El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

ORACIÓ PER MARILYN MONROE

golea | 31 Octubre, 2018 18:58

 

 

Senyor,

rep aquesta al·lota coneguda arreu amb el nom de Marilyn Monroe,

encara que aquest no era el seu nom vertader

(però Tu coneixes el seu veritable nom, el de l’orfeneta violada als nou anys

i l’empleadeta de botiga que als setze s'havia volgut matar)

i que ara es presenta davant Teu sense cap maquillatge

sense el seu Agent de Premsa

sense fotògrafs i sense signar autògrafs

tota sola com un astronauta enfront de la nit espacial.

 

Ella va somiar quan era nina que estava nua en una església (això ens diu el Times)

davant una multitud postrada, amb els caps a terra

i havia de caminar de puntetes per no trepitjar els caps.

Tu coneixes els nostres somnis millor que els psiquiatres.

Església, casa, cova, són la seguretat del si matern,

però també alguna cosa més que això...

Els caps són els admiradors, és clar

(la massa de caps en la foscor sota el raig de llum).

Però el temple no són els estudis de la 20th Century-Fox.

El temple –de marbre i or– és el temple del seu cos

on hi ha el Fill de l’Home amb un fuet a la mà

expulsant els mercaders de la 20th Century-Fox

que van fer de la teva casa d’oració una cova de lladres.

 

Senyor,

en aquest món contaminat de pecats i radioactivitat,

Tu no culparàs tan sols una empleadeta de botiga

que com tota empleadeta de botiga va somiar ser estrella de cinema.

I el seu somni es va fer realitat (però com la realitat del tecnicolor).

Ella no va fer sinó actuar segons l'script que li vàrem donar.

–El de les nostres pròpies vides–. I era un scriptabsurd.

Perdona-la, Senyor, i perdonau-nos a nosaltres

per la nostra 20th Century

per aquesta Colossal Súper-Producció en què tots hem treballat.

Ella tenia fam d'amor i li vàrem oferir tranquil·litzants.

Per a la tristesa de no ser sants

  li van recomanar la psicoanàlisi.

Recorda, Senyor, el seu creixent pànic a la càmera

i l'odi al maquillatge –insistint a maquillar-se a cada escena–

i com es va anar fent més gros l'horror

i més gran la impuntualitat als estudis.

 

Com tota empleadeta de botiga

va somiar ser estrella de cinema.

I la seva vida va ser irreal com un somni que un psiquiatre interpreta i arxiva.

 

Els seus idil·lis van ser un petó amb els ulls tancats

que quan s'obren els ulls

es descobreix que va ser sota reflectors

      i apaguen els reflectors!

i desmunten les dues parets de l'estança (era un setcinematogràfic)

mentre el director s'allunya amb la seva llibreta

perquè l'escena ja ha estat presa.

O com un viatge en iot, una besada a Singapur, un ball a Rio

la recepció a la mansió del duc i la duquessa de Windsor

vists des de la saleta de l'apartament miserable.

La pel·lícula va acabar sense el petó final.

La varen trobar morta al seu llit amb la mà al telèfon.

I els detectius no van saber a qui anava a cridar.

Va ser

com algú que ha marcat el número de l’única veu amiga

i escolta tan sols la veu d'un disc que li diu: WRONG NUMBER.

O com algú que ferit pels gàngsters

allarga la mà a un telèfon desconnectat.

 

Senyor,

sigui qui sigui qui hagi estat aquell a qui ella anava a cridar

i no va cridar (i potser no era ningú

o era Algú el número de qui no és a la guia de Los Angeles)

contesta Tu al telèfon!

 

Ernesto Cardenal, 1965
 
Marilyn, Itoiz 
https://www.youtube.com/watch?v=h9ThgQlw-bI 
 
Marilyn Monroe, Alarma

https://www.youtube.com/watch?v=gZPZ58wQ9pM

 

 

 
 

ÚLTIMA HORA

golea | 16 Octubre, 2018 18:20

 

 ordinador antic

 

Senzillament

la darrera hora.

Notícies computaritzades de tot el món,

la Veritat, la Realitat;

la raça periodística

ha segrestat

l’opinió pública

i ha suspès indefinidament

la discussió i la crítica.

Ha mort el seny

i ha nascut un espectacle,

trist, demokràtic,

fill d’una puta

i del lliure mercat,

que ens ensinistra cínicament

per al suïcidi col·lectiu.

La llibertat de premsa

és una ruleta russa

a la que ens obliguen a jugar

dins una soll on els canals de televisió

són els porcs, grassos,

engreixats amb sang coagulada

i ventres inflats

d’infants negres afamegats.

Són els periodistes:

els ulls i les orelles,

les càmeres i les gravadores

del Poder,

mercenaris dels Estats

i de les multinacionals,

els nostres germans grans

que ens diuen el què i el quan

i el com i el per què.

Canalles! m’estau fartant

amb la vostra diarrea noticiaire

que pretén acabar amb la nostra

i.n.d.e.p.e.n.d.è.n.c.i.a.,

m’estau fartant

amb els vostres consells

que m’aboquen a la demència més estúpida,

no a una follia il·luminada

ans a la més negra de les bambolitats.

Però, què és l’opinió pública?

Potser tot és i ha estat sempre un invent

i nosaltres

som víctimes

d’unes terribles explosions interiors:

incertesa, ceguesa, terror,

tèrbola esgarrifança davant les fotografies.

Sempre ens han manat com a xotets?

No ho sé, les lleis de la societat

amaguen la cruesa de la mort

i ells continuen teclejant als ordinadors.

Fruïm de les seves operacions,

vivim a les estadístiques,

bategam amb les metralladores

llunyanes.

Estam disposats a comprar el diari

com qui compra la darrera bala, la definitiva;

tants arbres per a tan poca matèria!

imperis de paper i vidre

estan vetllant per a la nostra ràpida recuperació:

 

el mercat de la sang

finalment ha estat codificat.

 

De Han contractat una excavadora per a arribar fins a l’infern (1986).

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb