El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Hotel California

golea | 08 Juliol, 2005 07:53



On a dark desert highway, cool wind in my hair
Warm smell of colitas rising up through the air
Up ahead in the distance, I saw a shimmering light
My head grew heavy and my sight grew dim
I had to stop for the night

There she stood in the doorway; I heard the mission bell
And I was thinking to myself this could be heaven or this could be hell
Then she lit up a candle, and she showed me the way
There were voices down the corridor, I thought I heard them say

Welcome to the Hotel California
Such a lovely place, such a lovely face
Plenty of room at the Hotel California
Any time of year (any time of year) you can find it here

Her mind is Tiffany twisted, she got the Mercedes bends
She got a lot of pretty, pretty boys that she calls friends
How they dance in the courtyard, sweet summer sweat
Some dance to remember, some dance to forget

So I called up the captain; please bring me my wine
We haven't had that spirit here since nineteen sixty-nine
And still those voices are calling from far away
Wake you up in the middle of the night, just to hear them say

Welcome to the Hotel California
Such a lovely place, such a lovely face
They livin' it up at the Hotel California
What a nice surprise (what a nice surprise) bring your alibis

Mirrors on the ceiling, the pink champagne on ice
And she said we are all just prisoners here of our own device
And in the master's chambers, they gathered for the feast
They stab it with their steely knives but they just can't kill the beast

Last thing I remember I was running for the door
I had to find the passage back to the place I was before
Relax said the nightman We are programmed to receive
You can check out anytime you like but you can never leave

Eagles. Hotel California, 1976

Crim (11)

golea | 07 Juliol, 2005 15:06

hivern



“parade”


Realitzava amb això somnis altius dels cinquanta anys. La meva esquena bombada, el meu pas tremolós i la meva desmesurada calba midaven bé els dies esperats.
¿Quant de temps havia romangut tancat el tràgic balcó? El vaig obrir vacil·lant, pensant que encara hi hauria sobre les fustes emprentes de les seves mans. Tot continuava tenint el mateix aire de llavors. Del carrer venia un conegut aire d’humitat i de greixum. Els rails de la via brillaven sota la lluna amb reflexos iguals. Anava i venia lentament, la gorra en una mà, l’ombra trista del guardagulles. Passaren dos trens aureolats de fum negre i de laments de sirenes.
¿Qualque vegada haveu escoltat una orquestra de clowns tocant la Valse poudrée, de Popy? La música i els seus intèrprets van tant d’acord, està tan feta l’una per als altres, que es pensa que més que d’una expressió de lletra aliena es tracta d’una instintiva improvisació.
Un bocí de barri anònim, solitari i tenebrós, tan sols passejat per trens inclements i carraques de la matinada, havia d'haver acabat de precís escenari d’un crim com el meu. S’havia estat preparant durant molts anys per a la meva primera sortida de criminal improvisat. El debut del seu heroi. La meva escena d’”amateur” de l’assassinat.
Era, doncs, la meva tornada, un poc la tornada del fill pròdig. S’endevinava una tendresa paternal bategant en totes i cadascuna de les coses que en aquells moments m’envoltaven.
Jo havia citat allà, aquella nit, diversos criminals desconeguts, amb el fi de confrontar els seus crims amb el meu i poder deduir de l’acarament qualitats beneficioses per al meu crim, a costa de la suposada inferioritat dels seus.
Només això m’havia dut allà.
El meu retorn tenia una causa asentimental i única. No havia vengut a temperar records -si se despertaren fou a pesar meu; em posseïren a mi i no jo a ells- ni a desenterrar hores passades. Acudia a una cita expressa. Era el criminal número 10 que esperava els seus nou germans menors.
Fou com si pel carrer plogués essència de gessamí. Tot seguit com si la destil·lassin damunt el meu propi rostre.
Així anuncià la seva immediata presència el primer criminal.
Aquest era un gesseminer corpulent. Florit fins més enllà de la seva capacitat de floració. S'hi havien refugiat les flors de cent gesseminers florits. S'hi havien citat, la nit històrica del crim, i, afalagats de la gesta, havien oblidat el retorn.
Imaginau ara, per uns moments, un jardí de palau espanyol del segle denou. Donen damunt aquest jardí diverses finestres. Una d’elles cavalca damunt un ossut i alt gessaminer.
Vet aquí l'escenari elemental del crim.
La víctima fou una jove de desset anys, que dormia confiadament el darrer somni de les verges morenes.
El seu cadàver conservà durant molts de dies el somriure inconfundible dels que moren intoxicats amb perfums.
En el crim hi foren complicats una donzella de la víctima, que rompé traïdorament el dia del delicte un vidre de l’alcova de la seva madona, i diversos fanals pròxims, cooperadors conscients a l’assalt de la casa.
Ningú com aquest singular gesseminer ha malmès més fondament la meva vanitat de criminal intacte.
M’irritava, més que l’estufament, l’olor de perfumeria i la falsa floració, la seva evident capacitat de perpetrador d’un crim de tan estranya bellesa.
(Uns dies després, escrivia la “Carta a Gustavo Adolfo Bécquer”, inclosa al meu Segon epistolari. A ella pertanyen aquests significatius fragments:
“Únicament vostè, Gustavo Adolfo Bécquer, nuvi de totes les morts belles. Ningú més que vostè ha pogut ser l’inspirador d’aqueix crim...”.
“La seva barba suau i els seus ulls del Sud han anat mesclats en aqueix bell conte...” “Vostè amortallà el cos de la víctima. L’anomenà àngel andalús entre ais de la seva musa de sang. Vostè seguí a distància el cotxe de l’enterrament i plorà entendrit damunt la tomba enllunada...”

El segon criminal era un bressol de caoba, pesada i lletja, amb un aire ingrat de transició entre pessebre de corral i cotxera de cavallets.
Una nit, quan més feliç era el somni d’un nin acabat de néixer que dormia damunt ella, donà, fent amb això un desmesurat esforç, una violenta volta de campana, i premé amb força la tendra criatura sota el seu ventre encoixinat. En aquesta criminal posició, romangué fins a les primeres hores del pròxim dia, en què, convençuda de la mort de la seva víctima, tornà a obrir de nou la seva gran boca sota cels recents, convertint-se llavors d’infanticida en jaç de l’infanticitat.
El seu crim la condecorava d’un halo de flors blanques, músiques celests i angelets enjogassats.

¿Qui s’hagués imaginat que pogués ser així el cos normal d’un llamp en descans?
Vet aquí que els meus ulls s’havien aturat aquesta vegada davant el tercer assassí.
Era una desproporció ingeniosament aconseguida el que informava l’especial anatomia d’aquell repugnant esguerro asteròitic, que feia olor d'humanitat, a fàbrica de llum elèctrica, a carbó vegetal i a excrement de ca.
Tenia de persona, animal i arbre, en parts desiguals. Estava animat d’una consciència mecànica extraordinària.
A la paüra que produïa la seva presència, s'hi sumava una subtil repulsió esborronadora molt pròxima a allò que pugui ser l’horror metafísic.
En el seu crim hi anava un jove de vint-i-quatre anys, fill únic d’uns vells pagesos, que feia dos dies que havia acabat la seva carrera d’enginyer electricista.
Suposà diverses coses probables. Que el jove enginyer ompliria de parallamps els camps. Que venia a treure-li la llibertat de raig silvestre, a dur-lo per sèquies fixes, a assenyalar-li rutes, a subjectar-lo amb regnes d’acer.
L’aguaità en una cantonada del paisatge, i caigué damunt ell i la seva cavalleria, carbonitzant-los bàrbarament.
No satisfet potser, féu esclafir encara al dia següent el seu fuet vermell damunt els cels de l’enterrament.
Trobava al seu crim de defensa personal lenitius per al seu pobre esperit errant, que el feien més malagradós i intransitable.
Era, malgrat tot, un vulgar assassí d’ocasió, que un altre dia podria ser igualment víctima.
¿Vos recordau de la misteriosa desaparició dels pits d’un bust de jardí públic ocorregut fa alguns anys en una tranquil·la capital andalusa?
L’esdeveniment entretingué durant un parell de dies els millors lleures del comentari periodístic. Les solucions oscil·laren de la venjança política a la broma perversa. Ningú sospità ni establí relacions entre la doble amputació i una doble defunció pròxima: el de dos nins bessons, besnéts de l'heroïna.
El quart assassí que aparegué davant meu no era altre que aqueix bust de plaça del sud, tal com jo l’havia vist a les revistes gràfiques il•lustradores de l’anònim accident.
Sembla que tots els vespres els nins bessons sortien de ca seva, amb l’únic i premeditat objecte de masturbar-se a l’ombra dels pits alts de bust de la besàvia.
Ella premià, a la fi, la infantil gesta diària, deixant-se’ls caure damunt els seus capets rossos, que haurien d’anar-se’n l’horabaixa següent camí d’altres jardins més bells. La meningitis s’havia presentat a mitjanit, entre sanglots d’una dona nua, corregudes de criada i timbres de telèfon.
El bust de la dama andalusa estava massa orgullós del seu crim, que havia quedat impune per un descuit fortuït del jardiner, que havia deixat destapada una claveguera pròxima a l’assassinat.
En cap dels diversos descobriments de pits de marbre, durant obres del clavegueram, no hi he intervengut per a res. He guardat fins avui, candorosament, el secret, amb la mateixa preocupació que si es tractàs de cosa meva.
Si al meu fitxer íntim apareix el crim del bust sota el signe d'Olalla Pineda, ja sabeu per què he duit aquest sant nom i per què evitat, també, el vertader.
Agustín Espinosa. Crimen (1934)

Vivimos en unas islas

golea | 06 Juliol, 2005 08:47



Vivimos en unas islas
A la derecha de España, en un recuadro.
Tenemos un cielo artificial
preñado de estrellas hoteleras.

¿Y que importa la miseria
si nuestros árboles fructifican
cigarrillos de importación,
magnetófonos, cassettes?

Compañeros, sonriamos.
¡Que bien el subdesarrollo sonriendo!
Olvidémonos de luchas, de libertades,
del odio de cuatro siglos
reconcentrado y caliente:
¿Para que?
Tenemos sol todo el año
y un plátano cada día, por lo menos.



Dulce Díaz Marrero (1953-1978). Fin de la Ley

Pol•lució

golea | 05 Juliol, 2005 15:08



extraviada la dignitat
perduda entre ferums
la rancor en òrbita
         desferma el coit
arrupides les circumstàncies
amb la llavor preparada
surt el grop
        a glopades

Sebastià Nebot “Xerafí”, maig de 1984 (Sprite, núm. 3)

+ Notícies del Projecte 237

golea | 04 Juliol, 2005 15:31

Madò Margalida



Madò Margalida teníeu raó
que no podia ser gaire bo
que fes tanta calor,
que mos deixàssim conquerir
amb lluentes promeses d’un temps feliç,
que mos deixàssim dominar
pels que ara diuen mos donen el pa.

Es pa i sa gana, s’aigua i sa set,
sa glòria i misèria de ser d’on som,
perduts al vespre en una nit de trons
som vells pirates amb parxes nous.

I una casa sense pany
i un paraigües foradat,
se’ns embullen els camins,
no és estrany que perdi el cap es padrí.

Com vos ho explicaria, avui és diferent,
sa gent neda a ses platges
i el sol els crema sa pell.
Els pagesos que mos queden
estan dins les postals,
el camp està fet una merda
i ses vaques ja no donen llet,
ni donen llet ni donen res,
dasapareixen darrera un pagès
que cobrarà per no munyir,
per estar allà sense estar-hi,
a una terra de pirates amb gust de sal
que el fa ric però el fa estrany.

I una casa sense pany
i un paraigües foradat,
se’ns embullen els camins,
no és estrany que perdi el cap es padrí.

I ara no mos queda
més que el racó que mos han deixat
i ara no mos queda res per cremar.

Madò Margalida
si aixecàssiu es cap,
pagaríeu amb sa tapa
i aquí quedaria tot igual.

Tot queda igual, tot com està,
perdérem el regne enmig de la mar.
Tot queda igual, tot com està,
perdérem ses cases i ara hem de llogar.
Tot queda igual, tot com està.

I una casa sense sostre.
Ho hem entès tot al revés.
Hem venut totes ses cases
i ara anam tots de lloguer.

Biel Barona, 1996




Encara (fins quan?) a Ciutat de Cap, he rebut un altre e-mail, aquesta vegada de l’amo en Biel Barona, amb la lletra d’una cançó que forma part del Projecte 237. I que és aquest projecte? Idò és un (o més) concert(s) de vint i pico de cançons (potser trenta?... arribarem a les quaranta (putes)?, que se celebraran en un ambient decisiu allà per les voltes d’agost (potser setembre?) (potser juliol?), patrocinat(s) per la ment lúcida i metaequilibrista d’un dels empresaris més solvents de la comarca de Llevant. Així que hi haurà barra lliure a l’Orient, on en Barona farà la presentació mundial de les seves cançons més abandonades per tractar d’orientar les nostres vides cap a un costat més festiu i més encisador. No hi ha vida després de la mort, perquè sinó seria tot un contrasentit. Som pirates i navegam. Som joves (je, je, je!) i per això encara frissam, frissam d’arribar a qualque banda, però per favor!, que hi hagi cambreres que ens serveixin begudes amb molt de gel. Totes les cambreres són a Cala Rajada i noltrus en voldríem a Capdepera, concretament a la plaça de l’Orient, que és el centre geodèsic de tot l’Univers conegut i on noltrus hi volem enterrar per sempre més les nostres dèries i preocupacions. Perquè la vida dóna molts de maldecaps, però les cambreres tenen unes aspirines que fan mevavelles. Així que, ja ho saps, Tomeu Pájaro!, no ens pots abandonar a la nostra sort. Hem de fer moltes coses i necessitam espai. Un espai amb cadires i taules i una barra molt gran. Geleres plenes. Torradores de pa. Tomàtigues i prebes. Cafetera darrer model i gran surtit de botelles. Ep! i no oblidis la música. No ens facis aquesta putada! Ha de sonar fort i fluix a la vegada, s’ha de poder xerrar i s’ha de poder ballar, però com que tu ets un metaequilibrista, sé que sabràs trobar el punt just, gairebé fatal, en què totes les coses s’esdevindran una, i podrem gaudir de l’espectacle, i podrem xerrar, i podrem mirar, i esperar, i observar, i somiar, i despertar, i riure, i fumar, i cridar, i cantar, i menjar, i beure, i caminar, i volar. Buf!, Barona, què més volem?
Així que ja ho sabeu: les cançons abandonades tornaran a sonar. Ara ja només es tracta d’endevinar quan.
Si el temps i l’autoritat ho permeten, seguirem informant.

PD
Per un assumptu que ja explicarem, necessitam una foto de Mr. Whippy a sa Font de sa Cala, a Cala Agulla o a sa Mesquida (bé, o a qualsevol altra banda del món, tampoc no hem de fotre faves!). Ep! És molt important perquè esperam encetar una nova Era Mundial. L’Any del Moix? No, l’Era del Gripau! Esperam notícies vostres.
PD2
Trobades fotos de Mr Whippy a Nova Zelanda.

Així que... (no diguis res)

golea | 01 Juliol, 2005 09:55



Tots som morts, o agonitzem, o estem a punt de morir.
HENRY MILLER, Tròpic de Càncer

1
Vàrem baixar tots els escalons d’aquella escala amb el vent a la cara,
vàrem riure per les butxaques, foradades, generoses,
vàrem botar a piola mentre recitàvem els poemes que ens han ensenyat
a viure i potser, també, tal vegada, a morir, a fugir i a estimar.
No hi ha trampes en les nostres paraules, potser només una buidor,
una buidor interior, unes passes de l’ànima massa llargues
o massa curtes, segons com es miri.
I és que no sabem res: ens abandonen les certeses,
imaginam unes veritats massa complicades,
jugam a un joc que mai no té final o no el té bo.
I així caminen les febleses cap a la seva extinció:
amb unes sabates de pedra que ens enfonsaran pel camí,
amb unes ales trencades que ja no volen ni volaran pus,
un somriure majestàtic, una tot just insinuada... virtut?
Massa grans i massa petits per ser encara vius,
massa grans i massa petits per anar perseguint quimeres
per Ciutat del Cap com si la cosa no anàs amb noltrus,
com si tot ja hagués estat inventat! I és que ho ha estat!
I noltrus realment no anam a enlloc: estam perduts
entre aquesta gentada de tots els colors,
i no entenem res de totes aquestes llengus
que il•luminen el nostre desconcert.
Els idiomes de l’amor ja no parlen de res
i callam davant els diaris obscurs, davant les mentides
escrites en lletres de motlu. I així anam cap al port
on una altra escala ens transportarà, com a qualsevol
mercaderia, dins un habitacle termo-equilibrat
on farem els nostres exercisis pseudo-espirituals
invocant un cuba-libre i un cigarret.
I és que els porrets ja no ens cauen bé.
Així que...

2
Després tornam a llegir aquells llibres que ens han dit qualque cosa:
rellegim, caminam una altra vegada els camins que duen
a aquella platja o a l’Alzinar o a...
Il•lusos! Pensant a reconstruir les estàtues d’arena
que s’aixecaren fa tant i tant de temps.
Un campament a Cala Torta, una cabanya dins un pinar,
una pel•lícula que no volem que s’acabi perquè amb ella
s’acabarà tot, una mirada en la llunyania d’un camp de futbol,
un tros de pastís menjat furtivament, una volta en bicicleta
per la vorera de la mar, una partida de mini-golf
a Cala Mesquida amb vent del nord que tot ho tomba,
que tot ho envia molt enfora, i tu passes amb aquella falda
que tant m’agradava, i jo practicava un idioma
que tanmateix mai no acabaria d’aprendre del tot,
i aquelles emissores d’FM que arribaven de països llunyans
encara que sembli impossible (o eren d’ona curta?),
mentre anava amb el 4L cap a la fosca nit dels misteris
i dels desigs, i tu no hi eres, i tu no venies, i tu no m’esperaves.
I jo llegia coses que realment no entenia, que no sabia de què anaven
fins que s’encenia una espelma en l’obscuritat de la meva habitació,
una espelma que il•luminava el meu cervell, tots els racons
de la meva consciència mig adormida per tants d’anys d’escoltar raons
de pes per fer això o fer allò o tot el contrari del que volia fer.
Tantes intencions ocultes, tantes meravelles soterrades
en aquelles nits de fosca dins soterranis de música
mentre tu ballaves aquell ritme que a mi tanmateix
no m’agradava, que no em deia res, i jo que volia que totes les coses
em diguessin allò que jo necessitava entendre per a poder ser jo
d’una puta vegada, perquè anàvem a la deriva
i el vaixell necessitava una direcció, un port cap a on apuntar
el seu timó, el seu timó fet de nata salada que entrava i sortia
de les nostres vides com qui no vol la cosa, com qui es fa pregar
per tal d’aconseguir allò que persegueix, allò que espera
d’amagat de tot i de tots. I érem rics! Però també érem pobres!
Així que...

3
Així que... no diguis res. Potser un silenci a temps ens salvarà
de donar tantes tombes com minuts té el dia. Què dic minuts, segons!
Perquè tanmateix potser no hi ha escapatòria
i arrossegar-se per les carreteres asfaltades d’una illa esquarterada
és la penitència que hem de pagar per haver volgut escapar
del presidi on ens havien ficat els nostres carcellers, els nostres
estimats carcellers de marbre assedegats de poder, del poder
que dóna ser jutge i part en un judici que no té final,
que va començar allà per l’edat de pedra i continua
aquí, en aquesta edat del metall i de les noves tecnologies,
plenes de trampes i de virus que corquen les nostres desesperances
i ceguen les nostres il•lusions necessitades de llum interior.

El Primer Naufragi del Golea i altres etcèteres

golea | 28 Juny, 2005 15:59





Ahir, repassant el meu correu electrònic amb un gintònic entre les mans, vaig veure que m’havia arribat, a la fi!, la foto del primer i vertader naufragi del Golea, allà, entre la platja de sa Mesquida i el Llamp, una de les puntes més impressionants que jo conec. La foto, evidentment, és de veres i podeu veure el meu estimat Golea i també la gent del poble intentant descarregar tot el que poden. Ja ho sabeu, el Golea va ser com un porc; se’n va treure profit de tot! I el porc va donar molt de si; i tant!
L’altra foto és un muntatge imaginari del segon naufragi del Golea; també hi ha gent que intenta aprofitar-se’n. Perquè el Golea, amics meus, és això: un naufragi i una sort, un naufragi i un porc, un naufragi i la cerca d’un port.
I ara no vos fotré la pallissa sobre les literatures del naufragi: cadascú té el seus llibres i les seves pel•lícules ben marcades als Favorits i només ha de fer clicar i li apareixeran a la pantalla del seu cervell desestructurat.
Després del mític i ja famós naufragi nimfomaniàtic d’un dels Goleas de la meva vida, me’n vaig anar a pasturar pels turons pelats com un ou d’un dels hemisferis de Mart, on la vida és escassa i difícil de paupar. Cercava aliment impossible de trobar a la Terra. I vaig entendre aquesta mania que tenen els (alguns) homes d’anar a encalçar na Maria per sa cuina lluny, molt lluny, tan lluny que és impossible arribar-hi en bones condicions físiques i mentals.
El viatge, però, va donar els seus fruits i vaig decidir tornar a partir amb un altre Golea a cercar un altre naufragi. I aquí em teniu a Ciutat del Cap, prenent un gintònic i esperant que arribi l’hora de tornar a partir horitzó enllà amb les meves manies per equipatge. Potser ens falta un poc de música per compartir, perquè ara no podeu sentir la meva i jo no puc sentir la vostra. Cadascú està tancat al seu camarot amb el seu aparell d’MP3 ben ficat dins les seves orelles. I jo em deman: si no compartim la música, què ens queda per compartir? Potser només la brisa suau d’aquest horabaixa, el siulo de les sirenes que anuncien partides i arribades i una mossegada de la llimona del gintònic... I poca cosa més!
El tren ja no arriba a Mogadíscio, el camells no fan la ruta de Tumbucktú, les barques no naveguen fins a les fonts del Nil, na Míriam Makeba no puja al Kilimanjaro, en Lounes Matub no fa la ruta dels pobles de la Kabília, n’Eugenio ja no passeja per les Rambles de S/C de Tenerife, etcètera etcètera etcètera...

Principi d’automació

golea | 23 Juny, 2005 19:01



acaronament de somnis
         no realitzats
escaldum d’il·lusions
        no cristal·litzades
replegava i bullia
         dintre la ment
              esquinçada sota una campana:

    estridències encadenades
        que sorgien sobtadament
    arreu, rera els portals
        sota els llits
    al més mínim moviment sospitós
         insospitat
    car les parets et miraven
           i el trespol registrava totes les petjades
Sebastià Nebot “Xerafí”, maig de 1984 (Sprite, núm. 3)

Perseguint una quimera per Ciutat del Cap

golea | 16 Juny, 2005 19:02



Potser cada dia ens feim la mateixa pregunta: hi aniré? hi arribaré? No en sabem mai la resposta. Fins i tot, a vegades dubtam de cap on anam o de cap on arribarem. El Golea navega per un mar de dubtes i jo, amb ell, vaig perseguint una quimera, aquesta vegada per Ciutat del Cap. Perquè Ciutat del Cap és una ciutat estranya i fonedissa. Els somnis en blanc i negre que vaig tenir fa més de deu anys retornen amb força a la meva ment. I somii en blanc i negre que perseguesc una quimera més enllà de la realitat tangible i hipotecable. Els somnis es compren i es venen? Potser massa vegades és així, però és que, a més, són irrealitzables.
I perseguir una quimera per Ciutat del Cap és un esport de risc que fa cruixir tots els músculs de la ciutat i també els meus. I la banda sonora d’aquesta pel·lícula sona molt baixeta, massa baixeta per al meu gust. El reggae de l’apartheid s’hauria de sentir més fort. Alpha Blondy per sempre! Au idò, i tornem a començar! Perquè sempre, tanmateix, tornam a començar. Els morts s’acumulen als cementeris i els assassins atresoren riqueses que més tard serviran per a matar més gent. El cercle viciós de la vida i la mort. La ruleta russa del destí. L’amor i l’eternitat. Impossible! Tot és impossible! I malgrat tot les formigues van colonitzant tots els racons del planeta. Cercam respostes pels dibuixos que fan les estrelles en el cel negre i potser, si existeixen, es troben sota els nostres peus. Entre la pols i el fang, entre les galeries subterrànies que construeixen aquests animalons tan simpàtics.
Quan no hi ha feina, anam al bar i tractam de passar el temps. I el temps efectivament passa. I passa massa de pressa. No imaginam que tot aquest temps perdut mai més no retornarà. Però, es perd o es gasta? Ah! Tu ho diràs! Les sirenes del naufragi no et diran allò que hauries de sebre. Ja ets prou gran, no et sembla? Prou gran per a prendre les teves pròpies decisions i per decidir fer un capfico en aquesta mar infestada de taurons blancs o no, i anar a la piscina climatitzada de l’hotel que t’ha pagat la companyia naviliera que transporta el somni de la teva persecució de les quimeres de port en port. I Àfrica ja és tota ella una quimera. Així que...

Mort al veïnat

golea | 13 Juny, 2005 18:00



Altar de pedra, olor de celobert
Verge de cera, cara de mel
Lligada amb seda i or, les mans tenyides de sol.

Té el cos de vidre, immòbil, no sent res
Pels ulls respira l’alè del gel
Columna de l’amor, alçada sense passió.

Estàtua viva i tendra de juguet
Cabell de cendra i mig cos desert.

S’aixequen núvols, trencant-se de costat
Vapor de suro puja cap dalt
El llit de roses creix, el fred ha omplert els carrers.

Hi ha veus de tarda, nens de paper tallat
Que van cridant-la des del terrat
Nascuda en temps de mort, les mans guarnides de flors.

Estàtua viva i tendra de juguet
Cabell de cendra i mig cos desert.
Sisa. La Catedral (1977-1978)
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb