Cafè per a tothom

Isabel-Clara Simó

Sabeu què és el més espaterrant de l'acord estatutari? Doncs que el ministre d'economia, el valencià Pedro Solbes, l'endemà mateix, anunciés una dada que ha passat una mica desapercebuda; que el nou finançament català, que de ben segur ens vendran com una esplèndida panacea, serà estès a totes les comunitats autònomes. Que el cafè per a tothom que va idear Suárez continua vigent com aquella humiliant Constitució que és avui la bandera dels franquistes. Què se'n dedueix? Doncs que la cosa estava prèviament pactada amb el PP, i que aquest tenia per missió despotricar-ne, cosa ben convenient, però satisfet in pectore. Per això qui salta d'alegria és un que no és militant del PP, Rodríguez Ibarra, i per això un despistat com Piqué xerra el que no toca, lapsus que cometia sovint quan era ministre espanyol d'Exteriors.

Aquest nou Estatut és un simple pacte -calia un Estatut per a això?- i no resol ni el desequilibri de la balança fiscal ni defineix Catalunya com a nació. I per cert: si Catalunya no és una nació, ¿com pot haver-hi organismes oficials que així ho asseguren? Em refereixo, per exemple, al Teatre Nacional, car no pot haver l'adjectiu nacional sense el substantiu que l'origina, nació; de la mateixa manera que, per més que diguem Estat espanyol, l'adjectiu espanyol no podria existir si no existís el substantiu Espanya.

 

Ha estat en Colau Llaneres qui ha fet possible aquestes retxes, va esser qui va encendre el coet que, en explotar, va encalentir la punta del bicque ha permès la seva ejaculació, si bé retardada de dos dies, entretenguda per pura peresa mental.
De la peresa mental m’agradaria parlar, no com ho faria un psiquiatra, sinó així com jo l’experiment. En principi em pareix tasca difícil; és ver que també em fa peresa.
De vegades un es deixa dur per la peresa, aquesta enemiga a qui les té jurades la creativitat. Més que res em convé prendre partit, per l’una o per l’altra, i encara que ho tenc decidit, a voltes sembla que vulgui tornar arrera. Ben cert, i això ho sap tothom, que la peresa és seductora, i no sempre va acompanyada dels plaers que et promet: descans, xubec, bona vida, no obstant ser ingredients que, en poca mesura, te regala la creativitat: el descans satisfet d’allò que t’ha donat plaer.
Però, a què podem dir creativitat? No ho vull cercar al diccionari, intentaré fer una definició que allunyi la meva pròpia vessa, perquè quan seguesc aquest camí faig un esforç, una brega amb la meva pròpia astènia, una dosi de masoquisme també hi diria.
Seguint amb la definició podria dir que creativitat és una activitat que incorpora al món quelcom que no existia, però sempre partint de coses conegudes, d’altra manera no, no és màgia-potàgia, allò que crees no parteix del no res, no és fer aparèixer un mocador des de la inexistència.

Sebastià Nebot
anys 80

Mohamed Allam, dit Djamel, est né le 26 juillet 1947 à Ilmaten, près de Bédjaïa, en
Petite-Kabylie. Il a tout juste 21 ans quand il débarque à Marseille où il est engagé
comme machiniste au Théâtre du Gymnase. Dans ce haut lieu culturel phocéen, il croise
Brassens, Moustaki et surtout Ferré dont il devient un ami très proche. A cette époque,
Djamel écrit déjà des chansons en kabyle qu'il interprète, en 1969, dans un cabaret du
port où se produit un certain Bernard Lavilliers. Celui-ci, séduit par la voix, les
compositions et la présence scénique de Allam, lui suggère quelques bonnes adresses
d'espaces parisiens "rive gauche". A Paris, où il s'installe momentanément, il se fait
remarquer sans pour autant être engagé par une maison de disques. En 1972, il
retourne en Algérie où il mène de front plusieurs activités : animateur à Alger de la
chaîne francophone, directeur du club "La voûte" où il accueille Léo Ferré, Marc Ogeret,
Arezki et Brigitte Fontaine (il adaptera en kabyle leur titre "L'Accident")...
L'explosion de la chanson kabyle moderne, avec Idir notamment, lui permet enfin
d'enregistrer un premier 45T très bien reçu par le public. En France, où il s'établit à
nouveau, à partir de 1974, il grave son premier album avec succès. D'autres
enregistrements, dont le dernier, « Gouraya », en hommage à la sainte patronne de
Bédjaïa, l'imposent comme l'un des fleurons du chant maghrébin. Cet album révélateur
d'une Kabylie musicale plurielle bénéficie d'excellentes contributions : le jazzman
algérien Safy Boutella, initiateur par le passé du disque « Kutché » de Khaled,
Mohamed Lamine dans les choeurs, les flûtes du groupe berbéro-celtique Mougar et les
paroles de Kamel Hamadi. Folklore millénaire berbère et chaâbi urbain livrent ici toute
leur profondeur.
© Hall de la Chanson

Djamel Allam va ser un dels cantants que més vaig posar a El Naufragi del Golearadiofònic.
La Cabília ens és un lloc molt proper, la Cabília ha sofert com ho hem fet nosaltres.
La Cabília, en fi, canta per tots nosaltres.

Por aquel camino verde…

Ditxós tu, camí, que descanses: t’han fet un sanwisch, t’han vestit de dol i fas d’hamburguesa d’un pa torrat, tan torrat, que és negre, t’han asfaltat. I mors lentament sota el seu pes, altre temps acariciat per les pluges de distribució irregular, per les espardenyes d’estiu. Tu, que tot ho envoltaves de pols i el turista t’ho agraïa, bany de pols abans d’arribar a la platja, que amb la suor dels footings te remolcaves. Oblida l’agravi d’aquesta gent innocenta que no sap que la pols de vegades és necessària. Els pins seran els ciprers del teu cementiri, i romandràs per sempre màrtir de la causa d’una platja que t’estima. Per a tu aquest acompanyament…