El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Remant cap a...

golea | 03 Febrer, 2005 16:16

I

ara rema el futur per escapar del naufragi:
l’arena de la platja és el meu nord
           –un poema escrit en ella
un refugi per esperar la mort
II
i l’animal que som sofreix
perquè no troba el final
de l’espiral

Els Camps Elisis d'una vida, 1984.

L'appuntamento

golea | 02 Febrer, 2005 08:40


Ho sbagliato tante volte ormai che lo so già
che oggi quasi certamente
sto sbagliando su di te ma una volta in più
che cosa può cambiare nella vita mia...
accettare questo strano appuntamento
è stata una pazzia!
Sono triste tra la gente
che mi sta passando accanto
ma la nostalgia di rivedere te
è forte più del pianto:
questo sole accende sul mio volto
un segno di speranza.
Sto aspettando quando ad un tratto
ti vedrò spuntare in lontananza!
Amore, fai presto, io non resisto...
se tu non arrivi non esisto
non esisto, non esisto...
e cambiato il tempo e sta piovendo
ma resto ad aspettare
non m'importa cosa il mondo può pensare
io non me ne voglio andare.
io mi guardo dentro e mi domando
ma non sento niente;
sono solo un resto di speranza
perduta tra la gente.
Amore è già tardi e non resisto...
se tu non arrivi non esisto
non esisto, non esisto...
luci, macchine, vetrine, strade
tutto quanto si confonde nella mente
la mia ombra si è stancata di seguirmi
il giorno muore lentamente.
Non mi resta che tornare a casa mia
alla mia triste vita
questa vita che volevo dare a te
l' hai sbriciolata tra le dita.
Amore perdono ma non resisto...
adesso per sempre non esisto
non esisto, non esisto...
Ornella Vanoni
'Sentado à Beira do Caminho', de Roberto e Erasmo Carlos

Crim (3)

golea | 01 Febrer, 2005 15:44

gesta d'un capell


Un capell fou el protagonista d'aquest incontat somni diví.
Des d'una bastida massa alta d'una casa en obres el veia ajagut abaix, emmig del carrer, esperant a peu ferm l'hora pròxima d'una cita exacta. A punt va estar un parell de vegades de perir sota vàries rodes d'un automòbil. La brisa de l'horabaixa l'alliberà d'una llosca de cigar que hagués acabat perforant-li l'ala. Un gargall caigué tan a prop d'ell, que l'esquitxà, encara que només lleugerament. La fina sabata d'ant d'una al·lota rossa el fregà suaument, i jo vaig veure el capell que s'estremia fins a la copa, adolorit d'un sexe format com per associació d'úlceres recents.
Es feia fosc, quan en una cantonada aparegué un home descobert. Travessà el carrer amb pressa, i, en passar devora el capell, s'acotà dissimuladament, el recollí d'en terra i se l'inclinà damunt l'orella esquerra. Després es perdé més avall, entre la gentada constituïda en aquella hora exclusivament per oficinistes i obrers acabats de sortir de la feina.
Vaig botar fins al balcó, la vaig agafar pel braç, i vàrem sortir plegats, sense que ni una sola paraula es bescanviàs entre nosaltres.
Li donava la mà com a nina de sis anys, quan ja en tenia més de quaranta. L'ajudava a pujar als tramvies sense grans esforços; l'arrossegava més que acompanyar-la, perquè, malgrat la seva obesitat indiscreta, era tan baixa que no pesava —o almanco a mi m'ho semblava— quasi res.
Així caminàrem durant vàries hores a través de la ciutat.
Al final del carrer, petit, però tan ample, que, sobretot en aquella hora, agafava aires provincials de plaça, hi havia la capelleria que cercava.
El vaig reconèixer ràpidament, per la seva cara de suïcida i per una imperceptible cremada de cigar devora el llaç. Ella s'oposava a posar-se el capell d'home, al·legant que era un capell d'home. Vaig tractar inútilment de convèncer-la de l'arbitrari d'una teoria que volia diferenciar sexes ja ben diferenciats. Abusant únicament de les meves forces, vaig aconseguir posar-li el capell, que, com que li estava estret, li congestionava cruelment el rostre i li allargava encara més les rues del front.
Deguí fer-li molt de mal, perquè quan sortírem de la capelleria plorava.

A trenc d'alba del dia següent era trobat en una rambla dels afores el cadàver d'una nina de sis anys. Duia posat un capell d'home, subjecte per una gruixada agulla, que, perforant-li ambdós parietals, li travessava la massa encefàlica.

Narrative / Narrativa

golea | 31 Gener, 2005 14:48

Because what happens will never happen,
and because what has happened
endlessly happens again,

we are we were, everything
has changed in us, if we speak
of the world
it is only to leave the world

unsaid. Early winter: the yellow apples still
unfallen
in a naked tree, the tracks
of invisible deer

in the first snow, and then the snow
that does not stop. We repent
of nothing. As if we could stand
in this light. As if we could stand in the silence
of this single moment

of light.


Perquè allò que passa no passa mai
i perquè allò que ha passat
torna a passar sense parar,

som el que fórem, tot
ha canviat en nosaltres, si parlam
del món
és només per deixar el món

sense dir. Avançat hivern: les pomes grogues encara
sense caure
en un arbre nu, les petjades
d’invisible cèrvol

en la primera neu, i després la neu
que no atura. Ens penedim
de res. Com si poguéssim estar
en aquesta llum. Com si poguéssim estar en el silenci
d’aquest sol moment

de llum.

Paul Auster. Groundwork: Selected Poems and Essays (1970- 1979). Faber & Faber, 1990.

Aitormena / La confessió

golea | 28 Gener, 2005 09:19



Ez dira betiko garai onenak
azken finean gizaki hutsak gara,
barearen ostean dator ekaitza
udaberri berririk ez guretzat.
Denborak aurrera etengabian
ta orain ezin eutsi izan ginana,
rutinaren morroiak bihurtu gara
laztana lehen baino lehen aska gaitezan.

Ohartu gabe arrunt bilakatuta
ohartu gabe heldu gara mugara
mundua jausi zaigu gainera
maitia lehen baino lehen aska gaitezan.
Ez dakigu non dagoen hoberena
bila dezagun beste lekuetan.

Bai, zin dagizut, ez dizudala inoiz gezurrilk esan eta
zaude ziur ezin izango zaitudala ahaztu inoiz,
aitortzen dut izan zarela ene bizitzaren onena,
baina orain maitia lehen baino lehen aska gaitezan.

Hertzainak

La capital del terror

golea | 27 Gener, 2005 16:17

tothom camina per l’autopista
cap a les coves subterrànies
a pintar altra volta imatges de caça

el foc ens protegeix de la bèstia
l’obscuritat de déu
la civilització enterrada
és una guspira inexistent

entre les ones del silenci
el degoteig de l’aigua
és la música
d’hivern
sobre la corcada roca
del temps

Els Camps Elisis d'una vida, 1984.

Piece Of My Heart

golea | 26 Gener, 2005 10:34

Artist: Janis Joplin
Album: Cheap Thrills



Oh, come on, come on, come on, come on!
Didn'I make you feel like you were the only man yeah!
Didn' I give you nearly everything that a woman possibly can ?
Honey, you know I did!
And each time I tell myself that I, well I think I?e had enough,
But I' gonna show you, baby, that a woman can be tough.

I want you to come on, come on, come on, come on and take it,
Take it!
Take another little piece of my heart now, baby!
Oh, oh, break it!
Break another little bit of my heart now, darling, yeah, yeah, yeah.
Oh, oh, have a!
Have another little piece of my heart now, baby,
You know you got it if it makes you feel good,
Oh, yes indeed.

You?e out on the streets looking good,
And baby deep down in your heart I guess you know that it ain? right,
Never, never, never, never, never, never hear me when I cry at night,
Babe, I cry all the time!
And each time I tell myself that I, well I can? stand the pain,
But when you hold me in your arms, I'l sing it once again.

I'l say come on, come on, come on, come on and take it!
Take it!
Take another little piece of my heart now, baby.
Oh, oh, break it!
Break another little bit of my heart now, darling, yeah,
Oh, oh, have a!
Have another little piece of my heart now, baby,
You know you got it, child, if it makes you feel good.

 (Segueix)

Crim (2)

golea | 26 Gener, 2005 09:57

primavera



lluna de mel


M'havia dormit entre vint pits, vint boques, vint sexes, vint cuixes, vint llengües i vint ulls d'una mateixa dona. Per això fou el meu despertar més angoixós i horripilant: crucificat sobre el meu propi llit de matrimoni posats en posició vertical darrera un gran balcó de vidres obert en un carrer desolat. Es feia de dia darrera aquell balcó que em servia de vitrina. Estava completament despullat. Tenia fred i vergonya que em poguessin veure des del carrer. Unes fines mans de dona florejaven sobre els meus peus com dos claus blancs i, probablement, eren elles les que em subjectaven de bell nou. Vaig inventar per a aquell moment una oració plena de tendresa, en què hi havia mesclats confusos records d'un llibre sobre les obres de misericòrdia que vaig haver d'aprendre de memòria de nin i versos de Paul Claudel i fragments del meu Segon epistolari.
Després de la meva tendra oració, un exèrcit de mosques d'ales verdes, de caragols de camp, de cuques molles, de gripaus i petits ratolins blancs, començaren a pujar-me per les cames fins a cobrir-me tot el cos amb les seves immundícies. Vet aquí el vestit que se'm tenia reservat. Bullia entorn del meu cap el xinxer hostil de les mosques. Un tremolor aborronant bategava damunt del meu ventre i damunt dels meus braços i damunt la meva cara i damunt les meves aixelles i fins i tot damunt de les meves mans clavades al llit per dos amples punyals que em produïen una sagnia abundant. Els ulls se m'ennigularen, i preveia que m'anava a acubar d'un moment a l'altre. Les més grans amargors no provenien d'això, malgrat tot. Sinó d'un cap truncat de dona morena, que des d'un racó del balcó em mirava amb ulls suplicants, com si els seus destins només depenguessin de mi. D'aquell cap terriblement pàl·lid, col·locat damunt un petit vetlador, i il·luminada per la llum tènue de l'alba, fluïa un fil de sang que havia format un gran bassiot en el pis del balcó. Xerrà, a la fi, el cap, i la veu de Maria Anna clarejà de sobte damunt la nit urgent de l'alcova.
—Ara puc dir-te que t'odiï, el meu pobre vell burlat, el meu gran banyut macilent. No tocaràs jamai els meus pits, acariciats avui per mans d'àngels. Va ara el meu sexe per les cases de prostitució dels ports de la Mediterrània, visitades per joves mariners agosarats, i els meus peus corren darrera braços desclavats i darrera llavis verjos. Per tu em queda aquest cap truncat i aquests ulls tímids i aquesta perenne boca insultant. I aquest gran bassiot de la meva pròpia sang, degotejant sobre la voravia d'un carrer de l'alba i damunt els vestidets de les primeres escolars. El rellotge de la teva crucifixió. La teva clepsidra sagnant. Amb la darrera gota de la meva sang s'acabarà també el teu somni...
Començaren a sonar damunt del meu cap unes campanades que jo sabia distants; un ding-dong accelerat i monòton. Venia un perfum d'encens des del carrer i un murmuri de resos i un trepig de processó i una remor d'enagos. Qualcú cridà, esqueixadament, a la meva espatla, apagant amb els seus crits tots els renous.
Vaig veure com el vetlador cedia sota un gran pes, i el cap de Maria Anna rodava per terra, arrossegant amb la seva caiguda quatre brandons encesos que jo no havia vist fins llavors. En el cel, que començava a fer-se a penes rosat, surava una gran creu oblonga a l'entorn de la qual volaven un parell de corbs silenciosos com sinistre ramat de baüls alats.

Los caminantes

golea | 25 Gener, 2005 15:47



También aquellos, rostros enjutos,
seres librados al fragor de la batalla,
furtivos observadores
del rompimiento ultrajado de los volcanes,
los ojos perdidos,
yendo hacia ningún sitio, como idiotas.
Los que interrumpen nuestro rumor
enamorado, álamo en la ribera,
espuma de por siglos,
y su sed apaciguan
en el agua que es la tuya, y es la mía.
Sombras desprendiéndose
al son de su silente letanía:
No preguntes quien me perdió,
ningún recuerdo dejé.
Nuestros destinos que no fuimos.

José Fernández Carpintero. (1949-2002) Habitación de las Horas. (1982)

Crim (1)

golea | 24 Gener, 2005 15:14

Estava casat amb una dona l'arbitràriament bella perquè malgrat la seva joventut insultant, fos superior la seva bellesa a la seva joventut. Ella es masturbava quotidianament al seu damunt, mentre besava el retrat d'un al·lot de suau bigot obscur.
Es pixava i desmenjava al seu damunt. I escupia —i fins i tot vomitava— damunt aquell feble home enamorat, satisfent així una necessitat inencarrilable i conquistant, de passada, la disciplina d'una sexualitat de la que era l'única madona i oficiant.
Aqueix home no era altre que jo.
Els que no haveu tengut mai una dona de la bellesa i joventut de la meva, estau desautoritzats per a cap judici feliç sobre un cas, ni tan insòlit ni tan extraordinari com sembla a primera vista.
Ella creia que tota la seva vida ja anava a ser un ininterromput gargall, un termitent vòmit, un quotidià masturbar-se, pixar-se i desmenjar-se sobre mi, inacabables. Però una nit la vaig llançar pel balcó de la nostra alcova al pas del tren, i em vaig passar plorant fins a l'auba, entre el seguici elemental dels veïnats, aquell suïcidi inexplicable i inexplicat.
No fou possible que l'autòpsia digués res d'útil davant l'informe caramull de carn vermella. El suïcidi semblà el més còmode a tothom. Jo, que era l'únic que hagués pogut denunciar a l'assassí, no ho vaig fer. Vaig tenir por del procès, llarg, impressionant. Malsons d'un parell de nits amb toga, reixes i cadafals m'atemoriren més del que jo pensàs. Avui tot em sembla com un conte escoltat a la infantesa, i, a vegades, fins i tot dubt que fos jo qui llançà una nit pel bancó de la seva alcova, sota les rodes d'un exprès, a una al·lota de setze anys, fràgil i blanca com una fulla fina de lliri blanc.

Però ni el seu record ni el retrat de l'al·lot de suau bigot obscur s'ha separat jamai de mi.
A les meves pitjors farses, els faig intervenir a tots dos, desfressant-los al meu gust, i decepcionant-los premetidament amb finals imprevists.
En una hora d'inconsciència i oblit passatgers, he fet l'elegia a Maria Anna, que don en aquest llibre. Una elegia a una Maria Anna que visquès ara, 1930, però anterior, en els meus records, al crim, encara que no al vòmit i l'escopinada. Una Maria Anna dels meus impropis anys d'estudiant de Filosofia i Lletres. La Maria Anna, en fi, del jove del suau bigot obscur. O millor encara: l'elegia a Maria Anna que hagués pogut fer tal odiós i feliç jovencell.
Per salvar-la del meu crim —de la pressió del tren damunt ella i del pànic de la caiguda— he escrit el relat titulat «Revenant o el vestit de nuvi».
Aquí mor Maria Anna al seu llit blanc de promesa, abrigant l'adéu amb un somriure deixat. Si l'he desfressada de Miss Ics, ha estat per a despullar-la de qualque manera del seu andalusisme, que m'hagués obligat a tornar-la ajeure una altra vegada sota altres trens de la matinada.

Llavors només he tengut —i he realitzat— el capritx explicable de reunir a la meva casa, una nit, als meus bons amics en l'anonimat. Als meus desconeguts camarades en el crim impune: un cable elèctric, es gesminer, una fulla Gillette, un bressol, un penis de 63 anys, etc.
Davant tots els crims anònims dels meus criminals hostes d'una nit, ha romàs el meu crim al seu lloc propi de sensacional, únic i gran assassinat passional. De crim tipus. De crim de novel·la més que crim ocorregut.
Damunt ell i damunt els meus lectors caiguin avui les meves futures malediccions i persecucions, la misèria actual i les pústules pretèrites del meu cos senectuós de narrador emocionat de l'assassinat propi i dels crims aliens.

Jo ja només visc per un estoig de vellut blanc, on guard dos ulls blaus, trobats pel guardaagulles la mènstrua alba del meu crim, entre els darrers enderrocs de la via.

«Anterior   1 2 3 ... 18 19 20 21 22 23 24  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb