El Naufragi del Golea

prova capalera
Francisco Gutirrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Un Coney Island de la ment (22)

golea | 27 Octubre, 2006 09:24

Coney Island 1         22
                         
 
Johnny Nolan té un sargit al cul
 
Els nins l’encalcen
                                en els estius de portes metàl·liques
 
Pels carrerons
                        de tots els meus records
 
A qualque lloc un home es lamenta
                                                         sobre un violí
 
Un bebè de portal plora
                                        i plora una altra vegada
                                com
                                        una
                                                pilota

                                                            botant
                                                                        escales avall

 
La qual cosa ajuda l’horabaixa a aixecar-se una altra vegada
cap a un moment de recordada histèria
 
Johnny Nolan té un sargit al cul
 
Els nins l’encalcen

22/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Assaig de programa en el... temple?

golea | 24 Octubre, 2006 18:00

assaig de programa
Assaig de programa en el... temple?
 
 
 
L’amor es pot fer a qualsevol lloc, fins i tot a la capçada d’un arbre.
Però a dalt dels arbres només hi viuen els micos.

Albert Sánchez Piñol. Pandora al Congo, 2005
 
A vegades les coses se’ns presenten d’una manera inesperada; a vegades volem, però no podem; i a vegades podem, però no volem. Així de complicada és, a voltes, la vida, i també la mort, tot s’ha de dir!
Bé, no sé per què dic tot això, perquè el que voldria dir és que aquí podeu escoltar un programa de ràdio, millor dir, la maqueta d’un programa de ràdio, que potser mai no s’acabarà. Hi falten una sèrie de retocs que no me veig amb esma de fer, hi manca la música de fons i la de continuïtat entre les lectures, hi manca la revisió de la fonètica i, segur, que qualque cosa més. Però, com he dit, no em veig amb esma de fer-hi res més.
Ara que en Barona prepara una gran moguda a Capdepera Ràdio, jo, ja ho veus!, no tenc il·lusió per a acabar la maqueta de “La Biblioteca del Golea”. Així que no el podré acompanyar en aquest viatge, i és per una raó molt senzilla: ell sap on va i jo no. No som Ulisses i ell, si no ho és, s’hi assembla. I es mereix arribar perquè hi ha fet una feinada. Ha mobilitzat mitja humanitat per a realitzar el seu somni i els somnis només existeixen quan els volem realitzar. I jo, pel que es veu, m’he despertat. He acabat la son i m’he topat de cara amb la crua realitat i ja no tenc il·lusió per a posar música a tot aquest desgavell que m’he trobat. I segurament no en posaré pus, de música. Perquè la música ens crea unes il·lusions que no són certes, ens retorna a un temps que ja ha passat i que mai més no tornarà. “D’il·lusions ja no es pot viure!” és, potser, l’únic programa de ràdio que podria fer; un programa sense música i sense sons i gairebé sense paraula (la paraula és un so, perdonau la contradicció...). Començaria a les tres de la matinada i acabaria a les tres i mitja. Silenci total. Potser qualque frase aperduada per aquí o per allà. Això sí, vos diria bona nit! I això és tot.
I ara me’n vaig a intentar dormir o a llegir. Tenc un pressentiment: em veig per les estepes russes viatjant amb un trineu. Cercaré na Lara? Li escriuré poemes? No ho sé.

 
Des d’aleshores nit i dia em crides,
insòlita i minúscula presó.
Llorenç Moyà, Presidi major, 1977




Boixar mentre caus per un sobam

golea | 16 Octubre, 2006 08:12

boixar
Boixar mentre caus per un sobam
 
Aquest estiu no hem aturat d’anar a Vilafranca. De fet crec que només hem anat a Vilafranca. Anar i tornar. Com quan anàvem a Can Boleto. Anàvem i tornàvem. I el viatge era bo i també l’arribada. El pitjor sempre ha estat la tornada, però... Així que en Barona i jo ens hem passat mig estiu per Vilafranca de concerts i cerveses, unes en llauna, les altres en tassó de plàstic i les darreres en copa de vidre. Una copa grossa, tot s’ha de dir, que ens servien en un bar prop de la plaça on escoltàrem el fantasma d’un negre que cantava blues. Bé, el negre no cantava, però hi era. I en Barona deia que hauria fet unes versions més macarres, més brutes, sense tant de respecte. Va, idò, fes-les, pensava jo mentre ho comentava. Després surten unes actrius a l’escenari improvisat i comencen a xerrar de dones. Una diu que quan era petita pensava que el que més li agradaria en ser gran seria boixar i que, efectivament, ara que ja és gran ho ha comprovat.
Una al·lota que està dreta al meu costat em demana: “Què vol dir boixar?”.
I jo pens que les coses realment van malament, molt malament. La joventut no sap què és boixar. De fet no boixen. Només fan l’amor. I l’amor no existeix. Així que fan una cosa que no existeix. Una trista conclusió.
Uep, atura el carro! No és que no existeixi. N’hi ha, supòs que els més optimistes, que diuen que no és que no existeixi, sinó que s’ha de reinventar. El que passa, però, és que els inventors estan ocupats en altres afers més productius. Dediquen la seva atenció als xips de control personal, a les geleres intel·ligents, a les bombes teledirigides amb càmeres d’infrarojos incorporades, a l’alimentació química i a la genètica del cangur. I a l’amor encara no se li ha trobat una rendabilitat a curt o mitjà termini. I ja ni en parlam del llarg. Així que l’amor, per ara, haurà de seguir esperant el moment en què qualcú li trobi una nova utilitat en aquesta economia global de mercat, el reinventi i en registri la patent. S’haurà de pagar? No ho sé, però si és així això ja té un altre nom, no vos sembla?
Boixar és gratis. “Boixau i no faceu la guerra!”, que dirien alguns.
Així que, en Barona i jo ja tenim dues paraules per a reivindicar: Sobam i Boixar, i haurem de carregar aquest pes tota la vida. “Boixar mentre caus per un sobam!” Bé, sembla el títol d’una de les seves cançons. No està malament. Mentre els inventors o els reinventors s’ho pensen, noltrus podem inventar cançons fetes de paraules en desús, de paraules que han caigut en desgràcia, de paraules que s’han desplomat per un sobam i que van quedant enterrades per la inèrcia implacable del temps i de les males companyies.
 
PD
I de Vilafranca, començar un viatge cap enlloc, no com Ulisses que sabia que anava cap a Ítaca: un viatge sense pàtria a la qual tornar i sense records als quals fermar-se.

Iràs i no tornaràs

 

Un Coney Island de la ment (21)

golea | 06 Octubre, 2006 12:13

Coney Island 1         21
                         
 
A ella li agradava mirar les flors
ensumar la fruita
I les fulles s’assemblaven a l’amor
Però mariners borratxos migmerdes
vacil·laven pel seu somni
escampant semen
sobre el paisatge verge
 
A una certa edat
el seu cor girà
cercant les voreres perdudes
 
I sentí els ocells verds cantant
des de l’altre costat del silenci


21/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind (1958)

i


Coses que sn pitjor que la mort

golea | 03 Octubre, 2006 16:55

Sharon Olds Coses que són pitjor que la mort
 
 
Parles de Xile,
de la dona que fou arrestada
amb el seu marit i el seu fill de cinc anys.
Dius com els guardes torturaven la dona, l’home, el nin,
l’un davant l’altre,
“com els agrada fer”.
Coses que són pitjor que la mort.
Em puc veure prenent entre els dits els cabells rossos cendra del meu fill,
inclinant el cap cap enrere abans que sàpiga què està passant,
tallant el seu coll, tallant el meu
per estalviar-nos allò. Coses que són pitjor que la mort:
aquesta nova idea entra en la meva vida.
El guarda entra en la meva vida, les aigües residuals del seu cos,
“com els agrada fer”. Els ulls de l’al·lot de cinc anys, Dago,
mirant-los amb la seva mare. Els ulls de la seva mare
mirant-los amb Dago. I a la meva sala d’estar com un nin,
la paraula, Dago. I res del que vaig sofrir fou pitjor que la mort,
la vida era bella com la nostra sang sobre el terra de pedra
per estalviar-nos allò – els ulls del meu fill en mi,
els meus ulls en el meu fill – el porc sobre els nostres cossos
fent-nos mirar el nostre vell enemic i inclinar-nos en la benvinguda,
la mort clement i eterna
que permet una sortida.
 
  Sharon Olds
Sharon Olds, The Dead and the Living (1983)
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb