El Naufragi del Golea

prova capalera
Francisco Gutirrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Tot se'n va en orris

golea | 25 Agost, 2007 18:19

Chinua Achebe


Tot se'n va en orris

Tothom té un passat i molts tenim un passat colonial, i també un present, que duim amb més o menys dignitat. La nostra cultura és una cultura que ha passat per la malla del colonialisme i acabam veient-la com ho han fet els colonitzadors, des del seu punt de vista. És això bo o dolent? És. Encara que molts ens hi rebel·lam i no ho acceptam. Seguim somiant en el nostru punt de vista: la nostra llengua és el món i també la nostra pàtria. O la nostra pàtria és la nostra infància. O la nostra llengua conforma el món, el crea, el dibuixa, el respira, el consumeix… I sempre, sempre, és i serà una llengua indígena. Perquè noltrus habitam en el país en el qual hem nat. Som indígenes!
Com ho són els ibos dels quals parla Chinua Achebe en aquest llibre. I també, també ens sembla que tot, Tot se’n va en orris. Que tot passa per ull! Que cada dia moren biblioteques senceres que parlen de noltrus i dels nostrus costums ancestrals, dels nostrus déus, dels nostrus menjars, dels nostrus amors secrets, dels caminois selvàtics que duen a les nostres platges ferides de mort, dels nostrus palaus reconvertits en residències de luxe per a estrangers d’alta volada o per als nostrus governants venuts i renegats. Tot se’n va en orris!
Talment com va passar al país dels ibos: arribaren uns blancs amb una xerrameca espiritual i la cosa va acabar amb centres comercials i jutjats. En fi, la cosa típicament colonial. Destruir per construir grans negocis neoliberals, amb fatxes dient el que és bo i el que és dolent per noltrus, per noltrus els indígenes.
I que consti que Achebe ho conta sense gens de nostàlgia, sense llagrimetes, sinó tot el contrari: més o manco el que va passar, novel·lat amb uns personatges creïbles i ben reals. Però sense cap concessió a la mirada enyoradissa. No, no dibuixa un paradís terrenal abans de l’arribada dels bàrbars del nord. No ho era. Dins Àfrica ja s’hi covava el bordell que seria després, i les matances, i les fams. El desgavell, en definitiva, de pallassos i monstres, com diria Sánchez Piñol molt més tard.
I molt més tard és ara, quan veim milers de pasteres carregades de negres encalçant la felicitat del capital. És un viatge molt semblant al dels segles XVIII o XIX: vaixells carregats de negres per a engreixar la maquinària econòmica d’uns pocs espavilats. Abans, però, els obligaven a pujar als vaixells; ara paguen per fer-ho. C’est la vie!

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea


Chinua Achebe. Tot se’n va en orris. Barcelona: Edicions 62, 2000. Versió catalana de Bernat Puigtobella.

La Banda dels Cinc

golea | 14 Agost, 2007 09:29

La Banda dels Cinc



Han menjat porcella, després han assaltat un banc i un tren. Han reposat a la fresca de Cala Mesquida i han acabat fent una llet freda a Can Patilla. Són la Banda dels Cinc. Professionals del bandidatge!



Voyage Rodrigues

golea | 10 Agost, 2007 13:01

Voyage à Rodrigues LA BIBLIOTECA DEL GOLEA
Voyage à Rodrigues


En Barona i jo ja duim un parell de parells de botelles de vi planejant un viatge a Tombuctú seguint les petjades de René Caillié, el qual es pensava que allà podria canviar sal per or eternament, que darrera les murades d’aquella ciutat mítica hi trobaria els ormejos necessaris per canviar la vida, la seva vida, i que els somnis es farien realitat d’una puta vegada.
Ara, però, crec que haurem d’anar a Rodrigues, una petita illa una mica més grosseta que Formentera, que es troba perduda per l’oceà Índic, perquè aquest llibre de la meva biblioteca m’ha fet veure que potser allà sí que hi trobarem un tresor.
L’autor ens proposa aquest viatge seguint les petjades del seu padrí que, després de perdre-ho tot, va decidir dedicar la seva vida a trobar el tresor que havien amagat els pirates a qualque barranc d’aquella illa basàltica. Hi passà gairebé quaranta anys excavant, calculant el moviment de les estrelles, contemplant el vol dels ocells, desxifrant els símbols de les Clavícules de Salomó dibuixades a les pedres, observant la feina constant de la mar, pressentint els huracans, gaudint de les carícies del vent a l’ombra dels tamarells, escrivint en una llengua incomprensible sobre papers plens de fòrmules estranyes de les quals només els cercadors de tresors més experimentats podien arribar a intuir el seu significat, però que dóna un poder sobre les coses i sobre el temps als que ho aconsegueixen.
Aquesta quimera és una quimera molt potent: anys i anys cercant un tresor que saps que no existeix, però tu segueixes i segueixes cercant, perquè al cap i a la fi intueixes que una part d’aquest tresor és teu mentre seguesquis endavant, mentre hi posis els teus sentits i oblidis la realitat que es troba més enllà de la mar, que tanmateix és una presa de pèl comparada amb aquells barrancs secs i amb aquells penya-segats que et donen tot el que necessites per a poder continuar somiant.
Bé, ja ets a Rodrigues i ets un cercador de tresors i gaudeixes del miracle de la solitud i ets un estranger total i sincer i parles una llengua estranya que només serveix per somiar. Ets un cercador d’or, de l’únic or que val la pena, que no és altre que l’or de la immortalitat.

Miquel Flaquer

Bibliotecari del Golea




J.M.G. Le Clézio. Voyage à Rodrigues. Gallimard, 1986.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb