En Barona i jo al Club Punk Koko
golea | 26 Maig, 2006
En Barona i jo al Club Punk Koko
Uf! Fa un any que vaig partir de Maputo i de llavors ençà no he aturat de navegar. Ciutat del Cap, l'Antàrtida, un altre cop Ciutat del Cap i, després, navegació de cabotatge cap amunt, cap a Bioko, on hem arribat avui dematí i hem deixat el Golea ben amarrat al port de Malabo. Després he llogat una habitació a l'Hotel Existència del centre de la ciutat.
No tots els dies han estat iguals. Primavera, estiu, tardor, hivern, febre i gel. Hem pensat, hem contemplat les estrelles, hem estudiat les constel·lacions, ens hem sentit insignificants davant la immensitat de l'Univers, hem caigut a les profunditats marines però hem tornat a surar. Som peixus remuntant l'Atlàntic, assedegats de saviesa i de llum. Som nàufrags que, finalment, han trobat qualque cosa per a entretenir-se mentre esperen un rescat que potser no arribarà mai.
Uep! Atura el carru! No era d'això que volia parlar. El que volia dir en realitat és que fa un any vaig quedar amb l'amu en Biel Barona que ens tornaríem a veure i que, aquesta vegada, ho faríem a Bioko. Així que el vaig cridar pel mòbil i vaig preparar minuciosament una cita. Quedàrem a les 10 en punt al Club Punk Koko, el més important de Malabo. Ell, com sempre, va arribar a les 11 amb una puntualitat britànica que em va deixar descol·locat.
- No t'esperava tan prest! -vaig dir mig en broma.
- Idò, què et pensaves!
Bé, jo no pensava res. Estàvem junts al Punk Koko, i això era el més important. Tot el demés no valia un pebre. Així que ens abraçàrem i vaig dir:
- I què, com tenim els projectes? Per quin número anam?
- Ara no sé si és el 237 o el 238... Ho hauria de mirar al meu quadern, però no el duc. Me l'he deixat a qualque banda.
- Ja veig que no has après les lliçons que et vaig donar l'any passat.
- Eh!, no t'emprenyis, que no hem vengut aquí per discutir; hem vengut a sopar i a beure una bona botella de vi.
- Mira, això sí que és vera.
- Ei, cambrer, botella de vi negre i carta de menjar, per favor!
Això, més o manco, és el que vàrem dir de bon començament. Ens dugueren la botella de vi, demanàrem el menjar, que aquesta vegada no era serp ni cocodril, sinó costelles de zebra a la planxa duites directament de la sabana amb avioneta, i ens oblidàrem de tot.
- Cafè descafeïnat amb sacarina, cafè normal i copa de cassalla.
- Cassalla? Què és això?
- Com? Cassalla!
- Hummm...
- Que vengui l'amu!
Va venir l'amu, i vàrem riure molt perquè li deien Tomeu. Negre com el betum, però li deien Tomeu! No sé com s'ho va fer, però va dur una botella que ens era familiar. Això de la globalització és vera, no va de bromes: en un racó del magatzem hi havia una botella de cassalla que ens esperava a noltrus des de feia una eternitat. Bé, en realitat esperava a l'amu en Biel Barona.
- Bé, jo ara em prendria una cerveseta ben fresqueta i diria que ja comença a ser ben hora de parlar de qualque projecte. No et sembla?
- Sí, ara sí que en podem parlar.
- I què, què tens pensat?
- Idò he pensat en un gran complex turístic que ens retiri d'aquesta vida nòmada que duim. Tu navegant tot l'any i jo estudiant i fent música. Això no du enlloc.
- M'agrada! Com ho enfocam?
- Tranquil·litat i bons aliments.
- Sí, però un complex turístic, d'entrada no sembla una cosa molt tranquil·la.
- Escolta i veuràs. Es tracta de fer una pensió, petiteta i acollidora, amb poques habitacions i una bona biblioteca. D'això tu en saps, no?
- Uep! "Descans, lleure i lectura", aquest serà el lema de la nostra empresa i de les nostres vides. Crec que aquesta vegada anam bé. Però ben pensat, tot és massa senzill i per complicar-ho una miqueta més podríem fer una pensió i un hostal.
- Hòstia, és vera! I quins noms els posarem?
- La pensió està clar: PENSIÓ FELICITAT.
- Ah, ah, ah!!! I l'hostal?... l'hostal?.... HOSTAL ALEGRIA!
- Ja hi som. Ja estam embarcats.
Mirau de quina manera més boja va començar un dels projectes més importants de les nostres vides. Potser el definitiu, el que canviaria el rumb dels nostres cors. I xerràrem i xerràrem, donant voltes al nostre gran complex turístic d'un edifici, set habitacions, dues categories i dos noms: Hostal Alegria i Pensió Felicitat.
- Ep, això sí, el preu serà el mateix!
- És clar.
- Però si els clients ens demanen quina diferència hi ha entre la pensió i l'hostal, què direm?
- No direm res. Que cadascú hi cerqui la diferència, perquè realment hi ha coses que no es poden explicar.
- Tens raó.
- I si féssim la darrera?
Érem dos il·lusionistes movent els fils de la crua realitat. Acabàvem de descobrir que els grans negocis es fan en la intimitat d'una conversa perduda en mig d'una sala de festes: menjar, beure i diversió. Ens sentíem multimilionaris. Érem rics. Estàvem salvats.
- Ei, al·lots, és hora de tancar -va dir l'amu en Tomeu.
- Sí, ja ho pensàvem ja!. Ara mateix partim.
Els carrers de Malabo ens esperaven, però sabíem que tanmateix no aniríem enlloc. Que caminaríem sense rumb, perduts però contents d'haver trobat la nostra taula de salvació, contents d'haver endevinat per un cop, d'haver guanyat d'una puta vegada en aquesta ruleta russa de la indústria i del comerç. Teníem un producte. Ho teníem tot. Estàvem alegres i desesperats. Ens havíem fet homus de profit. Ja sabíem que la vida era un mercat i que si pujaves al ferrocarril dels vencedors, llavors tot anava com una seda, tot anava sobre rodes cap al paradís.
I llavors, en el silenci dels carrers de Malabo, va sonar una cançó. Perquè sempre sona una cançó en aquests casus...
Un Coney Island de la ment (4)
golea | 25 Maig, 2006
4
En un any surrealista
d'homes anuncis i altres prenedors de sol
de gira-sols morts i telèfons vius
domesticats polítics amb controladors disciplinaris de partit
actuaven com de costum
en les pistes dels seus circs de serradís
on els funàmbuls i les humanes bales de canó
omplien l'aire com crits
quan qualque pallasso collonut
pitjà un botó de bolet immenjable
i una inoïble bomba diumengera
caigué
arreplegant el president en les seves oracions
del forat 19
Oh era una primavera
de fulles de pells i flors de cobalt
quan caigueren cadillacs a través dels arbres com pluja
ofegant els prats amb bogeria
mentre de tot nigul d'imitació
queien miríades d'àpteres multituds
de capats supervivents de nagasaki
I perdudes tasses de te
plenes amb les nostres cendres
anaven surant
4/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Breezes of Patchulie
golea | 22 Maig, 2006

Breezes of Patchulie
The long gone breezes are blowing down the sky.
From my window to the street I cast my weary eye.
Everything is quiet in the lonesome dusky night.
I'm feeling so alone in the darkness of my night.
I remember the days when the sun was warm with love
Softening as the day grew old in dazzling streaks of gold.
Now my days are meek, the sunset's the cruellest time
I'm feeling so alone in the darkness of my night.
I feel I want to ramble to the shores of the mighty sea
Pounding in my ears the wind so wild and free
To stumble in the high grass, the sand a-glowin' white
My eyes they feel, they break and spell the darkness of my night.
My sorrow is confusing, my love will never know
My empty hands they lie down by my sides so low
I walk this sleeping tunnel and the highway in-between bright
I'm feeling so alone in the darkness of my night.
Riding feathered wings to lick like I'm a dog
Oft I've heard the world as it cries out for some love
Cries out for someone, a little compassion and Light
They're feeling so alone in the darkness of their night.
Donovan
Un Coney Island de la ment (3)
golea | 19 Maig, 2006
3
L'ull del poeta mirant obscenament
veu la superfície de tot el món
amb els seus sòtils embriacs
i oiseaux de fusta en fils d'estendre
i els seus mascles i femelles de fang
amb calentes cames i pits poncella de rosa
en llits plegables
i els seus arbres plens de misteris
i els seus parcs de diumenge i estàtues mudes
i la seva Amèrica
amb els seus pobles abandonats i buides illes Ellis
i el seu paisatge surrealista
d'estúpides prades
suburbials supermercats
cementeris amb calefacció a vapor
dies sants en cinerama
i protestones catedrals
un món a prova de besades i plàstics seients de vàter tampax i taxis
drogats vaquers de drugstore i verges de las vegas
marginats indis i cinèfiles matrones
senadors no-romans i no-objectors de consciència
i tots els altres fatals i apuntalats fragments
del somni de l'immigrant que es convertí en massa real
i perdut
entre els que prenen el sol
3/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Vull ser un professional de l'hoquei sobre pedres
golea | 16 Maig, 2006
"El Estado es quien alienta el deporte, para que este sirva de estación a la juventud, que no piensa en la vida social sino en jugar y en divertirse. Da premios y honores para que empiecen a distinguirse, y una vez han alcanzado un triunfo, ya no se acuerdan del pueblo, sino de conformar su forma. El deporte que hoy se hace es un cadáver del verdadero deporte. Además, es un pasatiempo para que la gente viva en constante pasión y no se fije en las realidades de la vida. Se crían odios entre ellos mismos para fomentar la rivalidad, y cuanto más es el odio que se tienen, sólo se ven las razones a bofetadas y a estacazos. La vida normal de los Clubs es a base de cambiar o vender jugadores como si fueran esclavos de una mercadería mora. El deporte es el incubador de vagos y "señoritos". ¡No! El verdadero deporte no es eso: el verdadero deporte se ha de practicar libremente, sin premios ni pagas."
Tierra y Libertad (30-6-1934)

Catalunya s'ensorra, però el Barça és a París.
Quin contrasentit!
Els catalans hem perdut el sentit de la mesura.
Com que no podem ser un país normal, tenim un club que és més que un club.
Però d'un club que ha tengut de presidents a Núñez y Navarro i Joan Gaspart, què se'n pot esperar? És seriós ser del Barça amb aquests personatges?
Però si fins i tot els ocupants de Catalunya, com la família Echevarria, poden ser directius i consellers d'aquest més que un club!
Fa riure per no plorar!
Uns tipus multimilionaris que avui juguen aquí i demà juguen allà (sempre per diners), ens poden representar i ser els nostres ambaixadors? Ambaixadors d'un país que no existeix?
Però no és només el Barça qui fa pena. També fan pena i oi els tennistes ignorants elevats a la categoria d'herois, els corredors de cotxus i motus encalçant la glòria per als seus espònsors i, esclar, les seves banderes, els ciclistes i els atletes dopats lluitant contra el pas inexorable del temps, i fa oi i vomitera tot el negoci que s'ha muntat entorn d'aquestes misèries humanes.
En fi, els poderosos, com sempre, manegen els fils per a alimentar els seus negocis i els impotents tenim un "més que un club".
Visca l'hoquei sobre pedres!
Quimi Portet. Hoquei sobre pedres (1997)
Un Coney Island de la ment (2)
golea | 12 Maig, 2006
2
Navegant pels estrets de Demos
vérem ocells simbòlics
cridant sobre nosaltres
mentre planaven ansioses àguiles
i elefants dins banyeres
ens passaven surant cap a dins la mar
rascant mandolines torçades
i eixugant la bandera amb les orelles
mentre patriòtiques donzelles
vestint cascalls de paper
i menjant bombons
corrien per la costa
queixant-se rere nosaltres
i mentre ens fermàvem als pals
i ens tapàvem orelles amb xiclet
moribunds ases en alts turons
cantaven cançons en veu baixa
i alegres vaques volaven
salmodiant antífones atenenques
mentre les seves panxes tornaven tulipes
i helicòpters d'Hèlios
volaven damunt nosaltres
deixant caure bitllets de tren gratuïts
des dels Angeles Perduts al Cel
i prometent Eleccions Lliures
De manera que
aixecàrem pals i veles
en aquell dissortat vaixell una altra vegada
i ens posàrem en camí un altre cop
avançant sobre la mar engolidora
carregat amb alliberades verges vestals
i llançadors de disc llegint Walden
però
poc després d'arribar
a les estranyes platges suburbanes
d'aquesta gran semidemocràcia
americana
ens miràrem uns als altres
amb una suau estranyesa
silenciosos damunt un cim
a Darien
2/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Llibre d'Amic e Amat
golea | 10 Maig, 2006
Un Coney Island de la ment (1)
golea | 05 Maig, 2006
1
A les millors escenes de Goya sembla que veim
la gent del món
en el moment exacte en què
aconseguiren per primera vegada el títol de
"sofrent humanitat"
Se retorcen en la pàgina
en un vertader furor
d’adversitat
Amuntegats
gemegant amb nins i baionetes
sota cels de ciment
en un paisatge abstracte d’arbres mustiats
estàtues tortes ales i becs de rates-pinyades
forques llenegadisses
cadàvers i carnívores pixes
i tots els cridaners monstres finals
de la
"imaginació del desastre"
són tan terriblement reals
que és com si encara existissin de veritat
I existeixen
Només el paisatge ha canviat
Encara estan col·locats al llarg de les carreteres
turmentats pels legionaris
falsos molins de vent i galls dements
Són la mateixa gent
només que més lluny de casa
en autopistes de cinquanta carrils
sobre un continent de formigó
espaiat amb fades tanques publicitàries
il·lustrant imbècils il·lusions de felicitat
L’escena mostra menys carros
però més ciutadans mutilats
en cotxes pintats
i tenen estranyes matrícules
i motors
que devoren Amèrica
1/29
Lawrence Ferlinguetti. A Coney Island of the Mind(1958)
Un Coney Island de la ment (0)
golea | 05 Maig, 2006
Lawrence Ferlinghetti
(Nova York, 1919)
Enllaços: 1,
2,
3,
4,
5
A Coney Island of the Mind (1958)
Cada setmana (si pot ser i el temps acompanya)
un poema en versió catalana (provisional).
Una altra d'en Pau Riba
golea | 02 Maig, 2006
Jo penso en tu
Pau Riba

Disc Dur