El Naufragi del Golea

"El Estado es quien alienta el deporte, para que este sirva de estación a la juventud, que no piensa en la vida social sino en jugar y en divertirse. Da premios y honores para que empiecen a distinguirse, y una vez han alcanzado un triunfo, ya no se acuerdan del pueblo, sino de conformar su forma. El deporte que hoy se hace es un cadáver del verdadero deporte. Además, es un pasatiempo para que la gente viva en constante pasión y no se fije en las realidades de la vida. Se crían odios entre ellos mismos para fomentar la rivalidad, y cuanto más es el odio que se tienen, sólo se ven las razones a bofetadas y a estacazos. La vida normal de los Clubs es a base de cambiar o vender jugadores como si fueran esclavos de una mercadería mora. El deporte es el incubador de vagos y "señoritos". ¡No! El verdadero deporte no es eso: el verdadero deporte se ha de practicar libremente, sin premios ni pagas."

Tierra y Libertad (30-6-1934)

        

Catalunya s'ensorra, però el Barça és a París.
Quin contrasentit!
Els catalans hem perdut el sentit de la mesura.
Com que no podem ser un país normal, tenim un club que és més que un club.
Però d'un club que ha tengut de presidents a Núñez y Navarro i Joan Gaspart, què se'n pot esperar? És seriós ser del Barça amb aquests personatges?
Però si fins i tot els ocupants de Catalunya, com la família Echevarria, poden ser directius i consellers d'aquest més que un club!
Fa riure per no plorar!
Uns tipus multimilionaris que avui juguen aquí i demà juguen allà (sempre per diners), ens poden representar i ser els nostres ambaixadors?  Ambaixadors d'un país que no existeix?
Però no és només el Barça qui fa pena. També fan pena i oi els tennistes ignorants elevats a la categoria d'herois, els corredors de cotxus i motus encalçant la glòria per als seus espònsors i, esclar, les seves banderes, els ciclistes i els atletes dopats lluitant contra el pas inexorable del temps, i fa oi i vomitera tot el negoci que s'ha muntat entorn d'aquestes misèries humanes.
En fi, els poderosos, com sempre, manegen els fils per a alimentar els seus negocis i els impotents tenim un "més que un club".