El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

La Tornada

golea | 08 Juny, 2005 07:46

White Nights / Nits blanques

golea | 06 Juny, 2005 15:29



No one here,
and the body says: whatever is said
is not to be said. But no one
is a body as well, and what the body says
is heard by no one
but you.

Snowfall and night. The repetition
of a murder
among the trees. The pen
moves across the earth: it no longer knows
what will happen, and the hand that holds it
has disappeared.

Neverthless, it writes.
It writes: in the beginning,
among the trees, a body came walking
from the night. It writes:
the body’s whiteness
is the color of earth. It is earth,
anb the earth writes: everything
is the color of silence.

I am no longer here. I have never said
what you say
I have said. And yet, the body is a place
where nothing dies. And each night,
from the silence of the trees, you know
that my voice
comes walking toward you.


Ningú aquí
i el cos diu: tot allò que és dit
no és per ser dit. Però ningú
és un cos també, i el que el cos diu
no és sentit per ningú
llevat de tu.

Nevada i nit. La repetició
d’un assassinat
entre els arbres. La ploma
es mou a través de la terra: no sap
què passarà, i la mà que l’aguanta
ha desaparegut.

Malgrat tot, escriu.
Escriu: en el començament,
entre els arbres, un cos va venir caminant
des de la nit. Escriu:
la blancor del cos
és el color de la terra. És terra,
i la terra escriu: totes les coses
són del color del silenci.

No som aquí. Mai no he dit
el que tu dius
que he dit. I tanmateix el cos és un lloc
on res no hi mor. I cada nit,
des del silenci dels arbres, saps
que la meva veu
ve caminant cap a tu.

Paul Auster. Disappearances: Selected Poems 1970-1979.

Marcapassos (III)

golea | 02 Juny, 2005 17:05



Només després de la desfeta
vaig esbrinar un estel que corria lleuger i sense memòria;
era la joia de viure que retrobava un cos per a viatjar
a lloms d'un cavall sense renill.
Figures de marbre sustenten el sistema
i instauren el terror:
                            aprenen el preu de cada cosa
i l'etiqueten amb un aparell.

Es disposen a ser adorades per la xusma impura
que sobreviu al seu govern.
agost 1981

Crim (10)

golea | 31 Maig, 2005 12:58

no! no!


Una matinada de novembre esmorteïda i malagradosa, un home extenuat de moltes nits de vetlla, es passejava agitadament entre les parets d’una habitació cel·lular, monologant en veu alta.
Vet aquí les seves paraules:
—No! No! No és això! No ho ha estat mai! La finestra segueix al seu lloc de sempre. Passejaven ahir sota ella les hores. Era maig, i hi havia ombres llargues en els seus perfumats ocassos. Era febrer, i una llum senil estenia una cortina d’encaixos damunt un ociós carreró. I era agost, amb càlides roses damunt parets assolellades. O novembre, amb cristalls ennigulats i siluetes imprecises d’uns espectrals amants, com a mostradors de pasqua. La finestra començà —¿quin febrer, quin maig, quin agost, quin novembre?— a motivar preguntes misterioses. Un ca fugisser fou mort en una alba per una carreta matinera. El seu cadàver romangué un parell de dies sota la finestra ignorant. Fou un altre dia un sacerdot qui s’obrí allà les venes. La gent començà a mirar amb superstició cap a la macabra finestra. Tot seguit, ja, tot vulgar assassí, tot suïcida capritxós, era atret cap al tradicional escenari. Havia de ser allà precisament, encara que hi hagués racons més penombrosos, places més solitàries, superiors cruïlles. Aqueixa al·lota que ha mort fa a penes uns dies, enduent-se fins al cel el secret del seu destrossat cos i del seu crani fracturat, si s’aturà un instant, en morir, sota una finestra il·luminada, no fou per fer-se doble blanc d’un punyal llançat a l’aire o d’una accelerada maçada. No manquen releccions de Poe ni sherlockhòlmiques subtileses. Quan Esquil ja ha parlat, i ha parlat Shakespeare, i Lenormard ha parlat! Però hi ha, mentre, un enamorat infeliç, entre guerxeries judicials i fosques d’una casa cel·lular i renous de claus i horitzons enreixats. Ha perdut la seva finestra de tants de dies. Ha perdut els seus ocassos de maig, els seus encaixos de febrer, les seves roses d’agost, les seves envidrades llums tardorenques. Què ha tengut a veure amb aqueix sacerdot, aqueixa al·lota o aqueix ca? Parla ara en veu alta, i sospita, i diu: “Senyor”, amb el mateix aire vaticinal que quan era marc de la seva vida una finestra oberta damunt un carreró desolat. Arribarà -va a arribar- l’oració picaplets i el cerimoniós veredicte. I la finestra espera! He vist, per primera vegada, unes posts despintades rere vidres entelats. He vist unes flors reflectides a la seva lluna nova. Està com morta. Com acabada d’apunyalar per la sanció d’un ca famolenc, un capellà paranoide i una misteriosa al·lota. Si no fos per aquest amant infeliç —avergonyides llengües hermenèutiques, sis juratorials, índexs oficiants— per l’anguniosa soledat de la dolorosa finestra!
Agustín Espinosa. Crimen (1934)

Adéu Maputo

golea | 25 Maig, 2005 08:57

Després d’uns mesos a Maputo, jo estudiant i els mecànics i enginyers reparant el vaixell, he tornat a partir sud enllà cap a Ciutat del Cap. La mar està remoguda, com gairebé sempre. Els ocells marins ens acompanyen en la nostra travessia. La música il·lumina les nits i els dies. Els trossos de la nostra història s’enfonsen lentament. Els horabaixes ens parlen a l’orella: diuen coses que d’altra manera no es podrien sentir.
I enrera queda Maputo i el seu port i el seu mercat central, on, per sorpresa, vaig trobar l’amo en Biel Barona berenant en una cafeteria. Ens acabàvem d’aixecar: jo dormint en el Golea, ell en un hotel. Ja vos podeu imaginar les rialles que férem! I tot seguit ens posàrem a parlar del projecte 237 de les nostres vides.
Éncara no se'n pot parlar gaire: això sí, el vaig convèncer que els elements del treball científic són: un quadern, una carpeta, un bolígraf electroestàtic resistent a la força de gravetat i un arxivador. I del te i pastes passàrem directament a les cerveses amb unes tapes de serp i cocodril. I el projecte 237, com no podia ser d’una altra manera, va anar avançant per autopistes (uep, les dues autopistes que envolten l’illa!) de somnis i de passions. I els colors de Maputo mutaren, talment com ho varen fer l’any 92. Així tot va agafar un color sèpia, i la cervesa era teba com en temps primer, quan encara no s’havia inventat la gelera i retornàrem a una època sense edat on encara teníem ganes de tot i molt.
Jo frissava, perquè el Golea m’esperava per partir. Ens despedírem amb un somriure als llavis i dient: “Fins aviat!”. Quedàrem que ens veuríem per Bioko per a continuar amb el projecte 237 i que jo ja no estaria tan inquiet.



Crim (9)

golea | 23 Maig, 2005 18:09

retorn


Han habitat un carrer i una plaça els meus somnis de moltes hores i anys. Han estat escenari dels meus malsons fustigants, refugi de les meves ensopegades injustes, cel de les meves coratjoses regressions. Al meu episodi quotidià, aqueixa plaça i aqueix carrer no han mancat mai. Hi ha estat la meva estàtua d’heroi i la capelleria d’un dol. En elles, la vitrina d’una alba i l’alcova d’una posta i el cos sagnant d’una dona llunyana. En elles un enterrament grotesc, un al•lot carbonitzat, una aturada espantosa. Devora els meus ulls de nin anormal; des de la meva infància desesperada i tràgica. Ja només aquí i ara. Ni després ja ni en altre lloc.
Tal nebulosa entre ales d’ahir i presons de sempre!

1


Es deia així: el carrer del Mort. Però la seva categoria no arribava ni tan sols a carreró. Eren vint metres de mal empedrat camí entre dos murs, blancs quasi per miracle.
Malgrat tot el nom investia al carrer del Mort d’una macabritat que no li venia. A estones, devia horroritzar-se del seu nom el carrer del Mort, i en aquests moments se l’hagués canviat per qualsevol altre.
El carrer del Mort tenia al seu fons un paisatge de barques de vela sobre una mar en calma, de gavines, sols de ponent i niguls rosats.
En el carrer del Morts hi amagava el meu batalló dels vuit anys, per a apedregar millor al batalló enemic, mal arredossat rera els pocs capserrats d'una maresma.
El carrer del Mort protegí les millors conspiracions de nin conspirador. D’ella únicament ho esperava tot. Amb els seus efectes purs vaig composar la meva primera lletania.
Escusat de la meva infància sense preceptor anglès i dels meus gentils amics del barri de la Hoya!
Parc dels fulls del dissabte!
De tots els meus objectes de la infància he salvat aquest carrer del Mort, i el salvaré sobre tots els meus objectes d’avui. El meu record va cap a ell com els meus peus dels vuit anys.
A ell dec, en primer lloc, una doble epidimitis crònica, que em fa posar vermell cruelment en despullar-me devora els llits bombats de les amigues d’una nit.
A ell dec també una cicatriu retorçada, com d’escròfula cerebral, que la meva calba prematura acabarà abandonant al centre del front.

2


Als meus horabaixes de llavors hi havia una plaça solitària fins on arribava el renou de la mar pròxima. La plaça era gran i obscura, amb bancs vulgars de pedra i arbres alts i incolors.
Veia la plaça únicament des del fons d’un carreró costerut que moria a la mateixa plaça. Sé, tanmateix, que si pogués avui asseure’m a qualsevol dels seus bancs els recordaria amb la sensació exacta de la seva duresa, més que constatar-la per primera vegada. Crec saber també quina profunditat donarien les petjades de les meves botes damunt el seu sòl de terra. Hi passejaria com el seu hoste, més que com el seu veí.
La mar sonava tan pròxima a la plaça, que la convertia en platja; que la limitava com la mar. Era -no va tenir, mai fou- una platja abandonada, vestida amb vidrets de plaça de província. Tenia la desolada nuesa fatal de la platja. Arbres i bancs, mirant-se porucs, l'omplien d'una angoixa muda, que es comunicava a tot allò que fregava amb ella.
Fins al meu amagatall del carrer immediat arribava la seva freda carícia de plaça tràgica. La seva ombra desgraciada. La subtilesa repugnant d’una ala d’ocell advers, construïda amb olors de peixateria, flors velles, aigües podrides i excrements humans.
Agustín Espinosa. Crimen. (1934)

Que este amor nâo me cegue nem me siga.

golea | 20 Maig, 2005 08:15



Que este amor nâo me cegue nem me siga.
E de mim mesma nunca se aperceba.
Que me exclua do estar sendo perseguida
E do tormento
De só por ele me saber estar sendo.
Que o olhar nâo se perca nas tulipas
Pois formas tâo perfeitas de beleza
Vêm do fulgor das trevas
E o meu Senhor habita o rutilante escuro
De um suposto de heras em alto muro.

Que este amor só me faça descontente
E farta de fadigas. E de fragilidades tantas
Eu me faça pequena. E diminuta e tenra
Como só soem ser aranhas e formigas.

Que este amor só me veja de partida.
Hilda Hilst. Cantares (1995)

Después del amor

golea | 18 Maig, 2005 08:11



No pudimos ser. La tierra
no pudo tanto. No somos
cuanto se propuso el sol
en un anhelo remoto.
Un pie se acerca a lo claro.
En lo oscuro insiste el otro.
Porque el amor no es perpetuo
en nadie, ni en mí tampoco.
El odio aguarda su instante
dentro del carbón más hondo.
Rojo es el odio y nutrido.
El amor, pálido y solo.
Cansado de odiar, te amo.
Cansado de amar, te odio.

Llueve tiempo, llueve tiempo.
Y un día triste entre todos,
triste por toda la tierra,
triste desde mí hasta el lobo,
dormimos y despertamos
con un tigre entre los ojos.

Piedras, hombres como piedras,
duros y plenos de encono,
chocan en el aire, donde
chocan las piedras de pronto.

Soledades que hoy rechazan
y ayer juntaban sus rostros.
Soledades que en el beso
guardan el rugido sordo.
Soledades para siempre.
Soledades sin apoyo.

Cuerpos como un mar voraz,
entrechocado, furioso.
Solitariamente atados
por el amor, por el odio,
por las venas surgen hombres,
cruzan las ciudades, torvos.

En el corazón arraiga
solitariamente todo.
Huellas sin campaña quedan
como en el agua, en el fondo.

Sólo una voz, a lo lejos,
siempre a lo lejos la oigo,
acompaña y hace ir
igual que el cuello a los hombros.

Sólo una voz me arrebata
este armazón espinoso
de vello retrocedido
y erizado que me pongo.

Los secos vientos no pueden
secar los mares jugosos.
Y el corazón permanece
fresco en su cárcel de agosto
porque esa voz es el arma
más tierna de los arroyos:

"Miguel: me acuerdo de ti
después del sol y del polvo,
antes de la misma luna,
tumba de un sueño amoroso."

Amor: aleja mi ser
de sus primeros escombros,
y edificándome, dicta
una verdad como un soplo.
Después del amor, la tierra.
Después de la tierra, todo.

Miguel Hernández. Cancionero y romancero de ausencias (1939-1942)

Marcapassos (I)

golea | 13 Maig, 2005 07:51



Fer passar l'instant entre sensacions i carícies
d'un bell cos inconsistent / inexistent,
bellugar-se en la nit
fent espurnes dels cabells;
tu saps una veritat que és incontestable,
la presentaves davant nosaltres i esperaves
que la pluja ens revelàs el misteri,
aquest misteri que portes als ulls,
que em miren, que m'estimen, que em maten
amb un dispar de vent fresc.
                                             Finalment,
t'acontentares a passar la bacina dels somnis
pels cementeris, per tots els cementeris del nostre petit país
que naixia entre traïdors i herois de sorra desfets.
Marcapassos, agost 1981

Stairway To Heaven / Escala cap al Cel

golea | 05 Maig, 2005 14:14



There's a lady who's sure all that glitters is gold
And she's buying a stairway to heaven.
When she gets there she knows if the stores are all closed
With a word she can get what she came for.
Ooh, ooh, and she's buying a stairway to heaven.

There's a sign on the wall but she wants to be sure
'Cause you know sometimes words have two meanings.
In a tree by the brook there's a songbird who sings,
Sometimes all of our thoughts are misgiven.
Ooh, it makes me wonder,
Ooh, it makes me wonder.

There's a feeling I get when I look to the west,
And my spirit is crying for leaving.
In my thoughts I have seen rings of smoke through the trees,
And the voices of those who standing looking.
Ooh, it makes me wonder,
Ooh, it really makes me wonder.

And it's whispered that soon, If we all call the tune
Then the piper will lead us to reason.
And a new day will dawn for those who stand long
And the forests will echo with laughter.

If there's a bustle in your hedgerow, don't be alarmed now,
It's just a spring clean for the May queen.
Yes, there are two paths you can go by but in the long run
There's still time to change the road you're on.
And it makes me wonder.

Your head is humming and it won't go in case you don't know.
The piper's calling you to join him,
Dear lady, can you hear the wind blow, and did you know
Your stairway lies on the whispering wind.

And as we wind on down the road
Our shadows taller than our soul.
There walks a lady we all know
Who shines white light and wants to show
How ev'rything still turns to gold.
And if you listen very hard
The tune will come to you at last.
When all are one and one is all
To be a rock and not to roll.

And she's buying a stairway to heaven.

Hi ha una dama que assegura que tot el que brilla és or
I està comprant una escala cap al cel.
Quan arribi allà sap que si totes les botigues estan tancades
Amb una paraula ho pot aconseguir tot
I està comprant una escala cap al cel.

Hi ha una senyal a la paret però vol estar segura
Perquè, tu ho saps, a vegades les paraules tenen dos significats.
En un arbre devora el torrent hi ha un ocell que canta,
A vegades tots els nostres pensaments són dubtosos.
Oh, això me fa pensar.
Oh, això me fa pensar.

Tenc un pressentiment quan mir cap a l'oest,
I el meu esperit plora per anar-se'n.
En els meus pensaments he vist anells de fum entre els arbres,
I les veus dels que miren.
Oh, això me fa pensar.
Oh, això realment me fa pensar.

I es diu a cau d'orella que prest, si tots cridam la melodia,
Llavors el flautista ens conduirà a la raó
I un nou dia naixerà per tots els que hagin quedat
I els boscos ressonaran amb rialles

Si hi ha bullícia a la teva tanca, no te'n preocupis ara,
És tan sols neteja de primavera per a la Reina de Maig.
Sí, hi ha dos camins que pots seguir, però a la llarga
Sempre ets a temps de canviar.
I això me fa pensar.

El teu cap xiula i no hi anirà, per si no ho saps.
El flautista te crida al seu costat
Estimada dama, escoltes com bufa el vent, i sabies
Que la teva escala no s'aixeca dins el murmuri del vent?

I mentre fem zig-zag pel camí
Les nostres ombres més altes que les nostres ànimes.
Allà hi camina una dama que tots coneixem
La qual brilla amb llum blanca i vol mostrar-nos
Com encara tot es torna or.
I si escoltes atentament
Finalment sentiràs la cançó.
Quan tots som un i un és tot,
Ser una roca i no rodolar.

I ella està comprant una escala cap al cel
LED ZEPPELIN. Led Zeppelin IV. (1971)
«Anterior   1 2 3 ... 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb