El Naufragi del Golea

prova capalera
Francisco Gutirrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Pollastres

golea | 17 Febrer, 2006 13:04

por por a les altures

La por ja no arriba volant amb ales de ferro. Ara arriba volant amb plomes. La por a la bomba s'ha transformat en la por al pollastre, la gavina, l'àguila, la cadernera. La bomba atòmica arriba en forma de cagades d'estornells. Però s'ha de tenir por. Quan no és per una cosa és per l'altra. La por, pel que sembla, és el motor de la història: la pesta, la grip, la religió, el capitalisme, el treball a les fàbriques, la guerra, tot ens fa por si ho pensam fredament. També l'aigua contaminada, la carn engreixada artificialment, els peixos amb mercuri, el forat de la capa d'ozò. També la destrucció del paisatge que provoquen les carreteres ens produeix  por i desorientació. I el temps, què em direu del temps! Això sí que ens fa por!  El pas del temps ens destrossa lentament i en som plenament conscients. Així que, por s'ha dit!... Estic mort de por i tu també ho estàs, i així, com qui no vol la cosa, comença una altra passa en direcció a la nostra degradació. Deslliurar-nos de la por ens faria lliures? No ho puc assegurar, però sense cap dubte estaríem millor. Tanta comèdia amb la civilització per a acabar tenint por d'un puta pollastre de granja! "Però és que ens pot matar!". Uf, quina por!

Vainica Doble. "Pájaro Phatow". El eslabón perdido, 1980.



Bracero / Patero

golea | 13 Febrer, 2006 18:11

patero bracero
Bracero

Wade into the river, through the rippling shallow watter
Steal across the thirsty border, bracero
Come bring your hungry bodies to the golden fields of plenty
From a peso to a penny, bracero
Oh, Welcome to California
Where the friendly farmer will take care of you

Come labor for your mother, your father and your brother
For your sister and your lover, bracero
Come pick the fruit of yellow, break the flower from the berry
Purple grapes will fill your belly, bracero
Oh, Welcome to California
Where the friendly farmer will take care of you

And the sun will bite your body, as the dust will draw you thristy
While your muscles beg for mercy, bracero
In the shade of your sombrero, drop your sweat upon the soil
Like the fruit your youth can spoil, bracero
Oh, Welcome to California
Where the friendly farmer will take care of you

When the weary night embraces, sleep in shacks that could be cages
They will take it from your wages, bracero
Come sing about tomorrow with a jingle of the dollar
And forget your crooked collar, bracero
Oh, Welcome to California
Where the friendly farmer will take care of you

And the local men are lazy, and they make too much of trouble
Besides we'd have to pay the double, bracero
But if you feel you're fallin', if you find the pace is killing
There are others who are willing, bracero
Oh, Welcome to California
Where the friendly farmer will take care of you

Phil Ochs

"Patero", de Miquel Montero i Jordi Ortega, a l'espectacle Que no ens torni a passar, també publicat en CD.
Que no ens torni a passar és un espectacle basat en cançons de Phil Ochs.



Carta a Donosti

golea | 10 Febrer, 2006 09:51

Carta a Donosti Ànecs dins l'aigua, com tu, com jo

Me'n vaig. Passen dies i moments. Tot està quiet. La remor dels ànecs dins l'aigua. L'espera acompassada. Pens. Veig. Sé que a l'altra banda hi ha una cridòria infernal. Però jo no la sent ara. No sent res. Els ànecs dins l'aigua. El viatge que s'acaba. La música fluixeta del vent. Les teves galtes vermelles. El ritme a les teves cames. I la vida i la mort de les paraules. De les teves i de les meves. De les paraules del món conegut. De tot allò desconegut. El viatge que s'acaba. La teva rialla vermella. Els ànecs dins l'aigua. La por. La llibertat. Els minuts i les hores del  (des)concercert. El paisatge a l'altra banda del mirall. El teu perfum. La teva inquietud. El meu moment. El teu. Bo. Dolent. Tant se val! Tornaran les paraules? Els ànecs dins l'aigua. I allà lluny, una platja, una illa. El teu cor enterrat en una sínia. I jo perseguint fantasmes per l'arena. Tot és un gran quadern per a escriure. Tot està per fer encara. El rellotge de sol marca les hores. Els ànecs dins l'aigua. La pluja caurà. El foc s'apagarà. El vent se'n durà l'arena. Les ones en faran de nova. El far s'encendrà en la nit. Guiarà les nostres passes. Cauran les pedres del castell. La boira defensarà la nostra incertesa. Potser la vida... i jo t'escric una carta.

"Carta a Donosti". Umpah-Pah. Bamboo Avenue


La reflexi

golea | 08 Febrer, 2006 13:04

reflexió dissecació permanent del gripau de la pau

            dissecació quan el moment és propici
            paralització abans que deducció
            endevina la pròpia seguretat en la resposta
            llavors, el moment transcendeix.
 
            Sebastià Nebot
            
anys 80




All imprevist

golea | 02 Febrer, 2006 16:15

imprevistweb Allò imprevist
Domingo López Torres
Dibuixos de Luis Ortiz Rosales


Portada
 
 
1
 
quin profund córrer per mars de silenci!
les empinades desbocades venes
rompent nets mars pudorosos
amb l'oratge, la calor, la flor, el crit.
ampul·losos rodons niguls grisos
—gris castany, gris rosa, gris violeta,
del somiejat sexe promès—
allotjades sense gràcia a l'espès
túnel on cavalca llum en ombra.
la febre, sí, la febre pegant bots
puja fins a l'engronsadora blava del goig.
(dominant la multitud de desitjos
hi ha una estàtua fàl·lica que indica
camins per a idèntic destí.)
la desfermada sang, ferotge i boja,
lliure en clares cascades de sospirs,
torna ordenadament esbravada
al mapa dels seus rius i estanys.
sobre el fons de rítmics anhels
s'enlaira lent un fred venturós
 

Ortiz Rosales
 
 
2
 
les mosques
 
ni la persecució acarnissada
dels més contundents objectius,
ni el girar continu de 2.000 braços,
ni aquell espès nigul d'extermini,
que envaint-ho tot
féu empal·lidir la teva bona estrella,
pogueren desviar aquell destí
de xerec itinerari.
eres a la sopa, a les butxaques,
als guardapits d'Ortiz Rosales,
en tot,
el girar graciós de curt vol,
l'inquiet moure de les sis cames,
la perfecta germanor d'ales i olfacte,
la teva agilitat, la teva audàcia,
clavà amb tal fermesa la teva presència,
que eres com les dutxes, els excusats,
el pati, les notícies:
la constant obsessió que ho envaeix tot.


Ortiz Rosales
 
 
3
 
la patata
 
descansaves, incauta, endormiscada,
blava en la teva indecisa adolescència,
verda en la distracció dels quefers,
de la teva casa, el teu sexe, la teva ventura.
la terra, blanca, negra o vermella,
ja posava un estigma al teu destí
de blana, dura, amarga
o dolça carn.
podies navegar per les altures
dels mars més fondos,
o perdre´t en la fada algaravia
del discórrer més beneit
pel jaç normal del costum.
així, sense conèixer el crit joiós
de l'entrega sense què, ni com, quan
que multiplica en 7 el que és 1,
un 16 qualsevol, entre les meves mans,
tremolosa, indecisa, bruta, negra,
caigueres.
el tall més agut del desig,
del meu sagnant amor,
el meu roí coratge,

t'arrabassava la pell entre els meus dits,
i els crits, planys i sospirs
es perderen sense eco entre les meves mans
d'assassí inexpert.
quan el teu cos blanc, mutilat,
caigué sobre les aigües del teu cel,
el gris estany de la teva desventura
es xapà en mil trossos.
 
Ortiz Rosales


4
 
els excusats (3 de la matinada)
 
violades espirals de la pressa
de continu córrer, renous interns
pels ocults jaços sense fronteres,
—laberint sense on, afany sense fre—.
romp el somni, la rialla, els colors,
la dolorosa accelerada espera
pròdiga en la promesa, l'ala, el premi:
veure's pujar, lleuger, en ple vol,
cap a un cel, un altre cel, i un altre cel.
mentre l'obscura claveguera de menyspreus
insuficient per a tanta ofrena
bóta damunt la geometria de les voreres
inventant onats cavallets.
l'oratge blau de les primeres hores
retuts obertament al seu destí.
obre obstinadament estrets carrers
en l'espessa ciutat dels olors, 
posant una aurèola a l'esbravament.
no hi hagué consigna audaç que contingués
als don peres dels tres salons
botant en frenesí per passadissos,
empinades trinxeres de prejudicis,
els traïdors vents, fermes fletxes,
es trenquen davant el toro cuirassat
del voler-se abocar, rompre el portell,
d'altres severes ordres quadrades
i suplicants, encesos precs.
 
Ortiz Rosales

 
5
 
envidrades lluentors suoroses,
agres reflexos, disteses llums,
avançaven tant la presència
que ni els blancs llençols, els tubs,
el pànic, la rialla, la deixadesa,
pogueren trobar eco a la sang.
qui t'arrossegà al turment?
¿fou la calor o el clam ja congelat
qui desfermà les teves ires de cristalls?
resseguien els camps del teu cos,
el caragol de terra de l'hivern,
els timbals de l'aire,
les llengües dels marbres més blancs,
mars petrificades, aigües tèrboles,
de pint en ample la porta
al primer oratge inesperat.
caramells de llum als costats, 
clavaren a l'aire els ganivets
cremant en lent accelerat gel.
multiplicada pluja d'agulles
crivellaren les teves llums balbes
rompent així l'encant de coixinet
del teu aturat cel amenaçant.
l'emoció es penjava dels ulls
i la sang oblidant els seus camins
despertava profunds jaços erts.
 
Ortiz Rosales

 
6
   
¿eres projecte ja a l'alt cel,
vaporós cristall, espès nigul,
sòl i cel d'arcàngels dormits;
o realitat en la moguda arena
de suoroses somnolentes ones?
¿fou oberta veu que es perdé en el mur
o tancat clam, profund pou?
encara estàvem ferms en terra.
el nigul que enfilava els nostres ulls,
ample, esmolat, horitzontal ventura,
guillotinava un mar d'espessos fronts.
el dur llit es perdé a l'ala
del teu blan costat. de cotó
fum i somni s'entreveien lluny,
remotíssimes, prometedores sorts.

Ortiz Rosales

Ortiz Rosales

Ortiz Rosales
Dibuixos de Luis Ortiz Rosales

Domingo López Torres va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1910. Autodidacte. Es va implicar activament en el Grupo Surrealista de Tenerife. L'estiu de 1936 va ser empresonat a la presó de Fyffes amb Luis Ortiz Rosales, amb qui escriví i dibuixà Allò imprevist a la presó. El febrer de 1937 és conduït en un vaixell a la badia de Santa Cruz i, embolicat amb un sac, llançat a la mar. És un més dels assassinats per aquells feixistes els hereus dels quals encara patim i ens els trobam fins i tot dins la sopa. Dins la sopa dels governs i dels ajuntaments, dins la sopa dels mitjans de comunicació, dins la sopa de les esglésies i sagristies... Dins la sopa del món! Dins la puta sopa de cada dia!

Domingo López Torres
Benjamin Peret, Jacqueline Lamba i André Breton sobre un camell
 menat per Domingo López Torres. Tenerife, 1935. 
(Fotografia d'Eduardo Westerdahl).
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb