El Naufragi del Golea

prova capalera
Francisco Gutirrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Pallassos assassinats

golea | 22 Febrer, 2007 16:30



Pallassos assassinats

Dos sicaris han assassinat dos pallassos: un en plena actuació i l’altre quan intentaven la fugida. El pallasso Andrés i el pallasso Rony morts a la pista del Circo del Sol a la ciutat de Cúcuta, al nord de Colòmbia, on l’any pàssat ja mataren al pallasso Pepe.
Els assassins arriben en taxi, entren al circ, disparen al cap i se’n tornen, no sé si en el mateix taxi o a peu.
Així que, de sobte, la professió de pallasso s’ha convertit en una professió d’alt risc, perquè qualcú paga per a matar pallassos, allà a Colòmbia. Sabíem que era perillós ser segons què, però el darrer que ens imaginàvem és que començàs la cacera del pallasso en plena actuació, davant els nins astorats, que, de bon començament, es pensaven que allò formava part de l’espectacle. Innocents!
Bé, potser sí que ho és tot, un espectacle, i nosaltres espectadors de pagament.
Potser és un missatge subliminal: “Si matam pallassos és que podem matar tothom. Ningú no està a resguard de les nostres pistoles. Si un sicari de quinze anys mata un pallasso per 4.000 pesos, què no podem fer amb milions de dòlars!”.
Hem pujat un graó més en l’escala de la violència. O l’hem davallat cap a l’infern infrahumà.
Perquè encara no som humans, Eudald Carbonell dixit.

El País, 22 de febrer 2007, p.13.

Desprs de Lorca

golea | 19 Febrer, 2007 12:11

Creeley Després de Lorca

(per a M. Marti)

L’ésglésia és un negoci, i els rics
són els homes de negocis.
                                    Quan toquen les campanes, els
pobres venen apilonant-se dedins i quan un home pobre mor, té una creu
de fusta, i fan precipitadament la cerimònia.

Però quan un home ric mor, ells
allarguen el sagrament
i una creu d’or, i van doucement, doucement
cap el cementeri.

I al pobre li agrada
i pensa que és un disbarat.



Robert Creeley, a Donald Hall (ed.), Contemporary American Poetry, Penguin, 1962


D'Europa. Una Profecia

golea | 15 Febrer, 2007 18:21

Blake
Europa, de William Blake


D'Europa. Una profecia

Les minses escletxes de la caverna de l'home

"Cinc finestres il·luminen la cova de l'Home: per l'una pren l'aire; escolta per l'altra la música dels cels; per l'altra floreix la Vinya Eterna, que li n'arribi el raïm; per l'altra li és llagut de mirar i de veure engrunes del Món Eternal que no para de créixer; per l'altra pot sortir a fora tot el temps que li plau, però no ho vol: car les joies furtades són dolces i el pa menjat d'amagat delitós."

Així cantava un Follet, tot mofant-se'n.


William Blake. Les Noces del Cel i l'Infern. Barcelona: El Mall, 1981.
Versió catalana de Segimon Serrallonga

Un supermercat a Califrnia

golea | 01 Febrer, 2007 18:13

Un supermercat a Califòrnia

Un supermercat a Califòrnia


Quins pensaments tenc de tu aquesta nit, Walt Whitman, per haver caminat per carrers secundaris, sota els arbres amb mal de cap conscient mirant la lluna plena.

En la meva famolenca fatiga, i anant de compres cercant imatges, vaig entrar dins el supermercat de fruites de neó, somiant amb les teves enumeracions!

Quins préssecs i quines penombres! Famílies senceres comprant de nit! Corredors plens de marits! Esposes als alvocats, nadons a les tomàtigues! –i tu, García Lorca, què feies per allà baix devora les síndries?


Te vaig veure, Walt Whitman, sense fills, vell, descurat i solitari, escodrinyant entre les carns del refrigerador i fitant els al·lots de les verdures.

Te vaig escoltar fent preguntes a tots: Qui va matar les costelles de porc? Què valen els plàtans? Ets el meu àngel?

Vaig vagarejar dins i fora de les brillants piles de llaunes perseguint-te, i perseguit en la meva imaginació pel detectiu del magatzem.

Caminàrem amb gran passes pels oberts corredors junts en la nostra solitària quimera tastant carxofes, posseint cada una de les delicadeses congelades, i no passant mai per caixa.

Cap a on anam, Walt Whitman? Les portes es tanquen d’aquí a una hora. En quina direcció apunta la teva barba aquesta nit?

(Toc el teu llibre i somii en la nostra odissea en el supermercat i em sent absurd).

Caminarem tota la nit a través de carrers solitaris? Els arbres afegeixen ombra a l’ombra, els llums de les cases estan apagats, tots dos ens sentirem tot sols.

Farem una volta somiant la perduda Amèrica de l’amor passant al costat d’automòbils blaus, de tornada cap a la nostra silenciosa casa de camp?

Ah, estimat pare, barba grisa, solitari i vell mestre del coratge, quina Amèrica tenies quan Caront deixà d’empènyer amb la perxa la seva barca i tu anares a parar en un fumejant ribatge i vares estar observant com desapareixia la barca en les negres aigües del Leteu?


Bekerley, 1955

Allen Ginsberg, Howl and other poems, San Francisco: City Lights Books, 1956.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb