El Naufragi del Golea

Carta a Donosti

golea | 10 Febrer, 2006

Me'n vaig. Passen dies i moments. Tot està quiet. La remor dels ànecs dins l'aigua. L'espera acompassada. Pens. Veig. Sé que a l'altra banda hi ha una cridòria infernal. Però jo no la sent ara. No sent res. Els ànecs dins l'aigua. El viatge que s'acaba. La música fluixeta del vent. Les teves galtes vermelles. El ritme a les teves cames. I la vida i la mort de les paraules. De les teves i de les meves. De les paraules del món conegut. De tot allò desconegut. El viatge que s'acaba. La teva rialla vermella. Els ànecs dins l'aigua. La por. La llibertat. Els minuts i les hores del (des)concercert. El paisatge a l'altra banda del mirall. El teu perfum. La teva inquietud. El meu moment. El teu. Bo. Dolent. Tant se val! Tornaran les paraules? Els ànecs dins l'aigua. I allà lluny, una platja, una illa. El teu cor enterrat en una sínia. I jo perseguint fantasmes per l'arena. Tot és un gran quadern per a escriure. Tot està per fer encara. El rellotge de sol marca les hores. Els ànecs dins l'aigua. La pluja caurà. El foc s'apagarà. El vent se'n durà l'arena. Les ones en faran de nova. El far s'encendrà en la nit. Guiarà les nostres passes. Cauran les pedres del castell. La boira defensarà la nostra incertesa. Potser la vida... i jo t'escric una carta.

"Carta a Donosti". Umpah-Pah. Bamboo Avenue