El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Despeses pagades

golea | 17 Novembre, 2005 18:17



Sí és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin despré

Sí és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s’agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient, rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se’n dirà “els compatriotes de la veritat” i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l’admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n’hi haurà molts que es posaran a plorar d’alegria, els catalans els hauran d’eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allí on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

 

 

Francesc Pujols (1882-1962), Concepte general de la Ciència catalana, 1918

Cuidado con los comunistas

golea | 14 Novembre, 2005 16:57



Cuidado con los comunistas

Ahir, per casualitat, vaig veure un documental al 33 titulat “Romero: la mort d’un arquebisme” (http://servicioskoinonia.org/romero/.); sí, aquell capellà que assassinaren els Escuadrones de la Muerte a El Salvador el 1980. També cal recordar que, al seu funeral, les forces de seguretat assassinaren a quaranta persones i que va ser l’espira d’una guerra que va provocar 75.000 víctimes, entre morts i desapareguts.

Bé, no volia contar tota aquella història que, en part, és la història d’Amèrica Llatina (La Cruz y la Espada de fabricació espanyola); el que volia remarcar és el següent: Romero va anar a veure el gran Ós Polonès a Roma per contar-li el què passava al seu país, on els opositors al règim militar eren assassinats impunement i on fins i tot els seus propis capellans eren morts i torturats. L’Ós Polonès va escoltar i l’únic que va dir va ser: “Cuidado con los comunistas”. Monsenyor Romero va tornar trist a El Salvador i més tard, com ja hem dit, va ser assassinat.

I això és el resum de la doctrina social de l’Església catòlica: sempre al servei dels poderosos. És més, sempre emmerdats fins a les orelles amb els poderosos. I als pobres que els donin pel cul, que resin i que callin.

El seu assassí, Roberto D’Aubuisson, va fundar un partit, ARENA (http://es.wikipedia.org/wiki/ARENA), que ha governat El Salvador fins ara en una democràcia sui generis que, com La Cruz y la Espada, sembla de fabricació espanyola,  evidentment, amb la benedicció papal.

Fent un cop d’ull a la situació mundial, veim que l’Església, diria que fins i tot la religió, és un càncer que podreix les societats democràtiques, perquè la defensa aferrissada dels seus interessos, els du a no aturar-se davant res: qualsevol cosa els sembla bé per tal d’acabar amb els intents de viure sense por i volen electrocutar els governs que ho propicien.

Les tres religions del llibre s’assemblen com tres gotes de coca-cola: o estàs amb ells o estàs contra ells. No hi ha terme mig. I si no estàs amb ells es creuen en l’obligació d’acabar amb tu perquè el pensament lliure posa en perill la seva situació hegemònica en un món acovardit per la por.

Sembla ser que si no hi ha por no hi ha religió. I per això atien l’odi i la por, perquè és la matèria primera del seu negoci.

Però fins i tot Romero va dir missa fins al darrer moment; de fet el mataren mentre deia missa. Un funeral, és clar!

 

 

Crim (13 i final)

golea | 11 Novembre, 2005 11:17

epíleg a l’illa de les malediccions



Aquesta illa llunyana, en la qual ara visc, és l’illa de les malediccions.
Bull al meu voltant una mar adversa, d’un blau blanquinós, que s’enfosqueix en un horitzó musti, buit de veles llatines i de ximeneies transatlàntiques. Hi ha sota els meus peus una massa de terra terrossa sota punyals corbs de cactus, figueres mòrbides i argelagues daurades. Damunt unes roques frontals s’acuben les ombres violentes d’uns romaguers. Jo, el fillastre de l’illa, l’aïllat.
Assistesc a l’obertura del naufragi més llarg dels segles. L’anunciat tendrament per l’Apocalipsi. Aquell en què el sol s’immobilitza de sobte, o en què el seu pas és tan tímid que la vista no encerta a seguir-lo o a penes si ho adverteix.
Pressent que no s’acabarà mai aquest ocàs, midat per un gran rellotge, del qual el pèndol corregués a cada oscil·lació milenars de quilòmetres. Pendents d’ell hi ha un neixement d’aventura, un ou en flor i una pistola encasquetada.
“Jo no he duit fins aquí -escric- ni les seves cuixes de neu, ni les seves mans hàbils, ni tan sols els seus ulls desmesuradament oberts dedins d’un estoig sense llegenda...” Vaga a l’aire un alt or d’absència, com vigília de l’ànima en pena, o somni de nin agonitzant, en lluita silenciosa amb el paisatge i els seus records.
De trencats racons arriben ecos d’alcoves secretes sobre jardins enllunats; de balcons entreoberts a nits profundes; de veus impotents de nàufrags; de bancs solitaris on jeuen cadàvers de nines acabades d’assassinar; d’homes que corren per un carrer llarg en el fons del qual hi ha un guinavet ensangonat, un jove molt pàl·lid i molts angoixosos crits de fam.
¿D’on ha caigut aqueixa llum en què s’han cremat les meves mans i les cartes on el meu únic secret vivia entre aborronats tremolors aclaparants?
¿Qui és aqueixa dona que s’ha llançat a la mar per a no haver de despullar-se més davant mariners, comerciants i soldats, tan fràgil i blanca, que el seu cos, un moment sobre l’aigua, es fongué amb l’espuma marina i amb l’estela de la lluna i amb les ales de les gavines?
¿D’on ha vengut aqueix crit que interromput de sobte l’horabaixa i ha fet tornar al mateix temps tots els ulls i totes les mans cap a un mateix punt vagorós i distant?
¿I de qui són aquests cadàvers que ha duit la darrera marea damunt les platges de l’alba i de qui són aqueixes corones de roses i aquests passos silenciosos damunt l’arena en ombra?
Jo, el fillastre de l’illa. L’aïllat.
Assistesc a l’obertura del naufragi més llarg dels segles. Aquell que el colpejar del bec d’un corb ho mideix sobre el cor d’una verge, i del qual hi ha penjant amargors, olis i somnis.
Quan guaiti, una nit, al mirall, amb un canelobre encès entre les mans, veuré fer-se de dia darrera el vidre la meva imprevista vellura precipitada per un lívid horabaixa sense proa.
Em vaig enfonsant, atropelladament, en un ocàs que es fa de cada vegada més profund, precedit per l’àvida cita d’una estrella.
Un dematí em vaig despertar hoste de les meves ales malmenades i no tornaré a dormir-m'hi, potser.

Agustín Espìnosa. Crimen. (1934)

Encara nois, encara

golea | 07 Novembre, 2005 15:24



No rigues massa de pressa, que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada.
Aquell que anava d'ocre, ara va de groc.
Canvia poc.
Aquella papallona, ara borinot.
No surt del pot.
Aquell que tant resava, ara va per sant.
Patim, patam.
aquell obrer del plom, ara plom i goma.
De broma a broma.
Aquell que dreta i dret, ara dret i dreta.
Turet, tureta.
Aquell que aconsellava, ara ja fot crits.
Estats Units.
Aquell de la mà dura, ara "dura-cràcia".
Ves quina gràcia.
Aquell de tisoreta, ara punyalet.
És més finet.
Aquell del no diàleg, ara parla amb tots.
El joc del bord.
Aquells del: hem guanyat. Ara no hem perdut.
L'arròs eixut.
Aquells volen ser ells, ara, abans, després.
Au! Corre. Ves!
Ah!
I aquell que no vivia, ara encara menys.
I els "borlis" plens.

No rigues massa de pressa, que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada.

 

Ovidi Montllor. De manars i garrotades, 1977

Ciutat

golea | 31 Octubre, 2005 15:37



Ciutat

 

Sóc un insignificant i no massa descontent ciutadà d’una metròpolis considerada moderna perquè tot gust conegut ha estat eludit en el moblament i l’exterior de les cases com també en el pla de la ciutat. Aquí no observaríeu els vestigis de cap monument de superstició. La moral i la llengua estan reduïdes a llur mínima expressió, per fi! Aquests milions de persones que no tenen necessitat de conèixer-se, menen tan semblantment l’educació, el treball i la vellesa, que aquest lapse de vida deu ser diverses vegades menys llarg que aquell que una estadística folla troba per al pobles del continent. Tal com des de la meva finestra veig espectres nous passant a través de l’espès i sempitern fum de carbó –la nostra ombra dels boscos, la nostra nit d’estiu! –, noves Erínies, davant la meva torreta que és la meva pàtria i tot el meu cor, puix que tot aquí s’assembla a això, –la mort sense plors, la nostra activa filla i serventa, un Amor desesperat, i un bell crim somicant en el llot del carrer.

 

Arthur Rimbaud (1854-1891), Il·luminacions. [Versió catalana de Josep Palau i Fabra]

The Year of the Cat

golea | 27 Octubre, 2005 15:19



The year of the cat


On a morning from a Bogart movie
In a country where they turn back time
You go strolling through the crowd
like Peter Lorre.
Contemplating a crime
She comes out of the sun in a silk dress running
Like a watercolor in the rain
Don't bother asking for explanations
She'll just tell you that she came
in the year of the cat
She doesn't give you time for questions
As she's lockin' up your arm in hers
And you follow 'till your sense of which direction
Completely disappears
By the blue tiled walls near the market stalls
There's a hidden door she leads you to
These days, she says, I feel my life
Just like a river running through
The year of the cat
And she looks at you so cooly
And her eyes shine like the moon in the sea
She comes in incense and patchouli
So you take her, to find what's waiting inside
The year of the cat.
Well morning comes and you're still with her
And the bus and the tourists are gone
And you've thrown away the choice
and lost your ticket
So you have to stay on
But the drumbeat strains of the night remain
In the rhythm of the newborn day
You know sometime you're bound to leave her
But for now you're going to stay
In the year of the cat.

 

Al Stewart. The Year of the Cat, 1976

Bojos i economistes

golea | 19 Octubre, 2005 11:03



"Per creure avui que un creixement exponencial pot continuar indefinidament en un món finit (i abarrotat de mercaderies al Nord i misèria al Sud) cal ser boig o economista".

"El creixement econòmic ha arribat al seu límit: l'hem tastat i ja sabem que no ens fa feliços, sinó que augmenta la misèria mental, la contaminació ambiental i la destrucció dels vincles comunitaris. Més aviat, com deia Gandhi, cal "viure senzillament per tal que els altres senzillament puguin viure". Vet aquí el repte".

Ramon Alcoberro. Publicat a Userda, 15, octubre 2005.

Crim (12)

golea | 18 Octubre, 2005 15:09

diari
a l’ombra d’una barca


13 de gener

Els barris mariners dels ports de la Mediterrània estan avui massa vigilats perquè pogués acabar bé la meva aventura. Això és tot. La meva aturada es rompé a les seves meitats. S’agostà la seva fi, com un somni interromput. Restaren allà, a la blanca alcova del crim, esperant remenar dels meus ulls, i entre daurades cases policíaques, un cavall de cartró, assassí del seu infantil amo; un cable elèctric, electrocutador d’un vell cotxer; un guerrer de quadre històric, que gairebé no donà, per a assassinar-lo, temps al seu pintor, que acabàs de pintar-li la seva espasa; una fulla Gillette, autora de miraculoses sagnies; un penis sexagenari, violador i assassí, a la vegada, d’una nina de set anys.
Fou tot tan imprevist, estava jo tan lluny del món, tan prop de Déu o tan veïnat dels àngels, que m'és impossible poder reconstruir ara com succeí tot allò.
Encara m’admira la freda habilitat amb la qual vaig poder eludir una persecució tan astuta. Em tremolen encara les cames. Em brunzen espantosament les orelles. Visc ocult, des de fa quatre dies, al fons d’una barca encallada en una solitària maresma, només visitat cada nit per un horrible mariner norueg, que em du pa, esperances de fuita, fruita passada i roses vermelles.
D’aqueix mariner esper la meva alliberació, que s’allarga ja massa. No dorm. A penes menj. El renou igual i constant de la mar damunt una vella escullera pròxima acabarà tornant-me boig, si abans no em faig un baül amb la meva barca o em deix engolir pels taurons.

18 de gener

Anit he vist, sobre una lluna minvant, una rossa Verge del Carme. Tenia un gran escapulari marró i uns blaus ulls maternals. Ella mateixa m’ha anunciat la meva pròxima alliberació sobre una hermosa nau d’argent.

19 de gener

Des que ha apuntat el dia aguait inútilment, a través d’una ampla escletxa oberta entre dues fustes de la barca, el pas imperiós d’una nau.
Esper que aquesta nit potser es resolgui tot. Confii, més que en el mariner norueg, en la pròxima lluna. La mar es confondrà de sobte amb el cel, i seran els vents de l’Est els meus hostes, i la meva barca la lluna neixent. Podré anar despullat damunt ella, amo de les meves barbes florides, timoner de les seves banyes, blanc com ella i com ella sense pàtria. Serà un viatge feliç de no sé encara quina remota Citerea. Prevenc que tot succeïrà així com ho pens.

20 de gener

Blanca com el vaixell que em salvi era aquella blanca al·lota. Qui despullà el seu cos? Qui el tirà a l’aire?
Jo vaig veure el seu enterrament de jove noucasada. No vaig tocar per ventura les seves carns envermellides?
No sé el seu nom, ni el color dels seus cabells, ni el timbre de la seva ànima. Hi haurà sens dubte una petita làpida, perduda entre flors d’un cementeri de barri.
Blanca com el vaixell que m’espera. Només sé que era blanca; però que després fou vermella. ¿Qui ha dit que jo era el seu marit, que la vaig estimar, que hi vaig tenir un fill? Aaaaaaaaaah! Udola una altra vegada la mar. Sí. Ja romp la vella escullera. Du-te’n després la platja i la meva barca.
No esper res de tu, horrible norueg.
No esper res de les teves mans sangonoses ni de les teves promeses odioses. Guardaré els teus braços de remador. Guardaré les teves experiències marineres.
Jo ja tenc el meu vaixell de plata.
Ja és aquí. Abans que tu, norueg. Quan arribis, ni hi serà la barca buida ni potser em trobaràs a mi a la barca. Jo he clavat les seves posts marcides i he posat guix a les fractures i he reparat els seus rems i l’he aparellat per al viatge. Mira la maresma solitària, l’onatge de la mar i el solc de la meva partida.
Menja’t el teu pa, robat en no sé quin forn. Menja’t la teva fruita –horrible norueg– i les teves roses.

Agustín Espinosa. Crimen (1934)

Moonchild

golea | 04 Octubre, 2005 15:32



You are a moonchild and pretty soon child
I've got that feeling
That I'm gonna make you smile forever
If I can.
Just give me a sign and I'll show you my plan
You are a blue child, forever true child
You know I'll try to paint the skies blue forever
If I can.
Just give me a sign and I'll show you my plan.

Tell me why you look so sad,
Time slips by like grains of sand
Just put your future in my hands

You are a moonchild and pretty soon child
I've got the feelin I'm gonna make you smile forever.
If I can.

Just give me a sign and I'll show you my plan,
Just give me a smile and I'll show you my plan,
Just give me a sign and I'll show you my plan

Rory Gallagher. Calling card (1976)

Elegia d’homenatge

golea | 30 Setembre, 2005 10:18



Lumumba, el ferro et treu una figura,
tu, segat pel llop en bé dels dies blaus
que han de venir; del fang i els seus esclaus,
la nuvolada en dóna la mesura.

Tu, sobre la buidor d’aquesta altura,
prepares els vestits i després caus
i les onades t’atrapen les claus
del gran portal de l’Àfrica futura.

Que, del teu roc, en ragi un riu de races,
minaires d’un vial de claredat
per les tenebres de carrers i places

on el vent pren tot clam de llibertat.
Conec el corb damunt les teves passes;
brolla del pou del meu país nafrat.

Joan Brossa. Sonets del vaitot (1965-1966)




 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb