golea | 08 Setembre, 2012 19:19


Infracrniques Neocolonials

La bogeria alemanya i la nostra

Funcionari anant a berenar carregat de bitllets per a pagar la cosumici.


carreta (Segueix)

Equivocar-se tant!

golea | 31 Gener, 2009 23:30

Equivocar-se tant! Equivocar-se tant!

Hope

Something was dead in each of us,
And what was dead was Hope.
Oscar Wilde



1

Equivocar-se tant
com per deixar escapar la vida
que corria com un alè que no pot viure
sense l’ull que tot ho observa,
que tot ho domina.

Equivocar-se tant!
Tant com per no sebre endevinar la desfeta,
no sebre prevenir les pluges,
no intuir que al final de la tempestat
el llamp calaria foc al bosc
on s’amagava allò que en diuen amor.

Equivocar-se tant!
Tant com per no sebre retirar les paraules
que digueres en somnis
entre la boirina crepuscular
d’aquells dies que foren després tan lluminosos.
Equivocar-se tant!
Com per no veure la teva imatge
fonent-se com el gel de les muntanyes
quan ve la primavera
per abraçar-te
i per dir-te que les coses només tenen
aquell color especial perquè tu les hi pintes.
Equivocar-se tant!
Tant i tan de pressa que el temps
no deixava espai pel gaudi,
per a la dansa de la pluja,
per l’amor que sempre arriba tard
a les teves cites desesperades.

Equivocar-se tant amb tu,
equivocar-se tant amb mi,
deixar escapar l’amor que se’n va aviat, molt lluny,
i converteix el que abans era el teu paisatge
en un paratge desolat
on equivocar-se tant
és el preu que has de pagar
per haver somiat
que no et tornaries a equivocar.

Equivocar-se tant!

Equivocar-se tant
amb les idees,
amb les imatges,
amb les il·lusions fetes pols a cada cantonada
on t’espera la paraula,
la carícia mig somiada,
mig intuïda,
però mai no real del tot,
mai no acabada.

Equivocar-se tant i amb tanta contundència!
Tant com per no veure el miratge
que no és sinó la teva mirada distorsionada
per l’efecte del sol i de la calor
sobre les coses que estimes i que desitges.

Equivocar-se tant com per no entendre
que no existeixen els somnis
fets d’alcohol i de mentides,
de mirades apagades, d’il·lusions reals
com la mateixa vida que contínuament t’enganya.

Com pot ser possible equivocar-se tant?
Però ho és!
És tan real
que equivocar-se tant
és allò que fas cada dia
que intentes no equivocar-te,
que intentes sobreposar-te a totes
i cadascuna de les equivocacions
que han convertit la teva vida en una gran mentida.

Perquè equivocar-se tant i tant
és al cap i a la fi la teva vida,
el teu amor, la teva mentida,
allò que vius, allò que respires,
allò que sents i potser també
allò que t’il·lumina,
com ho feia el resplendor del llamp
en aquelles nits de somnis d’amor
que es presentaven davant els teus ulls
com si tot allò fos una pel·lícula,
una ficció,
és a dir,
com si fos una gran mentida.


2

Equivocar-se tant
amb la teva mirada,
amb les teves carícies,
amb les teves besades.

Equivocar-se tant
amb les teves poques telefonades,
amb els teus missatges,
amb les meves esperances (?).

Equivocar-se tant
amb l’amor, amb la passió,
no veure les mentides, no pressentir els errors,
caminar per la platja tot sol
i sentir-se l’amo del món.

Equivocar-se tant
i precisament per això
no voler intuir el final,
no voler acceptar la mort.

Equivocar-se tant
i mirar la frontera que mai de mais
podràs transpassar, la frontera de l’amor?,
la frontera de les teves tristes especulacions
sobre l’eternitat i sobre la seva claror.

Equivocar-se tant
amb el teu somriure,
amb el teu cos,
amb el teu sexe.
Equivocar-se tant
amb les teves passejades,
amb les teves mentides,
amb les teves frases mai no acabades,
amb els teus dubtes interiors,
amb les teves mancances.

Equivocar-se tant
amb les teves promeses,
amb les teves voluntats
mai no acomplertes,
amb les teves decisions
tan poc consistents
com els niguls que dibuixen el cel,
com els paisatges de sorra,
com els camins de la mar,
com les imatges de la fosca.

Equivocar-se tant
amb les construccions de la teva ment,
del teu deliri, de les teves frustracions.
Equivocar-se tant
pensant en tu com si fossis real,
com si estassis aquí, amb mi,
al costat del foc, del foc que hem encès
entre tu i jo amb una llenya que no existeix.

Equivocar-se tant
i precisament per això
tenir la sensació que tot ha estat real,
equivocar-se tant
que tanmateix tot tan se val
perquè mai no podràs tornar a començar,
mai no podràs tornar a somiar
que sigui tan fàcil equivocar-se tant.


3

Equivocar-se tant
creient en tu, creient en mi,
que junts marxàvem per avingudes d’avui i de demà.
Equivocar-se tant
d’esperar aquests petits, terribles i miserables miracles
que ens fan la vida més suportable...
Equivocar-se tant!

I mirar les despeses del viatge,
que no ens agafi desprevinguts l’arribada,
que l’equipatge no pesi massa,
que els telèfon no ens separi,
que ens estimem quan arribi l’horabaixa,
que no marxem abans d’hora,
que tot això sigui una gran jugada,
que l’hivern i l’estiu ens acompanyin,
que la neu no sigui només per lliscar-hi,
que ens sigui lleu el despertar,
que no ens ensorrem com les cases...

Equivocar-se tant fent plans,
suposant coses que mai no seran,
fent equilibris per no caure al buit
o a la mar, que ens separa, que no ens uneix,
que ens escup cap una platja deserta
on ens espera el final d’un aprenentatge
del qual, malgrat tot, no hi ha tornada.

Equivocar-se tant
escrivint fulles i fulles
que en realitat no diuen res,
que són un trencaclosques molt difícil d’entendre,
una llepada de bou sobre la gran desfeta,
una bandera blanca en una guerra no declarada,
una claraboia inútil per on ens esmunyim del naufragi.

Equivocar-se tant
mirant-te a la cara per a trobar la resposta:
però no n’hi ha.
Només silencis expressen
les teves mirades quan baixes per l’escala:
ni sí ni no, sinó tot el contrari.

Equivocar-se tant
i sebre-ho i continuar equivocant-se
per sempre més
com si això fos
l’únic que pots fer.

Equivocar-se tant
perquè no és veritat.
Equivocar-se tant
perquè més enllà de les mentides
hi ha altres mentides encara més terribles,
encara més vertaderes.


4

Equivocar-se tant
que després no t’ho acabes de creure,
que penses que és impossible
haver-se equivocat tant.
Equivocar-se tant
d’equivocar-se tant
mirant la crua realitat
i creure-la distinta.
Equivocar-se tant
amb la paret que et tapa la vista,
equivocar-se tant
amb el mapa de l’amor
que condueix la teva vida
per camins inexistents,
per boscos inexpugnables.
Equivocar-se tant
i no sebre reemprendre la marxa,
no trobar les dreceres
que et reenvien cap a una altra banda.
Equivocar-se tant
que ja no esperes res,
res més que la fi d’aquest somni,
la fi de les esperances i de les seves angoixes,
la fi de la cursa
i l’arribada... a cap banda.


5

Equivocar-se tant
maniobrant entre la fosca,
entrellucant una sortida
que no existia
més que en els meus somnis
tots plens de beneitura.
Equivocar-se tant
xuclant la llum de la Lluna
sobre els paisatges de la nostra vida,
sobre les cases, penetrant per les finestres
que ens mostraven la sortida
per on escapar-se’ns si volíem.
Equivocar-se tant
no agafant la drecera
per on era possible arribar a l’altra banda,
a l’altra banda on tot s’esdevenia,
on érem lliures de gaudir d’aquella llum
que tot ho encenia.
Equivocar-se tant
creient-te valent per fer-ho
i descobrint que era impossible,
que la pèrdua estava servida,
que no trobaries la sortida
dibuixada per la llum de la Lluna,
que tot era una mentida
i que la llibertat, ni que sigui en somnis,
sempre és traïda.



i 6*

I finalment, no me’n puc avenir
d’haver-me
equivocat tant
pressentint no sé què
en les nit de Lluna Plena
quan esperava
no haver-me
equivocat tant.

novembre 2005

Clicau per a escoltar

Ara veim el cap de l'esperança
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 22 23 24  Segent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb