El Naufragi del Golea

Allò imprevist

golea | 02 Febrer, 2006

Allò imprevist
Domingo López Torres
Dibuixos de Luis Ortiz Rosales

Portada

1

quin profund córrer per mars de silenci!
les empinades desbocades venes
rompent nets mars pudorosos
amb l'oratge, la calor, la flor, el crit.
ampul·losos rodons niguls grisos
-gris castany, gris rosa, gris violeta,
del somiejat sexe promès-
allotjades sense gràcia a l'espès
túnel on cavalca llum en ombra.
la febre, sí, la febre pegant bots
puja fins a l'engronsadora blava del goig.
(dominant la multitud de desitjos
hi ha una estàtua fàl·lica que indica
camins per a idèntic destí.)
la desfermada sang, ferotge i boja,
lliure en clares cascades de sospirs,
torna ordenadament esbravada
al mapa dels seus rius i estanys.
sobre el fons de rítmics anhels
s'enlaira lent un fred venturós

Ortiz Rosales

2

les mosques

ni la persecució acarnissada
dels més contundents objectius,
ni el girar continu de 2.000 braços,
ni aquell espès nigul d'extermini,
que envaint-ho tot
féu empal·lidir la teva bona estrella,
pogueren desviar aquell destí
de xerec itinerari.
eres a la sopa, a les butxaques,
als guardapits d'Ortiz Rosales,
en tot,
el girar graciós de curt vol,
l'inquiet moure de les sis cames,
la perfecta germanor d'ales i olfacte,
la teva agilitat, la teva audàcia,
clavà amb tal fermesa la teva presència,
que eres com les dutxes, els excusats,
el pati, les notícies:
la constant obsessió que ho envaeix tot.

Ortiz Rosales

3

la patata

descansaves, incauta, endormiscada,
blava en la teva indecisa adolescència,
verda en la distracció dels quefers,
de la teva casa, el teu sexe, la teva ventura.
la terra, blanca, negra o vermella,
ja posava un estigma al teu destí
de blana, dura, amarga
o dolça carn.
podies navegar per les altures
dels mars més fondos,
o perdre´t en la fada algaravia
del discórrer més beneit
pel jaç normal del costum.
així, sense conèixer el crit joiós
de l'entrega sense què, ni com, quan
que multiplica en 7 el que és 1,
un 16 qualsevol, entre les meves mans,
tremolosa, indecisa, bruta, negra,
caigueres.
el tall més agut del desig,
del meu sagnant amor,
el meu roí coratge,
t'arrabassava la pell entre els meus dits,
i els crits, planys i sospirs
es perderen sense eco entre les meves mans
d'assassí inexpert.
quan el teu cos blanc, mutilat,
caigué sobre les aigües del teu cel,
el gris estany de la teva desventura
es xapà en mil trossos.

Ortiz Rosales

4

els excusats (3 de la matinada)

violades espirals de la pressa
de continu córrer, renous interns
pels ocults jaços sense fronteres,
-laberint sense on, afany sense fre-.
romp el somni, la rialla, els colors,
la dolorosa accelerada espera
pròdiga en la promesa, l'ala, el premi:
veure's pujar, lleuger, en ple vol,
cap a un cel, un altre cel, i un altre cel.
mentre l'obscura claveguera de menyspreus
insuficient per a tanta ofrena
bóta damunt la geometria de les voreres
inventant onats cavallets.
l'oratge blau de les primeres hores
retuts obertament al seu destí.
obre obstinadament estrets carrers
en l'espessa ciutat dels olors,
posant una aurèola a l'esbravament.
no hi hagué consigna audaç que contingués
als don peres dels tres salons
botant en frenesí per passadissos,
empinades trinxeres de prejudicis,
els traïdors vents, fermes fletxes,
es trenquen davant el toro cuirassat
del voler-se abocar, rompre el portell,
d'altres severes ordres quadrades
i suplicants, encesos precs.

Ortiz Rosales

5

envidrades lluentors suoroses,
agres reflexos, disteses llums,
avançaven tant la presència
que ni els blancs llençols, els tubs,
el pànic, la rialla, la deixadesa,
pogueren trobar eco a la sang.
qui t'arrossegà al turment?
¿fou la calor o el clam ja congelat
qui desfermà les teves ires de cristalls?
resseguien els camps del teu cos,
el caragol de terra de l'hivern,
els timbals de l'aire,
les llengües dels marbres més blancs,
mars petrificades, aigües tèrboles,
de pint en ample la porta
al primer oratge inesperat.
caramells de llum als costats,
clavaren a l'aire els ganivets
cremant en lent accelerat gel.
multiplicada pluja d'agulles
crivellaren les teves llums balbes
rompent així l'encant de coixinet
del teu aturat cel amenaçant.
l'emoció es penjava dels ulls
i la sang oblidant els seus camins
despertava profunds jaços erts.

Ortiz Rosales

6

¿eres projecte ja a l'alt cel,
vaporós cristall, espès nigul,
sòl i cel d'arcàngels dormits;
o realitat en la moguda arena
de suoroses somnolentes ones?
¿fou oberta veu que es perdé en el mur
o tancat clam, profund pou?
encara estàvem ferms en terra.
el nigul que enfilava els nostres ulls,
ample, esmolat, horitzontal ventura,
guillotinava un mar d'espessos fronts.
el dur llit es perdé a l'ala
del teu blan costat. de cotó
fum i somni s'entreveien lluny,
remotíssimes, prometedores sorts.

Dibuixos de Luis Ortiz Rosales

Domingo López Torres va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1910. Autodidacte. Es va implicar activament en el Grupo Surrealista de Tenerife. L'estiu de 1936 va ser empresonat a la presó de Fyffes amb Luis Ortiz Rosales, amb qui escriví i dibuixà Allò imprevist a la presó. El febrer de 1937 és conduït en un vaixell a la badia de Santa Cruz i, embolicat amb un sac, llançat a la mar. És un més dels assassinats per aquells feixistes els hereus dels quals encara patim i ens els trobam fins i tot dins la sopa. Dins la sopa dels governs i dels ajuntaments, dins la sopa dels mitjans de comunicació, dins la sopa de les esglésies i sagristies... Dins la sopa del món! Dins la puta sopa de cada dia!