El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

La victòria dels psicòpates

golea | 17 Febrer, 2005 18:36

Els psicòpates, com sempre, acaben guanyant d’una manera o altra. Són tan perseverants en les seves obsessions que no amollen mai el mac. Sempre el tenen preparat per a tirar-te’l al front, entre els dos ulls, que és allà on fa més mal. Mai no vos pensàssiu que un psicòpata es rendirà: no, mai no ho farà! Els psicòpates volen conquerir el món i res no els aturarà. Marxen de front cap a unes trinxeres imaginàries que ells mateixos han construït dins al seva ment malalta. Primer ens creen un estat d’alarma i després ens volen calmar. T’obliguen a assustar-te i després t’obliguen a tranquil·litzar-te només perquè ells han arribat amb les seves perversions. Si no els segueixes, es creuen amb la obligació d’eliminar-te perquè ets un perill per a la seva pau interior. I la seva pau interior és el més important per als psicòpates i res, però res, no la pot destorbar, perquè si no es desperta el seu instint criminal.

Els psicòpates a vegades semblen com tu o com jo; mengen galletes o un plat de sopa, i també poden arribar a semblar encantadors; fins i tot n’hi ha que llegeixen poesia o passegen amb els seus fills per la vorera de la mar. Els psicòpates a vegades semblen normals, ordinaris o massa perfectes i brillants.

Però els psicòpates són mestres en l’art de la guerra psicològica; aquí no els guanya ningú. Saben com terroritzar les seves víctimes, han estudiat els seus punts més febles, claven el seu agulló i es dediquen a furgar dins la ferida d’una manera metòdica. Perquè els psicòpates sempre tenen un pla, no vos pensàssiu el contrari. Sempre saben cap a on van i res no els pot deturar, perquè estan disposats a trepitjar a qualsevol que se’ls posi per davant i a utilitzar qualsevol mètode per a aconseguir la seva satisfacció personal. No els xerreu de “fair play”, als psicòpates! No saben què és. Mai no accepten un no per resposta, mai no et deixen tranquil i sempre consideren que la teva vida no val res i que es pot sacrificar fàcilment a l’altar del seu egoisme. A més, els psicòpates no van de berbes: si no et poden caçar a tu, cacen els teus amics, els teus fills, els teus veïnats o apunten directament tot allò que tu estimes per destruir-ho quan menys t’ho esperes.

Els psicòpates no són de fiar. Menteixen amb el seu somriure de conill i si et deixes embolicar per la seva xerrameca ets un candidat segur a la teva destrucció moral. Perquè a vegades els psicòpates no et volen matar; simplement volen destruir la teva personalitat. Perquè els molesta que en tenguis. No ho poden suportar!

I si baixes la guàrdia, et guanyen inexorablement. Et maçolen i després se’n van tranquil·lament.

Però a vegades els psicòpates tornen i es volen fer perdonar; llavors és que necessiten alguna cosa de tu i, si no vas alerta, s’aprofitaran de la teva síndrome d’Estocolm per treure’t el suc en tot allò que desitgen.

A vegades són generals, a vegades són grans personatges, a vegades són aquests que ens alliçonen des de la tele... però molt sovint són gent com tu o com jo, que fan feina, que duen una vida “normal”, i aprofiten les seves hores lliures per fer-te mal, per a conquerir el món, per a conquerir el teu món.

Amic, Cagliostro

golea | 17 Febrer, 2005 15:20

Amic, Cagliostro, ja saps que aquí és casa teva.
T’he cridat per dir-te que l’amor
passarà com un terbolí invisible, ens tombarà,
es perdrà de vista dins l’horitzó,
ens tornarem a aixecar...
El que cal és posseir aquella bella elegància,
aquella flexibilitat,
per saber decantar el vas perillós de verí,
que ens ofereixen. Saber quan...
Miquel Bauçà. Una bella història (1962) 

Weltende / Fi del món

golea | 16 Febrer, 2005 09:42



Dem Bürger fliegt vom spitzen Kopf der Hut,
in allen Lüften hallt es wie Geschrei,
Dachdecker stürzen ab und gehn entzwei
und an den Küsten - liest man - steigt die Flut.

Der Sturm ist da, die wilden Meere hupfen
an Land, um dicke Dämme zu zerdrücken.
Die meisten Menschen haben einen Schnupfen.
Die Eisenbahnen fallen von den Brücken.

El barret vola del cap agusat del ciutadà.
Pels aires ressona com un crit.
Cauen pissarres de les teulades i s’esmicolen,
i a les costes –el diari ho porta- la mar s’alçura.

Arriba el temporal, les aigües enfurides
salten a terra per esclafar uns dics gruixuts.
La gent, la majoria, té constipat.
De dalt dels ponts els trens es precipiten.


Georg Heym. A Kurt Pinthus: El crepuscle de la humanitat: un document de l’expressionisme. (1920) (Trad. Artur Quintana)

Weil ich das Ergebnis einer Unwandlung bin

golea | 14 Febrer, 2005 16:52



Weil ich das Ergebnis einer Unwandlung bin
die keine Erholung hat
die zwischen der Vergangenheit und der Zukunft galoppiert
zwischen der Liebe und dem einundzwanigen jahrhundert
weil ich schon niemand habe
nur das Bildnis das blied
nach der Explosion
nur die Furcht
die Einsamkeit der Flughafen
die Sehnsucht
die Stadt die ihren bitteren Saft auf meinen Körper Schoss
die Armee der Entarteten die meinen Kopf
und den meiner Freunde aufpumpte
die kreuzigende Lehre die Wir allmählich lernten
der Zunstand der Dinge den wir zwischen Spiel und Spiel akzeptierten
schon nur noch ich einen Tod in jedem Schritt sehe
ein Tod um die Liebe zu Ersetzen
und die Auflösung der Glauben
weil ich einer Zeit lebe die dem tode gewonnen hat
und sich die Hölle in Stadt umgewandelt hat
weil der Himmel ein zerissene Horizont ist
weil schon nicht wartend bleiben kann

perquè som el resultat d’una transformació
que no té treva
que galopa entre el passat i el futur
entre l’amor i el segle vint-i-u
perquè ja no tenc ningú
només la imatge que restà
després de l’explosió
només la por
la soledat dels aeroports
l’enyor
la ciutat que disparà el seu suc amarg sobre el meu cos
l’exèrcit de degenerats que inflà el meu cap i el dels meus amics
la doctrina crucificant que aprenguérem entre joc i joc
ja només veig una mort a cada passa
una mort per suplir l’amor
i la dissolució de creences
perquè ja visc un temps que he guanyat a la mort
i l’infern s’ha convertit en ciutat
perquè el cel és un horitzó destrossat
perquè ja no sé seguir esperant

Tesi de Llicenciatura . (1983)

Crim (5)

golea | 11 Febrer, 2005 10:11



era jo un cavall?


Primer —i no era primer per ventura— digueren:
—Ja estam tot sols!
Estàvem tot sols, enmig d'una plaça inclement, tu, jo i el cotxer de la cantonada.
Una oronella plegà de sobte les seves ales, a la meitat precisa d'un vol, i rodà morta, dins una claveguera destapada, seguida molt de prop per una llosca de cigar.
Les teves mans es doblegaren sota les meves cames descarnades.
Si el cotxer de la cantonada et besà un parell de vegades al coll i et grapejà els pits amb les seves manasses destres en governar regnes més llargues, només fou per això. Perquè et va veure tímida, enmig de la plaça solitària on jo encara era la meva estàtua; indefensa i amb les mirades per les llambordes més amples.
Quan, després d'una lluita anguniosa amb un marbre terriblement rebel, a la fi vaig poder baixar de l'alta tarima on cruels heroïcitats em dugueren, ja era tard. Estaves tactant els òrgans genitals d'un cavall malalt. Encara molt bella sota la seva bata de veterinària acabada de sortir de l'Escola.
Inútilment vaig passejar una vegada i una altra davant els teus ulls les meves obtuses i complicades disfresses de cabra, d'ase, de xai, de mula, de ca, de vaca... Ni bels de cabra tuberculosa, ni planys de ca amb úlcera d'estómac, ni tan solament gemegosos renills de mula amb mal de costat. Veterinària de capçalera d'aquell pobre cavallet indefens, ja no te n'hauries de separar pus.
Una hora més tard passà l'enterrament del cotxer de la cantonada. Anava el baül sobre el mateix cotxe de punt, estirat per la seva dona i el seu fill petit. Seguien el macabre vehicle set cavallers enlevitats, portadors de corones de lliris blancs al cap. L'enlevitat impar precedia els altres sis i duia una bandera espanyola, la guixada asta de la qual acabava en una sabatilla malgastada.
El metge em llegí un plec que deia:
«Jo, metge titular d'aquest poble, certific que el pacient morí a conseqüència d'una peritonitis produïda, sembla, per coces rebudes del seu cavall Agustín.»
El notari guardava a la seva cartera aquestes paraules, en extrem voluptuoses per mi:
«Item, deix a la senyoreta veterinària el meu cavall Agustín, amb el compromís de curar-lo, dins el termini de dos mesos, la recent blennorràgia que pateix el dit animal.»

Al lloc on hi havia abans la meva estàtua hi havia un buró arnat, coix d'una cama, i un poal de fems adornat amb lliris blancs.

Estem asseguts

golea | 11 Febrer, 2005 08:11



Estem asseguts
a dolces butaques grogues.
Dos cendrers de plata
projecten incendis i escates.
Se m'acut que podria
veure't mig despullada
dins un llit amb dosser.
Però és una cosa talment remota...
Torn a mirar els cendrers,
la catifa color taronja,
els retrats gentils
de la mainada.

Miquel Bauçà (1940-2005). El Noble Joc (1972)

Signes (del temps)

golea | 10 Febrer, 2005 14:34


1
Classificau els meus signes
i trobareu les destrals que destrossen
els cristalls de les finestretes.
El fulgor de la matinada
en un mirall oblic es reflecteix
a la porteria dels apartaments.
Suburbi imaginable
només en els versos de la carretera.
Escolt la desfeta.

2
Imaginau per una estona les cases enderrocades i les metes volants,
un cel d’horabaixa que ens cau al damunt,
i les venes del cos assecades sobre l’asfalt.


Il·lustració: Juan Ismael. Composició surrealista (1945).

The Wrong Road

golea | 08 Febrer, 2005 17:38



A trader in furs living in exile
Boy what a kook
Look at that passport
Stale bread and paper without privilege
If you live here learn the language
When the rain hit the roof
With the sound of a finished kiss
Like when a lip lifts from a lip
I took the Wrong Road round
A room in a lighthouse
Near the park
The ghosts in the next room hear you cough
Time drags on Sundays spent in Mayfair
With all your riches, why aren't you there?
The wind acts like a magnet
And pulls the leaf from the tree
And the town's lost its breath
I took the Wrong Road round
Handsome is good, pretty is better
What was that phrase
Grace under pressure?
Blind by the light bulb
Blood to the bank
Lost all yours letters when the ship sank
In the disjointed breaking light
The soft blue approach of the water
Makes a sound you won't forget
I took the Wrong Road round
Stranded at low-tide where the river bends
Wouldn't you know it, that's how life ends
Lucky at cards, that's an old lie
Lucky in love, that's how life ends
Well the turncoats turned around
When they heard the sound of the bell
Dropped their coins into the well
I took the Wrong Road round
Started out Oliver, ended up Fagin
Don't you worry, it's my problem
What's my name, what's my number?
I'm the lonely one
It's just at the end of the day
When the light makes its slow move away
That I know all I can say is
I took the Wrong Road round
Gambled with risk
Paid you back with risk
So now you know who your friends are
They'll steel your shadow when your back's turned
Bouquets of flowers
Lesson's over
When the rain hit the roof
With the sound of a finished kiss
Like when a lip lifts from a lip
I took the Wrong Road round

The Go-Betweens. Liberty Belle and the Black Diamond Express (1986)

Crim (4)

golea | 07 Febrer, 2005 17:18

la nit de nadal de fígaro


Sentia una tendresa que em duia a acariciar totes les coses: lloms de llibres, fulles de navalles, morros de moix, rissos de pubis, prismes de gel, escarabats florits, llengües de ca i pells de marta, cucs i bolles de vidre.
Les meves mans tocaven qualque cosa freda i repugnant. Primer les orelles, tot seguit el nas, després les celles del cadàver d'un home de devers cinquanta anys, en escorç horitzontalment en un gran primer pla de gran «film», que fos a la vegada un gran quadre. Aquell home tenia un ull mig tancat, i l'altre, vidriós, desmesuradament obert, i una barba de malalt d'una setmana. No duia sabates posades, sinó uns mitjons negres, de molt mala casta, romputs pel taló i damunt els dits. Tenia el cap acabat d'afaitar, i només cobria la seva ja macabre humanitat un abric de senyora, impecable, sense ni una sola rua, abric de maniquí de mostrador de sastreria, massa llarg per al mort, al qui només deixava en llibertat els peus. L'abric encara duia cosit en un costat un paper on es llegia: «Mª A., fadrina, de 16 anys, desconeguda».
Tot això entre dues fileres de coberts, sobre les estovalles blanques d'una taula de menjador preparada per a un gran sopar de dissabte de Nadal. Els peus malvestits, fregant la blancor d'uns pastissos de coco i la lleugera arquitectura d'un castell de pasta fullada: una de les mans, d'ungles corbes i obscures, mig submergida dins una font de «chantilly».
En una taula pròxima, hi ha vàries botelles de xampany i un flamant cap de porc, de claus molts llargs, que s'assemblaven massa als del difunt.
La posició horitzontal allargava un poc l'estatura del cadàver; però, de totes maneres, no devia fer menys de dos metres.
No sense grans esforços l'havia pogut dur fins allà. I col·locar-lo damunt la taula, sense interrompre gaire la complicada retòrica del banquet. Ja només es tractava de separar el cap del tronc, i cap dels calats guanivets de plata tallava bé. Això comença a angoixar-me, amb la por d'haver d'invertir més temps que el fixat.
M'invadia una tendresa que em duia a acariciar totes les coses: baules, arrambadors d'escales, fruites podrides, rellotges d'or, excrements de malalt, bombetes elèctriques, sostenidors suats, cues de cavall, axil·les peludes i camisetes sagnants, mugrons, copes de vidre, escarabats i lliris blancs naturalment humits.
Encara que només acariciava les orelles, els llavis, les galtes d'un home a qui havien assassinat unes hores abans a la seva mateixa habitació, per a substituir el seu cap per un cap més clàssic: capritx últim, de nit de Nadal, d'una dona de pèl roig i malucs ampul·losos. Per qui havia arribat fins al crim. I que esperava, mentre, voluptuosament, el meu retorn imperiós a ca seva, portador del sopar màgic, en el qual havia de ser jo, a la vegada, «maitre», escorxador i comensal enamorat.

Distància

golea | 04 Febrer, 2005 10:25


El seu món era un món en què els homes són governats per la moralitat pura segons el dictat de la consciència; on no hi ha pobresa, ni govern, ni presons, ni policies, ni coerció o disciplina que no surti de la llum interior; sense altre lligam social que la fraternitat i l’amor; sense mentides; sense propietat; sense burocràcia.
Eric Hobsbawm. Bandits (2000).


Fins al meu camarot arriben els crits de les hienes de la caverna. Des de la distància les coses es veuen més clares i semblen més senzilles. Cal abandonar tota esperança d’arribar a poder parlar amb els primats, d’entendre-s'hi. Juguen amb els ossos d’altres animals morts i els llancen a l’aire, ens miren amb cara de pocs amics i es pensen que poden controlar les nostres vides. A la caverna les coses estan clares: sempre hi mana el més fort. La democràcia sempre ha tengut adjectius: censitària, orgànica... i ara boxística, mediàtica, escleròtica.
En la distància veig els primats que llancen els seus alarits de guerra per les ones mundials i, mentre, jo escric, en el silenci del meu camarot, postals als meus amics amb fotos del port de Dar es Salaam i dels mercats de la ciutat. Després aniré a fer una volta i miraré de trobar qualcú amb qui parlar i, asseguts en un cafè, mirarem com passa la gent i, potser, tractarem d’endevinar el seu pensament. Un cafè, un cigarret, una llarga conversa, i el dia serà etern, perquè tu i jo ens hem trobat a l’altra banda del món i ja mai més no ho oblidarem.
«Anterior   1 2 3 ... 17 18 19 20 21 22 23 24  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb