El Naufragi del Golea

prova capalera
Francisco Gutirrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Oda a Walt Whitman

golea | 24 Gener, 2007 19:14

Lorca

Oda a Walt Whitman



Per l’East River i el Bronx,
els al·lots cantanven mostrant les seves cintures,
amb la roda, l’oli, el cuiro i el martell.
Noranta mil miners treien la plata de les roques
i els nins dibuixaven escales i perspectives.

Però cap no s’adormia,
cap no volia ser el riu,
cap no estimava les fulles grans,
cap la llengua blava de la platja.

Per l’East River i el Queensborough
els al·lots lluitaven amb la indústria,
i els jueus venien al faune del riu
la rosa de la circumcisió
i el cel desembocava pels ponts i les teulades
ramats de bisonts empessos pel vent.

Però cap no s’aturava,
cap no volia ser nigul,
cap no cercava les falgueres
ni la roda groga del tamborí.

Quan la lluna surti
les corrioles rodaran per a tombar el cel;
un límit d’agulles encerclarà la memòria
i els baüls se’n duran als que no facin feina.

Nova York de llot,
Nova York de filferro i de mort.
Quin àngel dus ocult a la galta?
Quina veu perfecta dirà les veritats del blat?
Qui el somni terrible de les teves anècdotes tacades?

Ni un sol moment, vell i esplèndid Walt Whitman,
he deixat de veure la teva barba plena de papallones,
ni les teves espatlles de pana gastades per la lluna,
ni les teves cuixes d’Apol·lo virginal,
ni la teva veu com una columna de cendra;
ancià bell com la boira
que gemegaves com un ocell
amb el sexe travessat per una agulla,
enemic del sàtir,
enemic del cep
i amant dels cossos sota la tosca tela.
Ni un sol moment, bellesa viril
que en muntanyes de carbó, anuncis i ferrocarrils,
somiaves ser un riu i dormir com un riu
amb aquell camarada que posaria en el teu pit
un petit dolor d’ignorant lleopard.

Ni un sol moment, Adam de sang, mascle,
home tot sol a la mar, vell i esplèndid Walt Whitman,
perquè pels terrats,
agrupats als bars,
sortint en raïms de les clavegueres,
tremolant entre les cames dels chauffers
o girant a les plataformes de l’absenta,
els maricas, Walt Whitman, et somiaven.

També aqueix! També! I s’estimben
sobre la teva barba lluminosa i casta,
rossos del nord, negres de l’arena,
multituds de crits i gestos,
com moixos i com les serps,
els maricas, Walt Whitman, els maricas
tèrbols de llàgrimes, carn per a fusta,
bota o mossegada dels domadors.

També aqueix! També! Dits tenyits
apunten a la vorera del somni
quan l’amic menja la teva poma
amb un lleu gust de benzina
i el sol canta pels melics
dels al·lots que juguen sota els ponts.

Però tu no cercaves els ulls rapinyats,
ni el pantà obscuríssim on submergeixen als nins,
ni la saliva gelada,
ni les voltes ferides com panxa de granot
que duen els maricas en cotxes i terrasses
mentre la lluna els fueteja per les cantonades del terror.

Tu cercaves un despullat que fos com un riu,
bou i somni que ajunti la roda amb l’alga,
pare de la teva agonia, camèlia de la teva mort,
i que gemegàs en les flames del teu equador ocult.

Perquè és just que l’home no cerqui el seu delit
en la selva de sang del proper matí.
El cel té platges on evitar la vida
i hi ha cossos que no han de repetir-se a l’aurora.

Agonia, agonia, somni, ferment i somni.
Aquest és el món, amic, agonia, agonia.
Els morts es descomponen sota el rellotge de les ciutats,
la guerra passa plorant amb un milió de rates grises,
els rics donen a les seves estimades
petits moribunds il·luminats,
i la vida no és noble, ni bona, ni sagrada.

Pot l’home, si vol, conduir el seu desig
per vena de coral o celest despullat.
Demà els amors seran roques i el Temps
una brisa que ve dormida per les branques.

Per això no aixec la veu, vell Walt Whitman,
contra el nin que escriu
nom de nina al seu coixí,
ni contra l’al·lot que es vesteix de nuvia
en l’obscuritat de l’armari,
ni contra els solitaris dels casinos
que beuen amb oi l’aigua de la prostitució,
ni contra els homes de mirada verda
que estimen l’home i cremen els seus llavis en silenci.
Però sí contra vosaltres, maricas de les ciutats,
de carn tumefacte i pensament immund,
mares de llot, arpies, enemics sense somni
de l’Amor que reparteix corones d’alegria.

Contra vosaltres sempre, que donau als al·lots
gotes de mort bruta amb amarg verí.
Contra vosaltres sempre,
“Faeries” de Nordamèrica,
“Pájaros” de l’Havanna,
“Jotos” de Mèxic,
“Sarasas” de Cadis,
“Apios” de Sevilla,
“Cancos” de Madrid,
“Floras” d’Alacant,
“Adelaidas” de Portugal.

Maricas de tot el món, assassins de coloms!
Esclaus de la dona, cusses dels seus tocadors,
oberts a les places amb febre de ventall
o emboscats en erts paisatges de cicuta.

No hi ha quarter! La mort
raja dels vostres ulls
i agrupa flors grises a la vorera del llot.
Ni hi ha quarter! Alerta!
Que els confosos, els purs,
els clàssics, els assenyalats, els suplicants
vos tanquin les portes de la bacanal.

I tu, bell Walt Whitman, dorm a la vorera del Hudson
amb la barba cap el pol i les mans obertes.
Argila blana o neu, la teva llengua està cridant
camarades que vetllin la teva gasela sense cos.
Dorm, no queda res.
Una dansa de murs remou les praderes
i Amèrica s’ofega de màquines i de plor.
Vull que l’aire fort de la nit més fonda
llevi flors i lletres de l’arc on dorms
i un nin negre anuncii als blancs de l’or
l’arribada del regne de l’espiga.

Federico García Lorca
Poeta en Nueva York
1929-1930



En el pas de Sylvia Plath

golea | 16 Gener, 2007 17:10

Sylvia Plath

En el país de Sylvia Plath

La pell de la mar
no té res a dir-me.

La veig capbussant-se
en si mateixa.

–més enllà del grumer en forma de campana
que no toca per ningú–

i fent plans per tornar.

*

A Londres, en la humitat
d’un matí londinenc,
la veig asseguda
plegant-se i desplegant-se
mentre la sang
com pluja martelleja
a les finestres del seu cor.

Aquest és el seu país:
la mar, la pluja
i la mort rimant a mitges
amb el nom del seu pare.

Monosíl·lab obscè,
resta per una estona
al sòtil
de la casa de la boca.

M’atur aquí
assaborint el so
com si fos sal.

*

Pensaren que la teva mort
era el teu darrer poema:
un llibre negre
amb coberta gravada en or
i pàgines de color de cendra.

Però jo vaig pensar una altra cosa,
sabent que la teva bogeria
no creu
en la metàfora.

Quan començares a sentir
els desplaçament dels continents
sota els teus peus,
la succió de la mar
i cada àtom
de l’aire emmetzinat,
perderes
el luxe del símil.

Crits de gavines, petxines rompudes,
la costa assetjada.
Aquí acaba Nordamèrica,
caient
a les profunditats.

La mort és diferent
a Califòrnia.
Marilyn va restar fixada
en cel·luloide,
el bastiment rígid
i la llum
travessant-lo.

Bronze per al seu platinatge,
Ondina, Ariel,
finalment ningú,

que podríem dir-te
després que et capbussassis en tu mateixa
i fossis engolida
pels teus poemes?



Erica Jong
Fuits & Vegetables, Half-lives, Loveroot
New York: Holt, Rinehart and Winston, 1968/1976.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb