El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Versos tristos

golea | 18 Març, 2005 12:15

Jo sóc un home vague, sense geografia.
Vers el meu litoral, qui, doncs, s'hi acostaria?

No tinc casa ni porta per on sortir de mi:
una mirada morta i un son sense coixí.

Veig el cel empedrat, i la meva estimada
és una noia fina que potser no m'agrada.

Viure no té sentit, si no és per a morir.
I morir com? I quan? Avui, demà o ahir?

No tinc somnis als ulls perquè els cos me'ls prenia:
frisances de la pell i carn que s'extasia.

Josep Palau i Fabra. Poemes de l'alquimista (1952)

High Quality Information / Informació d’alta qualitat

golea | 11 Març, 2005 09:07



A life spent seeking it
Like a worm in the earth,
Like a hawk. Catching threads
Sketching bones
Guessing where the road goes.
Lao-tzu says
To forget what you knew is best.
That’s what I want:
To get these sights down,
Clear, right to the place
Where they fade
Back into the mind of my times.
The same old circuitry
But some paths color-coded
Empty
And we’re free to go.


Passar una vida cercant-la
Com un cuc en la terra,
Com un falcó. Lligant caps
Esbossant ossos
Imaginant cap on va el camí.
Lao-tzu diu:
Oblidar el que sabies és el millor.
Això és el que vull:
Captar aquestes visions,
Clares, fins al lloc
On desapareixen
De tornada a l’esperit del meu temps.
El mateix vell circuit
Però algunes sendes xifrades amb colors.
Buits
I som lliures d’anar-nos-en.
Gary Snyder

Crim (7)

golea | 08 Març, 2005 15:48

estiu



diari entre dues creus

1

Devora cada arbre una pedra aguda per a cada peu esquinçat. Navalles damunt carn viva, llum lluenta, font sòrdida damunt estanys fets malbé. Van a la meva espatla els pitjors adéus. Van lladrucs de ca rere la meva ombra, rere la suor caiguda dins la pols. I encara. Una cortina rompuda. Un somni encadenat. Una tempestat exemplar. Un toro malalt. Un riu de sang.
El concert és més enllà. Aquí, el desconcert. Plou la llum en complicitat amb ecos desitjats. Com una mar, satisfà les meves dues eternes fams. És tot -cel, aire, alcohol- tremolor de la sensualitat amagada. Draps. Ja està. On més draps que pels costats de Déu? Ombres banyades dels suburbis, àvides de contes celestes i de plurals jardins. Taques d’oli d’unes oliveres ordenades el verd de les quals tremola encara als meus ulls tèrbols d’odis acaramullats per no sé quines mirades adverses, quines mans cruels, quines paraules esquives.

2

Suren pellofes damunt l’aigua i s’arremolinen devora inesperades temptacions. Aquí tampoc no hi ha mar. Que la mar és florida d’herois, selva de perduts i no ravenissa d’hivernacle. Qui empenyé el meu cos i pronuncià el meu nom? Qui insultà, a la meva orella, la meva ànima? Tremola el coure a les meves mans. Tremola allò opac, allò menyspreable. Què tem d’aqueixa cantonada muda, d’aqueix portal solitari, d’aqueix home alt, que m’ha mirat en passar com un ca tinyós?

3

Un horabaixa -ahir horabaixa- uns obrerets s’han apunyalat davant els meus ulls, i he vist caure la sang damunt les seves camises de diumenge, i transformar-se en flors roges les pedres d’un carrer on jugaven uns nins. I després he vist, aquesta nit, a la llum d’un fanal i entre blanques bates asèptiques, els rostres de tres morts recents. De tres morts d’odi. De tres herois de barri proletari. El major tenia desset anys i un front ample de somniador sense ales. Els seus destins estaven potser en acabar un poeta, l’altre pintor, actor de cine l’altre. I ara ha estan muts i freds per sempre, amb una jove ganyota d’amargura a la boca i extraviats els ulls i les mans rígides.
Què sap ningú, què sabem nosaltres, del punyal que ens ferirà, de les mans que ens estrangularan, de la bala que ens esclatarà el cap? En quina plaça, en quin carrer, a quina ciutat, sota quin cel caurem un ufanós dia per a no aixecar-nos més? Perquè se’ns aperduin els ulls i se’ns amargui, amb una coneguda carussa, la boca. Per a ser espectacle d’unes hores, entre vestits oficials i ulls curiosos. Perquè un periodista anònim faci la seva crònica més cruenta, mentre mossega un entrepà i xucla un tassó de ginebra i xucla un xigarro que no sap si és seu o per quins camins li ha arribat. Perquè unes ploroses dones es lamentin i mengin llavors amb més talent aquella nit.

4

Anam somiant malsons per la vida. Somnis d’altres mesclats amb els nostres propis somnis. Cada hora du la seva sorpresa. A aquesta dona que ara estimam tant, que donaríem la vida per ella, potser l’odiarem demà. Trairem aqueix amic a l'aventura del qual està subjecta la nostra. A qui ens ajudà a la nostra estrena pitjor, el deixarem naufragar dins la seva bona desgràcia. I salvarem a qui no ens ha de salvar o a qui ens ha d’empènyer cap a un costat per a salvar al seu enemic més pròxim.
Qui ets tu? On vas? Tots cridant-m’ho. Tots desitjant que no els escolti. Tots expectants del meu calvari de cec, de les trencadures de la meva empresa, de l’aguait final en què tot s’acabi.

5

Què somnia la mar aquestes albades d’agost perquè sigui el seu cant tan tendre, tan subtil la seva espuma, tan somrient el seu blau, tan melodiós el seu onatge? Segueixen les clavegueres desembocant a les seves aigües. Neptú ja l’ha oblidat. Les antigues sirenes habiten ara estrelles distants. Però la mar encara no sé quins deliciosos somnis, doncs és tendre el seu cant i subtil la seva espuma i somrient el seu blau i melodiós el seu onatge.

6

—Al·lota, on vas?
—Volen dos àngels damunt la tomba del meu amant.
—Vols subjectar-los les ales, o és que anheles, amb crits i braços, espantar-los?
—Vull saber si són d’amistat els seus vols, si són blanes les seves mans. Si tot aletejar és com jo l’he somiat. Perquè tem les esposes per a un viatge tan llarg. Per si de cas només les meves mans poden fer el que dos àngels no facin.
Quedà tot sol el carrer. En una cantonada pròxima es trencà un cos ferit.
S’escoltaren, de cada cop més distants, unes lànguides passes. lluny tremola, sobre un horitzó moradenc, un laberint de creus entre cals banyades.

7

Tremola la llum del migdia sobre un paisatge de cases obscures, de carrerons cruels, de pobresa pudenta.
A aquesta mateixa hora cantava altres dies una veu de dona en una finestra entreoberta.
Jo escoltava la seva veu amb apassionada tendresa. I el sol de les dotze arrissava els seus ors sobre el paisatge que ara mir. I eren clares les cases i rients els carrers i fragant la pobresa.
Si jo vaig apagar aqueixa veu i el paisatge d’ella i el seu somriure de la seva hora, per què ves ara planys sobre un migdia que és obra de les meves mans, sobre un paisatge que jo he construït i que els meus ulls, com dos cels de tardor, turmentadorament, aombren?

Crim, Agustín Espinosa (1934)

El Golea a Moçambic

golea | 28 Febrer, 2005 15:55



De la guitarra de Santana sona a tota pastilla “Europa” i jo m’estic preparant per sortir a fer una volta per Maputo. Perquè el Golea és a Moçambic, m’han dit que per una llarga temporada. Així que jo aprofitaré per estudiar i aprendre coses noves, que sempre és un assumpte interessant. Bé, no cal exagerar! A vegades és interessant i a vegades no. Com tot a la vida!
Em pensava que aniríem més cap el sud, fins al cap de Bonaesperança i després aniríem pujant fins a Bata o Bioko, on segur que tenim unes copes pagades, però dificultats amb el motor brutal que impulsa aquesta gran massa de ferro, han aconsellat que ens estem per aquí fins que els enginyers i els mecànics ens donin el sus! una altra vegada.
I com que el Golea és ca meva, ja me teniu a mi aquí, convençut que hi trobaré moltes coses a fer, que aprofitaré el temps i aquesta estada tan llarga, molt més llarga del que em pensava, no serà un càstig, ans tot el contrari. Perquè Moçambic, amics i amigues meus, és Moçambic! Així que, endinsem-nos en el desig!

Mozambique
I like to spend some time in Mozambique
The sunny sky is aqua blue
And all the couples dancing cheek to cheek.
It’s very nice to stay a week or two.

There’s lots of pretty girls in Mozambique
And plenty time for good romance
And everybody likes to stop and speak
To give the special one you seek a chance
Or maybe say hello with just a glance.

Lying next to her by the ocean
Reaching out and touching her hand,
Whispering your secret emotion
Magic in a magical land.

And when it’s time for leaving Mozambique,
To say goodbye to sand and sea,
You turn around to take a final peek
And you see why it’s so unique to be
Among the lovely people living free
Upon the beach of sunny Mozambique.
Bob Dylan, Desire (1976)

S'Esclafit

golea | 23 Febrer, 2005 11:10



I

S’Esclafit
no pot morir.
No és tan sols un joc de paraules.
Ni una metàfora.
Junts hem trobat els perfums exòtics
que tant ens mancaven.
Baixàvem dels estels
-les nostres naus extraterrestres-
plens de melangia i rancor,
però ara...

S’Esclafit no pot morir.

Les deesses del somnis ho saben bé
i els dimonis.

Junts hem donat vida a la mort, junts
hem destruït les rutines dels grans conquistadors,
junts ens hem rigut dels capitosts
i encara no és hora de tornar
a la seva realitat.

II

Justificació.

Formulista/Ordenancista.

Fràgil/Trencadís/Delicat.

Traspassant la seva orla es descobreix
la gran mentida, el cinisme
amb noms i llinatges,
el paratge desolat.

No tenen cares, tenen façanes,
no tenen cor, tenen motor,
trepitgen amb sabates metàl·liques,
mosseguen amb dents d’or,
rapinyen amb ungles d’ivori:

però tampoc no tenen raó:

tenen televisió.

juliol, 1980

Crim (6)

golea | 22 Febrer, 2005 14:54

àngelus


Únicament des d’un núvol, des d’una torre alta, des d’un avió o des d’una cornisa de gratacels, es veuen les coses com jo les veia aquell horabaixa des d’una vulgar finestra d’alcova.
El que veia no era realment res d’extraordinari, però a mi m’omplia d’un ardorós goig: sobre una aguda roca solitària, un gran ocell blanc.
Potser no era completament blanc, sinó tan sols gris, i la distància i el to obscur de la roca desvirtuaven en gran manera el color. El record que em queda d’aqueix és, de totes maneres, més vague, i no així el de desmesurada mida, que m’és encara avui molt fidel. Era -havia o volia ser al manco- un voltor. El seu cap, com el d’un nin de dos anys. La seva estatura, de quasi dos metres. El seu bec, morros. La seva cua, com la d’un paó.
Hi havia allà, al meu costat, una dona a la qual havia besat molt en altre temps jo, que ara es deixava besar per un jove moreno, que fumava els meus propis cigarrets i usava els meus mistos com si fossin seus.
Però a mi m’apassionava, sobretot, el gran ocell blanc. Intentava disparar contra ell la meva pistola, quan fogí de sobte, sigil·losament, en un vol lluminós i arbitrari, que, a mesura que s’allunyava, el feia més gran i més diàfan. Llavors vaig veure que no era blanc sinó de colors diversos i el que jo havia cregut un de sol eren dos ocells. Un sol de posta es filtrava a través de les quatre ales obertes com per les ogives d’una catedral i les policromava fins a l’infinit. Debades intentava jo omplir els meus ulls amb totes aquestes vagues coses, per a fer fugir de qualque manera l’idil·li de l’al·lota a qui havia besat en un altre temps i del jove moreno que es fumava els meus cigarrets com si fossin seus i usava els meus propis mistos, el meu balcó i les meves millors butaques.
Em consolava, innocentment, amb la idea que eren, en tant, ambdós estranys al meravellós espectacle que es desenvolupava a les seves espatles. Ignorants de les quatre ales lluminoses, de la gran policromia celeste i del sol ocàsic. Ignorants, també, de la meva pistola, que havia deixat encasquetada el vol d’un gran ocell blanc.

La victòria dels psicòpates

golea | 17 Febrer, 2005 18:36

Els psicòpates, com sempre, acaben guanyant d’una manera o altra. Són tan perseverants en les seves obsessions que no amollen mai el mac. Sempre el tenen preparat per a tirar-te’l al front, entre els dos ulls, que és allà on fa més mal. Mai no vos pensàssiu que un psicòpata es rendirà: no, mai no ho farà! Els psicòpates volen conquerir el món i res no els aturarà. Marxen de front cap a unes trinxeres imaginàries que ells mateixos han construït dins al seva ment malalta. Primer ens creen un estat d’alarma i després ens volen calmar. T’obliguen a assustar-te i després t’obliguen a tranquil·litzar-te només perquè ells han arribat amb les seves perversions. Si no els segueixes, es creuen amb la obligació d’eliminar-te perquè ets un perill per a la seva pau interior. I la seva pau interior és el més important per als psicòpates i res, però res, no la pot destorbar, perquè si no es desperta el seu instint criminal.

Els psicòpates a vegades semblen com tu o com jo; mengen galletes o un plat de sopa, i també poden arribar a semblar encantadors; fins i tot n’hi ha que llegeixen poesia o passegen amb els seus fills per la vorera de la mar. Els psicòpates a vegades semblen normals, ordinaris o massa perfectes i brillants.

Però els psicòpates són mestres en l’art de la guerra psicològica; aquí no els guanya ningú. Saben com terroritzar les seves víctimes, han estudiat els seus punts més febles, claven el seu agulló i es dediquen a furgar dins la ferida d’una manera metòdica. Perquè els psicòpates sempre tenen un pla, no vos pensàssiu el contrari. Sempre saben cap a on van i res no els pot deturar, perquè estan disposats a trepitjar a qualsevol que se’ls posi per davant i a utilitzar qualsevol mètode per a aconseguir la seva satisfacció personal. No els xerreu de “fair play”, als psicòpates! No saben què és. Mai no accepten un no per resposta, mai no et deixen tranquil i sempre consideren que la teva vida no val res i que es pot sacrificar fàcilment a l’altar del seu egoisme. A més, els psicòpates no van de berbes: si no et poden caçar a tu, cacen els teus amics, els teus fills, els teus veïnats o apunten directament tot allò que tu estimes per destruir-ho quan menys t’ho esperes.

Els psicòpates no són de fiar. Menteixen amb el seu somriure de conill i si et deixes embolicar per la seva xerrameca ets un candidat segur a la teva destrucció moral. Perquè a vegades els psicòpates no et volen matar; simplement volen destruir la teva personalitat. Perquè els molesta que en tenguis. No ho poden suportar!

I si baixes la guàrdia, et guanyen inexorablement. Et maçolen i després se’n van tranquil·lament.

Però a vegades els psicòpates tornen i es volen fer perdonar; llavors és que necessiten alguna cosa de tu i, si no vas alerta, s’aprofitaran de la teva síndrome d’Estocolm per treure’t el suc en tot allò que desitgen.

A vegades són generals, a vegades són grans personatges, a vegades són aquests que ens alliçonen des de la tele... però molt sovint són gent com tu o com jo, que fan feina, que duen una vida “normal”, i aprofiten les seves hores lliures per fer-te mal, per a conquerir el món, per a conquerir el teu món.

Amic, Cagliostro

golea | 17 Febrer, 2005 15:20

Amic, Cagliostro, ja saps que aquí és casa teva.
T’he cridat per dir-te que l’amor
passarà com un terbolí invisible, ens tombarà,
es perdrà de vista dins l’horitzó,
ens tornarem a aixecar...
El que cal és posseir aquella bella elegància,
aquella flexibilitat,
per saber decantar el vas perillós de verí,
que ens ofereixen. Saber quan...
Miquel Bauçà. Una bella història (1962) 

Weltende / Fi del món

golea | 16 Febrer, 2005 09:42



Dem Bürger fliegt vom spitzen Kopf der Hut,
in allen Lüften hallt es wie Geschrei,
Dachdecker stürzen ab und gehn entzwei
und an den Küsten - liest man - steigt die Flut.

Der Sturm ist da, die wilden Meere hupfen
an Land, um dicke Dämme zu zerdrücken.
Die meisten Menschen haben einen Schnupfen.
Die Eisenbahnen fallen von den Brücken.

El barret vola del cap agusat del ciutadà.
Pels aires ressona com un crit.
Cauen pissarres de les teulades i s’esmicolen,
i a les costes –el diari ho porta- la mar s’alçura.

Arriba el temporal, les aigües enfurides
salten a terra per esclafar uns dics gruixuts.
La gent, la majoria, té constipat.
De dalt dels ponts els trens es precipiten.


Georg Heym. A Kurt Pinthus: El crepuscle de la humanitat: un document de l’expressionisme. (1920) (Trad. Artur Quintana)

Weil ich das Ergebnis einer Unwandlung bin

golea | 14 Febrer, 2005 16:52



Weil ich das Ergebnis einer Unwandlung bin
die keine Erholung hat
die zwischen der Vergangenheit und der Zukunft galoppiert
zwischen der Liebe und dem einundzwanigen jahrhundert
weil ich schon niemand habe
nur das Bildnis das blied
nach der Explosion
nur die Furcht
die Einsamkeit der Flughafen
die Sehnsucht
die Stadt die ihren bitteren Saft auf meinen Körper Schoss
die Armee der Entarteten die meinen Kopf
und den meiner Freunde aufpumpte
die kreuzigende Lehre die Wir allmählich lernten
der Zunstand der Dinge den wir zwischen Spiel und Spiel akzeptierten
schon nur noch ich einen Tod in jedem Schritt sehe
ein Tod um die Liebe zu Ersetzen
und die Auflösung der Glauben
weil ich einer Zeit lebe die dem tode gewonnen hat
und sich die Hölle in Stadt umgewandelt hat
weil der Himmel ein zerissene Horizont ist
weil schon nicht wartend bleiben kann

perquè som el resultat d’una transformació
que no té treva
que galopa entre el passat i el futur
entre l’amor i el segle vint-i-u
perquè ja no tenc ningú
només la imatge que restà
després de l’explosió
només la por
la soledat dels aeroports
l’enyor
la ciutat que disparà el seu suc amarg sobre el meu cos
l’exèrcit de degenerats que inflà el meu cap i el dels meus amics
la doctrina crucificant que aprenguérem entre joc i joc
ja només veig una mort a cada passa
una mort per suplir l’amor
i la dissolució de creences
perquè ja visc un temps que he guanyat a la mort
i l’infern s’ha convertit en ciutat
perquè el cel és un horitzó destrossat
perquè ja no sé seguir esperant

Tesi de Llicenciatura . (1983)

Crim (5)

golea | 11 Febrer, 2005 10:11



era jo un cavall?


Primer —i no era primer per ventura— digueren:
—Ja estam tot sols!
Estàvem tot sols, enmig d'una plaça inclement, tu, jo i el cotxer de la cantonada.
Una oronella plegà de sobte les seves ales, a la meitat precisa d'un vol, i rodà morta, dins una claveguera destapada, seguida molt de prop per una llosca de cigar.
Les teves mans es doblegaren sota les meves cames descarnades.
Si el cotxer de la cantonada et besà un parell de vegades al coll i et grapejà els pits amb les seves manasses destres en governar regnes més llargues, només fou per això. Perquè et va veure tímida, enmig de la plaça solitària on jo encara era la meva estàtua; indefensa i amb les mirades per les llambordes més amples.
Quan, després d'una lluita anguniosa amb un marbre terriblement rebel, a la fi vaig poder baixar de l'alta tarima on cruels heroïcitats em dugueren, ja era tard. Estaves tactant els òrgans genitals d'un cavall malalt. Encara molt bella sota la seva bata de veterinària acabada de sortir de l'Escola.
Inútilment vaig passejar una vegada i una altra davant els teus ulls les meves obtuses i complicades disfresses de cabra, d'ase, de xai, de mula, de ca, de vaca... Ni bels de cabra tuberculosa, ni planys de ca amb úlcera d'estómac, ni tan solament gemegosos renills de mula amb mal de costat. Veterinària de capçalera d'aquell pobre cavallet indefens, ja no te n'hauries de separar pus.
Una hora més tard passà l'enterrament del cotxer de la cantonada. Anava el baül sobre el mateix cotxe de punt, estirat per la seva dona i el seu fill petit. Seguien el macabre vehicle set cavallers enlevitats, portadors de corones de lliris blancs al cap. L'enlevitat impar precedia els altres sis i duia una bandera espanyola, la guixada asta de la qual acabava en una sabatilla malgastada.
El metge em llegí un plec que deia:
«Jo, metge titular d'aquest poble, certific que el pacient morí a conseqüència d'una peritonitis produïda, sembla, per coces rebudes del seu cavall Agustín.»
El notari guardava a la seva cartera aquestes paraules, en extrem voluptuoses per mi:
«Item, deix a la senyoreta veterinària el meu cavall Agustín, amb el compromís de curar-lo, dins el termini de dos mesos, la recent blennorràgia que pateix el dit animal.»

Al lloc on hi havia abans la meva estàtua hi havia un buró arnat, coix d'una cama, i un poal de fems adornat amb lliris blancs.

Estem asseguts

golea | 11 Febrer, 2005 08:11



Estem asseguts
a dolces butaques grogues.
Dos cendrers de plata
projecten incendis i escates.
Se m'acut que podria
veure't mig despullada
dins un llit amb dosser.
Però és una cosa talment remota...
Torn a mirar els cendrers,
la catifa color taronja,
els retrats gentils
de la mainada.

Miquel Bauçà (1940-2005). El Noble Joc (1972)

Signes (del temps)

golea | 10 Febrer, 2005 14:34


1
Classificau els meus signes
i trobareu les destrals que destrossen
els cristalls de les finestretes.
El fulgor de la matinada
en un mirall oblic es reflecteix
a la porteria dels apartaments.
Suburbi imaginable
només en els versos de la carretera.
Escolt la desfeta.

2
Imaginau per una estona les cases enderrocades i les metes volants,
un cel d’horabaixa que ens cau al damunt,
i les venes del cos assecades sobre l’asfalt.


Il·lustració: Juan Ismael. Composició surrealista (1945).

The Wrong Road

golea | 08 Febrer, 2005 17:38



A trader in furs living in exile
Boy what a kook
Look at that passport
Stale bread and paper without privilege
If you live here learn the language
When the rain hit the roof
With the sound of a finished kiss
Like when a lip lifts from a lip
I took the Wrong Road round
A room in a lighthouse
Near the park
The ghosts in the next room hear you cough
Time drags on Sundays spent in Mayfair
With all your riches, why aren't you there?
The wind acts like a magnet
And pulls the leaf from the tree
And the town's lost its breath
I took the Wrong Road round
Handsome is good, pretty is better
What was that phrase
Grace under pressure?
Blind by the light bulb
Blood to the bank
Lost all yours letters when the ship sank
In the disjointed breaking light
The soft blue approach of the water
Makes a sound you won't forget
I took the Wrong Road round
Stranded at low-tide where the river bends
Wouldn't you know it, that's how life ends
Lucky at cards, that's an old lie
Lucky in love, that's how life ends
Well the turncoats turned around
When they heard the sound of the bell
Dropped their coins into the well
I took the Wrong Road round
Started out Oliver, ended up Fagin
Don't you worry, it's my problem
What's my name, what's my number?
I'm the lonely one
It's just at the end of the day
When the light makes its slow move away
That I know all I can say is
I took the Wrong Road round
Gambled with risk
Paid you back with risk
So now you know who your friends are
They'll steel your shadow when your back's turned
Bouquets of flowers
Lesson's over
When the rain hit the roof
With the sound of a finished kiss
Like when a lip lifts from a lip
I took the Wrong Road round

The Go-Betweens. Liberty Belle and the Black Diamond Express (1986)

Crim (4)

golea | 07 Febrer, 2005 17:18

la nit de nadal de fígaro


Sentia una tendresa que em duia a acariciar totes les coses: lloms de llibres, fulles de navalles, morros de moix, rissos de pubis, prismes de gel, escarabats florits, llengües de ca i pells de marta, cucs i bolles de vidre.
Les meves mans tocaven qualque cosa freda i repugnant. Primer les orelles, tot seguit el nas, després les celles del cadàver d'un home de devers cinquanta anys, en escorç horitzontalment en un gran primer pla de gran «film», que fos a la vegada un gran quadre. Aquell home tenia un ull mig tancat, i l'altre, vidriós, desmesuradament obert, i una barba de malalt d'una setmana. No duia sabates posades, sinó uns mitjons negres, de molt mala casta, romputs pel taló i damunt els dits. Tenia el cap acabat d'afaitar, i només cobria la seva ja macabre humanitat un abric de senyora, impecable, sense ni una sola rua, abric de maniquí de mostrador de sastreria, massa llarg per al mort, al qui només deixava en llibertat els peus. L'abric encara duia cosit en un costat un paper on es llegia: «Mª A., fadrina, de 16 anys, desconeguda».
Tot això entre dues fileres de coberts, sobre les estovalles blanques d'una taula de menjador preparada per a un gran sopar de dissabte de Nadal. Els peus malvestits, fregant la blancor d'uns pastissos de coco i la lleugera arquitectura d'un castell de pasta fullada: una de les mans, d'ungles corbes i obscures, mig submergida dins una font de «chantilly».
En una taula pròxima, hi ha vàries botelles de xampany i un flamant cap de porc, de claus molts llargs, que s'assemblaven massa als del difunt.
La posició horitzontal allargava un poc l'estatura del cadàver; però, de totes maneres, no devia fer menys de dos metres.
No sense grans esforços l'havia pogut dur fins allà. I col·locar-lo damunt la taula, sense interrompre gaire la complicada retòrica del banquet. Ja només es tractava de separar el cap del tronc, i cap dels calats guanivets de plata tallava bé. Això comença a angoixar-me, amb la por d'haver d'invertir més temps que el fixat.
M'invadia una tendresa que em duia a acariciar totes les coses: baules, arrambadors d'escales, fruites podrides, rellotges d'or, excrements de malalt, bombetes elèctriques, sostenidors suats, cues de cavall, axil·les peludes i camisetes sagnants, mugrons, copes de vidre, escarabats i lliris blancs naturalment humits.
Encara que només acariciava les orelles, els llavis, les galtes d'un home a qui havien assassinat unes hores abans a la seva mateixa habitació, per a substituir el seu cap per un cap més clàssic: capritx últim, de nit de Nadal, d'una dona de pèl roig i malucs ampul·losos. Per qui havia arribat fins al crim. I que esperava, mentre, voluptuosament, el meu retorn imperiós a ca seva, portador del sopar màgic, en el qual havia de ser jo, a la vegada, «maitre», escorxador i comensal enamorat.

Distància

golea | 04 Febrer, 2005 10:25


El seu món era un món en què els homes són governats per la moralitat pura segons el dictat de la consciència; on no hi ha pobresa, ni govern, ni presons, ni policies, ni coerció o disciplina que no surti de la llum interior; sense altre lligam social que la fraternitat i l’amor; sense mentides; sense propietat; sense burocràcia.
Eric Hobsbawm. Bandits (2000).


Fins al meu camarot arriben els crits de les hienes de la caverna. Des de la distància les coses es veuen més clares i semblen més senzilles. Cal abandonar tota esperança d’arribar a poder parlar amb els primats, d’entendre-s'hi. Juguen amb els ossos d’altres animals morts i els llancen a l’aire, ens miren amb cara de pocs amics i es pensen que poden controlar les nostres vides. A la caverna les coses estan clares: sempre hi mana el més fort. La democràcia sempre ha tengut adjectius: censitària, orgànica... i ara boxística, mediàtica, escleròtica.
En la distància veig els primats que llancen els seus alarits de guerra per les ones mundials i, mentre, jo escric, en el silenci del meu camarot, postals als meus amics amb fotos del port de Dar es Salaam i dels mercats de la ciutat. Després aniré a fer una volta i miraré de trobar qualcú amb qui parlar i, asseguts en un cafè, mirarem com passa la gent i, potser, tractarem d’endevinar el seu pensament. Un cafè, un cigarret, una llarga conversa, i el dia serà etern, perquè tu i jo ens hem trobat a l’altra banda del món i ja mai més no ho oblidarem.

Remant cap a...

golea | 03 Febrer, 2005 16:16

I

ara rema el futur per escapar del naufragi:
l’arena de la platja és el meu nord
           –un poema escrit en ella
un refugi per esperar la mort
II
i l’animal que som sofreix
perquè no troba el final
de l’espiral

Els Camps Elisis d'una vida, 1984.

L'appuntamento

golea | 02 Febrer, 2005 08:40


Ho sbagliato tante volte ormai che lo so già
che oggi quasi certamente
sto sbagliando su di te ma una volta in più
che cosa può cambiare nella vita mia...
accettare questo strano appuntamento
è stata una pazzia!
Sono triste tra la gente
che mi sta passando accanto
ma la nostalgia di rivedere te
è forte più del pianto:
questo sole accende sul mio volto
un segno di speranza.
Sto aspettando quando ad un tratto
ti vedrò spuntare in lontananza!
Amore, fai presto, io non resisto...
se tu non arrivi non esisto
non esisto, non esisto...
e cambiato il tempo e sta piovendo
ma resto ad aspettare
non m'importa cosa il mondo può pensare
io non me ne voglio andare.
io mi guardo dentro e mi domando
ma non sento niente;
sono solo un resto di speranza
perduta tra la gente.
Amore è già tardi e non resisto...
se tu non arrivi non esisto
non esisto, non esisto...
luci, macchine, vetrine, strade
tutto quanto si confonde nella mente
la mia ombra si è stancata di seguirmi
il giorno muore lentamente.
Non mi resta che tornare a casa mia
alla mia triste vita
questa vita che volevo dare a te
l' hai sbriciolata tra le dita.
Amore perdono ma non resisto...
adesso per sempre non esisto
non esisto, non esisto...
Ornella Vanoni
'Sentado à Beira do Caminho', de Roberto e Erasmo Carlos

Crim (3)

golea | 01 Febrer, 2005 15:44

gesta d'un capell


Un capell fou el protagonista d'aquest incontat somni diví.
Des d'una bastida massa alta d'una casa en obres el veia ajagut abaix, emmig del carrer, esperant a peu ferm l'hora pròxima d'una cita exacta. A punt va estar un parell de vegades de perir sota vàries rodes d'un automòbil. La brisa de l'horabaixa l'alliberà d'una llosca de cigar que hagués acabat perforant-li l'ala. Un gargall caigué tan a prop d'ell, que l'esquitxà, encara que només lleugerament. La fina sabata d'ant d'una al·lota rossa el fregà suaument, i jo vaig veure el capell que s'estremia fins a la copa, adolorit d'un sexe format com per associació d'úlceres recents.
Es feia fosc, quan en una cantonada aparegué un home descobert. Travessà el carrer amb pressa, i, en passar devora el capell, s'acotà dissimuladament, el recollí d'en terra i se l'inclinà damunt l'orella esquerra. Després es perdé més avall, entre la gentada constituïda en aquella hora exclusivament per oficinistes i obrers acabats de sortir de la feina.
Vaig botar fins al balcó, la vaig agafar pel braç, i vàrem sortir plegats, sense que ni una sola paraula es bescanviàs entre nosaltres.
Li donava la mà com a nina de sis anys, quan ja en tenia més de quaranta. L'ajudava a pujar als tramvies sense grans esforços; l'arrossegava més que acompanyar-la, perquè, malgrat la seva obesitat indiscreta, era tan baixa que no pesava —o almanco a mi m'ho semblava— quasi res.
Així caminàrem durant vàries hores a través de la ciutat.
Al final del carrer, petit, però tan ample, que, sobretot en aquella hora, agafava aires provincials de plaça, hi havia la capelleria que cercava.
El vaig reconèixer ràpidament, per la seva cara de suïcida i per una imperceptible cremada de cigar devora el llaç. Ella s'oposava a posar-se el capell d'home, al·legant que era un capell d'home. Vaig tractar inútilment de convèncer-la de l'arbitrari d'una teoria que volia diferenciar sexes ja ben diferenciats. Abusant únicament de les meves forces, vaig aconseguir posar-li el capell, que, com que li estava estret, li congestionava cruelment el rostre i li allargava encara més les rues del front.
Deguí fer-li molt de mal, perquè quan sortírem de la capelleria plorava.

A trenc d'alba del dia següent era trobat en una rambla dels afores el cadàver d'una nina de sis anys. Duia posat un capell d'home, subjecte per una gruixada agulla, que, perforant-li ambdós parietals, li travessava la massa encefàlica.

Narrative / Narrativa

golea | 31 Gener, 2005 14:48

Because what happens will never happen,
and because what has happened
endlessly happens again,

we are we were, everything
has changed in us, if we speak
of the world
it is only to leave the world

unsaid. Early winter: the yellow apples still
unfallen
in a naked tree, the tracks
of invisible deer

in the first snow, and then the snow
that does not stop. We repent
of nothing. As if we could stand
in this light. As if we could stand in the silence
of this single moment

of light.


Perquè allò que passa no passa mai
i perquè allò que ha passat
torna a passar sense parar,

som el que fórem, tot
ha canviat en nosaltres, si parlam
del món
és només per deixar el món

sense dir. Avançat hivern: les pomes grogues encara
sense caure
en un arbre nu, les petjades
d’invisible cèrvol

en la primera neu, i després la neu
que no atura. Ens penedim
de res. Com si poguéssim estar
en aquesta llum. Com si poguéssim estar en el silenci
d’aquest sol moment

de llum.

Paul Auster. Groundwork: Selected Poems and Essays (1970- 1979). Faber & Faber, 1990.
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb