El Naufragi del Golea

prova capšalera
Francisco GutiÚrrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

El JardÝ de les HespŔrides

golea | 12 Juliol, 2007 16:39

Jardí de les Hespèrides

El Jardí de les Hespèrides

tancat en un jardí infinit
presoner del dia i de la nit
vull fugir
però cap a on?

cap a quin angle oblic de l’equador
m’han assenyalat
que trobaré la poma d’or
del nostre amor?

quina estrella hi ha al firmament
que llegeix i dibuixa
el teu pensament?

perquè roben la seva llum interior
i desapareixen quan més les necessit?

haver cercat eternament
les pomes d’or
ha estat potser un error?


tancat en un jardí
amb la meva por
vull creure i imaginar
que cada dia puc trobar
el teu alè
el teu amor

treball la terra
escolt el vent
esper el sol
estim la lluna

tancat en un jardí
que tot ho envolta
que tot ho abraça
que tot ho escolta

veig la llum de les espelmes
del firmament
me sent formiga
trepitjada pel drac

però malgrat tot sé
que tot això és el meu invent
que jo he creat aquest univers

on hi ets tu
on hi ha l’amor
on hi ha les pomes d’or
on tot és possible per tu
on tot és possible per jo

i el jardí és presó
i el jardí és llibertat

el jardí és somiar
que tot comença de nou

el jardí és paisatge il·luminat
per les paraules que vull escoltar

el jardí és no esperar
que creixin els fruits sense regar

el jardí és la ràdio que transmet
els batecs acompassats del teu cor

perquè al cap i a la fi
ja ho he dit
el jardí som jo
que ho invent tot
amb la meva mirada
mentre vaig caminant
per un desert incolor

Guapi, març 2007
Assegut a la Terrassa de la Comprensió
pensant una altra cançó
per a aquest disc infinit
i inexistent

L'illa en pes

golea | 20 Juny, 2007 17:12

L'illa en pes

L’illa en pes



La maleïda circumstància de l’aigua per tot
m’obliga a asseure’m a la taula del cafè.
Si no pensàs que l’aigua m’envolta com un càncer
hagués pogut dormir com un tronc.
Mentre els al·lots es llevaven la roba per a nedar
dotze persones morien en una habitació per compressió.
Quan a la matinada la captaire patina a l’aigua
en el moment precís en què es renta un dels seus mugrons,
m’acostum a la pudor del port,
m’acostum a la mateixa dona que invariablement masturba,
nit rere nit, el soldat de guàrdia en mig del somni dels peixos.
Una tassa de cafè no pot allunyar la meva idea fixa,
en altre temps jo vivia adànicament.
Què va dur la metamorfosi?

L’eterna misèria que és l’acte de recordar.
Si tu poguessis formar un altre cop aquelles combinacions,
tornant-me el país sense l’aigua,
me la beuria tota per a escopir al cel.
Però he vist la música aturada als malucs,
he vist les negres ballant amb tassons de rom als seus caps.
S’ha de botar del llit amb la ferma convicció
que les teves dents han crescut,
que el teu cor et sortirà per la boca.
Encara sura als esculls l’uniforme del mariner ofegat.
S’ha de botar del llit i cercar la vena major de la mar per a desagnar-lo.
M’he posat a pescar esponges frenèticament,
aquests éssers miraculosos que poden buidar fins a la darrera gota d’aigua
i viure eixutament.
Aquesta nit he plorat en conèixer una vella
que ha viscut cent vuit anys envoltada d’aigua per tot.
S’ha de mossegar, s’ha de cridar, s’ha de rapinyar.
He donat les darreres instruccions.
El perfum de la pinya pot aturar un ocell.
Els onze mulats es disputaven el fruit,
els onze mulats fàl·lics moriren a la vorera de la platja.
He donat les darreres instruccions.
Tots ens hem despullat.

Vaig arribar quan donaven un tassó d’aiguardent a la verge bàrbara,
quan regaven rom pel terra i els peus semblaven llances,
justament un cos al llit podia semblar impúdic,
justament en el  moment en què ningú no creu en Déu.
Els primers acords i l’antiguitat d’aquest món:
hieràticament una negra i una blanca i el líquid en botar.
Per a posar-me trist m’ensum sota els braços.
És en aquest país on no hi ha animals salvatges.
Pens en els cavalls dels conquistadors quan cobrien les egües,
pens en el desconegut so de l’areito
desparegut per tota l’eternitat,
certament m’he d’esforçar per tal de deixar clar
el primer contacte carnal en aquest país, i el primer mort.
Tots es posen seriosos quan el timbal obre la dansa.
Només l’europeu llegia les meditacions cartesianes.
El ball i l’illa envoltada d’aigua per tot:
plomes de flamencs, espines de pagre, rams d’alfabaguera, llavors d’alvocat.
La nova solemnitat d’aquesta illa.
País meu, tan jove, no saps definir!

Qui pot riure sobre aquesta roca fúnebre dels sacrificis de galls?
Els dolços ñáñigos baixen els seus punyals acompassadament.
Com una guanàbana un cor pot ser traspassat sense cometre crim,
tanmateix el bell aire s’allunya dels palmerars.
Una mà en el tres pot dur tot el sinistre color dels caimitos
més lluent que un mirall a la serena,
tanmateix el bell aire s’allunya dels palmerars.
Si enfonsassis els dits dins la seva molsa creuries en la música.
La meva mare va ser picada per un escorpí quan estava prenyada.

Qui pot riure sobre aquesta roca dels sacrificis de galls?
Qui es té a si mateix quan les claus xoquen?
Qui menysprea ofegar-se en la indefinible flamarada del flamboian?
La sang adolescent bevem en les polides xicres.
Ara no passa un tigre sinó la seva descripció.

Els blancs barrams perforant la nit,
i també les famèliques dents dels xinesos esperant el berenar
després de la doctrina cristiana.
Encara aquesta gent pot salvar-se del cel,
ja que al compàs dels himnes les doncelles remenen amb destresa
els fal·lus dels homes.
La impetuosa onada envaeix l’extens saló de les genuflexions.
Ningú no pensa a implorar, a donar gràcies, a agrair, a testimoniar.
La santedat es desinfla en una riallada.
Siguin els caòtics símbols de l’amor els primers objectes que palpi,
afortunadament desconeixem la voluptuositat i la carícia francesa,
desconeixem el perfecte gaudidor i la dona pop,
desconeixem els miralls estratègics,
no sabem dur la sífilis amb la reposada elegància d’un cigne,
desconeixem que molt prest practicarem aquestes mortals elegàncies.

Els cossos en la misteriosa brusca tropical,
en la brusca diürna, en la brusca nocturna, sempre en la brusca,
els cossos obrint els seus milions d’ulls,
els cossos dominats per la llum, es repleguen
davant l’assassinat de la pell,
els cossos, devorant onades de llum, esclaten com gira-sols de foc
sobre les aigües estàtiques,
els cossos, a les aigües, com carbons apagats deriven cap a la mar.

En la confusió, és el terror, és l’abundància,
és la virginitat que comença a perdre’s.
Els mangos podrits en el jaç del riu enceguen la meva raó,
i escal l’arbre més alt per caure com un fruit.
Re no podria aturar aquest cos destinat a les potes dels cavalls,
torbadorament agafat entre la poesia i el sol.

Escolt valentement el cor traspassat,
clav l’estilet més agut al clotell dels dorments.
El tròpic bota i el seu roi envaeix el meu cap
aferrat durament contra la crosta de la nit.
La pietat original de les auríferes arenes
ofega serenament les egües espanyoles,
el fibló desordena les crins més obliqües.

No puc mirar amb aquests ulls dilatats.
Ningú no sap mirar, contemplar, despullar un cos.
És l’espantosa confusió d’una mà en allò verd,
els estranguladors viatjant a les franges de l’iris.
No sabria poblar de mirades el solitari curs de l’amor.

M’atur en certes paraules tradicionals:
la ruixada, l’horeta, el canyar, el tabac,
amb gest simple, tot just si onomatopejòricament,
titànicament pas per damunt de la seva música,
i dic: l’aigua, el missudia, el sucre, el fum.

Jo combin:
la ruixada pega en el llom dels cavalls,
l’horeta fermada a la coa d’un cavall,
el canyar devorant els cavalls,
el cavalls perdent-se sigilosament
en la tenebrosa emanació del tabac,
l’últim gest dels siboneyes,
i cav aquesta terra per trobar els ídols i fer-me una història.

Els pobles i les seves històries en boca de tot el poble.

De sobte, el galeó carregat d’or es fica a la boca
d’un dels narradors,
i Cadmos, esdentegat, es posa a tocar el bongó.
La vella tristesa de Cadmos i el seu perdut prestigi:
en una illa tropical els darrers glòbuls vermells d’un dragó
tenyeixen amb imperial dignitat el mantell d’una decadència.

Les històries eternes davant la història d’una vegada del sol,
les eternes històries d’aquestes terres paridores de bufons i cotorres,
les eternes històries dels negres que foren,
i dels blancs que no foren,
o al revés o com vos sembli millor,
les eternes històries blanques, negres, grogues, vermelles, blaves
–tota la gamma cromàtica esclatant sobre el meu cap en flames–,
l’eterna història del cínic somriure europeu
arribat per estrènyer les mames de mumare.

L’horrorós passeig circular,
el tenebrós joc dels peus sobre l’arena circular,
l’enverinat moviment del taló que defuig el ventall de l’eriçó,
els sinistres manglars, com un cinturó cancerós,
fan la volta a l’illa,
els manglars i la fètida arena
estrenyen els ronyons dels moradors de l’illa.

Només s’enlaira un flament absolutament.

Ningú no pot sortir, ningú no pot sortir!
La vida de l’embut i al damunt la nata de la ràbia.
Ningú no pot sortir:
el tauró més diminut refusaria transportar un cos intacte.
Ningú no pot sortir:
un raïm en el front de la criolla
que es venta lànguida en un balancí,
i “ningú no pot sortir” acaba espantosament en el xoc de les claus.

Cada home menjant fragments de l’illa,
cada home devorant els fruits, les pedres i l’excrement nutridor,
cada home mossegant el lloc deixat per la seva ombra,
cada home llançant queixalades al buit on el sol s’acostuma,
cada home, obrint la seva boca com una cisterna, embassa l’aigua de la mar,
però com el cavall del baró de Munchausen
la treu patèticament per la seva cambra de darrere,
cada home en el rancuniós treball de retallar
les voreres de l’illa més bella del món,
cada home tractant de posar a caminar la bèstia entravessada de cuca de llum.

Però la bèstia és mandrosa com un bell mascle
i tossuda com una femella primitiva.
És veritat que la bèstia travessa diàriament els quatre moments caòtics,
els quatre moments en què hom pot contemplar-la
–amb el cap ficat entre les potes– escrutant l’horitzó amb ull atroç,
els quatre moments en què s’obre el càncer:
matinada, missudia, crepuscle i nit.

Les primeres gotes d’una pluja aspra colpegen la seva esquena
fins que la pell pren la ressonància de dues maraques tocades destrament.
En aquest moment, com un llençol o com un pavelló de treva,
podria desplegar-se un agradable misteri,
però l’allau de verds luxuriosos ofega els banyats sons,
i la monotonia envaeix l’envoltant túnel de les fulles.

El rastre lluminós d’un somni mal parit,
un carnaval que comença amb el cant del gall,
la boirina cobrint amb la seva gelada desfressa l’escàndol de la sabana,
cada palma vessant-se insolent en un verd joc d’aigües,
perforen, amb un triangle incandescent, el pit dels primers aiguders,
i la columna d’aigua llança els seus vapors a la cara del sol cosida per un gall.
És l’hora terrible.
Els devoradors de boirina s’evaporen
cap a la part més baixa del pantà,
i un caiman els passa dolçament a ull.
És l’hora terrible.
La darrera sortida de la llum de Yara
empeny els cavalls contra el fang.
És l’hora terrible.
Com un bòlid l’espantosa gallina cau,
i tothom pren el seu cafè.

Però què pot el sol en un poble tan trist?
Les feines del dia es cargolen al coll dels homes
mentre la llet cau desesperadament.
Què pot el sol en un poble tan trist?
Com un luxe mortal els desboscadors obren grans clarianes al bosc,
la tristíssima iguana bóta barrocament en una canella de sang,
els desboscadors, introduint càrregues de claredat, es van entristint
fins a adquirir el tint d’un subterrani egipci.
Qui pot esperar clemència en aquesta hora?

Confusament un poble escapa de la seva pròpia pell
adormint-se amb la claredat,
la fulminant droga que pot iniciar un somni mortal
en els bells ulls d’homes i dones,
en els immensos i tenebrosos ulls d’aquesta gent
pels quals la pell entra a no sé quins estranys ritus.

La pell, en aquesta hora, s’estén com un escull
i mossega la seva pròpia limitació,
la pell es posa a cridar com una boja, com una truja engreixada,
la pell tracta de tapar la seva claredat amb penques de palma,
amb yaguas duites distretament pel vent,
la pell es tapa furiosament amb cotorres i pitahayas,
absurdament es tapa amb melangioses fulles de tabac
i amb despulles de llegendes tenebroses,
i quan la pell no és sinó una bolla obscura,
l’espantosa gallina pon un ou blanquíssim.

S’ha de tapar! S’ha de tapar!
Però la claredat avança, envaeix
perversament, obliquament, perpendicularment,
la claredat és una enorme ventosa que xucla l’ombra,
i les mans van lentament cap als ulls.

Els secrects més inconfesables són dits:
la claredat mou les llengües,
la claredat mou els braços,
la claredat es precipita sobre un fruiter de guaiabes,
la claredat es precipita sobre els negres i els blancs,
la claredat es colpeja a si mateixa,
va d’un costat a l’altre convulsivament,
comença a esclatar, a rebentar, a esberlar-se,
la claredat comença l’infantament més horrorós,
la claredat comença a parir claredat.
Són les dotze del missudia.

Tot un poble pot morir de llum com morir de pesta.
Al missudia el bosc es pobla de gandules invisibles,
i, ajaguts, els homes semblen fulles a la deriva sobre aigües metàl·liques.
En aquesta hora ningú no sap pronunciar el nom més estimat,
ni aixecar una mà per a acariciar un pit;
en aquesta hora de càncer un estranger arribat de platges remotes
demanaria inútilment quins projectes tenim
o quants homes moren de malalties tropicals en aquesta illa.
Ningú no l’escoltaria: els palmells de les mans girats cap amunt,
les oïdes obturades pel tap de la somnolència,
els porus tapiats amb la cera d’una nosa elegant
i de la mortal deglució de les glòries passades.

On trobar el tro en aquest cel sense niguls
l’espetec del qual esquerdi, de dalt a baix, el timpà dels dorments?
Quina petxina paleolítica rebentaria amb el seu aspre corn
el timpà dels dorments?
Els homes-closca, els homes-macaus, els homes-túnels.
Poble meu, tan jove, no saps ordenar!
Poble meu, divinament retòric, no saps relatar!
Com la llum o la infància encara no tens un rostre.

De sobte el missudia es posa en marxa,
es posa en marxa dins de si mateix,
el missudia estàtic es mou, es balanceja,
el missudia comença a elevar-se flatulentament,
les seves costures amenacen rebentar,
el missudia sense cultura, sense gravetat, sense tragèdia,
el missudia pixant cap amunt,
pixant en sentit invers a la gran pixada
de Gargantua a les torres de Notre Dame,
i totes aquestes històries, llegides per un illenc que no sap
què és un cosmos resolt.

Però el missudia es resol en crepuscle i el món es perfila.
A la llum del crepuscle una fulla de yagruma ordena el seu vellut,
el seu color argentat del revers és el primer mirall.
La bèstia el mira amb el seu ull atroç.
En aquest tràngol la pupil·la es dilata, s’estén
fins a aprehendre la fulla.
Llavors la bèstia recorre amb el seu ull les formes sembrades del seu llom
i els homes tirats contra el seu pit.
És l’hora única per a mirar la realitat d’aquesta terra.

No una dona i un home cara a cara,
sinó el contorn d’una dona i un home cara a cara,
entren ingràvids a l’amor,
de tal manera que Newton se’n va empegueït.

Una guinea crida per a indicar l’angelus:
abrus precatorious, anona myristica, anona palustris.

Una lletania vegetal sense més enllà s’eleva
davant els arcs florits de l’amor:
Eugenia aromàtica, eugenia fragans, eugenia plicatula.
El paradís i l’infern esclaten i només queda la terra:
Ficus religiosa, ficus nitida, ficus suffocans.

La terra produint pels segles dels segles:
Panicum colonum, panicum sanguinale, panicum maximum.
El record de la poesia natural, no codificada, me ve als llavis:
Arbre de poeta, arbre de l’amor, arbre del cervell.

Una poesia exclusivament de la boca com la saliva:
Flor de calentura, flor de cera, flor de la Y.

Una poesia microscòpica:
Llàgrimes de Job, llàgrimes de Júpiter, llàgrimes de l’amor.

Però la nit es tanca sobre la poesia i les formes s’esfumen.
En aquesta illa el primer que fa la nit és despertar l’olfacte:
Totes les ales de tots els nassos fuetegen l’aire
cercant una flor invisible;
la nit es posa a moldre milers de pètals,
la nit s’entrevessa de paral·lels i meridians d’olor,
els cossos es troben a l’olor,
es reconeixen en aquest olor únic que la nostra nit sap provocar,
l’olor du la batuta de les coses que passen en la nit,
l’olor entra en el ball, s’estreny contra la tija,
l’olor surt per la boca dels instruments musicals,
es posa en el peu dels balladors,
la rotllana dels presents devora quantitats d’olor,
obre les portes i les parelles se sumen a la nit.

La nit és un mango, és una pinya, és un gessamí,
la nit és un arbre cara a un altre arbre sense moure les seves branques,
la nit és un insult perfumat a la galta de la bèstia;
una nit esterilitzada, una nit sense ànimes en pena,
sense memòria, sense història, una nit antillana;
una nit interrompuda per l’europeu,
l’inevitable personatge de passada que deixa la seva cagada il·lustre,
a tot estirar, cinc-cents anys, una exhalació en el rodar de la nit antillana,
una excrecència vençuda per l’olor de la nit antillana.

No un importa que sigui una processó, una conga,
una comparsa, una desfilada.
La nit envaeix amb la seva olor i tots volen copular.
L’olor sap arrabassar les màscares de la civilització,
sap que l’home i la dona es trobaran sense falta en el platanar.
Musa paradisíaca, empara als amants!

No s’ha de guanyar el cel per gaudir-lo,
dos cossos en el platanar valen tant com la primera parella,
l’odiosa parella que va servir per marcar la separació.
Musa paradisíaca, empara els amants!

No volem potències celestials sinó presències terrestres,
que la terra ens empari, que ens empari el desig,
feliçment no portam el cel a la massa de la sang,
només sentim la seva realitat física
per la comunicació de la pluja en colpejar els nostres caps.

Sota la pluja, sota l’olor, sota tot el que és una realitat,
un poble es fa i es desfà deixant els testimonis:
un vetlla, una bauxa, una mà, un crim,
revolts, confosos, fosos en la ressaca perpètua,
fent lleus salutacions, mostrant les dents, colpejant els seus ronyons,
un poble descendeix resolt en enormes postes d’adobs,
sentint com l’aigua l’envolta per tot,
més avall, més avall, i la mar picant a les seves espatles;
un poble roman devora la seva bèstia en l’hora de partir,
udolant a la mar, devorant fruites, sacrificant animals,
sempre més avall, fins a sebre el pes de la seva illa;
el pes d’una illa en l’amor d’un poble.

(1943)

Virgilio Piñera


Sobre Rodes cap el ParadÝs

golea | 12 Juny, 2007 17:11

Paradís

Sobre Rodes cap el Paradís

no tenguis por
aquest viatge no porta
cap a la mort

no tenguis por
de perdre allò que mai
no has tengut

no frissis ni esperis
que tot sigui tan senzill
com desitges i necessites

no vulguis cloure
la volta al món
en vuitanta dies

perquè hem fet
de la necessitat virtut
i viatjam sobre rodes
cap el paradís

perquè tal vegada hem guanyat
i ni ens hem adonat
que estam caient per un sobam
on potser ens espera
la felicitat

no estiguis trist
ni sentis pena

perquè potser viatjam
sobre rodes
cap el paradís

no et sentis sol
perquè sense tu
jo no existesc
i tu sense jo
tampoc no ets res

Guapi, març 2007
Allargats sobre la Terrassa de la Comprensió
tot esperant el final del dia
i de la nit

La Sala de MÓquines (del Temps)

golea | 04 Juny, 2007 11:28



La Sala de Màquines (del Temps)


podré anar enrera
podré anar envant

podrem reprendre
aquella conversa
com cal

reconvertir els records
en fets i paraules

programar la memòria
fer un reset a la història

podré sebre els resultats
de la lliga del destí
que ens porta amunt i avall
sense descans

podré mirar-te als ulls
encara que hagin passat
tants anys

perquè la màquina farà
tot allò que haguem somiat

perquè la màquina seràs tu
perquè la màquina seré jo

que jugarem al joc
que més ens ha agradat

i aquest joc sabem
que es diu llibertat

llibertat aquí
llibertat allà
llibertat total
per a tornar a començar


Guapi, març 2007
assegut a la terrassa de la comprensió
Hostal Alegria?

Una nit vaig calar foc a la casa que estimava

golea | 30 Maig, 2007 13:41

Cohen

Una nit vaig calar foc a la casa que estimava,
Va il·luminar un cercle perfecte
En el qual vaig veure algunes males herbes i pedra
Més enllà —no res.

Certes criatures de l’aire
Assustades per la nit,
Vengueren a veure el món un altre cop
I moriren a la llum.

Ara naveg de cel en cel
I tota la foscor canta
Contra el vaixell que he fabricat
amb ales mutilades.


Leonard Cohen. Parasites of Heaven, 1966.

un poema quasi acabat

golea | 21 Maig, 2007 08:13



un poema quasi acabat


et veig bevent a una font amb les diminutes
mans blaves, no, les teves mans no són diminutes,
són petites, i la font és a França
des d’on m'escrigueres aquella darrera carta i
et vaig contestar i mai més he sabut res de tu.
solies escriure poemes delirants sobre
ÀNGELS I DÉU, tot en majúscules, i
coneixies artistes famosos i la majoria d'ells
eren els teus amants, i et vaig respondre, està tot bé,
endavant, endinsa't en les seves vides, no som gelós
perquè no ens hem topat mai. una vegada ens apropàrem a
New Orleans, mitja illeta, però mai ens topàrem, mai
ens acariciàrem. així que te n'anares amb els famosos i escrigueres
sobre els famosos, i, és clar, el que descobrires
és que els famosos estan preocupats per
la seva fama– no per la bella joveneta dins el llit
amb ells, la que els dóna allò, i que després es desperta
al matí per escriure poemes en majúscules sobre
ÀNGELS I DÉU. nosaltres sabem que Déu és mort, ens ho han dit,
però escoltant-te no n'estava segur. potser
eren les majúscules. eres una de les
millors poetesses i vaig dir als editors,
directors, "publicau-la, publicau-la, és una boja però és
màgica. no hi ha mentides al seu foc". t’estimava
com un home estima una dona que mai no toca, només
li escriu, guarda petites fotografies seves. t'hauria
estimat més si m'hagués assegut en una habitació petita
lligant un cigarret i sentint-te pixar al bany
però això no succeí. les teves cartes es tornaren més tristes.
els amants et traïren. nina, et vaig contestar, tots
els amants traeixen. però això no ajudà. vares dir
que tenies un banc per plorar i que era devora un pont i
el pont era damunt un riu i tu t'asseies damunt el banc
per plorar cada nit i ploraves pels amants que t'havien
ferit i t’havien oblidat. et vaig tornar a escriure però mai més no vaig
tenir noves teves. un amic m'escrigué sobre el teu suïcidi
3 o 4 mesos després de què passàs. si t'hagués conegut
probablement hauria estat injust amb tu o tu
amb mi. era millor així.

Charles Bukowski. Love is Dog from Hell. Santa Barbara: Black Sparrow Press, 1977.


La Piscina dels Somnis

golea | 17 Maig, 2007 14:49



La Piscina dels Somnis


et capbusses en una aigua que no et toca
i nedes llargues hores mirant l’infinit
de fit a fit

saps que no ets el primer
el primer que ho ha intentat

que sempre hi ha hagut
altres guerrers
que s’ho han proposat:

arribar amb les mans
allà on no s’hi pot arribar

les mans remen
en una aigua futurista
que mai no t’ha pogut banyar

i la lluna t’acompanya
i et mira amb la seva carona
i et fa veure que potser
que potser no hi arribaràs

però a tu això i res no t’importa
perquè saps que ho has d’intentar

al final de la piscina dels somnis
hi haurà un altre cop
el començament de tot

un punt de total desconnexió
que farà que tot sigui etern i teu i nou

i els braços seguiran remant
escrivint un poema
sobre l’aigua del desengany
que mai no has pogut tocar

perquè ets de sucre fos
nedant en una piscina
cap a l’infinit
mirant la teva pròpia cara
de fit a fit
anant o tornant d’un lloc
en el qual mai no hi has estat

Guapi, març 2007

boixar

golea | 14 Maig, 2007 08:59

boixar

boixar

es tragué el vestit
per damunt el cap
i li vaig veure les bragues
una mica esfilagarsades a
l’entrecuix

només és humà.
ara ho hem d’aconseguir.
després de tot aquest fracàs
ho he d’aconseguir.
és com una festa–
dos idiotes
atrapats.

sota els llençols
apagat el llum
d’un cop
encara du les bragues
posades. espera
una acció incial.
no li puc donar la culpa. però
deman per què és aquí amb
mi? on són els altres
tipus?
com pots ser
afortunat? tenint algú que
els altres han abandonat?

no teníem per què fer-ho
encara que ho havíem de fer.
era com establir
una nova credibilitat
amb el cobrador
d’imposts. li trec les bragues.
decidesc no
donar-li llengua. possiblement
estaré pensant en això
quan tot hagi acabat.

dormirem junts
anit
provant d’aclopar-nos
dins el paper pintat.

ho prov, fall,
not el cabell al seu
cap
sobretot not el cabell
al seu
cap
i una vista momentània de
forats del nas
com de porc

ho prov
una altra vegada


Charles Bukowski, Love is a Dog from Hell, Santa Barbara: Black Sparrow Press, 1977.



Nota: versions de Bukowski començades als anys vuitanta conjuntament amb l’amo en Toni Cataiol. Després de moltes aventures i diccionaris, veig que acabaran penjades a internet, com gairebé tot en aquest món. Au idò, no li donem més voltes, una ampolla de Bukowski de tant en tant ens ajudarà a suportar aquest clima infecte i desestabilitzat. Si l’amor és un ca de l’infern, cal comprar geleres per emportar-se cap allà. Gel, Bukowski i un poc de foc!

La Terrassa de la Comprensiˇ

golea | 07 Maig, 2007 07:50

terrassa comprensió

La Terrassa de la Comprensió


no hi ha vida
no hi ha mort

hi ha espai
silenci
i un gran sol
que surt per l’horitzó
mentre tu i jo
parlam d’amor
de coses impossibles
de coses que no
tenen solució

parlam del dia
tot just començat
ens deim paraules
que mai no s’entendran

però al fons de l’horitzó
hi ha una gran comprensió

un alfabet de silencis
que s’han de llegir
amb orelles
que no hi senten
amb ulls que ja
no poden mirar

alfabet secret

tot i mai

mentre llisca el sol per les muntanyes de l’espai


Guapi, març 2007
assegut, com sempre, a la Terrassa de la Comprensió

La Biblioteca dels Viatges

golea | 30 Abril, 2007 07:46



La Biblioteca dels Viatges

Travel is running away from oneself. Compare the man who wanted to run away from his own shadow.
Joan Mascaró


hi ha viatges així
hi ha viatges aixà

hi ha viatges en avió
hi ha viatges en vaixell

hi ha viatges a la lluna
hi ha viatges a mart

hi ha viatges en calçons curts
hi ha viatges en xandal

hi ha viatges tot sol
hi ha viatges acompanyat

hi ha viatges barats
hi ha viatges cars

hi ha viatges en cotxe
hi ha viatges en tren

i fins i tot també
hi ha viatges a peu

però recorda que a vegades
hi ha viatges interiors

que te porten lluny
molt lluny de la teva por

són viatges de paper
els viatges més sincers

els viatges que no enganyen
són viatges fugissers

Guapi, març 2007




El Soterrani dels Esperits

golea | 23 Abril, 2007 12:06




El Soterrani dels Esperits

asseguts al soterrani
parlam com si el temps
no hagués passat

com si poguéssim tocar
i veure i sentir
els esperits fossos
pel pas dels anys

potser els revolts
de l’espai
s’han alliberat

i s’han obert
les clarianes
per a mostrar-nos
la visió

potser evocam
les nostres pròpies
passions

potser tot just
estam desperts
d’un somni
que ens va atrapar

potser només
escoltam les veus
que volem escoltar

potser només
tenim ulls per mirar
allò que necessitam veure

i el que necessitam veure
és el pont que uneix
les partícules elementals
del nostre compromís
amb la vida que s’escapa
del nostre desig

Guapi, març 2007
assegut aquí, a la Terrassa de la Comprensió


excelĚlent en rebelĚliˇ

golea | 17 Abril, 2007 16:37




excel·lent en rebel·lió


el que set quan toc la guiterra és completament fred i boig. com si no degués res a ningú i fos simplement una prova per veure fins on puc relaxar-me en l’ona freda d’una nota. quan tot surt justament bé (justament i bé) la nota de noblesa pot continuar per a sempre. mai no em cans del solitari Mi i confiï en la meva guiterra i no m’importa gens el demés. a vegades sent com si em trobàs a l’altra banda, com si fos lliure i pogués restar en l’eternitat cavalcant l’ona i el regne del Mi. a vegades és inútil. mira’m aquí lluitant i plena de por, tement que mai o aconseguiré sucar el granit suficient del meu lesionat crani com per a inspirar o asfixiar a cap dels ulls que pasturen com vaques famolenques a l’altra banda de l’escenari o pàgina. per dedins estic simplement boja. per dedins he de continuar. la veig, veig la meva rígida musa destacant-se en el bosc com una brolladora estàtua trencada. l’any colonial ha mort i també els grecs acabaren. el rostre d’alexandre no roman tan sols per l’escultura sinó a través del poder i del magnetisme i de l’anticipació d’alexandre.

l’artista es preserva a si mateix. manté la seva classe. per això acaba essent intoxicat pel ritual. mira’m. estic rient, estic xuclant cocaïna del call dur i marró de la mà del porter, confiï en la meva guiterra.

caiem junts en amnèsia per això mateix. per això mateix travessaria per ell un riu de merda i la merda és el que hi ha per davant però senzillament estam rient. llanç ullades ràpides pujant a través de la muntanya buida. ens estam agenollant ens estam rient estam radiant a la fi. aquesta rebel·lió és un gas pel qual travessam.

Patti Smith, Babel
G.P. Putnam’s Sons
New York, 1978

La Recepciˇ dels Dubtes

golea | 12 Abril, 2007 15:05

Recepció dels Dubtes

La Recepció dels Dubtes



quan he arribat a la recepció
m’han assaltat els dubtes
he mirat al meu voltant

no hi ha dues direccions
crec que n’hi ha milions
i un sol segon per decidir-me

i així vaig jo dispers
en direcció a tot un univers
i no tenc sort si no la cerc

i no tenc sort si només esper
que passi el temps com un alè
que se’n va del meu cos
per no tornar mai més

perquè el temps crea els dubtes
i els dubtes fan passar de pressa el temps

i sé que t’he de trobar
en un revolt de la galàxia
que han fotografiat els meus ulls

en un revolt del meu cor
infectat de tristesa i d’amor

d’una tristesa plena de felicitat
d’un amor ple d’alegria

si vens t’esperaré
i si no ho fas partiré
cap a qualsevol d’aquests
milions de possibilitats

que s’han obert sota els meus peus
que s’han obert sobre els meus ulls

hostal alegria?
pensió felicitat?

aniré a les palpentes
ingràvid però segur de tot

perquè som l’amo
de les meves decisions

perquè ja he tornat
d’on mai no havia estat

i estic a punt de partir
un altre cop

i mir la recepció dels dubtes
i pens en tot això que ens ha passat
en tot això que hem vist
que hem imaginat

hostal alegria?
pensió felicitat?

viatge i espai
per conquerir
per a retrobar
tot allò
que mai no hem conegut
ni hem tastat

Guapi, març de 2007
assegut a la Terrassa de la Comprensió
mentre passa el temps volant, crec que com un alè.

Com un alè que se'n va per no tornar mai més?

El Golea al PacÝfic

golea | 06 Abril, 2007 15:36



HAY MINUTOS

Aquesta sensació de poder comprar temps. Temps per minuts. Cada minut val tant, costa tant, i serveix per això i per allò. El temps es compra i es ven. El temps ens fa pensar en el temps. El temps em fa pensar en tu. Perquè no sé on ets després de tant de temps. I voldria comprar un parell de minuts per estar amb tu. Vagi on vagi em recorden que hi ha minuts, però ara que hi ha minuts no hi ets tu per gastar-los. I jo no sé què fer amb tant de temps sense tu. Així que recorr els carrers amb la sensació que m’esgotaré intentant endevinar què faré quan tengui temps, quan tot el temps del món estigui al meu abast, quan el temps sigui inabastable, enorme, i el lloc sigui paradisíac, selvàtic i exhuberant. Potser seré una bomba de temps a punt d’esclatar, potser seré un rellotge ambulant cercant la meva cita exacte, en un lloc precís, en una hora concreta. Bé, en realitat no sé què faré quan tengui temps. Només sé que un parell de minuts no tenen preu, si ets tu qui em parla a l’orella encara que sigui des de l’altra punta de món. Hi ha minuts per tu, hi ha minuts per jo, hi ha minuts...

El Golea al PacÝfic

golea | 16 Marš, 2007 22:20

El Tasser de les Converses te veig al fons del tasser amic del fum del tabac paisatge tŔrbol de la nit te veig conversant amb la vida te veig conversant amb la mort economitzant les paraules tristes que ens porten cap a la fi i per aix˛ te crid perquŔ venguis amb aquÝ per conversar amb mi les hores robades a la son ens ajuden a pagar el peatge de somiar de desperts en ajuden a caminar sobre el fil de plÓstic del destÝ l┤alcohol i el tabac i la il.lusiˇ de ser molt mÚs del que som tu i jo paraules i un poc de confusiˇ estranyes metÓfores sobre camins inversos contes i faules enyorant tots aquells que moriren a les guerres guerres llunyanes que ens persegueixen i ens atrapen que ens miren a la cara i malgrat tot ens il.luminen les ciutats perdudes als fons del nostre cor i ara som dos i desprÚs milions que lluitam contra el final de la nit amb totes les nostres forces amb totes les nostres armes que sonen en un idioma que hem d┤aprendre cada dia perquŔ cada dia Ús nou el paisatge interior i cal descriure┤l amb paraules noves que mai no s┤han dit i que mai mÚs no es diran

Pallassos assassinats

golea | 22 Febrer, 2007 16:30



Pallassos assassinats

Dos sicaris han assassinat dos pallassos: un en plena actuació i l’altre quan intentaven la fugida. El pallasso Andrés i el pallasso Rony morts a la pista del Circo del Sol a la ciutat de Cúcuta, al nord de Colòmbia, on l’any pàssat ja mataren al pallasso Pepe.
Els assassins arriben en taxi, entren al circ, disparen al cap i se’n tornen, no sé si en el mateix taxi o a peu.
Així que, de sobte, la professió de pallasso s’ha convertit en una professió d’alt risc, perquè qualcú paga per a matar pallassos, allà a Colòmbia. Sabíem que era perillós ser segons què, però el darrer que ens imaginàvem és que començàs la cacera del pallasso en plena actuació, davant els nins astorats, que, de bon començament, es pensaven que allò formava part de l’espectacle. Innocents!
Bé, potser sí que ho és tot, un espectacle, i nosaltres espectadors de pagament.
Potser és un missatge subliminal: “Si matam pallassos és que podem matar tothom. Ningú no està a resguard de les nostres pistoles. Si un sicari de quinze anys mata un pallasso per 4.000 pesos, què no podem fer amb milions de dòlars!”.
Hem pujat un graó més en l’escala de la violència. O l’hem davallat cap a l’infern infrahumà.
Perquè encara no som humans, Eudald Carbonell dixit.

El País, 22 de febrer 2007, p.13.

DesprÚs de Lorca

golea | 19 Febrer, 2007 12:11

Creeley Després de Lorca

(per a M. Marti)

L’ésglésia és un negoci, i els rics
són els homes de negocis.
                                    Quan toquen les campanes, els
pobres venen apilonant-se dedins i quan un home pobre mor, té una creu
de fusta, i fan precipitadament la cerimònia.

Però quan un home ric mor, ells
allarguen el sagrament
i una creu d’or, i van doucement, doucement
cap el cementeri.

I al pobre li agrada
i pensa que és un disbarat.



Robert Creeley, a Donald Hall (ed.), Contemporary American Poetry, Penguin, 1962


D'Europa. Una Profecia

golea | 15 Febrer, 2007 18:21

Blake
Europa, de William Blake


D'Europa. Una profecia

Les minses escletxes de la caverna de l'home

"Cinc finestres il·luminen la cova de l'Home: per l'una pren l'aire; escolta per l'altra la música dels cels; per l'altra floreix la Vinya Eterna, que li n'arribi el raïm; per l'altra li és llagut de mirar i de veure engrunes del Món Eternal que no para de créixer; per l'altra pot sortir a fora tot el temps que li plau, però no ho vol: car les joies furtades són dolces i el pa menjat d'amagat delitós."

Així cantava un Follet, tot mofant-se'n.


William Blake. Les Noces del Cel i l'Infern. Barcelona: El Mall, 1981.
Versió catalana de Segimon Serrallonga

Un supermercat a Calif˛rnia

golea | 01 Febrer, 2007 18:13

Un supermercat a Califòrnia

Un supermercat a Califòrnia


Quins pensaments tenc de tu aquesta nit, Walt Whitman, per haver caminat per carrers secundaris, sota els arbres amb mal de cap conscient mirant la lluna plena.

En la meva famolenca fatiga, i anant de compres cercant imatges, vaig entrar dins el supermercat de fruites de neó, somiant amb les teves enumeracions!

Quins préssecs i quines penombres! Famílies senceres comprant de nit! Corredors plens de marits! Esposes als alvocats, nadons a les tomàtigues! –i tu, García Lorca, què feies per allà baix devora les síndries?


Te vaig veure, Walt Whitman, sense fills, vell, descurat i solitari, escodrinyant entre les carns del refrigerador i fitant els al·lots de les verdures.

Te vaig escoltar fent preguntes a tots: Qui va matar les costelles de porc? Què valen els plàtans? Ets el meu àngel?

Vaig vagarejar dins i fora de les brillants piles de llaunes perseguint-te, i perseguit en la meva imaginació pel detectiu del magatzem.

Caminàrem amb gran passes pels oberts corredors junts en la nostra solitària quimera tastant carxofes, posseint cada una de les delicadeses congelades, i no passant mai per caixa.

Cap a on anam, Walt Whitman? Les portes es tanquen d’aquí a una hora. En quina direcció apunta la teva barba aquesta nit?

(Toc el teu llibre i somii en la nostra odissea en el supermercat i em sent absurd).

Caminarem tota la nit a través de carrers solitaris? Els arbres afegeixen ombra a l’ombra, els llums de les cases estan apagats, tots dos ens sentirem tot sols.

Farem una volta somiant la perduda Amèrica de l’amor passant al costat d’automòbils blaus, de tornada cap a la nostra silenciosa casa de camp?

Ah, estimat pare, barba grisa, solitari i vell mestre del coratge, quina Amèrica tenies quan Caront deixà d’empènyer amb la perxa la seva barca i tu anares a parar en un fumejant ribatge i vares estar observant com desapareixia la barca en les negres aigües del Leteu?


Bekerley, 1955

Allen Ginsberg, Howl and other poems, San Francisco: City Lights Books, 1956.


Oda a Walt Whitman

golea | 24 Gener, 2007 19:14

Lorca

Oda a Walt Whitman



Per l’East River i el Bronx,
els al·lots cantanven mostrant les seves cintures,
amb la roda, l’oli, el cuiro i el martell.
Noranta mil miners treien la plata de les roques
i els nins dibuixaven escales i perspectives.

Però cap no s’adormia,
cap no volia ser el riu,
cap no estimava les fulles grans,
cap la llengua blava de la platja.

Per l’East River i el Queensborough
els al·lots lluitaven amb la indústria,
i els jueus venien al faune del riu
la rosa de la circumcisió
i el cel desembocava pels ponts i les teulades
ramats de bisonts empessos pel vent.

Però cap no s’aturava,
cap no volia ser nigul,
cap no cercava les falgueres
ni la roda groga del tamborí.

Quan la lluna surti
les corrioles rodaran per a tombar el cel;
un límit d’agulles encerclarà la memòria
i els baüls se’n duran als que no facin feina.

Nova York de llot,
Nova York de filferro i de mort.
Quin àngel dus ocult a la galta?
Quina veu perfecta dirà les veritats del blat?
Qui el somni terrible de les teves anècdotes tacades?

Ni un sol moment, vell i esplèndid Walt Whitman,
he deixat de veure la teva barba plena de papallones,
ni les teves espatlles de pana gastades per la lluna,
ni les teves cuixes d’Apol·lo virginal,
ni la teva veu com una columna de cendra;
ancià bell com la boira
que gemegaves com un ocell
amb el sexe travessat per una agulla,
enemic del sàtir,
enemic del cep
i amant dels cossos sota la tosca tela.
Ni un sol moment, bellesa viril
que en muntanyes de carbó, anuncis i ferrocarrils,
somiaves ser un riu i dormir com un riu
amb aquell camarada que posaria en el teu pit
un petit dolor d’ignorant lleopard.

Ni un sol moment, Adam de sang, mascle,
home tot sol a la mar, vell i esplèndid Walt Whitman,
perquè pels terrats,
agrupats als bars,
sortint en raïms de les clavegueres,
tremolant entre les cames dels chauffers
o girant a les plataformes de l’absenta,
els maricas, Walt Whitman, et somiaven.

També aqueix! També! I s’estimben
sobre la teva barba lluminosa i casta,
rossos del nord, negres de l’arena,
multituds de crits i gestos,
com moixos i com les serps,
els maricas, Walt Whitman, els maricas
tèrbols de llàgrimes, carn per a fusta,
bota o mossegada dels domadors.

També aqueix! També! Dits tenyits
apunten a la vorera del somni
quan l’amic menja la teva poma
amb un lleu gust de benzina
i el sol canta pels melics
dels al·lots que juguen sota els ponts.

Però tu no cercaves els ulls rapinyats,
ni el pantà obscuríssim on submergeixen als nins,
ni la saliva gelada,
ni les voltes ferides com panxa de granot
que duen els maricas en cotxes i terrasses
mentre la lluna els fueteja per les cantonades del terror.

Tu cercaves un despullat que fos com un riu,
bou i somni que ajunti la roda amb l’alga,
pare de la teva agonia, camèlia de la teva mort,
i que gemegàs en les flames del teu equador ocult.

Perquè és just que l’home no cerqui el seu delit
en la selva de sang del proper matí.
El cel té platges on evitar la vida
i hi ha cossos que no han de repetir-se a l’aurora.

Agonia, agonia, somni, ferment i somni.
Aquest és el món, amic, agonia, agonia.
Els morts es descomponen sota el rellotge de les ciutats,
la guerra passa plorant amb un milió de rates grises,
els rics donen a les seves estimades
petits moribunds il·luminats,
i la vida no és noble, ni bona, ni sagrada.

Pot l’home, si vol, conduir el seu desig
per vena de coral o celest despullat.
Demà els amors seran roques i el Temps
una brisa que ve dormida per les branques.

Per això no aixec la veu, vell Walt Whitman,
contra el nin que escriu
nom de nina al seu coixí,
ni contra l’al·lot que es vesteix de nuvia
en l’obscuritat de l’armari,
ni contra els solitaris dels casinos
que beuen amb oi l’aigua de la prostitució,
ni contra els homes de mirada verda
que estimen l’home i cremen els seus llavis en silenci.
Però sí contra vosaltres, maricas de les ciutats,
de carn tumefacte i pensament immund,
mares de llot, arpies, enemics sense somni
de l’Amor que reparteix corones d’alegria.

Contra vosaltres sempre, que donau als al·lots
gotes de mort bruta amb amarg verí.
Contra vosaltres sempre,
“Faeries” de Nordamèrica,
“Pájaros” de l’Havanna,
“Jotos” de Mèxic,
“Sarasas” de Cadis,
“Apios” de Sevilla,
“Cancos” de Madrid,
“Floras” d’Alacant,
“Adelaidas” de Portugal.

Maricas de tot el món, assassins de coloms!
Esclaus de la dona, cusses dels seus tocadors,
oberts a les places amb febre de ventall
o emboscats en erts paisatges de cicuta.

No hi ha quarter! La mort
raja dels vostres ulls
i agrupa flors grises a la vorera del llot.
Ni hi ha quarter! Alerta!
Que els confosos, els purs,
els clàssics, els assenyalats, els suplicants
vos tanquin les portes de la bacanal.

I tu, bell Walt Whitman, dorm a la vorera del Hudson
amb la barba cap el pol i les mans obertes.
Argila blana o neu, la teva llengua està cridant
camarades que vetllin la teva gasela sense cos.
Dorm, no queda res.
Una dansa de murs remou les praderes
i Amèrica s’ofega de màquines i de plor.
Vull que l’aire fort de la nit més fonda
llevi flors i lletres de l’arc on dorms
i un nin negre anuncii als blancs de l’or
l’arribada del regne de l’espiga.

Federico García Lorca
Poeta en Nueva York
1929-1930



 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb