El Naufragi del Golea

prova capšalera
Francisco GutiÚrrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
áááá Bob Dylan
uf!!!

Plens de sol de bon matÝ

golea | 13 Juny, 2006 14:36

Estelles Vicent Andrés Estellés

CORRE
el
sol
com
un
infant
pel
passadís.
Puja el sol com un amant sobre el teu llit,
sobre
el
teu
nu.
Canta el sol com un ocell en el balcó.
Xiula
el
sol
de
bon
matí
com
el 
trenet
que
creua
l'horta
i
els canyars.
Tota nua,
nua
i
alta,
dins
la
cambra,
s'alegraven els teus pits,
-caderneres,
passerells
i teuladins,
sargantana
a
la
paret-,
plens
de
sol
de bon matí.
 
 
Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Primera audició (1971) .
Remigi Palmero. “Plens de sol de bon matí”. Humitat Relativa (1978).



Soterrament de l'Estellés. Remigi Palmero, segon per l'esquerra

L'afroilĚlusiˇ

golea | 09 Juny, 2006 11:41

afroil·lusió
pigmeus

L’afroil·lusió

 
 
Ex Africa semper quid novi. Sempre hi ha alguna novetat de l’Àfrica que ens sorprèn, i sol ser una novetat lúgubre. Els que hem omplert les pàgines d’aquest llibre que teniu a les mans ens podríem definir com a africanistes o africanòlegs, o simplement africanòfils. Doncs bé, per norma general constituïm una raça abnegada i optimista, però no pas perquè naveguem en unes realitats encoratjadores, ni perquè el nostre enteniment ens regali raons de pes per a l’esperança. Tot al contrari. Presumim que els africans trobaran el seu camí, i el seu lloc en el món, en part perquè ens els estimem, i potser en part perquè abracem la bondat última de la condició humana – sense excepcions. Però sobretot, sobretot, perquè necessitem creure-ho.
Encara no he conegut ningú que pugui treballar en condicions, vull dir sense deprimir-se a fons, tot pensant que la seva pàtria acadèmica s’enfonsa. Quan ens ho demanen, tenim tendència a respondre que l’Àfrica se’n sortirà, que hi ha indicis de creativitat i de remuntada, que no hi ha res de genètic que condemni el món negre a la indigència i la prostració. Tenim una confiança heroica en l’univers subsaharià, segurament superior a la dels mateixos africans. Els nostres col·legues de l’Àfrica sens dubte pateixen molt més, i de més a prop, l’epidèmia del catastrofisme. “Vols espatllar una màquina?”, em deia una vegada un amic moçambiquès; “...molt fàcil, dóna-la a un africà”. Però des del nord, nosaltres exercim de kaffirboeties, d’amants dels negres – o dels cafres, literalment, com s’estilava dir a la Pretòria de l’apartheid. I no ens podem permetre la cruesa de mires dels autòctons. A causa de la correcció política, però també a causa de l’afroil·lusió.
Necessitem l’afroil·lusió com el pa que mengem. Viatgem al continent veí, ens enfrontem a alguns episodis desoladors, tornem amb alguna malaltia importada, comprovem el poc ressò que aconsegueixen veritables cataclismes socials, ens assalten tots els monstres de la decepció, i comencem a rebufar, a fer espetegar la llengua i fer negatives amb el cap. Al cap de poc, ja hi tornem a ser; esperem el moment de fugir de nou cap al sud, cap a l’estretor material i el desgavell estructural. Hem passat per l’ambulatori, ens han revacunat contra la febre groga i no sé quina hepatitis, i també contra el desànim. Obrim els diaris i ens enutgem, perquè no llegim res sobre les alegries africanes, sinó que llegim breus indecents sobre enormes carnisseries humanes. La mala notícia de torn ens aixafa, una vegada i una altra, aquell gran titular d'exultació que portem a l’esperit. La nostra Àfrica, la nostra llegenda, el nostre mite particular, és amenaçat des de tots els fronts.
 
Alfred Bosch. Fragment de la presentació del llibre Àfrica en l’imaginari occidental: els mites europeus sobre Àfrica. Universitat de València, 2005.
Centre d'Estudis Africans

Àfrica en l'imaginari occidental


TOURÉ KUNDA. Sidi Yella (Live Paris Ziguinchor, 1984)

Touré Kunda

 

Un Coney Island de la ment (6)

golea | 08 Juny, 2006 17:27

Coney Island 1         6
                         

                    Estaven col·locant l’estàtua
                            de Sant Francesc
                        davant l’església
                            de Sant Francesc
                                    a la ciutat de San Francisco
            en un carreró
                                prop de l’Avinguda
                                                                on els ocells no cantaven
                i el sol sortia a l’hora que li tocava
                                                                        com sol fer
                        i començà a il·luminar
                                                        l’estàtua de Sant Francesc
                                on els ocells no cantaven
 
            I molts de vells italians
                                                passaven per allà
                pel carreró
                                    prop de l’Avinguda
                    observant els hàbils obrers
                                                                que aixecaven l’estàtua
        amb una cadena i una grua
                                                    i altres eines
    I molts de joves periodistes
                                                amb vestits embotonats
        anotaven les paraules
                                            d’un jove capellà
                que aguantava l’estàtua
                                                        amb tots els seus arguments
 
                         I tota l’estona
                                               mentre els ocells no cantaven
                                                                              cap Passió de Sant Francesc
i mentre els badocs seguien mirant
                                                        amunt cap a Sant Francesc
            amb els braços estesos
                                                    cap als ocells que no hi eren
una alta i despullada puríssima
                                                    verge jove
    amb llarguíssims i ben pentinats
                                                  cabells de palla
            i portant només un molt petit
                                                            niu d’ocell
                    en un lloc molt existencial
                                                    continuava traspassant la multitud
                                                                                                        tota l’estona
                                i pujava i baixava els escalons
                                                                                davant Sant Francesc
                    els ulls abatuts tota l’estona
                                                                    i cantant per ella mateixa

6/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Per sempre principiants?

golea | 05 Juny, 2006 11:20

Conxita Rainer Maria Rilke

Però ara que canvien tantes coses, ¿no ens ha arribat el moment de transformar-nos? ¿No podríem mirar de progressar una mica, i fer-nos càrrec lentament, de mica en mica, de la nostra pròpia tasca en la gesta de l’amor? Ens n’ha estat estalviada la part més fatigosa, i l’amor s’ha esmunyit dins nosaltres confós entre platxèries talment com a la cistella d’un infant cau de vegades un tros de randes de debò, i al nen li agrada i hi juga i després se’n cansa, i al capdavall la randa va a raure entre coses tronades i malmeses, més esparracada que cap altra cosa. Estem corromputs pels fútils plaers com tots els diletants, amb un posat majestàtic. ¿Què passaria, però, si menysteníem els nostres èxits, si tornàvem a començar, a aprendre l’ofici de l’amor, que sempre han practicat els altres per nosaltres? ¿Què passaria si tornàvem a ésser principiants, ara que canvien tantes coses?

Rainer Maria Rilke. Els Quaderns de Malte Laurids Brigge. Barcelona: Proa, 1981. Traducció de Jordi Llovet.


Conxita. "Al darrera la nevera" (2006)

Conxita




Dos navegants solitaris i un estudiant

golea | 02 Juny, 2006 10:39

dos navegants solitaris i un estudiant

Dos navegants solitaris i un estudiant

Quatre grumers ballant damunt l'aigua
 
El que no havia passat des de feia molts anys, ha passat aquests dies a Bioko: hem anat a nedar a la mar tots tres junts, com abans, com aquell temps en què en Barona feia de Pamela Anderson a Cala Agulla i els dos navegants solitaris ens hi acostàvem per veure com salvava vides i per veure, també, si amb una d’aquestes, podia salvar les nostres.
 
Grumers focs elegíacs abrandats per l’abraç
com tu la mar i jo
paper marcat a llamps i foraviles
patir avui per tu demà
pel teu lloc als llençols nafrats d’absència
 
El dia era d’aquests que no vos podeu ni imaginar, perquè la mar era un mirall on s’hi reflectia tot el bo i el millor de l’univers. L’amu en Sebastià Xerafí mirava divertit com en Barona i jo discutíem sobre coses massa terrenals, quan tots tres sabíem que les nostres ments no estaven per dir beneitures, que el que ens preocupava estava molt més enfora i que no ho podíem tocar amb els dits. Sí, ja ho sé. No toc de peus en terra! Crec que mai no ho he fet. Mai no he servit per a fer anàlisis concretes de situacions massa concretes. El meu camarot està ple de llibres que no expliquen res, però hi és tot molt ben explicat. Però, qui ho entendrà? Vull creure, però, que els navegants solitaris tenim qualque cosa a dir-mos. Potser parlam un llenguatge parescut, un llenguatge que no diu res, però al qual se li entén tot.
 
Llavis oberts talment botelles sobre la fullaca
entendrida dels pinars
enmig de llargs fantasmes de ciment prop de la mar
 
ara silencis vells ordint-se
 
Aquest tros de món i aquest horabaixa és tot el que tenim ara. Silenci i claredat. Estones perdudes i més tard recuperades. Fa més de vint anys que ho sabem: aquella al·lota que passava sota els tamarells quan el sol es ponia, aquella música que sonava en les nostres ments, aquells poemes escrits a la platja pensant en l’al·lota dels tamarells i en la música que desprenia, el ritme de les nits quan encara eren nits, les paraules dels amics quan es preparaven per tot el que havia de venir, i així fins a l’infinit... encara que l’infinit és molt llarg i molt ample i molt profund i molt dens...
 
Dens tremolor aquàtica
com de dolls despenjant-se
entre corbes i molsa
o vent cristal·litzant en gavines obertes
i drap de saboneres lentament capgirant-se
 
tots els noms d’una pell m’anomenaven i jo et reconstruïa
 
 
Uep! Uep! Uep! Però els dos navegants i l’estudiant estaven sobre les roques del temps prenent el sol de l’horabaixa, observats per uns grumers que lentament dansaven entre l’aigu. I l’estudiant veu amb optimisme el futur perquè l’estudiant és optimista per naturalesa. Els navegants es fixen més en els signes del temps, i veuen arribar d’enfora el temporal. Però sempre ens quedarà la metàfora del Golea!
I, de sobte, potser l’estiu s’ha acabat. Aquells estius tan llargs han passat a la història. Record les converses asseguts a les terrasses dels bars xerrant, com sempre, de música i de poesia. Els bars que tanquen, però noltrus no volem marxar. No hi ha copes, però hi ha ganes de quedar. Aquest any haurem de canviar el plantejament. L’escenari s’ha transformat: més renou? més silenci? Unes altres cares, unes altres formes. El món canvia encara que no ho sembli, o potser som noltrus els que canviam sense adonar-nos-en?
I seguim estant sobre les roques del temps esperant una posada, la posada d’un cel.

  

La cançó és de Camille, "La demeure d’un ciel" (Le sac des filles, 2002)
Els poemes intercalats són de Miquel Cardell: Elegia de Grumers (1978)

 
 
PD
Qüestions del buffer (vital)
 
He notat que, a vegades, les cançons no acaben d’arrancar o, si ho fan, es returen molt sovint. És qüestió del buffer (vital). Li costa carregar-se. Si s’espera un poc, a vegades va bé. Altres vegades és el servidor, qui no ho acaba de veure clar i no connecta amb el buffer. Hi ha interferències inexplicables, però certes. També ens passa a nosaltres, no només a les màquines: el nostre servidor ens vol descarregar qualque cosa, però tenim el buffer ple i no ho pot fer. Potser necessitam un buffer directe al cor per no perdre el temps miserablement intentant desxifrar missatges de zeros i uns que són molt importants, que podrien canviar les nostres vides, però no els interpretam d’hora. Fem tard i quan ens en volem adonar, ja no hi som a temps, perquè aquell missatge era vital, però només en un moment determinat. Les respostes a vegades han de ser immediates. No se pot estar tota la vida esperant que els zeros i uns es converteixin en paraules o en sons. Això cansa, i el sistema necessita una fluïdesa perllongada en el temps, una resposta, un estímul. Que el buffer estigui a punt és important, que estigui buit d’informació supèrflua, també; però més important és, encara, que tot el sistema estigui a l’aguait, fresc i net d’infeccions. Els problemes s’han d’afrontar de cara, s’han de revisar els cables de les connexions i, si és possible, aquests s’han de suprimir i instal·lar connexions sense fils, sense intermediaris. Tot ens aniria molt millor. Cal pensar-s’ho!

Un Coney Island de la ment (5)

golea | 01 Juny, 2006 14:13

Coney Island 1         5
                         
                     Alguna vegada durant l’eternitat
                                                                            alguns tipus apareixen
i un d’ells
                que es presenta molt tard
                                                            és una espècie de fuster
        de qualque lloc de merda
                                                    com Galilea
            i comença a gemegar
                                                i reclamar que està assabentat
                de qui va fer el cel
                                                i la terra
                                                                i que l’individu
                        que de veres ens donà la pallissa
                                                                        és el seu Papà
 
            I a més a més
                    afegeix
                                Tot està escrit
                                                        en alguns manuscrits de pergamí
            que alguns sequaços
                                        deixen escampats per algunes bandes de la Mar Morta
                    fa molt de temps
                                                i als quals fins i tot no trobaràs
per un parell de milers d’anys o així
                                                            o almanco per
        mil nou-cents quaranta-set
                                                    anys
                                per a ser exactes
                                                            i encara així
        ningú hi creu realment
                                                o en mi
                                                               de veritat
 
        Estàs calent
                            li diuen
 
        I el refresquen
 
        L’estenen a l’Arbre perquè es refredi
 
        I tothom després d’això
                                                està sempre fent models
                        d’aquest Arbre
                                                amb Ell penjat
i sempre cantussegen el seu Nom
                                                        i el criden perquè baixi
                    i formi part
                                        del seu grup
            com si fos el reietó
                                            que ha de bufar
        o ells no ho poden fer del tot
        Només que ell no baixa
                                                del Seu Arbre
 
Tan sols penja allà
                                al Seu Arbre
                                                    semblant de veres Esgotat
                                    i molt fred
                                                        i també
            segons un resum
                                        de les darreres notícies del món
    de les usuals fonts no fidedignes
                                                            ben mort

5/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


En Barona i jo al Club Punk Koko

golea | 26 Maig, 2006 07:55



Malbabo: capital internacional de l'espionatge científic i tecnològic

En Barona i jo al  Club Punk Koko

Uf! Fa un any que vaig partir de Maputo i de llavors ençà no he aturat de navegar. Ciutat del Cap, l’Antàrtida, un altre cop Ciutat del Cap i, després, navegació de cabotatge cap amunt, cap a Bioko, on hem arribat avui dematí i hem deixat el Golea ben amarrat al port de Malabo. Després he llogat una habitació a l’Hotel Existència del centre de la ciutat.
No tots els dies han estat iguals. Primavera, estiu, tardor, hivern, febre i gel. Hem pensat, hem contemplat les estrelles, hem estudiat les constel·lacions, ens hem sentit insignificants davant la immensitat de l’Univers, hem caigut a les profunditats marines però hem tornat a surar. Som peixus remuntant l’Atlàntic, assedegats de saviesa i de llum. Som nàufrags que, finalment, han trobat qualque cosa per a entretenir-se mentre esperen un rescat que potser no arribarà mai.
Uep! Atura el carru! No era d’això que volia parlar. El que volia dir en realitat és que fa un any vaig quedar amb l’amu en Biel Barona que ens tornaríem a veure i que, aquesta vegada, ho faríem a Bioko. Així que el vaig cridar pel mòbil i vaig preparar minuciosament una cita. Quedàrem a les 10 en punt al Club Punk Koko, el més important de Malabo. Ell, com sempre, va arribar a les 11 amb una puntualitat britànica que em va deixar descol·locat.
    — No t’esperava tan prest! –vaig dir mig en broma.
    — Idò, què et pensaves!
Club Punk Koko, gran centre financer de l'Àfrica Equatorial

Bé, jo no pensava res. Estàvem junts al Punk Koko, i això era el més important. Tot el demés no valia un pebre. Així que ens abraçàrem i vaig dir:
    — I què, com tenim els projectes? Per quin número anam?
    — Ara no sé si és el 237 o el 238... Ho hauria de mirar al meu quadern, però no el duc. Me l’he deixat a qualque banda.
    — Ja veig que no has après les lliçons que et vaig donar l’any passat.
    — Eh!, no t’emprenyis, que no hem vengut aquí per discutir; hem vengut a sopar i a beure una bona botella de vi.
    — Mira, això sí que és vera.
    — Ei, cambrer, botella de vi negre i carta de menjar, per favor!
Això, més o manco, és el que vàrem dir de bon començament. Ens dugueren la botella de vi, demanàrem el menjar, que aquesta vegada no era serp ni cocodril, sinó costelles de zebra a la planxa duites directament de la sabana amb avioneta, i ens oblidàrem de tot.
    — Cafè descafeïnat amb sacarina, cafè normal i copa de cassalla.
    — Cassalla? Què és això?
    — Com? Cassalla!
    — Hummm...
    — Que vengui l’amu!
Va venir l’amu, i vàrem riure molt perquè li deien Tomeu. Negre com el betum, però li deien Tomeu! No sé com s’ho va fer, però va dur una botella que ens era familiar. Això de la globalització és vera, no va de bromes: en un racó del magatzem hi havia una botella de cassalla que ens esperava a noltrus des de feia una eternitat. Bé, en realitat esperava a l’amu en Biel Barona.
    — Bé, jo ara em prendria una cerveseta ben fresqueta i diria que ja comença a ser ben hora de parlar de qualque projecte. No et sembla?
    — Sí, ara sí que en podem parlar.
    — I què, què tens pensat?
    — Idò he pensat en un gran complex turístic que ens retiri d’aquesta vida nòmada que duim. Tu navegant tot l’any i jo estudiant i fent música. Això no du enlloc.
    — M’agrada! Com ho enfocam?
    — Tranquil·litat i bons aliments.
    — Sí, però un complex turístic, d’entrada no sembla una cosa molt tranquil·la.
    — Escolta i veuràs. Es tracta de fer una pensió, petiteta i acollidora, amb poques habitacions i una bona biblioteca. D’això tu en saps, no?
    — Uep! “Descans, lleure i lectura”, aquest serà el lema de la nostra empresa i de les nostres vides. Crec que aquesta vegada anam bé. Però ben pensat, tot és massa senzill i per complicar-ho una miqueta més podríem fer una pensió i un hostal.
    — Hòstia, és vera! I quins noms els posarem?
    — La pensió està clar: PENSIÓ FELICITAT.
    — Ah, ah, ah!!! I l’hostal?... l’hostal?.... HOSTAL ALEGRIA!
    — Ja hi som. Ja estam embarcats.
Mirau de quina manera més boja va començar un dels projectes més importants de les nostres vides. Potser el definitiu, el que canviaria el rumb dels nostres cors. I xerràrem i xerràrem, donant voltes al nostre gran complex turístic d’un edifici, set habitacions, dues categories i dos noms: Hostal Alegria i Pensió Felicitat.
    — Ep, això sí, el preu serà el mateix!
    — És clar.
    — Però si els clients ens demanen quina diferència hi ha entre la pensió i l’hostal, què direm?
    — No direm res. Que cadascú hi cerqui la diferència, perquè realment hi ha coses que no es poden explicar.
    — Tens raó.
    — I si féssim la darrera?
Érem dos il·lusionistes movent els fils de la crua realitat. Acabàvem de descobrir que els grans negocis es fan en la intimitat d’una conversa perduda en mig d’una sala de festes: menjar, beure i diversió. Ens sentíem multimilionaris. Érem rics. Estàvem salvats.
    — Ei, al·lots, és hora de tancar –va dir l’amu en Tomeu.
    — Sí, ja ho pensàvem ja!. Ara mateix partim.
Els carrers de Malabo ens esperaven, però sabíem que tanmateix no aniríem enlloc. Que caminaríem sense rumb, perduts però contents d’haver trobat la nostra taula de salvació, contents d’haver endevinat per un cop, d’haver guanyat d’una puta vegada en aquesta ruleta russa de la indústria i del comerç. Teníem un producte. Ho teníem tot. Estàvem alegres i desesperats. Ens havíem fet homus de profit. Ja sabíem que la vida era un mercat i que si pujaves al ferrocarril dels vencedors, llavors tot anava com una seda, tot anava sobre rodes cap al paradís.
I llavors, en el silenci dels carrers de Malabo, va sonar una cançó. Perquè sempre sona una cançó en aquests casus...


En Barona i jo, pels carrers de Malabo, després de descobrir la pedra filosofal del comerç i de la indústria




Un Coney Island de la ment (4)

golea | 25 Maig, 2006 13:41

Coney Island 1         4
                         

En un any surrealista
                                    d’homes anuncis i altres prenedors de sol
                                                de gira-sols morts i telèfons vius
        domesticats polítics amb controladors disciplinaris de partit
        actuaven com de costum
        en les pistes dels seus circs de serradís
        on els funàmbuls i les humanes bales de canó
                                                    omplien l’aire com crits
                    quan qualque pallasso collonut
                                                pitjà un botó de bolet immenjable
    i una inoïble bomba diumengera
                                                        caigué
arreplegant el president en les seves oracions
                                                                            del forat 19
 
        Oh era una primavera
                                            de fulles de pells i flors de cobalt
    quan caigueren cadillacs a través dels arbres com pluja
                        ofegant els prats amb bogeria
mentre de tot nigul d’imitació
                                    queien miríades d’àpteres multituds
                                                        de capats supervivents de nagasaki
        I perdudes tasses de te
        plenes amb les nostres cendres
        anaven surant


4/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)



Breezes of Patchulie

golea | 22 Maig, 2006 10:48

Donovan

Breezes of Patchuli
e


The long gone breezes are blowing down the sky.
From my window to the street I cast my weary eye.
Everything is quiet in the lonesome dusky night.
I'm feeling so alone in the darkness of my night.
 
I remember the days when the sun was warm with love
Softening as the day grew old in dazzling streaks of gold.
Now my days are meek, the sunset's the cruellest time
I'm feeling so alone in the darkness of my night.
 
I feel I want to ramble to the shores of the mighty sea
Pounding in my ears the wind so wild and free
To stumble in the high grass, the sand a-glowin' white
My eyes they feel, they break and spell the darkness of my night.
 
My sorrow is confusing, my love will never know
My empty hands they lie down by my sides so low
I walk this sleeping tunnel and the highway in-between bright
I'm feeling so alone in the darkness of my night.
 
Riding feathered wings to lick like I'm a dog
Oft I've heard the world as it cries out for some love
Cries out for someone, a little compassion and Light
They're feeling so alone in the darkness of their night.

Donovan



Un Coney Island de la ment (3)

golea | 19 Maig, 2006 07:36

Coney Island 1         3
 
                        
L’ull del poeta mirant obscenament
veu la superfície de tot el món
                        amb els seus sòtils embriacs
                        i oiseaux de fusta en fils d’estendre
                        i els seus mascles i femelles de fang
                        amb calentes cames i pits poncella de rosa
                        en llits plegables
i els seus arbres plens de misteris
i els seus parcs de diumenge i estàtues mudes
i la seva Amèrica
                        amb els seus pobles abandonats i buides illes Ellis
i el seu paisatge surrealista
                                            d’estúpides prades
                                            suburbials supermercats
                                            cementeris amb calefacció a vapor
                                            dies sants en cinerama
                                            i protestones catedrals
un món a prova de besades i plàstics seients de vàter tampax i taxis
                    drogats vaquers de drugstore i verges de las vegas
                    marginats indis i cinèfiles matrones
                    senadors no-romans i no-objectors de consciència
i tots els altres fatals i apuntalats fragments
del somni de l’immigrant que es convertí en massa real
            i perdut
                        entre els que prenen el sol

3/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)



«Anterior   1 2 3 ... 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 ... 21 22 23  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb