El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Aitormena / La confessió

golea | 28 Gener, 2005 09:19



Ez dira betiko garai onenak
azken finean gizaki hutsak gara,
barearen ostean dator ekaitza
udaberri berririk ez guretzat.
Denborak aurrera etengabian
ta orain ezin eutsi izan ginana,
rutinaren morroiak bihurtu gara
laztana lehen baino lehen aska gaitezan.

Ohartu gabe arrunt bilakatuta
ohartu gabe heldu gara mugara
mundua jausi zaigu gainera
maitia lehen baino lehen aska gaitezan.
Ez dakigu non dagoen hoberena
bila dezagun beste lekuetan.

Bai, zin dagizut, ez dizudala inoiz gezurrilk esan eta
zaude ziur ezin izango zaitudala ahaztu inoiz,
aitortzen dut izan zarela ene bizitzaren onena,
baina orain maitia lehen baino lehen aska gaitezan.

Hertzainak

La capital del terror

golea | 27 Gener, 2005 16:17

tothom camina per l’autopista
cap a les coves subterrànies
a pintar altra volta imatges de caça

el foc ens protegeix de la bèstia
l’obscuritat de déu
la civilització enterrada
és una guspira inexistent

entre les ones del silenci
el degoteig de l’aigua
és la música
d’hivern
sobre la corcada roca
del temps

Els Camps Elisis d'una vida, 1984.

Piece Of My Heart

golea | 26 Gener, 2005 10:34

Artist: Janis Joplin
Album: Cheap Thrills



Oh, come on, come on, come on, come on!
Didn'I make you feel like you were the only man yeah!
Didn' I give you nearly everything that a woman possibly can ?
Honey, you know I did!
And each time I tell myself that I, well I think I?e had enough,
But I' gonna show you, baby, that a woman can be tough.

I want you to come on, come on, come on, come on and take it,
Take it!
Take another little piece of my heart now, baby!
Oh, oh, break it!
Break another little bit of my heart now, darling, yeah, yeah, yeah.
Oh, oh, have a!
Have another little piece of my heart now, baby,
You know you got it if it makes you feel good,
Oh, yes indeed.

You?e out on the streets looking good,
And baby deep down in your heart I guess you know that it ain? right,
Never, never, never, never, never, never hear me when I cry at night,
Babe, I cry all the time!
And each time I tell myself that I, well I can? stand the pain,
But when you hold me in your arms, I'l sing it once again.

I'l say come on, come on, come on, come on and take it!
Take it!
Take another little piece of my heart now, baby.
Oh, oh, break it!
Break another little bit of my heart now, darling, yeah,
Oh, oh, have a!
Have another little piece of my heart now, baby,
You know you got it, child, if it makes you feel good.

 (Segueix)

Crim (2)

golea | 26 Gener, 2005 09:57

primavera



lluna de mel


M'havia dormit entre vint pits, vint boques, vint sexes, vint cuixes, vint llengües i vint ulls d'una mateixa dona. Per això fou el meu despertar més angoixós i horripilant: crucificat sobre el meu propi llit de matrimoni posats en posició vertical darrera un gran balcó de vidres obert en un carrer desolat. Es feia de dia darrera aquell balcó que em servia de vitrina. Estava completament despullat. Tenia fred i vergonya que em poguessin veure des del carrer. Unes fines mans de dona florejaven sobre els meus peus com dos claus blancs i, probablement, eren elles les que em subjectaven de bell nou. Vaig inventar per a aquell moment una oració plena de tendresa, en què hi havia mesclats confusos records d'un llibre sobre les obres de misericòrdia que vaig haver d'aprendre de memòria de nin i versos de Paul Claudel i fragments del meu Segon epistolari.
Després de la meva tendra oració, un exèrcit de mosques d'ales verdes, de caragols de camp, de cuques molles, de gripaus i petits ratolins blancs, començaren a pujar-me per les cames fins a cobrir-me tot el cos amb les seves immundícies. Vet aquí el vestit que se'm tenia reservat. Bullia entorn del meu cap el xinxer hostil de les mosques. Un tremolor aborronant bategava damunt del meu ventre i damunt dels meus braços i damunt la meva cara i damunt les meves aixelles i fins i tot damunt de les meves mans clavades al llit per dos amples punyals que em produïen una sagnia abundant. Els ulls se m'ennigularen, i preveia que m'anava a acubar d'un moment a l'altre. Les més grans amargors no provenien d'això, malgrat tot. Sinó d'un cap truncat de dona morena, que des d'un racó del balcó em mirava amb ulls suplicants, com si els seus destins només depenguessin de mi. D'aquell cap terriblement pàl·lid, col·locat damunt un petit vetlador, i il·luminada per la llum tènue de l'alba, fluïa un fil de sang que havia format un gran bassiot en el pis del balcó. Xerrà, a la fi, el cap, i la veu de Maria Anna clarejà de sobte damunt la nit urgent de l'alcova.
—Ara puc dir-te que t'odiï, el meu pobre vell burlat, el meu gran banyut macilent. No tocaràs jamai els meus pits, acariciats avui per mans d'àngels. Va ara el meu sexe per les cases de prostitució dels ports de la Mediterrània, visitades per joves mariners agosarats, i els meus peus corren darrera braços desclavats i darrera llavis verjos. Per tu em queda aquest cap truncat i aquests ulls tímids i aquesta perenne boca insultant. I aquest gran bassiot de la meva pròpia sang, degotejant sobre la voravia d'un carrer de l'alba i damunt els vestidets de les primeres escolars. El rellotge de la teva crucifixió. La teva clepsidra sagnant. Amb la darrera gota de la meva sang s'acabarà també el teu somni...
Començaren a sonar damunt del meu cap unes campanades que jo sabia distants; un ding-dong accelerat i monòton. Venia un perfum d'encens des del carrer i un murmuri de resos i un trepig de processó i una remor d'enagos. Qualcú cridà, esqueixadament, a la meva espatla, apagant amb els seus crits tots els renous.
Vaig veure com el vetlador cedia sota un gran pes, i el cap de Maria Anna rodava per terra, arrossegant amb la seva caiguda quatre brandons encesos que jo no havia vist fins llavors. En el cel, que començava a fer-se a penes rosat, surava una gran creu oblonga a l'entorn de la qual volaven un parell de corbs silenciosos com sinistre ramat de baüls alats.

Los caminantes

golea | 25 Gener, 2005 15:47



También aquellos, rostros enjutos,
seres librados al fragor de la batalla,
furtivos observadores
del rompimiento ultrajado de los volcanes,
los ojos perdidos,
yendo hacia ningún sitio, como idiotas.
Los que interrumpen nuestro rumor
enamorado, álamo en la ribera,
espuma de por siglos,
y su sed apaciguan
en el agua que es la tuya, y es la mía.
Sombras desprendiéndose
al son de su silente letanía:
No preguntes quien me perdió,
ningún recuerdo dejé.
Nuestros destinos que no fuimos.

José Fernández Carpintero. (1949-2002) Habitación de las Horas. (1982)

Crim (1)

golea | 24 Gener, 2005 15:14

Estava casat amb una dona l'arbitràriament bella perquè malgrat la seva joventut insultant, fos superior la seva bellesa a la seva joventut. Ella es masturbava quotidianament al seu damunt, mentre besava el retrat d'un al·lot de suau bigot obscur.
Es pixava i desmenjava al seu damunt. I escupia —i fins i tot vomitava— damunt aquell feble home enamorat, satisfent així una necessitat inencarrilable i conquistant, de passada, la disciplina d'una sexualitat de la que era l'única madona i oficiant.
Aqueix home no era altre que jo.
Els que no haveu tengut mai una dona de la bellesa i joventut de la meva, estau desautoritzats per a cap judici feliç sobre un cas, ni tan insòlit ni tan extraordinari com sembla a primera vista.
Ella creia que tota la seva vida ja anava a ser un ininterromput gargall, un termitent vòmit, un quotidià masturbar-se, pixar-se i desmenjar-se sobre mi, inacabables. Però una nit la vaig llançar pel balcó de la nostra alcova al pas del tren, i em vaig passar plorant fins a l'auba, entre el seguici elemental dels veïnats, aquell suïcidi inexplicable i inexplicat.
No fou possible que l'autòpsia digués res d'útil davant l'informe caramull de carn vermella. El suïcidi semblà el més còmode a tothom. Jo, que era l'únic que hagués pogut denunciar a l'assassí, no ho vaig fer. Vaig tenir por del procès, llarg, impressionant. Malsons d'un parell de nits amb toga, reixes i cadafals m'atemoriren més del que jo pensàs. Avui tot em sembla com un conte escoltat a la infantesa, i, a vegades, fins i tot dubt que fos jo qui llançà una nit pel bancó de la seva alcova, sota les rodes d'un exprès, a una al·lota de setze anys, fràgil i blanca com una fulla fina de lliri blanc.

Però ni el seu record ni el retrat de l'al·lot de suau bigot obscur s'ha separat jamai de mi.
A les meves pitjors farses, els faig intervenir a tots dos, desfressant-los al meu gust, i decepcionant-los premetidament amb finals imprevists.
En una hora d'inconsciència i oblit passatgers, he fet l'elegia a Maria Anna, que don en aquest llibre. Una elegia a una Maria Anna que visquès ara, 1930, però anterior, en els meus records, al crim, encara que no al vòmit i l'escopinada. Una Maria Anna dels meus impropis anys d'estudiant de Filosofia i Lletres. La Maria Anna, en fi, del jove del suau bigot obscur. O millor encara: l'elegia a Maria Anna que hagués pogut fer tal odiós i feliç jovencell.
Per salvar-la del meu crim —de la pressió del tren damunt ella i del pànic de la caiguda— he escrit el relat titulat «Revenant o el vestit de nuvi».
Aquí mor Maria Anna al seu llit blanc de promesa, abrigant l'adéu amb un somriure deixat. Si l'he desfressada de Miss Ics, ha estat per a despullar-la de qualque manera del seu andalusisme, que m'hagués obligat a tornar-la ajeure una altra vegada sota altres trens de la matinada.

Llavors només he tengut —i he realitzat— el capritx explicable de reunir a la meva casa, una nit, als meus bons amics en l'anonimat. Als meus desconeguts camarades en el crim impune: un cable elèctric, es gesminer, una fulla Gillette, un bressol, un penis de 63 anys, etc.
Davant tots els crims anònims dels meus criminals hostes d'una nit, ha romàs el meu crim al seu lloc propi de sensacional, únic i gran assassinat passional. De crim tipus. De crim de novel·la més que crim ocorregut.
Damunt ell i damunt els meus lectors caiguin avui les meves futures malediccions i persecucions, la misèria actual i les pústules pretèrites del meu cos senectuós de narrador emocionat de l'assassinat propi i dels crims aliens.

Jo ja només visc per un estoig de vellut blanc, on guard dos ulls blaus, trobats pel guardaagulles la mènstrua alba del meu crim, entre els darrers enderrocs de la via.

Crim (0)

golea | 24 Gener, 2005 14:42



Agustín Espinosa
(1897-1939)

Presentam la versió catalana de Crimen, publicada per primera vegada en el 1934 a les edicions de Gaceta de Arte, de S/C de Tenerife, i reeditada el 1974 a Taller de Ediciones JB, al costat de Lancelot, 28o-7o i Media hora jugando a los dados. No cal dir, que aquesta versió catalana és provisional i està feta sobre l'edició de 1985, preparada per Miguel Pérez Corrales i publicada per l'Editorial Interinsular Canaria.
Agustín Espinosa és un del principals representants del surrealisme canari, juntament amb Domingo López Torres, Pedro García Cabrera i Emeterio Gutiérrez Albelo, entre altres. Formaren un grup molt actiu, que publicà la revista Gaceta de Arte, fins que la revolta militar de 1936 va acabar amb aquell experiment i amb la vida de López Torres, assassinat per les tropes. García Cabrera fou internat en un camp de concentració. Espinosa, en canvi, es va posar la camisa blava i així i tot va ser depurat, precisament per haver publicat aquesta obra, Crimen, molt difícil de pair per aquells feixistes esvalotats.

Strawberry Fields Forever

golea | 21 Gener, 2005 09:19

Lennon/McCartney


Let me take you down
cause I'm going to strawberry fields
Nothing is real
and nothing to get hung about
Strawberry fields forever

Living is easy with eyes closed
Misunderstanding all you see
It's getting hard to be someone
but it all works out
It doesn't matter much to me

Let me take you down
cause I'm going to strawberry fields
Nothing is real
and nothing to get hung about
Strawberry fields forever

No one I think is in my tree
I mean it must be high or low
That is you know you can't tune it
but It's all right
That is I think it's not too bad

Let me take you down
cause I'm going to strawberry fields
Nothing is real
and nothing to get hung about
Strawberry fields forever

Always know sometimes it's me
But you know I know when it's a dream
I think a "No" will mean a "Yes"
but it's all wrong
that is I think I disagree

Let me take you down
cause I'm going to strawberry fields
Nothing is real
and nothing to get hung about
Strawberry fields forever
Strawberry fields forever
strawberry fields forever

El Golea a la deriva

golea | 20 Gener, 2005 10:54

La grip s'ha apoderat del Golea i navegam a la deriva. La ràdio no funciona i estam del tot incomunicats. Només ens resta llançar missatges dins les botelles de cervesa que anam buidant a la cantina, i això és el que faig ara.
Navegam a la deriva amb un temporal de Tramuntana que no ens deixa respirar.
Les ones espanten i la mar sembla molt enfadada amb el món
Si algú recull aquest missatge, que sàpiga que estam intentant arribar a port; no sabem a quin, però a un port, on descansar i poder prendre les medicines necessàries per a poder continuar el viatge.
El Golea continua endavant, malgrat tot.

O bisturi e o verso

golea | 14 Gener, 2005 07:58

LVIII

O bisturi e o verso.
Dois instrumentos
Entre as minhas mâos.
Um deles rasga o Tempo
O outro eterniza
Aquele tempo-ouro sem medida.

Rompem-se sílabas e fonemas.
Estanco meus projetos.
E o que se vê
É um só comum-complexo
Coraçâo aberto.

E nunca mais
Na dimensâo da Terra
Hei de rever as moradas, os tetos
Os paraísos soberbos da paixâo.

Hilda Hilst, Cantares

He conegut el Dimoni

golea | 13 Gener, 2005 14:10

El Dimoni vivia dues cases més avall.

S'aixecava a qualsevol hora del dia o de la nit, es feia una arròs de palmer i anava directament al Recreo a prendre un aiguardent.

De dia feia feines molt diverses, però la que més li agradava era fer net pous moures. El record sortint mig en pilotes i fermat a una corda, brut de merda fins a dalt, i dient: "Vatualmón, quina gana que tenc!". I es posava a menjar una coca amb pebres i no s'aturava fins que se l'havia acabada.

A continuació, es tornava a ficar dins el pou i seguia fent la seva feina. No tenia horaris, ni ordre ni concert, perquè era el Dimoni i el Dimoni, ja se sap, és l'amo del Món i l'amo del Temps. I el temps, amics meus, no es compra ni es ven; ans es té o no es té. I el Dimoni el tenia i l'administrava sense cap administració.

Perquè el Dimoni és lliure, perquè el Dimoni no coneix la por.

El Dimoni només coneix la festa i sap ballar amb la seva canya fel·la. Jo l'he vist ballar moltes vegades acompanyat d'una xeremia i d'un tambor, fins i tot també de tota una orquestra. Perquè el Dimoni és alegre, perquè el Dimoni va gat de canya i aiguardent. Perquè el Dimoni no és com tu o com jo, sempre pendents del calendari, sempre escoltant la raó, sempre amb el seny dins la butxaca. No, el Dimoni no té seny, només té rauxa, no coneix les nostres explicacions, els nostres motius per estar aturats.

El Dimoni balla amb la seva canya fel·la al ritme d'una música que només quan anam gats ens pot emocionar. I el Dimoni no s'emociona: el Dimoni va néixer i va morir emocionat. Perquè el Dimoni, talment com ho va fer Déu, va morir una nit d'hivern en què no havia pensat a encendre el foc.

I sense foc, no hi ha Dimoni que pugui sobreviure!

Estranger

golea | 11 Gener, 2005 18:25

Imagina’t vivint en una estranya i obscura ciutat durant vint anys.
Hi ha alguns habitacles tètrics al costat est
i un d’ells és teu. Al replà, escoltes
l’eco del teu accent estranger escales avall. Penses
en una llengua pròpia i hi parles.

Després escrius a casa. La veu dins el teu cap
recita la carta en un dialecte local; darrera d’això
és el so de la teva mare cantant-te,
des de fa tot aquest temps, i ara no saps
perquè ploren els teus ulls i quina és la paraula per dir-ho.

Uses el transport públic. Fas feina. Dorms. Imagina que una nit
vares veure un nom pintat en vermell per tu
en una paret de totxos. Un nom d’odi. Vermell com la sang.
Neva en els carrers, sota els llums de neó,
com si aquest lloc s’hagués esmicolat abans que els teus ulls.

I a la xarcuteria, de tant en tant, les monedes
a la teva palma no ho aclariran. Incapaç d’articular
perquè això no és ca teva, apuntes a la fruita. Imagina
que un de vosaltres diu: No sé què pretén aquesta gent.
Sembla que només van a dormir i a somiar.
Imagina això.
CAROL ANN DUFFY
Selected poems.Penguin, 1994.

Navegam cap el naufragi

golea | 11 Gener, 2005 18:20

Començam el viatge en temps de calmes de gener. Preparau l'equipatge.

Els dies passen volant. No és que no pensi en tu. És que no hi som. Recorda que me'n vaig anar a cercar-me la vida molt lluny d'aquí.

I els dies i les nits em recorden que treballar a la mar és molt dur i no es pot viure de records. Cal estar vius i no morts. Cal sobreviure a la dissolució de les tradicions i cal anar més enllà amb un vaixell de vidre ple de música i ple d'amor.

Cal trobar la veritat en el naufragi que ens portarà a una platja deserta. Cal imaginar un nou món dins el nostre cap. Cal meravellar-nos amb les nostres petites coses, amb el nostre treball de cada dia. Cal no espantar-se per la misèria quotidiana quan ens tancam als nostres camarots per a intentar escriure qualque cosa.

Aquest és un missatge que trobaràs dins una botella quan passegis sobre la Lluna. I la Lluna acaronarà els teus peus i potser fins i tot et dirà cosetes a l'orella. Escolta-les! No hi ha secrets quan la mirada és clara. Posa't els auriculars i sent la música!

I sobretot, no tenguis por!

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb