El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Josep Carner i «Capdepera terrible»

golea | 07 Gener, 2019 20:40

La Biblioteca del Golea (12)

 

 

1

Capdepera potser NO és el centre del món, però ho podria esser. Ara bé, Capdepera pot arribar a esser moltes i diverses coses, tot i més d’allò que en pogueu imaginar, però Capdepera sobretot ha estat i és TERRIBLE. El viatge s’ha fet molt llarg i la gran trompada contra la crua realitat ha estat de les que fan època. Però tampoc ens hem d’amoinar massa, perquè, com a mínim, ja fa més de cent anys que ho és, de terrible!

I d’això tractarà avui aquest sermó goleà. Perquè avui parlarem d’un personatge que, per sort o per desgràcia, podem qualificar com un dels grans de la literatura catalana i, per tant, de tot Catalunya: Josep Carner.

A la Cogregació Mariana de Barcelona, acabant el segle xix, va coincidir amb un gabellí: Joan Alzina i Melis, del qual qualque dia se n’haurà de parlar més amplament. No sé si exclusivament per aquesta amistat o també per altres vies, el cert és que Carner va iniciar una llarga relació amb Mallorca que el va dur a l’illa com a mínim els anys 1904, 1905 i 1906 i en les tres ocasions va anar a parar amb els seus ossus a Capdepera. I és gairebé segur que es va allotjar a la casa pairal d’Alzina i Melis, al carrer de la Font, 1.

A la Congregació Mariana, concretament a la seva Acadèmia Catalanista, i a les revistes Montserrat i Catalunya, va començar el neixement del Noucentisme, l’expressió cultural del catalanisme burgès que políticament representava la Lliga Regionalista. Els protagonistes d’aquest començament foren Carner, Bofill i Mates i, entre d’altres, també Joan Alzina i Melis.

Fruit d’aquesta amistat, Carner va publicar un poema amb el títol «La cansó de l’Alzina y Melis», molt en la línia de poemes i acudits irònics sobre els seus amics que tant li agradava practicar i que podria ser un dels seus primers escrits relacionats amb la Terra dels Gabellins.

 

Catalunya, 30 setembre de 1903. Per a més informació, veure: Jaume Aulet: Josep Carner i els orígens del noucentisme. Barcelona: Curial/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.

2

El 1905 Carner va publicar el seu Primer llibre de sonets. Un llibre que podem considerar com a molt “mallorquí”, ja que la dedicatòria general és per Antoni Maura, pocs anys abans que es fes mundialment famós com l’assassí de Ferrer i Guàrdia. També hi escriuen poemes de salutació Llorenç Riber, Miquel Ferrà, J.M. Tous i Maroto i Miquel Costa i Llobera. Finalment, hi ha poemes dedicats a Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Joan Rosselló, Margalida Salvà, Gabriel Alomar, Antoni Maria Alcover i Joan Alzina i Melis, aquest darrer titulat “Solitud” i que podeu llegir més avall. Com podeu comprovar, si exceptuam Maura, tots ells, amb alts i baixus, amb llums i ombres, figures senyeres de la Catalunya mallorquina.

 


Joan Alzina i Melis (Foto cedida per Antònia Melis).

 

3

Aquesta amistat Carner-Alzina va durar molts anys i ambdós col·laboraren en altres iniciatives culturals. Com va acabar? Va superar el tràngol que va suposar la guerra civil? No puc afirmar ni una cosa ni l’altra, però el cert és que no he trobat documentació o bibliografia que indiqui que més enllà dels anys catorze o quinze es tornassin a trobar o col·laborar junts. Només l’octubre de 1927 Carner va escriure a la revista Ciutat de Manresa, de la qual Alzina en feia els articles de novetats i crítica literària.

Ara bé, Carner es va mantenir fidel a Catalunya fins al final, i Alzina i Melis sembla que més aviat no ho va fer. Per què persones que havien col·laborat en aixecar tot un moviment cultural d’alta volada per Catalunya, es trobaren de sobte a una i altra banda de la trinxera? La resposta potser forma part d’un altre article, perquè és molt llarga i complexa, i complicada com sempre ho és la vida.

Però, com és fàcil imaginar, a Mallorca Carner no només coneixia Alzina i Melis. També tenia amistat amb mossèn Alcover, amb els seus estira i arronsa evidentment, amb el qual va mantenir durant anys una correspondència relativament regular, i amb Maria Antònia Salvà, amb la qual fins i tot se’l va arribar a relacionar sentimentalment, si més no platònicament, malgrat que madò Maria Antònia era molt més gran que ell. Curiosament, també en aquest cas, finalment es trobaren en bàndols diferents: Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): «Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.»

Josep Carner i Maria Antònia Salvà.

4

Tornam a trobar la pista de Carner a Capdepera en un llibret que m’ha deixat l’amu Antoni Coix: José Vidal Isern: Cuevas de Artá. Guía turística de Artá y Capdepera. Palma: Imprenta de Francisco Soler Prats, 1929. A les pàgines 46-47 s’explica l’existència d’un Àlbum on els diferents personatges que visitaven les coves hi estampaven les seves signatures i petits comentaris o fins i tot poemes i dibuixus. El 17 de setembre de 1877 hi consta la presència de Jules Verne, Víctor Hugo i Alexandre Dumas. I, entre molts altres, el febrer de 1904, la de Joan Alcover, Eugeni d’Ors i mossen Alcover.

I l’abril de 1905 «l’il·lustre poeta» Josep Carner hi va escriure: «Aquestes Coves m’agraden més que Víctor Català».

 

5

Després ja és a la correspondència amb Maria Antònia Salvà, on trobam l’evidència que Carner va estar-se a Capdepera com a mínim el 1904, el 1905 i el 1906. [veure també el llibre d’Aulet, citat anteriorment, p. 187]

Quant al 1904 ho suposam perquè, com es pot comprovar a la il·lustració següent, abans de venir a Mallorca l’abril de 1905, anuncia que ha començat un poema en set sonets titulat Capdepera terrible.

Epistolari de Josep Carner [a cura d’Albert Manent i Jaume Medina]. Barcelona: Curial, 1997, p. 179-180. [dins una carta a Maria Antònia Salvà, datada el 29 de març de 1905]

 

6

El 1907 publica el Segon llibre de Sonets, que segueix, si fa no fa, la mateixa tònica mallorquina de l’anterior, amb múltiples poemes relacionats amb Mallorca o amb indrets concrets de la nostra illa. Hi trobam un poema titulat “Capdepera” que està dedicat a Gabriel Melis, oncle de Joan Alzina i Melis i al qual aquest darrer ja haviar dedicat una narració titulada “Una passejada”, publicada a la revista Montserrat el juliol de 1901.

Podeu llegir aquest poema a continuació en la versió definitiva que va sortir al llibre i una altra versió primerenca inclosa en una carta a Maria Antònia Salvà. [Miquel Ferrà va reproduir aquest poema en una article del Diari de Balears. El podeu veure aquí]

 

Epistolari de Josep Carner [a cura d’Albert Manent i Jaume Medina]. Barcelona: Curial, 1997, p. 200. [dins una carta a Maria Antònia Salvà datada a Barcelona el 25 d’abril de 1906]

 

7

A continuació podeu llegir una altra carta de Carner a Maria Antònia Salvà, escrita a Capdepera i compartida amb Joan Alzina i Melis. «Capdepera segueix de cara al sol, petit, blanc...»

 

Epistolari de Josep Carner [a cura d’Albert Manent i Jaume Medina]. Barcelona: Curial, 1997, p. 198. [dins una carta a Maria Antònia Salvà, datada a Capdepera el 15 d’abril de 1906]

 

Biblioteca Lluís Alemany. Consell de Mallorca.

 

8

I “Capdepera terrible”?

Idò «Capdepera terrible» no ha comparegut per enlloc encara. L’he cercat per tot allà on he pogut, però fins ara ha estat en va.

Malgrat tot, no ho don per acabat i potser qualque dia podrem fer una segona part d’aquest article que inclogui aquest poema en set sonets que, amb aquest títol meravellós, podria canviar la història de Capdepera.

 De moment, ens haurem de conformar amb aquests versus on hi sentim un poble fred i abandonat, però que no arriba a ser tan terrible com volem i desitjam.

 

Té Capdepera un’avia, qu’es un turó vellet,

amuradat, ab cases ahont hi fa molt fret;

amuradat, ab figueres de moro y etzevares.

 

Ja fóra Capdepera bon xich entremaliat;

guayta ab trapacería l’espay, les ones clares.

Mes, com que sempre el mira la vella, fa bondat.

 

Miquel Llull – Bibliotecari del Golea

[Publicat a Cap Vermell, el 12 de  gener de 2010]

 

PD. Encara seguim esperant un poema de Carner amb una títol tan meravellós com «Capdepera terrible». Passen els anys i no hi ha poema, però sí hi ha la crua realitat de la terrible Capdepera.

 

 

Una «llum» gabellina que ens espera

golea | 27 Desembre, 2018 18:12

La Biblioteca del Golea (21)

 

«The Eye see more than the Heart knows»

W. Blake.

 

 

 En poc temps sortirà un llibre sobre l’espiritisme gabellí pensat i escrit per Josep Terrassa amb pròleg d’Isabel Peñarrubia i epíleg de Gerard Horta. He pogut seguir de prop l’evolució d’aquest llibre i m’ha resultat una experiència enriquidora i segur que serà una altra aportació de l’amu en Pep de na Maians a la clarividència gabellina, que tanta falta ens fa.

Aquest tema de l’espiritisme he de confessar que fa anys que em du de cul, perquè voldria entendre molt més del que entenc. Però, per desgràcia, les meves limitacions amb el món extraterrestre són molt grans. Així i tot, ja fa anys que em vaig atrevir a parlar-ne, a la meva manera, esclar, i vaig perpetrar un articlet en el qual feia referència a sir Arthur Conan Doyle (1859-1930), el creador de Sherlock Holmes, i un dels grans defensors de l’espiritisme, del qual en va escriure una història, referida especialment als països anglosaxons.

 

 

Ara tenc el gran plaer de presentar un altre llibre, en el qual la intervenció de Doyle és capital, com també ho és la de Harry Houdini, Erik Weisz (1874-1926) de nom vertader. Houdini o Weisz era un jueu hongarès de parla alemanya que es va fer famós com a mag i com a il·lusionista. L’amistat Doyle/Houdini va ser gran i sempre es varen tractar amb un gran respecte, però tengueren les seves diferències, i aquest llibre és una crònica d’aquestes «diferències» que els feren discutir en públic i en privat sobre un afer tan important i misteriós com és la comunicació amb els esperits, és a dir: l’espiritisme.

Curiosament, el «científic» Doyle era un ferm defensor d’aquesta comunicació entre els vius i els morts i va esmerçar una gran part dels seus esforçus a explicar-la a través de conferències i escrits.

Houdini, l’«il·lusionista», no hi creia pas i, contràriament a Doyle, va esmerçar els seus esforçus a desemmascarar els falsus mèdiums i fer veure que tot eren trucs que ell mateix era capaç de repetir.

Aquesta és, per tant, una narració d’aquestes diferències que foren tan i tan profundes i que posa al lector entre l’espasa «científica» de Doyle i la paret «esotèrica» de Houdini, tots dos en uns papers que semblen canviats i que, per això mateix, ens sobten i ens deixen bocabadats.

 

Però encara cal parlar d’un altre llibre tot just sortit del forn i que, a més, ens acosta més a Capdepera, perquè parla d’un personatge molt important en l’espiritisme gabellí: Amalia Domingo Soler.

El llibre és Amalia i els esperits: la vida de la cèlebre espiritista a la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888, de Patrícia Gabancho, autora d’un bon grapat de llibres, molts d’ells al voltant de la cultura catalana en el seu sentit més ampli.

Aquest cop Patrícia ens acosta a la figura d’Amalia Domingo, però també especialment a la Barcelona de la segona meitat del segle xix, en què es viu un dels moments d’efervescència econòmica i social als quals ens té acostumats Catalunya. L’espiritisme formà part d’aquell paisatge humà, i el llibre el restaura per tal que el puguem veure amb ulls d’ara.

Relacionàvem l’espiritisme amb el món obrer i menestral d’aquella Catalunya en permanent construcció, i no anàvem errats. Anarquisme i espiritisme tenien els seus vasos comunicants, com també els tenien amb el feminisme, com molt bé ens ha ensenyat Gerard Horta en els seus llibres. Ara bé, Amalia no acaba d’entrar en aquest patró, si més no d’una manera clara i decidida. Ella es dedica a escriure, tant llibres com articles per a la revista que dirigeix, La Luz del Porvenir, però no té una implicació social directa en el món que l’envolta i sembla va assistir passivament al primer Congrés Internacional Espiritista celebrat a Barcelona el 1888, encara que en fou la vice-presidenta. Congrés que, per altra banda, és recordat per les seves conclusions «revolucionàries», especialment en relació a les dones i a l’educació laica, que igualment propugnaven els lliurepensadors, així com també en la solidaritat internacional.

I per això, precisament, el llibre és imprescindible, no només per conèixer aquesta dona que fou tan i tan important, sinó per a poder inserir-la dins la història de Catalunya i poder fer un balanç equitatiu del que fou i representà aquesta «religió científica universal» que coneixem per espiritisme i que, a Capdepera, ens arribà relacionada amb els lliurepensadors, els republicans i, finalment, amb el socialisme.

 

Jo, com ja he dit, tenc les meves limitacions a l’hora d’entendre i, per tant, poder explicar, tot aquest trull de la comunicació amb els esperits, però la «poesia» espiritista em «sona» bé. La seva música sens dubte és molt bona i t’obre el desig, per no dir la necessitat, de parlar i de parlar amb «persones» que no «són» al nostru davant. Si els esperits no existeixen qualcú els hauria d’inventar! Potser amb ells trobaríem allò que hem perdut per totes aquestes autopistes sense final que, amb un trànsit «infernal», ens porten per amunt i per avall. Autopistes «intel·ligents» que ens han fet perdre la memòria i ens han despullat dels atributs de somiar. I potser necessitam la llum del pervindre per a tornar a ser aquells que un dia somiarem que podríem ser.

 

Tal vegada avui és un bon moment per a tornar a llegir un llibre d’Amalia, un llibre que fou de la meva repadrina Francisca Rigus i que un parell de generacions han guardat ben amagat en un forat de paret. És un llibre del qual segur que qualque vegada ja n’he parlat: ¡Te perdono! Memorias de un espíritu, el qual és la transcripció feta per Amalia de les «aventures» de l’esperit Iris viscudes al llarg de moltes «vides» i dictades al mèdium Eudald. Bé, quan n’hagi tret aguller, ja vos en faré cinc cèntims!

 

Ara retorn a Capdepera i veig tot aquest paisatge que ha passat per ull, i pens en les converses que mai no he tengut i que sé segur que són les més interessants i importants que «he tengut» mai. I tragín una gran set, una gran set de «veritat» (o potser hauria de dir de «coneixement»?), però no puc mirar al meu costat, ni al davant, ni al darrera, perquè pressent que tot s’ha ensorrat. Però allà, en algun lloc que no sé dir, sempre, sempre hi ha una «llum» que potser només es pot copsar a través de la poesia espiritista que va il·luminar les nostres voltes i carrers i que l’amu en Pep de na Maians ha tractat de desenterrar i reconstruir.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

 

 

 

Imatge del famós Congrés Espiritista de Can Patilla (agost 2013) organitzat per la Tertúlia Gabellina i Oriental, co-presidit per l’amu Antoni Coix i Gerard Horta, que donà pas a la revolució mundial que culmina amb el llibre de l’amu en Pep de na Maians, editat pel mèdium Guiscafrè amb la «col·laboració» des de l’ultratomba del fantasma Llull i de la societat secreta Cap Vermell.

 

 


Publicat a Cap Vermell, 18 març 2017 

 

 

Intervenció interposada de Patrícia Gabancho parlant de l'espiritisme.

Salvatore Giuliano i la Santíssima Trinitat

golea | 13 Desembre, 2018 17:10

  

 

Sense cap dubte érem més feliços quan les pel·lícules de bandits acabaven bé i els nostres herois, com Robin Hood, eren bons al·lots i robaven als rics per donar-ho tot als pobres, i s’enfrontaven als poderosos per a defensar als seus amics o a una dama de la qual sempre s’acabaven enamorant.

Això no és el cas de l’heroi de la nostra pel·lícula d’avui, el qual difícilment pot ser considerat un «bandit social» amb totes les lletres, encara que de bon començament ens ho semblava. Perquè Salvatore Giuliano (1922-1950), el nostre heroi, va fugir a les muntanyes després d’un robatori i l’assassinat d’un carabinieri i després va esdevenir coronel de l’Exèrcit d’Alliberament de Sicília, que pretenia aconseguir la total independència d’Itàlia o, en darrer extrem, penjar una altra estrella a la bandera dels EEUU. Aquest somni se’n va anar en orris aviat i l’Estat italià es va descentralitzar i a Sicília hi varen posar un govern autònom. No em direu que això no vos sona?

Però hi ha més coses que sonen: una illa, mediterrània, la màfia, la democràcia cristiana, els cacics, una guerra, morts a les cunetes... un exèrcit d’ocupació.

Bé, ja dèiem abans, que ens agradaven aquells herois llunyans, dels quals la filmografia ens presentava un perfil quasi perfecte, perquè o no havien existit mai a la realitat o, si ho havien fet, feia tant i tant de temps que ningú podia dir si allò que ens contaven les pel·lícules era veritat o era mentida. A Giuliano, en canvi, li feren entrevistes i també va escriure, o li varen escriure, articles pels diaris. Va ser, idò, un bandit mediàtic i la seva mort també va ser molt mediàtica amb paparazzis fotografiant-ho tot i moltíssims curiosos mirant el seu cadàver des de les balconades i les finestres de Castelvetrano. Era jove i va morir jove i, per tant, com les bones estrelles del rock, va deixar un cadàver exquisit.

Francesco Rosi ens presenta una pel·lícula d’investigació, que després tendria una continuïtat en la seva filmografia amb Il caso Mattei (1972), Lucky Luciano (1973) i Cadaveri eccellenti (1976). I el més curiós de tot és que Giuliano gairebé no surt en tota la pel·lícula. Surt, això sí, el seu cadàver i després un parell de pics el veiem, o això pensam,  caminar pel carrer d’un poble o lluitant per la muntanya amb els seus homes, sempre d’esquena o de lluny. Però amb uns flaixbacs continus Rosi ens va contant tota la seva història a través d’una veu en off o per boca de periodistes, policies, venedors de refresc, advocats, jutges...

Malgrat tot, una de les escenes més belles i, al mateix temps, més esgarrifoses, és quan la seva mare va a reconèixer el cadàver: damunt una pedra i envoltat de gel per a evitar la descomposició. Els crits de la mare són l’essència de la mort mediterrània: un dolor que no es pot reprimir perquè, en el fons, ningú no creu en el més enllà i no hi ha déus ni homes que ens puguin consolar davant la imatge d’un fill mort.

Una altra escena molt colpidora és quan l’exèrcit ocupa Montelepre i se’n du tots els homes fermats amb cadenes damunt camions cap a Palerm. Les dones del poble es revolten i van cap a la plaça per a intentar alliberar els seus homes, i són rebudes pels soldats i allà es produeix un guirigall típicament sicilià: «Que els duen a matar! Que els duen a matar!». No era veritat, però ho podria haver estat. Només els portaven a humiliar-los perquè eren del mateix poble que el bandit.

El bandit, però, era bo o era dolent? Jo no ho sé del cert, perquè quan la Santíssima Trinitat (màfia, bandits i policia) és pel mig, si una cosa està clara és que ni hi ha res clar. O potser sí... potser tot està terriblement clar i les persones com Giuliano, sense una gran consciència social, es converteixen en titelles dels poderosos i maten per ells i també hi moren.

El venedor de refrescs diu: «Odiava als rics i ajudava als pobres». Sí, potser era vera. Però després de la victòria electoral de l’esquerra, se’n va cap a Portella de la Ginestra i hi produeix una autèntica matança entre els pagesos pobres que celebraven l’1 de Maig i que creien que el somni d’una vida més digna es trobava a punt de convertir-se en realitat.

Giuliano, amb les seves metralletes, els va despertar.

I la Santíssima Trinitat se’n va encarregar del demés. De matar-lo a ell i de fer desaparèixer les proves de la matança. I el seu botxí va ser el segon de la seva banda, el seu amic Gaspare Pisciotta, que també moriria enverinat a la presó. Els carabinieri, però, van organitzar un gran muntatge i se’n van atribuir l’autoria. El cercle es tancava: un fora de la llei era abatut per la llei. Tothom content, tothom tranquil, i la Santíssima Trinitat a continuar amb els seus negocis.

 

Miquel Flaquer

març 2005, des del port de Maputo (Moçambic)

 

[publicat a Blanc i Negre, abril 2005]

 

Hobsbawm, Eric. «The Bandit Giuliano». A: Uncommon People: Resistance, Rebellion and Jazz. Londres: Abacus, 1999. pp . 256-267

 

La vera storia di Salvatore Giuliano

http://www.sicilian.net/salvatoregiuliano/italiano/

 

 

Salvatore Giuliano

EQUIP TÈCNIC

Direcció: Francesco Rosi
Guió: Francesco Rosi, Suso Cecchi D'Amico, Enzo Provenzale, Franco Solinas
Fotografia: Gianni Di Venanzo
Escenografia: Sergio Canevari, Carlo Egidi 
Música: Piero Piccioni
Muntatge: Mario Serandrei
(Itàlia, 1961)
Duració: 120'
Produció per a Lux Film

PERSONATGES I ACTORS

Salvatore Giuliano: Pietro Cammarata
Gaspare Pisciotta: Frank Wolff
President del tribunal: Salvo Randone
Advocat de Pisciotta: Federico Zardi
Confident: Bruno Ekmar 

 

«El poeta com a moble», un sonet d’Alain Bosquet

golea | 09 Desembre, 2018 10:52

 

Le Poète comme meuble

Le poète appartient aux objets ménagers ;
on le trouve parmi les sécateurs, les pneus,
les robinets, les clous : troisième étage à gauche,
dans les grands magasins, où il est disponible
à des prix modérés. Tous les chefs de rayon
en connaissent l’emploi. Une brochure bleue
vante ses qualités. Il lui faut peu de place :
un mètre cube, au maximum, dans la cuisine.
Le modèle courant consomme du pain dur
avec un quart de vin. Par un jour de souffrance
ou de malheur, il peut rendre de grands services
car sa spécialité, c’est un air de printemps
irrésistible et doux, qu’il répand sur les murs,
la machine à laver, le réchaud, la poubelle.

El poeta com a moble

El poeta pertany a l’equipament de la llar;
es troba entre les podadores de tisora, les llantes,
les aixetes, les tatxes: tercera planta a l’esquerra,
dins els grans magatzems, on està disponible
a preus raonables. Tots els caps de vendes
en coneixen l’ús. Un prospecte blau
en lloa les qualitats. Li cal poc espai:
un metre cúbic, com a màxim, dins la cuina.
El model corrent consumeix pa dur
amb un quart de vi. Per un dia de sofriment
o de desgràcia, pot retre grans serveis,
perquè la seva especialitat és un aire de primavera
irresistible i dolç, que escampa per les parets,
la rentadora, el fogó, el poal dels fems.

[versió catalana d’Antoni Nadal]

 

«El poeta com a moble»,

un sonet d’Alain Bosquet


Alain Bosquet, poeta contemporani francès del segle xx, va néixer el 1919 a Ucraïna i va morir a París el 1998. Novel·lista, assagista, poeta, Bosquet fou un autor prolífic. Era d’origen rus i es va exiliar a Bèlgica. Son pare, Alexandre Bisk, filatelista professional, fou poeta. Instal·lat a Bèlgica, Alain Bosquet va començar els estudis de Filologia a la Universitat de Brussel·les –els acabarà a la Sorbona–. Després, el 1943, es va allistar a l’exèrcit americà i va participar en el desembarcament de Normandia. A partir de 1953 es va establir a París, i el 1980 es va nacionalitzar francès. Fou elegit membre de l’Acadèmia reial de llengua i de literatura franceses de Bèlgica el 1986. Entre 1960 i 1984, va ser periodista, traductor i crític literari en Le Monde. L’any 1942 va publicar el seu primer recull de poemes, Les mois de l’année.
La seva poesia està lligada als esdeveniments que la varen suscitar: Hiroshima, les guerres calentes o fredes, las paus de fireta, les angoixes, les absurditats, les precarietats… Una poesia com un lloc de reunió entre el gènesi i l’apocalipsi, tornant a posar-ho tot en joc, el poema i l’autor, la natura i el cos, amb el seu seguici de contradiccions i de desafiaments.
Poesia, a més, que té com a referents l’herència paternal, el surrealisme i la influència de Jules Supervielle, l’univers poètic del qual és proper al seu, amb els seus aspectes fabulosos i familiars a la vegada, la seva admiració còsmica en un món fràgil i anguniós on l’home i la natura aspiren a viure en simbiosi.
«El poeta com a moble», un dels Sonnets pour une fin de siècle, recull publicat l’any 1980, sembla a primera vista una broma sobre un tema anodí: els objectes domèstics. Però darrere d’aquesta fantasia, Bosquet aborda un subjecte seriós: el rol del poeta. Si altres poetes, com Charles Baudelaire en «L’Albatros», defineixen amb lirisme el poeta mitjançant una al·legoria solemne, gairebé grandiosa, Alain Bosquet escull una al·legoria més humil, més ben adaptada al món modern, prenent, com suggereix el títol d’un altre dels seus Sonnets pour une fin de siècle, «La Défense du poète».

 

La connexió argentina d’Alexandre Deulofeu

golea | 28 Novembre, 2018 17:29

La Biblioteca del Golea (24)

A vegades cal ser humils i acceptar que no sempre ho acabam d’entendre tot. És el que ens passa amb Alexandre Deulofeu, un català, com molts, incomprès, que passarà a la història precisament per «la matemàtica de la història», una teoria que, a vegades, s’ha escrit en tovalloletes de paper, talment com diu la llegenda que es va escriure el contracte del crack argentí del futbol.

No estic en condicions d’explicar-vos de què va tot això de la matemàtica de la història, però Alexandre Deulofeu va predir, ja fa molts anys, que Alemanya després de la derrota del 1945, per exemple, arribaria a ser una gran potència mundial i que tendria a les seves mans el futur d’Europa i que, a més, s’esperava que administràs aquesta «potència» d’una manera «il·luminada» i sense deixar molts cadàvers mediterranis pel camí. Són coses de la història matemàtica, només comprensible per a cervells privilegiats que miren la vida des del costat lluminós de l’existència terrenal i divina. Així les coses, més enllà d’aquesta foscor que ens envolta per tot arreu, hi ha uns homus, com Deulofeu, que veuen una llum, interior i exterior, que els fa escriure negre sobre blanc els secrets més amagats, ocults per forces inimaginables que escapen de la comprensió de persones com tu i com jo. Són forces celades que només compareixen en sessions espiritistes en les quals parlam de tu a tu amb tots aquells que ens han marcat el camí, però que després desapareixen del nostru davant, callen com «morts» i s’entrebanquen a l’hora d’assenyalar aquell caminoi pel qual podríem «transitar» cap a la «veritat». És clar que, de veritats, n’hi ha més d’una! I tant!

Uf! L’estupor, a més, moltes vegades ens fa somiar en què l’atzar i la història van de la mà. I és que quan començ a llegir aquest llibre que avui protagonitza aquesta secció somnolenta i somiosa, me n’adon que el pròleg és de l’esperit meravellós, argentí i fugisser de Patrícia Gabancho, que no fa molt ens va parlar a tots noltrus en el Teatre de Capdepera amb motiu de la presentació d’un altre llibre meravellós i eternable de l’amu en Pep de na Maians.

Abelardo Gabancho, el pare de Patrícia, va ser un gran amic i admirador de Deulofeu, el qual, a les acaballes de la seva vida, va viatjar a Argentina on va fer reviure la seva teoria matemàtica de l’existència humana i va explicar que, segons els seus càlculs, Argentina i els seus voltants estaven cridats a tenir un gran paper en el futur de la humanitat, perquè aquest futur seria americà, del sud concretament, i que els catalans, com sempre hem pensat des de Ramon Llull ençà, teníem un lloc reservat entre les nacions lliures del món: cap el 2029 com a màxim, així de clar!

Sigui com sigui, el cert és que els argentins han fet aportacions importants a la cultura catalana, com ho és aquest viatge galàctic de Deulofeu a les terres australs. A més de ser terra de promissió i exili de molts dels nostrus compatriotes, Argentina és el pare i la mare de dues persones importants per a la cultura catalana. Una és la mateixa Gabancho la qual, amb la seva mirada clara i argentina, ens ha ensenyat a veure’ns a noltrus mateixus lliures i sense complexus.

L’altra persona és el Gato Pérez, «reinventor» de la rumba catalana, que ens ha fet ballar i pensar al ritme, sempre modern, sempre antic, que marcava la seva guitarra, la seva veu i els seus versus.

Tots dos són «morts» i tots dos han tengut, o tendran, una connexió gabellina que ens omple d’alegria i d’optimisme. Tots dos són argentins, tots dos són catalans, tots dos haurien pogut ser gabellins i potser ho seran. No sabem si això estava previst d’una manera «matemàtica» a l’estil de Deulofeu, però, com tots intuïu, l’atzar sempre juga a favor de Capdepera i els gabellins, «vius» o «morts», en «persona» o en «esperit», talment com ens conta l’amu en Pep de na Maians, sempre han estat i són de tot arreu.

 


Juli Gutiérrez,  La matemàtica de la història: Alexandre Deulofeu o el pensador global. Lapislàtzuli, 2014.

  

 

Article publicat a Cap Vermell.

 

Una petita història «moderna» i el Doctor Pereira

golea | 17 Novembre, 2018 18:09

 

La Biblioteca del Golea (28) 

Sigui perquè estic sota la influència de poders argentins, d’aquests que valen un potosí, sigui per la casualitat, per l’atzar, sigui perquè m’afecten i em magnetitzen coses tan estranyes com la telecinesi, l’hipnotisme, la telepatia o la telegrafia sense fils, sigui perquè els esperits han tornat per dir-me cosetes a l’orella, sigui perquè he reculat o avançat cap a un país que no existeix i m’hi he trobat bé, sigui pel que sigui, el cert és que m’he passat una parell de dies cercant un articlet que vaig escriure fa molts anys.

Pensava que el tendria dins l’ordinador dins una d’aquelles carpetes amb noms insòlits, però no. Llavors vaig pensar en posar en marxa un dels vells ordinadors que em queden per casa, que allà hi seria o, en tot cas, podria intentar trobar-lo en algun dels disquets que tenc escampats per aquí i per allà. Però el vell ordinador (l’únic que podria llegir aquells vells disquets) ni es va posar en marxa, el pobre. Potser és que un dels pins de la connexió de la pantalla s’ha trencat, o que una tempestat elèctrica l’ha fet malbé, o que ell mateix s’ha oblidat de la seva existència, o del per què serveix, o què punyetes fa per aquí, en aquest món tan allunyat del centre de gravetat universal.

Així que no hi vaig poder accedir, com tampoc ho vaig poder fer amb la informació continguda en els disquets.

La lliçó és clara: tot això del món digital és fum. Ja ho havia advertit diverses vegades des de trones diverses, amb micro i sense micro, però ara ho he tocat amb les mans i un poc més fins i tot amb els peus!

«No queda més remei que cercar entre els papers, si és que el vaig imprimir!», vaig pensar. Però trobar un paper en una casa plena de papers no és tan fàcil, és gairebé com cercar una agulla en un paller, o un Myotragus dins una de les milions de coves escampades per les ribes de la Mediterrània, com va fer miss Bate.

M’hi vaig posar. Quan semblava que ja havia begut oli, va aparèixer dins una carpeta de veres aperduada en un racó de la casa que no m’hauria imaginat mai.

Però, en fi, va aparèixer quan menys m’ho pensava i, no cal dir-ho, vaig estar molt content. I no és perquè cregui que l’articlet és bo, ni molt menys!, sinó perquè sempre m’havia rondat pel cap el tema de la confederació de les ànimes que, pensava, sortia en aquest articlet. En aquest sentit me n’he dut una petita decepció, perquè la confederació de les ànimes només hi surt de manera tangencial. Però tots aquests anys alguna veu interior em deia que aquest tema era interessant, és interessant. No vos avorriré tractant de fer entenedor què vol dir exactament això de la confederació de les ànimes, encara que és un tema que afecta a moltes, moltes persones, tot i que la majoria d’elles ni s’ho imaginen.

Però el que sí faré, és recomanar-vos que torneu a llegir aquest llibre que m’ha estat retornat des de la ultratomba digital i que ho ha fet gràcies a la taula giratòria cerebral que em varen ensofronyar dins el cap tots aquells gabellins que ens il·luminaren el camí i també gràcies a la impremta i a la impressora, que impressionen els nostrus somnis en una cosa més vella que el pastar, que sembla que varen inventar els xinesusallà en la Nit del Temps i que es diu senzillament «paper».

 

12 novembre 2018

 

 

 

Tornant a Fetasa un altre cop

 

Puja al Tren de Mitjanit

 

Estic assegut a la terrassa d’un bar, devora el Port de Palma, i pens en totes aquestes coses que han passat. Fa una nit de Lluna Plena i jo la mir. La seva cara s’assembla a algú que jo he conegut, però no sabria dir molt bé a qui s’assembla. Passen tants de rostres per davant dels nostres ulls! Bec un Campari perquè sé que col·loca i jo necessit estar col·locat aquesta nit. Me ronda pel cap la idea de començar un viatge (fa estona que me ronda, aquesta és la veritat). Però no sé molt bé on anar. I el record de la cara de la Lluna no m’ajuda gaire per fer la meva tria. Deman un altre Campari, i després encara un altre. Mir la Lluna i de cop i volta, ja ho sé, ja sé on he d’anar. He de tornar a Fetasa un altre cop. No estic segur de res, però crec endevinar que el que em demana el cos és tornar un altre cop cap a Fetasa. Potser perquè és la meva illa, l’illa on vaig conèixer tot allò que ara sé, l’illa on potser el rostre de la Lluna Plena es convertirà en humà, en una dona concretament (na Maria Joana? na Maria Lluna? na Joana Maria?). Fetasa, Fetasa, aquesta és la meva direcció. No puc perdre més temps. Sé que potser serà un viatge llarg i que fins que no hi arribi no sabré si vaig en la direcció correcta. Fetasa, Fetasa, no sé per què me’n vaig anar mai! No sé per què!

El viatge serà per terra, mar i aire, i no sé per on començar. Fa peresa ha ver de caminar, però si vull arribar a Fetasa m’hauré de moure, i aviat.

Au idò, no li don més voltes i agaf el Tren de Mitjanit. És ràpid i ultralleuger, però no m’entra la son. No, no vull dormir aquesta primera nit. Trec un llibre i començ a llegir (Antonio Tabucchi, Afirma Pereira, Barcelona, Edicions 62, 1995). Les hores passen i de cop i volta Pereira se m’apareix i començam una llarga conversa. Ell se’n va del seu país i jo tract de retornar-hi, però tots dos viatjam en aquest Tren de Mitjanit que ens porta a llocs diferents i llunyans.

M’interessa Portugal i li dic. Ell, en canvi, sembla haver-hi perdut l’interès. Tota la vida pensant que era un gran país i a la vellesa aquest canvi. Perquè ell, que hauria d’estar pensant en la jubilació anticipada per a dedicar-se a la traducció dels autors francesos del xix, de cop i volta es troba que és un exiliat polític. Ell, que mai s’havia ficat en política! Ell, que només sabia del món el que li contava el cambrer del Bar Orquidea mentre li preparava les llimonades! Però la teoria de la confederació de les ànimes guiades per un jo hegemònic i la coneixença de Monteiro Rossi i el seu posterior assassinat i, potser sobretot, la coneixença de Marta i el seu cos jove i sensual (cabells d’aram), li havien trasbalsat la vida... a la vellesa. Me mostra el seu darrer article que ha publicat al Lisboa i acaba així: «Convidem les autoritats competents a vetllar atentament sobre aquests episodis de violència que sota la seva ombra, i potser amb la complicitat d’algú, són perpetrats avui a Portugal». Avui a Portugal és l’agost de 1938. Hi ha Salazar i la seva policia política. I al costat hi ha Franco i els seus escamots de la mort. I més amunt hi ha Hitler que ja prepara les seves xemeneies, i també Mussolini i els seus cans negres. I Stalin i els seus gulags, perquè ningú se senti decebut. No és una confederació de les ànimes que tant preocupa a Pereira; és un altre tipus de confederació...

Seguim conversant. «Pereira, vostè m’interessa». El tren no s’atura i ell em diu: «Contra qui lluitarà vostè, contra qui es rebel·larà?». Mir per la finestra. Passam al costat d’una gran ciutat. «No sé què respondre, Doctor Pereira. M’ho hauré de pensar».

Jo no puc adormir-me, però a ell li entra la son: és vell, està malalt, està cansat. «Que li importaria que fes una becadeta?» –diu. Li contest que no amb el cap i en un moment està adormit.

Me qued pensant en Portugal. En el Portugal que jo vaig conèixer, tan igual i tan diferent tanmateix. De Salazar a Caetano. De Caetano a Abril. D’Abril a Otelo empresonat. D’Otelo empresonat a l’embús de trànsit continu de l’Avenida da Libertade. I el vertigen sobre el pont del Tejo. I l’Hotel Americano.

«Descansi Doctor Pereira, que la pròxima estació és la seva. Ja m’encarregaré jo d’avisar-lo. Sé que no hi haurà comitè de recepció, així que no es preocupi de res que jo el despertaré quan sigui el moment».

Trec el walkmann i me pos els auriculars.

 

«Tothom és un somniador i tothom és una estrella,

I tothom participa de l’espectacle.

Siguis qui siguis.

I els que arribin a l’èxit

Que es cuidin molt

Perquè l’èxit i el fracàs

Caminen de la mà

Per Hollywood Boulevard».

 

«Everybody's a dreamer and everybody's a star

And everybody's in show biz, 

it doesn't matter who you are

And those who are successful

Be always on your guard

Success walks hand in hand with failure

Along Hollywood Boulevard»

 

–The Kinks, «Celluloid Heroes»–

 

Comença a clarejar. El tren va deturant la seva marxa. El Doctor Pereira obre els ulls i li dic que està arribant a la seva destinació. «Està segur, jove, que aquesta és la meva destinació?». Li faig un gest d’incertesa amb les espatlles, però no tenc esma per contestar-li.

Ens miram als ulls un moment per darrera vegada.

«Passi-ho bé, Doctor Pereira».

 

14 abril 1996

 

 

 

 

el silenci és llum

golea | 13 Novembre, 2018 19:28

 

el silenci és llum

el cant savi de la desgràcia

emana temps primitiu

cercava la pedra no el pla

un himne innocent no les malediccions

el coneixement dels meus noms

per oblidar-los i oblidar-me

però el que no vaig cercar és l'exili

ni tampoc em vaig dir mentides

no vaig adorar el sol

però no vaig esperar aquesta llum negra

al caient del missudia 

 

Alejandra Pizarnik (1936-1972)

ORACIÓ PER MARILYN MONROE

golea | 31 Octubre, 2018 18:58

 

 

Senyor,

rep aquesta al·lota coneguda arreu amb el nom de Marilyn Monroe,

encara que aquest no era el seu nom vertader

(però Tu coneixes el seu veritable nom, el de l’orfeneta violada als nou anys

i l’empleadeta de botiga que als setze s'havia volgut matar)

i que ara es presenta davant Teu sense cap maquillatge

sense el seu Agent de Premsa

sense fotògrafs i sense signar autògrafs

tota sola com un astronauta enfront de la nit espacial.

 

Ella va somiar quan era nina que estava nua en una església (això ens diu el Times)

davant una multitud postrada, amb els caps a terra

i havia de caminar de puntetes per no trepitjar els caps.

Tu coneixes els nostres somnis millor que els psiquiatres.

Església, casa, cova, són la seguretat del si matern,

però també alguna cosa més que això...

Els caps són els admiradors, és clar

(la massa de caps en la foscor sota el raig de llum).

Però el temple no són els estudis de la 20th Century-Fox.

El temple –de marbre i or– és el temple del seu cos

on hi ha el Fill de l’Home amb un fuet a la mà

expulsant els mercaders de la 20th Century-Fox

que van fer de la teva casa d’oració una cova de lladres.

 

Senyor,

en aquest món contaminat de pecats i radioactivitat,

Tu no culparàs tan sols una empleadeta de botiga

que com tota empleadeta de botiga va somiar ser estrella de cinema.

I el seu somni es va fer realitat (però com la realitat del tecnicolor).

Ella no va fer sinó actuar segons l'script que li vàrem donar.

–El de les nostres pròpies vides–. I era un scriptabsurd.

Perdona-la, Senyor, i perdonau-nos a nosaltres

per la nostra 20th Century

per aquesta Colossal Súper-Producció en què tots hem treballat.

Ella tenia fam d'amor i li vàrem oferir tranquil·litzants.

Per a la tristesa de no ser sants

  li van recomanar la psicoanàlisi.

Recorda, Senyor, el seu creixent pànic a la càmera

i l'odi al maquillatge –insistint a maquillar-se a cada escena–

i com es va anar fent més gros l'horror

i més gran la impuntualitat als estudis.

 

Com tota empleadeta de botiga

va somiar ser estrella de cinema.

I la seva vida va ser irreal com un somni que un psiquiatre interpreta i arxiva.

 

Els seus idil·lis van ser un petó amb els ulls tancats

que quan s'obren els ulls

es descobreix que va ser sota reflectors

      i apaguen els reflectors!

i desmunten les dues parets de l'estança (era un setcinematogràfic)

mentre el director s'allunya amb la seva llibreta

perquè l'escena ja ha estat presa.

O com un viatge en iot, una besada a Singapur, un ball a Rio

la recepció a la mansió del duc i la duquessa de Windsor

vists des de la saleta de l'apartament miserable.

La pel·lícula va acabar sense el petó final.

La varen trobar morta al seu llit amb la mà al telèfon.

I els detectius no van saber a qui anava a cridar.

Va ser

com algú que ha marcat el número de l’única veu amiga

i escolta tan sols la veu d'un disc que li diu: WRONG NUMBER.

O com algú que ferit pels gàngsters

allarga la mà a un telèfon desconnectat.

 

Senyor,

sigui qui sigui qui hagi estat aquell a qui ella anava a cridar

i no va cridar (i potser no era ningú

o era Algú el número de qui no és a la guia de Los Angeles)

contesta Tu al telèfon!

 

Ernesto Cardenal, 1965
 
Marilyn, Itoiz 
https://www.youtube.com/watch?v=h9ThgQlw-bI 
 
Marilyn Monroe, Alarma

https://www.youtube.com/watch?v=gZPZ58wQ9pM

 

 

 
 

ÚLTIMA HORA

golea | 16 Octubre, 2018 18:20

 

 ordinador antic

 

Senzillament

la darrera hora.

Notícies computaritzades de tot el món,

la Veritat, la Realitat;

la raça periodística

ha segrestat

l’opinió pública

i ha suspès indefinidament

la discussió i la crítica.

Ha mort el seny

i ha nascut un espectacle,

trist, demokràtic,

fill d’una puta

i del lliure mercat,

que ens ensinistra cínicament

per al suïcidi col·lectiu.

La llibertat de premsa

és una ruleta russa

a la que ens obliguen a jugar

dins una soll on els canals de televisió

són els porcs, grassos,

engreixats amb sang coagulada

i ventres inflats

d’infants negres afamegats.

Són els periodistes:

els ulls i les orelles,

les càmeres i les gravadores

del Poder,

mercenaris dels Estats

i de les multinacionals,

els nostres germans grans

que ens diuen el què i el quan

i el com i el per què.

Canalles! m’estau fartant

amb la vostra diarrea noticiaire

que pretén acabar amb la nostra

i.n.d.e.p.e.n.d.è.n.c.i.a.,

m’estau fartant

amb els vostres consells

que m’aboquen a la demència més estúpida,

no a una follia il·luminada

ans a la més negra de les bambolitats.

Però, què és l’opinió pública?

Potser tot és i ha estat sempre un invent

i nosaltres

som víctimes

d’unes terribles explosions interiors:

incertesa, ceguesa, terror,

tèrbola esgarrifança davant les fotografies.

Sempre ens han manat com a xotets?

No ho sé, les lleis de la societat

amaguen la cruesa de la mort

i ells continuen teclejant als ordinadors.

Fruïm de les seves operacions,

vivim a les estadístiques,

bategam amb les metralladores

llunyanes.

Estam disposats a comprar el diari

com qui compra la darrera bala, la definitiva;

tants arbres per a tan poca matèria!

imperis de paper i vidre

estan vetllant per a la nostra ràpida recuperació:

 

el mercat de la sang

finalment ha estat codificat.

 

De Han contractat una excavadora per a arribar fins a l’infern (1986).

El Món d'Ahir

golea | 15 Març, 2017 18:08

La Biblioteca del Golea

El Món d'Ahir

(article publicat a Cap Vermell

  undefined

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 22 23 24  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb