El Naufragi del Golea

prova capalera
Francisco Gutirrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

De mentida en mentida

golea | 30 Novembre, 2007 13:14

Bg Boris Vian menteur   Boris Vian. Chroniques du menteur. Le Livre de Poche, 2003.
LA BIBLIOTECA DEL GOLEA
De mentida en mentida fins a la veritat final… que és la mort

Boris Vian va fer de tot i molt i també ho va ser tot. Per això no ens ha de sorprendre que, a més, fos un gran mentider, o inventor si vos agrada més, i que gaudís al màxim d’aquesta afició. Tant li agradava, que va titular una de les seves col·laboracions a Le Temps Modernes com a Chroniques du menteur.
Le Temps Modernes fou fundada i dirigida el 1945 per Jean-Paul Sartre, factòtum de l’existencialisme, que va marcar unes quantes dècades de la cultura francesa i, també, europea. Era, per tant, una revista seriosa, molt seriosa diria jo. De fet, encara ho és. I el mentider Vian s’hi va abocar amb tota la seva ànima, parlant de tot un poc: de cinema, de cançó (va predir la canonització de la Piaf), de literatura, d’Amèrica (a la qual diu que hi va arribar en submarí), de la manera com desfer-se dels militars (molt original, vos ho recoman), i, també de si un capellà, futur membre de l’Académie, portava calçons sota la sotana o no.
Bé, ja ho veis. No semblava molt seriós aquest mentider que, a més, s’atrevia a recomanar canvis revolucionaris a la pròpia revista, tant d’aspecte com de contingut. Sembla que el sentit de l’humor de Jean Sol Partre, com l’anomena a la novel·la L’écume des jours, no era el mateix que el de Vian, perquè aquesta secció va durar poc i li varen refusar dues cròniques, aquesta que esmentàvem abans sobre la destrucció dels militars (“Pas de crédits pour les militaires”) i “Impressions d’Amérique”, on conta que trobà Breton convertit en negre en una boîte de Harlem anomenada Tom’s.
Aquest llibre, del qual parlam avui, recull, idò, totes aquelles col·laboracions; les publicades i les refusades. Hi trobam a faltar un estudi introductori més ampli o, potser, un aparell biobibliogràfic sobre els personatges que surten citats a les cròniques. Internet pot suplir aquesta mancança, però recoman que, en cas d’una traducció al català, es tengui present aquest fet. Perquè Vian té una ampla bibliografia en la nostra llengua, a la qual no estaria de més afegir-hi aquest llibre i també els escrits pornogràfics. Ah, i pels amants del jazz, recordar-los que Vian en sabia un ou, que tocava la trompeta i que escrivia crítica de jazz en el diari de Camus, Combat, a més d’altres llocs. A més, també composava cançons. Joan Isaac va fer una versió en català potser de la seva cançó més famosa: “Le deserteur” / “El desertor”, i alguns catalans hem desertat amb ell de molts exèrcits nacionals.
Vian va morir el 1959, als 39 anys, durant l’estrena de la pel·licula basada en la seva novel·la Escopiré sobre la vostra tomba. N’havia de ser l’encarregat del guió, però es va barallar amb la productora i el director i no va poder ser. Va morir a mitjan pel·lícula d’un atac de cor. Mai no sabrem si li agradava o no. Però pel resultat vital i fatal, ens inclinam a pensar que no.

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea
novembre 2007



La Biblioteca del Golea (Itoiz)

golea | 25 Novembre, 2007 20:50

BG Itoiz Ezekiel
La Biblioteca del Golea
(ràdio)




Itoiz, Ezekiel, Elkar, 1980.

Baixar
Download 

Clicau

També a


Tots sols contra les ficcions socials

golea | 09 Novembre, 2007 09:58

Pessoa anarquista

LA BIBLIOTECA DEL GOLEA
Tots sols contra les ficcions socials

Les mútiples personalitats de Pessoa ens estalvien la feinada de discutir si va de veres o va de bromes aquest conte sobre un banquer anarquista. En tot cas, això és un conte, però un conte que conté unes grans dosis de filosofia política.
Un tipus és anarquista des de jovenet i pretén seguir essent-ho, perquè considera que només hi ha dues alternatives en aquest puta món: societat burgesa o societat anarquista. Tot el que hi pugui haver entremig ho troba una bajanada per la qual no val la pena perdre-hi ni una mil·lèssima de segon del nostru preuat temps. I ja el tenim organitzant-se amb altres companys per passar a l’acció: propaganda i també propaganda pel fet. En fi, tot allò que feien els anarquistes i que molts (o alguns) segueixen fent.
Però per lluitar per tot allò que és natural s’ha de lluitar contra les ficcions socials: diners, pàtries, famílies, religions, estats, escoles, etc., perquè són ficcions socials creades contra la natura mateixa de l’homu i cal eliminar-les de socarrel per tal que torni la llibertat sobre la terra i l’homu pugui ser ell mateix una altra vegada.
Però descobreix que organitzar-se per enderrocar la podrida societat és una altra ficció social, que tanmateix uns manen i els altres obeixen, que no tothom té la iniciativa per a fer coses, sinó que esperen que altres els diguin el que han de fer. I arriba a un resultat: no es pot manar ni tampoc es pot auxiliar a ningú. En conseqüència, tothom s’ha d’alliberar a si mateix. Cadascú ha de fer feina pel seu compte per tal de poder arribar qualque dia a la societat natural i alliberada del futur.
Perquè manar i auxiliar van en contra de la teoria anarquista i, per tant, és un contrasentit utilitzar-ho per a canviar el món, perquè la seva utilització canvia, de fet, la concepció anarquista.
Bé, les persones “normals” i “mortals” diríem que arribats en aquest punt ens trobam en un atzucat del qual no podrem sortir mai. Volem canviar la societat però tampoc podem fer res que vagi en contra de l’estat natural  i lliure de les persones. Idò?...
Idò la solució, pel nostru estimat banquer anarquista, és, com hem dit abans, que cadascú s’ha d’alliberar a si mateix, sense importar-hi gens ni mica els mitjans que s’utilitzin i ell, per tal d’alliberar-se de la ficció social dels diners, el que fa és enriquir-se d’una manera bestial, sense mirar prim. Així, diu, arriba a la conclusió que l’únic vertaderament anarquista de tots els seus companys ha estat ell mateix.
Bé, més manco aquests són els fets. Els pensaments i teories que es poden despendre de tots ells ja és tota una altra cosa, que requeriria molt de més temps de pensar i exposar. Que cadascú n’extregui els seus resultats després d’haver llegit aquest llibret de Fernando Pessoa que es fa en un no-res, perquè és curtet, molt curtet, però també, tot s’ha de dir, pens que és de llarga volada.

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea
octubre 2007


Fernando Pessoa: El banquer anarquista. Barcelona: Edicions de la Magrana; Edicions 62, 1988. Versió catalana de Manel Guerrero.










 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb