El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Estem asseguts

golea | 11 Febrer, 2005 08:11



Estem asseguts
a dolces butaques grogues.
Dos cendrers de plata
projecten incendis i escates.
Se m'acut que podria
veure't mig despullada
dins un llit amb dosser.
Però és una cosa talment remota...
Torn a mirar els cendrers,
la catifa color taronja,
els retrats gentils
de la mainada.

Miquel Bauçà (1940-2005). El Noble Joc (1972)

Signes (del temps)

golea | 10 Febrer, 2005 14:34


1
Classificau els meus signes
i trobareu les destrals que destrossen
els cristalls de les finestretes.
El fulgor de la matinada
en un mirall oblic es reflecteix
a la porteria dels apartaments.
Suburbi imaginable
només en els versos de la carretera.
Escolt la desfeta.

2
Imaginau per una estona les cases enderrocades i les metes volants,
un cel d’horabaixa que ens cau al damunt,
i les venes del cos assecades sobre l’asfalt.


Il·lustració: Juan Ismael. Composició surrealista (1945).

The Wrong Road

golea | 08 Febrer, 2005 17:38



A trader in furs living in exile
Boy what a kook
Look at that passport
Stale bread and paper without privilege
If you live here learn the language
When the rain hit the roof
With the sound of a finished kiss
Like when a lip lifts from a lip
I took the Wrong Road round
A room in a lighthouse
Near the park
The ghosts in the next room hear you cough
Time drags on Sundays spent in Mayfair
With all your riches, why aren't you there?
The wind acts like a magnet
And pulls the leaf from the tree
And the town's lost its breath
I took the Wrong Road round
Handsome is good, pretty is better
What was that phrase
Grace under pressure?
Blind by the light bulb
Blood to the bank
Lost all yours letters when the ship sank
In the disjointed breaking light
The soft blue approach of the water
Makes a sound you won't forget
I took the Wrong Road round
Stranded at low-tide where the river bends
Wouldn't you know it, that's how life ends
Lucky at cards, that's an old lie
Lucky in love, that's how life ends
Well the turncoats turned around
When they heard the sound of the bell
Dropped their coins into the well
I took the Wrong Road round
Started out Oliver, ended up Fagin
Don't you worry, it's my problem
What's my name, what's my number?
I'm the lonely one
It's just at the end of the day
When the light makes its slow move away
That I know all I can say is
I took the Wrong Road round
Gambled with risk
Paid you back with risk
So now you know who your friends are
They'll steel your shadow when your back's turned
Bouquets of flowers
Lesson's over
When the rain hit the roof
With the sound of a finished kiss
Like when a lip lifts from a lip
I took the Wrong Road round

The Go-Betweens. Liberty Belle and the Black Diamond Express (1986)

Crim (4)

golea | 07 Febrer, 2005 17:18

la nit de nadal de fígaro


Sentia una tendresa que em duia a acariciar totes les coses: lloms de llibres, fulles de navalles, morros de moix, rissos de pubis, prismes de gel, escarabats florits, llengües de ca i pells de marta, cucs i bolles de vidre.
Les meves mans tocaven qualque cosa freda i repugnant. Primer les orelles, tot seguit el nas, després les celles del cadàver d'un home de devers cinquanta anys, en escorç horitzontalment en un gran primer pla de gran «film», que fos a la vegada un gran quadre. Aquell home tenia un ull mig tancat, i l'altre, vidriós, desmesuradament obert, i una barba de malalt d'una setmana. No duia sabates posades, sinó uns mitjons negres, de molt mala casta, romputs pel taló i damunt els dits. Tenia el cap acabat d'afaitar, i només cobria la seva ja macabre humanitat un abric de senyora, impecable, sense ni una sola rua, abric de maniquí de mostrador de sastreria, massa llarg per al mort, al qui només deixava en llibertat els peus. L'abric encara duia cosit en un costat un paper on es llegia: «Mª A., fadrina, de 16 anys, desconeguda».
Tot això entre dues fileres de coberts, sobre les estovalles blanques d'una taula de menjador preparada per a un gran sopar de dissabte de Nadal. Els peus malvestits, fregant la blancor d'uns pastissos de coco i la lleugera arquitectura d'un castell de pasta fullada: una de les mans, d'ungles corbes i obscures, mig submergida dins una font de «chantilly».
En una taula pròxima, hi ha vàries botelles de xampany i un flamant cap de porc, de claus molts llargs, que s'assemblaven massa als del difunt.
La posició horitzontal allargava un poc l'estatura del cadàver; però, de totes maneres, no devia fer menys de dos metres.
No sense grans esforços l'havia pogut dur fins allà. I col·locar-lo damunt la taula, sense interrompre gaire la complicada retòrica del banquet. Ja només es tractava de separar el cap del tronc, i cap dels calats guanivets de plata tallava bé. Això comença a angoixar-me, amb la por d'haver d'invertir més temps que el fixat.
M'invadia una tendresa que em duia a acariciar totes les coses: baules, arrambadors d'escales, fruites podrides, rellotges d'or, excrements de malalt, bombetes elèctriques, sostenidors suats, cues de cavall, axil·les peludes i camisetes sagnants, mugrons, copes de vidre, escarabats i lliris blancs naturalment humits.
Encara que només acariciava les orelles, els llavis, les galtes d'un home a qui havien assassinat unes hores abans a la seva mateixa habitació, per a substituir el seu cap per un cap més clàssic: capritx últim, de nit de Nadal, d'una dona de pèl roig i malucs ampul·losos. Per qui havia arribat fins al crim. I que esperava, mentre, voluptuosament, el meu retorn imperiós a ca seva, portador del sopar màgic, en el qual havia de ser jo, a la vegada, «maitre», escorxador i comensal enamorat.

Distància

golea | 04 Febrer, 2005 10:25


El seu món era un món en què els homes són governats per la moralitat pura segons el dictat de la consciència; on no hi ha pobresa, ni govern, ni presons, ni policies, ni coerció o disciplina que no surti de la llum interior; sense altre lligam social que la fraternitat i l’amor; sense mentides; sense propietat; sense burocràcia.
Eric Hobsbawm. Bandits (2000).


Fins al meu camarot arriben els crits de les hienes de la caverna. Des de la distància les coses es veuen més clares i semblen més senzilles. Cal abandonar tota esperança d’arribar a poder parlar amb els primats, d’entendre-s'hi. Juguen amb els ossos d’altres animals morts i els llancen a l’aire, ens miren amb cara de pocs amics i es pensen que poden controlar les nostres vides. A la caverna les coses estan clares: sempre hi mana el més fort. La democràcia sempre ha tengut adjectius: censitària, orgànica... i ara boxística, mediàtica, escleròtica.
En la distància veig els primats que llancen els seus alarits de guerra per les ones mundials i, mentre, jo escric, en el silenci del meu camarot, postals als meus amics amb fotos del port de Dar es Salaam i dels mercats de la ciutat. Després aniré a fer una volta i miraré de trobar qualcú amb qui parlar i, asseguts en un cafè, mirarem com passa la gent i, potser, tractarem d’endevinar el seu pensament. Un cafè, un cigarret, una llarga conversa, i el dia serà etern, perquè tu i jo ens hem trobat a l’altra banda del món i ja mai més no ho oblidarem.

Remant cap a...

golea | 03 Febrer, 2005 16:16

I

ara rema el futur per escapar del naufragi:
l’arena de la platja és el meu nord
           –un poema escrit en ella
un refugi per esperar la mort
II
i l’animal que som sofreix
perquè no troba el final
de l’espiral

Els Camps Elisis d'una vida, 1984.

L'appuntamento

golea | 02 Febrer, 2005 08:40


Ho sbagliato tante volte ormai che lo so già
che oggi quasi certamente
sto sbagliando su di te ma una volta in più
che cosa può cambiare nella vita mia...
accettare questo strano appuntamento
è stata una pazzia!
Sono triste tra la gente
che mi sta passando accanto
ma la nostalgia di rivedere te
è forte più del pianto:
questo sole accende sul mio volto
un segno di speranza.
Sto aspettando quando ad un tratto
ti vedrò spuntare in lontananza!
Amore, fai presto, io non resisto...
se tu non arrivi non esisto
non esisto, non esisto...
e cambiato il tempo e sta piovendo
ma resto ad aspettare
non m'importa cosa il mondo può pensare
io non me ne voglio andare.
io mi guardo dentro e mi domando
ma non sento niente;
sono solo un resto di speranza
perduta tra la gente.
Amore è già tardi e non resisto...
se tu non arrivi non esisto
non esisto, non esisto...
luci, macchine, vetrine, strade
tutto quanto si confonde nella mente
la mia ombra si è stancata di seguirmi
il giorno muore lentamente.
Non mi resta che tornare a casa mia
alla mia triste vita
questa vita che volevo dare a te
l' hai sbriciolata tra le dita.
Amore perdono ma non resisto...
adesso per sempre non esisto
non esisto, non esisto...
Ornella Vanoni
'Sentado à Beira do Caminho', de Roberto e Erasmo Carlos

Crim (3)

golea | 01 Febrer, 2005 15:44

gesta d'un capell


Un capell fou el protagonista d'aquest incontat somni diví.
Des d'una bastida massa alta d'una casa en obres el veia ajagut abaix, emmig del carrer, esperant a peu ferm l'hora pròxima d'una cita exacta. A punt va estar un parell de vegades de perir sota vàries rodes d'un automòbil. La brisa de l'horabaixa l'alliberà d'una llosca de cigar que hagués acabat perforant-li l'ala. Un gargall caigué tan a prop d'ell, que l'esquitxà, encara que només lleugerament. La fina sabata d'ant d'una al·lota rossa el fregà suaument, i jo vaig veure el capell que s'estremia fins a la copa, adolorit d'un sexe format com per associació d'úlceres recents.
Es feia fosc, quan en una cantonada aparegué un home descobert. Travessà el carrer amb pressa, i, en passar devora el capell, s'acotà dissimuladament, el recollí d'en terra i se l'inclinà damunt l'orella esquerra. Després es perdé més avall, entre la gentada constituïda en aquella hora exclusivament per oficinistes i obrers acabats de sortir de la feina.
Vaig botar fins al balcó, la vaig agafar pel braç, i vàrem sortir plegats, sense que ni una sola paraula es bescanviàs entre nosaltres.
Li donava la mà com a nina de sis anys, quan ja en tenia més de quaranta. L'ajudava a pujar als tramvies sense grans esforços; l'arrossegava més que acompanyar-la, perquè, malgrat la seva obesitat indiscreta, era tan baixa que no pesava —o almanco a mi m'ho semblava— quasi res.
Així caminàrem durant vàries hores a través de la ciutat.
Al final del carrer, petit, però tan ample, que, sobretot en aquella hora, agafava aires provincials de plaça, hi havia la capelleria que cercava.
El vaig reconèixer ràpidament, per la seva cara de suïcida i per una imperceptible cremada de cigar devora el llaç. Ella s'oposava a posar-se el capell d'home, al·legant que era un capell d'home. Vaig tractar inútilment de convèncer-la de l'arbitrari d'una teoria que volia diferenciar sexes ja ben diferenciats. Abusant únicament de les meves forces, vaig aconseguir posar-li el capell, que, com que li estava estret, li congestionava cruelment el rostre i li allargava encara més les rues del front.
Deguí fer-li molt de mal, perquè quan sortírem de la capelleria plorava.

A trenc d'alba del dia següent era trobat en una rambla dels afores el cadàver d'una nina de sis anys. Duia posat un capell d'home, subjecte per una gruixada agulla, que, perforant-li ambdós parietals, li travessava la massa encefàlica.

Narrative / Narrativa

golea | 31 Gener, 2005 14:48

Because what happens will never happen,
and because what has happened
endlessly happens again,

we are we were, everything
has changed in us, if we speak
of the world
it is only to leave the world

unsaid. Early winter: the yellow apples still
unfallen
in a naked tree, the tracks
of invisible deer

in the first snow, and then the snow
that does not stop. We repent
of nothing. As if we could stand
in this light. As if we could stand in the silence
of this single moment

of light.


Perquè allò que passa no passa mai
i perquè allò que ha passat
torna a passar sense parar,

som el que fórem, tot
ha canviat en nosaltres, si parlam
del món
és només per deixar el món

sense dir. Avançat hivern: les pomes grogues encara
sense caure
en un arbre nu, les petjades
d’invisible cèrvol

en la primera neu, i després la neu
que no atura. Ens penedim
de res. Com si poguéssim estar
en aquesta llum. Com si poguéssim estar en el silenci
d’aquest sol moment

de llum.

Paul Auster. Groundwork: Selected Poems and Essays (1970- 1979). Faber & Faber, 1990.

Aitormena / La confessió

golea | 28 Gener, 2005 09:19



Ez dira betiko garai onenak
azken finean gizaki hutsak gara,
barearen ostean dator ekaitza
udaberri berririk ez guretzat.
Denborak aurrera etengabian
ta orain ezin eutsi izan ginana,
rutinaren morroiak bihurtu gara
laztana lehen baino lehen aska gaitezan.

Ohartu gabe arrunt bilakatuta
ohartu gabe heldu gara mugara
mundua jausi zaigu gainera
maitia lehen baino lehen aska gaitezan.
Ez dakigu non dagoen hoberena
bila dezagun beste lekuetan.

Bai, zin dagizut, ez dizudala inoiz gezurrilk esan eta
zaude ziur ezin izango zaitudala ahaztu inoiz,
aitortzen dut izan zarela ene bizitzaren onena,
baina orain maitia lehen baino lehen aska gaitezan.

Hertzainak
«Anterior   1 2 3 ... 17 18 19 20 21 22 23 24  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb