El Naufragi del Golea

La Sala de Màquines (del Temps)

golea | 04 Juny, 2007

La Sala de Màquines (del Temps)


podré anar enrera
podré anar envant

podrem reprendre
aquella conversa
com cal

reconvertir els records
en fets i paraules

programar la memòria
fer un reset a la història

podré sebre els resultats
de la lliga del destí
que ens porta amunt i avall
sense descans

podré mirar-te als ulls
encara que hagin passat
tants anys

perquè la màquina farà
tot allò que haguem somiat

perquè la màquina seràs tu
perquè la màquina seré jo

que jugarem al joc
que més ens ha agradat

i aquest joc sabem
que es diu llibertat

llibertat aquí
llibertat allà
llibertat total
per a tornar a començar


Guapi, març 2007
assegut a la terrassa de la comprensió
Hostal Alegria?

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Una nit vaig calar foc a la casa que estimava

golea | 30 Maig, 2007

Una nit vaig calar foc a la casa que estimava,
Va il·luminar un cercle perfecte
En el qual vaig veure algunes males herbes i pedra
Més enllà -no res.

Certes criatures de l'aire
Assustades per la nit,
Vengueren a veure el món un altre cop
I moriren a la llum.

Ara naveg de cel en cel
I tota la foscor canta
Contra el vaixell que he fabricat
amb ales mutilades.


Leonard Cohen. Parasites of Heaven, 1966.

Leonard Cohen | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

un poema quasi acabat

golea | 21 Maig, 2007

un poema quasi acabat


et veig bevent a una font amb les diminutes
mans blaves, no, les teves mans no són diminutes,
són petites, i la font és a França
des d'on m'escrigueres aquella darrera carta i
et vaig contestar i mai més he sabut res de tu.
solies escriure poemes delirants sobre
ÀNGELS I DÉU, tot en majúscules, i
coneixies artistes famosos i la majoria d'ells
eren els teus amants, i et vaig respondre, està tot bé,
endavant, endinsa't en les seves vides, no som gelós
perquè no ens hem topat mai. una vegada ens apropàrem a
New Orleans, mitja illeta, però mai ens topàrem, mai
ens acariciàrem. així que te n'anares amb els famosos i escrigueres
sobre els famosos, i, és clar, el que descobrires
és que els famosos estan preocupats per
la seva fama- no per la bella joveneta dins el llit
amb ells, la que els dóna allò, i que després es desperta
al matí per escriure poemes en majúscules sobre
ÀNGELS I DÉU. nosaltres sabem que Déu és mort, ens ho han dit,
però escoltant-te no n'estava segur. potser
eren les majúscules. eres una de les
millors poetesses i vaig dir als editors,
directors, "publicau-la, publicau-la, és una boja però és
màgica. no hi ha mentides al seu foc". t'estimava
com un home estima una dona que mai no toca, només
li escriu, guarda petites fotografies seves. t'hauria
estimat més si m'hagués assegut en una habitació petita
lligant un cigarret i sentint-te pixar al bany
però això no succeí. les teves cartes es tornaren més tristes.
els amants et traïren. nina, et vaig contestar, tots
els amants traeixen. però això no ajudà. vares dir
que tenies un banc per plorar i que era devora un pont i
el pont era damunt un riu i tu t'asseies damunt el banc
per plorar cada nit i ploraves pels amants que t'havien
ferit i t'havien oblidat. et vaig tornar a escriure però mai més no vaig
tenir noves teves. un amic m'escrigué sobre el teu suïcidi
3 o 4 mesos després de què passàs. si t'hagués conegut
probablement hauria estat injust amb tu o tu
amb mi. era millor així.

Charles Bukowski. Love is Dog from Hell. Santa Barbara: Black Sparrow Press, 1977.

Bukowski | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

La Piscina dels Somnis

golea | 17 Maig, 2007

La Piscina dels Somnis


et capbusses en una aigua que no et toca
i nedes llargues hores mirant l'infinit
de fit a fit

saps que no ets el primer
el primer que ho ha intentat

que sempre hi ha hagut
altres guerrers
que s'ho han proposat:

arribar amb les mans
allà on no s'hi pot arribar

les mans remen
en una aigua futurista
que mai no t'ha pogut banyar

i la lluna t'acompanya
i et mira amb la seva carona
i et fa veure que potser
que potser no hi arribaràs

però a tu això i res no t'importa
perquè saps que ho has d'intentar

al final de la piscina dels somnis
hi haurà un altre cop
el començament de tot

un punt de total desconnexió
que farà que tot sigui etern i teu i nou

i els braços seguiran remant
escrivint un poema
sobre l'aigua del desengany
que mai no has pogut tocar

perquè ets de sucre fos
nedant en una piscina
cap a l'infinit
mirant la teva pròpia cara
de fit a fit
anant o tornant d'un lloc
en el qual mai no hi has estat

Guapi, març 2007

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

boixar

golea | 14 Maig, 2007

boixar

es tragué el vestit
per damunt el cap
i li vaig veure les bragues
una mica esfilagarsades a
l'entrecuix

només és humà.
ara ho hem d'aconseguir.
després de tot aquest fracàs
ho he d'aconseguir.
és com una festa-
dos idiotes
atrapats.

sota els llençols
apagat el llum
d'un cop
encara du les bragues
posades. espera
una acció incial.
no li puc donar la culpa. però
deman per què és aquí amb
mi? on són els altres
tipus?
com pots ser
afortunat? tenint algú que
els altres han abandonat?

no teníem per què fer-ho
encara que ho havíem de fer.
era com establir
una nova credibilitat
amb el cobrador
d'imposts. li trec les bragues.
decidesc no
donar-li llengua. possiblement
estaré pensant en això
quan tot hagi acabat.

dormirem junts
anit
provant d'aclopar-nos
dins el paper pintat.

ho prov, fall,
not el cabell al seu
cap
sobretot not el cabell
al seu
cap
i una vista momentània de
forats del nas
com de porc

ho prov
una altra vegada

Charles Bukowski, Love is a Dog from Hell,Santa Barbara: Black Sparrow Press, 1977.



Nota: versions de Bukowski començades als anys vuitanta conjuntament amb l'amo en Toni Cataiol. Després de moltes aventures i diccionaris, veig que acabaran penjades a internet, com gairebé tot en aquest món. Au idò, no li donem més voltes, una ampolla de Bukowski de tant en tant ens ajudarà a suportar aquest clima infecte i desestabilitzat. Si l'amor és un ca de l'infern, cal comprar geleres per emportar-se cap allà. Gel, Bukowski i un poc de foc!

Bukowski | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La Terrassa de la Comprensió

golea | 07 Maig, 2007

La Terrassa de la Comprensió


no hi ha vida
no hi ha mort

hi ha espai
silenci
i un gran sol
que surt per l'horitzó
mentre tu i jo
parlam d'amor
de coses impossibles
de coses que no
tenen solució

parlam del dia
tot just començat
ens deim paraules
que mai no s'entendran

però al fons de l'horitzó
hi ha una gran comprensió

un alfabet de silencis
que s'han de llegir
amb orelles
que no hi senten
amb ulls que ja
no poden mirar

alfabet secret

tot i mai

mentre llisca el sol per les muntanyes de l'espai


Guapi, març 2007
assegut, com sempre, a la Terrassa de la Comprensió

Poemes & Cançons | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La Biblioteca dels Viatges

golea | 30 Abril, 2007

La Biblioteca dels Viatges

Travel is running away from oneself. Compare the man who wanted to run away from his own shadow.
Joan Mascaró

hi ha viatges així
hi ha viatges aixà

hi ha viatges en avió
hi ha viatges en vaixell

hi ha viatges a la lluna
hi ha viatges a mart

hi ha viatges en calçons curts
hi ha viatges en xandal

hi ha viatges tot sol
hi ha viatges acompanyat

hi ha viatges barats
hi ha viatges cars

hi ha viatges en cotxe
hi ha viatges en tren

i fins i tot també
hi ha viatges a peu

però recorda que a vegades
hi ha viatges interiors

que te porten lluny
molt lluny de la teva por

són viatges de paper
els viatges més sincers

els viatges que no enganyen
són viatges fugissers

Guapi, març 2007

Poemes & Cançons | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

El Soterrani dels Esperits

golea | 23 Abril, 2007

El Soterrani dels Esperits

asseguts al soterrani
parlam com si el temps
no hagués passat

com si poguéssim tocar
i veure i sentir
els esperits fossos
pel pas dels anys

potser els revolts
de l'espai
s'han alliberat

i s'han obert
les clarianes
per a mostrar-nos
la visió

potser evocam
les nostres pròpies
passions

potser tot just
estam desperts
d'un somni
que ens va atrapar

potser només
escoltam les veus
que volem escoltar

potser només
tenim ulls per mirar
allò que necessitam veure

i el que necessitam veure
és el pont que uneix
les partícules elementals
del nostre compromís
amb la vida que s'escapa
del nostre desig

Guapi, març 2007
assegut aquí, a la Terrassa de la Comprensió

Poemes & Cançons | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

excel·lent en rebel·lió

golea | 17 Abril, 2007

excel·lent en rebel·lió

el que set quan toc la guiterra és completament fred i boig. com si no degués res a ningú i fos simplement una prova per veure fins on puc relaxar-me en l'ona freda d'una nota. quan tot surt justament bé (justament i bé) la nota de noblesa pot continuar per a sempre. mai no em cans del solitari Mi i confiï en la meva guiterra i no m'importa gens el demés. a vegades sent com si em trobàs a l'altra banda, com si fos lliure i pogués restar en l'eternitat cavalcant l'ona i el regne del Mi. a vegades és inútil. mira'm aquí lluitant i plena de por, tement que mai o aconseguiré sucar el granit suficient del meu lesionat crani com per a inspirar o asfixiar a cap dels ulls que pasturen com vaques famolenques a l'altra banda de l'escenari o pàgina. per dedins estic simplement boja. per dedins he de continuar. la veig, veig la meva rígida musa destacant-se en el bosc com una brolladora estàtua trencada. l'any colonial ha mort i també els grecs acabaren. el rostre d'alexandre no roman tan sols per l'escultura sinó a través del poder i del magnetisme i de l'anticipació d'alexandre.

l'artista es preserva a si mateix. manté la seva classe. per això acaba essent intoxicat pel ritual. mira'm. estic rient, estic xuclant cocaïna del call dur i marró de la mà del porter, confiï en la meva guiterra.

caiem junts en amnèsia per això mateix. per això mateix travessaria per ell un riu de merda i la merda és el que hi ha per davant però senzillament estam rient. llanç ullades ràpides pujant a través de la muntanya buida. ens estam agenollant ens estam rient estam radiant a la fi. aquesta rebel·lió és un gas pel qual travessam.

Patti Smith,Babel
G.P. Putnam's Sons
New York, 1978

Versions | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La Recepció dels Dubtes

golea | 12 Abril, 2007

La Recepció dels Dubtes


quan he arribat a la recepció
m'han assaltat els dubtes
he mirat al meu voltant

no hi ha dues direccions
crec que n'hi ha milions
i un sol segon per decidir-me

i així vaig jo dispers
en direcció a tot un univers
i no tenc sort si no la cerc

i no tenc sort si només esper
que passi el temps com un alè
que se'n va del meu cos
per no tornar mai més

perquè el temps crea els dubtes
i els dubtes fan passar de pressa el temps

i sé que t'he de trobar
en un revolt de la galàxia
que han fotografiat els meus ulls

en un revolt del meu cor
infectat de tristesa i d'amor

d'una tristesa plena de felicitat
d'un amor ple d'alegria

si vens t'esperaré
i si no ho fas partiré
cap a qualsevol d'aquests
milions de possibilitats

que s'han obert sota els meus peus
que s'han obert sobre els meus ulls

hostal alegria?
pensió felicitat?

aniré a les palpentes
ingràvid però segur de tot

perquè som l'amo
de les meves decisions

perquè ja he tornat
d'on mai no havia estat

i estic a punt de partir
un altre cop

i mir la recepció dels dubtes
i pens en tot això que ens ha passat
en tot això que hem vist
que hem imaginat

hostal alegria?
pensió felicitat?

viatge i espai
per conquerir
per a retrobar
tot allò
que mai no hem conegut
ni hem tastat

Guapi, març de 2007
assegut a la Terrassa de la Comprensió
mentre passa el temps volant, crec que com un alè.
Com un alè que se'n va per no tornar mai més?

Des del camarot | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

El Golea al Pacífic

golea | 06 Abril, 2007

HAY MINUTOS

Aquesta sensació de poder comprar temps. Temps per minuts. Cada minut val tant, costa tant, i serveix per això i per allò. El temps es compra i es ven. El temps ens fa pensar en el temps. El temps em fa pensar en tu. Perquè no sé on ets després de tant de temps. I voldria comprar un parell de minuts per estar amb tu. Vagi on vagi em recorden que hi ha minuts, però ara que hi ha minuts no hi ets tu per gastar-los. I jo no sé què fer amb tant de temps sense tu. Així que recorr els carrers amb la sensació que m'esgotaré intentant endevinar què faré quan tengui temps, quan tot el temps del món estigui al meu abast, quan el temps sigui inabastable, enorme, i el lloc sigui paradisíac, selvàtic i exhuberant. Potser seré una bomba de temps a punt d'esclatar, potser seré un rellotge ambulant cercant la meva cita exacte, en un lloc precís, en una hora concreta. Bé, en realitat no sé què faré quan tengui temps. Només sé que un parell de minuts no tenen preu, si ets tu qui em parla a l'orella encara que sigui des de l'altra punta de món. Hi ha minuts per tu, hi ha minuts per jo, hi ha minuts...

General | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

El Golea al Pacífic

golea | 16 Març, 2007

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

Pallassos assassinats

golea | 22 Febrer, 2007

Pallassos assassinats

Dos sicaris han assassinat dos pallassos: un en plena actuació i l'altre quan intentaven la fugida. El pallasso Andrés i el pallasso Rony morts a la pista del Circo del Sol a la ciutat de Cúcuta, al nord de Colòmbia, on l'any pàssat ja mataren al pallasso Pepe.
Els assassins arriben en taxi, entren al circ, disparen al cap i se'n tornen, no sé si en el mateix taxi o a peu.
Així que, de sobte, la professió de pallasso s'ha convertit en una professió d'alt risc, perquè qualcú paga per a matar pallassos, allà a Colòmbia. Sabíem que era perillós ser segons què, però el darrer que ens imaginàvem és que començàs la cacera del pallasso en plena actuació, davant els nins astorats, que, de bon començament, es pensaven que allò formava part de l'espectacle. Innocents!
Bé, potser sí que ho és tot, un espectacle, i nosaltres espectadors de pagament.
Potser és un missatge subliminal: "Si matam pallassos és que podem matar tothom. Ningú no està a resguard de les nostres pistoles. Si un sicari de quinze anys mata un pallasso per 4.000 pesos, què no podem fer amb milions de dòlars!".
Hem pujat un graó més en l'escala de la violència. O l'hem davallat cap a l'infern infrahumà.
Perquè encara no som humans, Eudald Carbonell dixit.

El País, 22 de febrer 2007, p.13.

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Després de Lorca

golea | 19 Febrer, 2007

Després de Lorca

(per a M. Marti)

L'ésglésia és un negoci, i els rics
són els homes de negocis.
                                    Quan toquen les campanes, els
pobres venen apilonant-se dedins i quan un home pobre mor, té una creu
de fusta, i fan precipitadament la cerimònia.

Però quan un home ric mor, ells
allarguen el sagrament
i una creu d'or, i van doucement, doucement
cap el cementeri.

I al pobre li agrada
i pensa que és un disbarat.


Robert Creeley, a Donald Hall (ed.), Contemporary American Poetry, Penguin, 1962

Versions | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

D'Europa. Una Profecia

golea | 15 Febrer, 2007

D'Europa. Una profecia

Les minses escletxes de la caverna de l'home

"Cinc finestres il·luminen la cova de l'Home: per l'una pren l'aire; escolta per l'altra la música dels cels; per l'altra floreix la Vinya Eterna, que li n'arribi el raïm; per l'altra li és llagut de mirar i de veure engrunes del Món Eternal que no para de créixer; per l'altra pot sortir a fora tot el temps que li plau, però no ho vol: car les joies furtades són dolces i el pa menjat d'amagat delitós."

Així cantava un Follet, tot mofant-se'n.

William Blake. Les Noces del Cel i l'Infern. Barcelona: El Mall, 1981.
Versió catalana de Segimon Serrallonga

Versions | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Un supermercat a Califòrnia

golea | 01 Febrer, 2007

Un supermercat a Califòrnia

Quins pensaments tenc de tu aquesta nit, Walt Whitman, per haver caminat per carrers secundaris, sota els arbres amb mal de cap conscient mirant la lluna plena.

En la meva famolenca fatiga, i anant de compres cercant imatges, vaig entrar dins el supermercat de fruites de neó, somiant amb les teves enumeracions!

Quins préssecs i quines penombres! Famílies senceres comprant de nit! Corredors plens de marits! Esposes als alvocats, nadons a les tomàtigues! -i tu, García Lorca, què feies per allà baix devora les síndries?


Te vaig veure, Walt Whitman, sense fills, vell, descurat i solitari, escodrinyant entre les carns del refrigerador i fitant els al·lots de les verdures.

Te vaig escoltar fent preguntes a tots: Qui va matar les costelles de porc? Què valen els plàtans? Ets el meu àngel?

Vaig vagarejar dins i fora de les brillants piles de llaunes perseguint-te, i perseguit en la meva imaginació pel detectiu del magatzem.

Caminàrem amb gran passes pels oberts corredors junts en la nostra solitària quimera tastant carxofes, posseint cada una de les delicadeses congelades, i no passant mai per caixa.

Cap a on anam, Walt Whitman? Les portes es tanquen d'aquí a una hora. En quina direcció apunta la teva barba aquesta nit?

(Toc el teu llibre i somii en la nostra odissea en el supermercat i em sent absurd).

Caminarem tota la nit a través de carrers solitaris? Els arbres afegeixen ombra a l'ombra, els llums de les cases estan apagats, tots dos ens sentirem tot sols.

Farem una volta somiant la perduda Amèrica de l'amor passant al costat d'automòbils blaus, de tornada cap a la nostra silenciosa casa de camp?

Ah, estimat pare, barba grisa, solitari i vell mestre del coratge, quina Amèrica tenies quan Caront deixà d'empènyer amb la perxa la seva barca i tu anares a parar en un fumejant ribatge i vares estar observant com desapareixia la barca en les negres aigües del Leteu?

Bekerley, 1955

Allen Ginsberg, Howl and other poems, San Francisco: City Lights Books, 1956.

Versions | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Oda a Walt Whitman

golea | 24 Gener, 2007

Oda a Walt Whitman


Per l'East River i el Bronx,
els al·lots cantanven mostrant les seves cintures,
amb la roda, l'oli, el cuiro i el martell.
Noranta mil miners treien la plata de les roques
i els nins dibuixaven escales i perspectives.

Però cap no s'adormia,
cap no volia ser el riu,
cap no estimava les fulles grans,
cap la llengua blava de la platja.

Per l'East River i el Queensborough
els al·lots lluitaven amb la indústria,
i els jueus venien al faune del riu
la rosa de la circumcisió
i el cel desembocava pels ponts i les teulades
ramats de bisonts empessos pel vent.

Però cap no s'aturava,
cap no volia ser nigul,
cap no cercava les falgueres
ni la roda groga del tamborí.

Quan la lluna surti
les corrioles rodaran per a tombar el cel;
un límit d'agulles encerclarà la memòria
i els baüls se'n duran als que no facin feina.

Nova York de llot,
Nova York de filferro i de mort.
Quin àngel dus ocult a la galta?
Quina veu perfecta dirà les veritats del blat?
Qui el somni terrible de les teves anècdotes tacades?

Ni un sol moment, vell i esplèndid Walt Whitman,
he deixat de veure la teva barba plena de papallones,
ni les teves espatlles de pana gastades per la lluna,
ni les teves cuixes d'Apol·lo virginal,
ni la teva veu com una columna de cendra;
ancià bell com la boira
que gemegaves com un ocell
amb el sexe travessat per una agulla,
enemic del sàtir,
enemic del cep
i amant dels cossos sota la tosca tela.
Ni un sol moment, bellesa viril
que en muntanyes de carbó, anuncis i ferrocarrils,
somiaves ser un riu i dormir com un riu
amb aquell camarada que posaria en el teu pit
un petit dolor d'ignorant lleopard.

Ni un sol moment, Adam de sang, mascle,
home tot sol a la mar, vell i esplèndid Walt Whitman,
perquè pels terrats,
agrupats als bars,
sortint en raïms de les clavegueres,
tremolant entre les cames dels chauffers
o girant a les plataformes de l'absenta,
els maricas, Walt Whitman, et somiaven.

També aqueix! També! I s'estimben
sobre la teva barba lluminosa i casta,
rossos del nord, negres de l'arena,
multituds de crits i gestos,
com moixos i com les serps,
els maricas, Walt Whitman, els maricas
tèrbols de llàgrimes, carn per a fusta,
bota o mossegada dels domadors.

També aqueix! També! Dits tenyits
apunten a la vorera del somni
quan l'amic menja la teva poma
amb un lleu gust de benzina
i el sol canta pels melics
dels al·lots que juguen sota els ponts.

Però tu no cercaves els ulls rapinyats,
ni el pantà obscuríssim on submergeixen als nins,
ni la saliva gelada,
ni les voltes ferides com panxa de granot
que duen els maricas en cotxes i terrasses
mentre la lluna els fueteja per les cantonades del terror.

Tu cercaves un despullat que fos com un riu,
bou i somni que ajunti la roda amb l'alga,
pare de la teva agonia, camèlia de la teva mort,
i que gemegàs en les flames del teu equador ocult.

Perquè és just que l'home no cerqui el seu delit
en la selva de sang del proper matí.
El cel té platges on evitar la vida
i hi ha cossos que no han de repetir-se a l'aurora.

Agonia, agonia, somni, ferment i somni.
Aquest és el món, amic, agonia, agonia.
Els morts es descomponen sota el rellotge de les ciutats,
la guerra passa plorant amb un milió de rates grises,
els rics donen a les seves estimades
petits moribunds il·luminats,
i la vida no és noble, ni bona, ni sagrada.

Pot l'home, si vol, conduir el seu desig
per vena de coral o celest despullat.
Demà els amors seran roques i el Temps
una brisa que ve dormida per les branques.

Per això no aixec la veu, vell Walt Whitman,
contra el nin que escriu
nom de nina al seu coixí,
ni contra l'al·lot que es vesteix de nuvia
en l'obscuritat de l'armari,
ni contra els solitaris dels casinos
que beuen amb oi l'aigua de la prostitució,
ni contra els homes de mirada verda
que estimen l'home i cremen els seus llavis en silenci.
Però sí contra vosaltres, maricas de les ciutats,
de carn tumefacte i pensament immund,
mares de llot, arpies, enemics sense somni
de l'Amor que reparteix corones d'alegria.

Contra vosaltres sempre, que donau als al·lots
gotes de mort bruta amb amarg verí.
Contra vosaltres sempre,
"Faeries" de Nordamèrica,
"Pájaros" de l'Havanna,
"Jotos" de Mèxic,
"Sarasas" de Cadis,
"Apios" de Sevilla,
"Cancos" de Madrid,
"Floras" d'Alacant,
"Adelaidas" de Portugal.

Maricas de tot el món, assassins de coloms!
Esclaus de la dona, cusses dels seus tocadors,
oberts a les places amb febre de ventall
o emboscats en erts paisatges de cicuta.

No hi ha quarter! La mort
raja dels vostres ulls
i agrupa flors grises a la vorera del llot.
Ni hi ha quarter! Alerta!
Que els confosos, els purs,
els clàssics, els assenyalats, els suplicants
vos tanquin les portes de la bacanal.

I tu, bell Walt Whitman, dorm a la vorera del Hudson
amb la barba cap el pol i les mans obertes.
Argila blana o neu, la teva llengua està cridant
camarades que vetllin la teva gasela sense cos.
Dorm, no queda res.
Una dansa de murs remou les praderes
i Amèrica s'ofega de màquines i de plor.
Vull que l'aire fort de la nit més fonda
llevi flors i lletres de l'arc on dorms
i un nin negre anuncii als blancs de l'or
l'arribada del regne de l'espiga.

Federico García Lorca
Poeta en Nueva York
1929-1930

Versions | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

En el país de Sylvia Plath

golea | 16 Gener, 2007

En el país de Sylvia Plath

La pell de la mar
no té res a dir-me.

La veig capbussant-se
en si mateixa.

-més enllà del grumer en forma de campana
que no toca per ningú-

i fent plans per tornar.

*

A Londres, en la humitat
d'un matí londinenc,
la veig asseguda
plegant-se i desplegant-se
mentre la sang
com pluja martelleja
a les finestres del seu cor.

Aquest és el seu país:
la mar, la pluja
i la mort rimant a mitges
amb el nom del seu pare.

Monosíl·lab obscè,
resta per una estona
al sòtil
de la casa de la boca.

M'atur aquí
assaborint el so
com si fos sal.

*

Pensaren que la teva mort
era el teu darrer poema:
un llibre negre
amb coberta gravada en or
i pàgines de color de cendra.

Però jo vaig pensar una altra cosa,
sabent que la teva bogeria
no creu
en la metàfora.

Quan començares a sentir
els desplaçament dels continents
sota els teus peus,
la succió de la mar
i cada àtom
de l'aire emmetzinat,
perderes
el luxe del símil.

Crits de gavines, petxines rompudes,
la costa assetjada.
Aquí acaba Nordamèrica,
caient
a les profunditats.

La mort és diferent
a Califòrnia.
Marilyn va restar fixada
en cel·luloide,
el bastiment rígid
i la llum
travessant-lo.

Bronze per al seu platinatge,
Ondina, Ariel,
finalment ningú,

que podríem dir-te
després que et capbussassis en tu mateixa
i fossis engolida
pels teus poemes?


Erica Jong
Fuits & Vegetables, Half-lives, Loveroot
New York: Holt, Rinehart and Winston, 1968/1976.

Versions | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

Llums del Nord

golea | 21 Desembre, 2006

Llums del nord

Aquestes són les paraules
que no sobreviuen al món. I parlar-les
és desaparèixer

en el món. Inaccessible
llum
que s'alça damunt la terra, encenent
el breu miracle

de l'ull obert -

i el dia que s'estendrà
com un foc de fulles
durant el primer vent fred
d'octubre

consumint el món

en la senzilla parla
del desig.

Paul Auster. Groundwork: Selected Poems and Essays (1970- 1979). Faber & Faber, 1990.

Versions | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

País Nou

golea | 15 Desembre, 2006

PAÍS NOU

Heroi de les Muntanyes Rocoses,
on habitaràs ara,
amb la teva capa d'estam
i els teus costums d'òliba?
Escolta'm:
Mentre miris el mapa girador,
atura'l en el punt d'un llac
que no tengui volta.
Trobaràs el poal del fems,
deixalles de la mel,
i perdràs el lament
entre colons hippies
que fan dolça l'aigua
amb algues de marihuana.
No deixis que la lluna
canviï una altra vegada de mida
i vine prest al meu país.

Dulce Díaz Marrero (1953-1978)

Versions | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Subscripció