El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

La Piràmide és dintre meu

golea | 29 Novembre, 2005 18:40

Image Hosted by Linkyourpic.com

building

http://bloc.balearweb.net/get/197/building.jpg

matinada silent plena d’impossibles

com una obscura sensació que plou en el límit

mentre s’escapa pel llarg carrer

per on he caminat tots aquests dies

per mirar de venir-te a veure:

de trobar-te mentre feinejaves

davant una màquina de números i de lletres

perquè aquesta és la història d’un sí que era no

del futur que em mira i no em dóna opció

perquè he conegut la desgràcia

perquè he intuït el final

mentre descansaven els teus cabells

sobre el coixí

i es mantenia muda la pel·lícula del terror

però no esper l’albada

ni pressent què diran els teus ulls:

només un prim raig de llum

Els Camps Elisis d’una vida (1984)


Marcapassos (X)

golea | 25 Novembre, 2005 12:17



No era jo ni era un altre, era un miratge

No era jo ni era un altre, era un miratge

que trescava món sense sabates, trobador sense guitarra,

poeta sense poesia. Era un miratge i una fantasia

nascuda en el més pregon de la memòria, allà on

els fets es desnaturalitzen i prenen forma

els buits que tot ho emmetzinen.

Cavernícola sense caverna, pintor d’animals prehistòrics

sense prehistòria, coreògraf de farses i comèdies,

danses rituals i diluvis universals que tot

ho banyen i ofeguen,

caragol sense intempèrie,

editor sense editora,

músic sense orquestra.

No era jo ni era un altre:

era una interpretació dels fets que no tenia sortida

ni mercat.

 

Agost 1981

Un dia aniràs al sac

golea | 22 Novembre, 2005 14:32



allà on només compta el pulit

allà on només compta el polit

            dintre del sac de metalls destriats

s’enfila l’agulla més lluenta

altres sols coneixen el fil de porc

            amb que llurs vísceres són ornades

si aprens a llustrar com cal

un dia aniràs al sac

            però no creguis:

                                   no compensa

 

Sebastià Nebot, 1984

Despeses pagades

golea | 17 Novembre, 2005 18:17



Sí és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin despré

Sí és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s’agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient, rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se’n dirà “els compatriotes de la veritat” i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l’admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n’hi haurà molts que es posaran a plorar d’alegria, els catalans els hauran d’eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allí on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

 

 

Francesc Pujols (1882-1962), Concepte general de la Ciència catalana, 1918

Cuidado con los comunistas

golea | 14 Novembre, 2005 16:57



Cuidado con los comunistas

Ahir, per casualitat, vaig veure un documental al 33 titulat “Romero: la mort d’un arquebisme” (http://servicioskoinonia.org/romero/.); sí, aquell capellà que assassinaren els Escuadrones de la Muerte a El Salvador el 1980. També cal recordar que, al seu funeral, les forces de seguretat assassinaren a quaranta persones i que va ser l’espira d’una guerra que va provocar 75.000 víctimes, entre morts i desapareguts.

Bé, no volia contar tota aquella història que, en part, és la història d’Amèrica Llatina (La Cruz y la Espada de fabricació espanyola); el que volia remarcar és el següent: Romero va anar a veure el gran Ós Polonès a Roma per contar-li el què passava al seu país, on els opositors al règim militar eren assassinats impunement i on fins i tot els seus propis capellans eren morts i torturats. L’Ós Polonès va escoltar i l’únic que va dir va ser: “Cuidado con los comunistas”. Monsenyor Romero va tornar trist a El Salvador i més tard, com ja hem dit, va ser assassinat.

I això és el resum de la doctrina social de l’Església catòlica: sempre al servei dels poderosos. És més, sempre emmerdats fins a les orelles amb els poderosos. I als pobres que els donin pel cul, que resin i que callin.

El seu assassí, Roberto D’Aubuisson, va fundar un partit, ARENA (http://es.wikipedia.org/wiki/ARENA), que ha governat El Salvador fins ara en una democràcia sui generis que, com La Cruz y la Espada, sembla de fabricació espanyola,  evidentment, amb la benedicció papal.

Fent un cop d’ull a la situació mundial, veim que l’Església, diria que fins i tot la religió, és un càncer que podreix les societats democràtiques, perquè la defensa aferrissada dels seus interessos, els du a no aturar-se davant res: qualsevol cosa els sembla bé per tal d’acabar amb els intents de viure sense por i volen electrocutar els governs que ho propicien.

Les tres religions del llibre s’assemblen com tres gotes de coca-cola: o estàs amb ells o estàs contra ells. No hi ha terme mig. I si no estàs amb ells es creuen en l’obligació d’acabar amb tu perquè el pensament lliure posa en perill la seva situació hegemònica en un món acovardit per la por.

Sembla ser que si no hi ha por no hi ha religió. I per això atien l’odi i la por, perquè és la matèria primera del seu negoci.

Però fins i tot Romero va dir missa fins al darrer moment; de fet el mataren mentre deia missa. Un funeral, és clar!

 

 

Crim (13 i final)

golea | 11 Novembre, 2005 11:17

epíleg a l’illa de les malediccions



Aquesta illa llunyana, en la qual ara visc, és l’illa de les malediccions.
Bull al meu voltant una mar adversa, d’un blau blanquinós, que s’enfosqueix en un horitzó musti, buit de veles llatines i de ximeneies transatlàntiques. Hi ha sota els meus peus una massa de terra terrossa sota punyals corbs de cactus, figueres mòrbides i argelagues daurades. Damunt unes roques frontals s’acuben les ombres violentes d’uns romaguers. Jo, el fillastre de l’illa, l’aïllat.
Assistesc a l’obertura del naufragi més llarg dels segles. L’anunciat tendrament per l’Apocalipsi. Aquell en què el sol s’immobilitza de sobte, o en què el seu pas és tan tímid que la vista no encerta a seguir-lo o a penes si ho adverteix.
Pressent que no s’acabarà mai aquest ocàs, midat per un gran rellotge, del qual el pèndol corregués a cada oscil·lació milenars de quilòmetres. Pendents d’ell hi ha un neixement d’aventura, un ou en flor i una pistola encasquetada.
“Jo no he duit fins aquí -escric- ni les seves cuixes de neu, ni les seves mans hàbils, ni tan sols els seus ulls desmesuradament oberts dedins d’un estoig sense llegenda...” Vaga a l’aire un alt or d’absència, com vigília de l’ànima en pena, o somni de nin agonitzant, en lluita silenciosa amb el paisatge i els seus records.
De trencats racons arriben ecos d’alcoves secretes sobre jardins enllunats; de balcons entreoberts a nits profundes; de veus impotents de nàufrags; de bancs solitaris on jeuen cadàvers de nines acabades d’assassinar; d’homes que corren per un carrer llarg en el fons del qual hi ha un guinavet ensangonat, un jove molt pàl·lid i molts angoixosos crits de fam.
¿D’on ha caigut aqueixa llum en què s’han cremat les meves mans i les cartes on el meu únic secret vivia entre aborronats tremolors aclaparants?
¿Qui és aqueixa dona que s’ha llançat a la mar per a no haver de despullar-se més davant mariners, comerciants i soldats, tan fràgil i blanca, que el seu cos, un moment sobre l’aigua, es fongué amb l’espuma marina i amb l’estela de la lluna i amb les ales de les gavines?
¿D’on ha vengut aqueix crit que interromput de sobte l’horabaixa i ha fet tornar al mateix temps tots els ulls i totes les mans cap a un mateix punt vagorós i distant?
¿I de qui són aquests cadàvers que ha duit la darrera marea damunt les platges de l’alba i de qui són aqueixes corones de roses i aquests passos silenciosos damunt l’arena en ombra?
Jo, el fillastre de l’illa. L’aïllat.
Assistesc a l’obertura del naufragi més llarg dels segles. Aquell que el colpejar del bec d’un corb ho mideix sobre el cor d’una verge, i del qual hi ha penjant amargors, olis i somnis.
Quan guaiti, una nit, al mirall, amb un canelobre encès entre les mans, veuré fer-se de dia darrera el vidre la meva imprevista vellura precipitada per un lívid horabaixa sense proa.
Em vaig enfonsant, atropelladament, en un ocàs que es fa de cada vegada més profund, precedit per l’àvida cita d’una estrella.
Un dematí em vaig despertar hoste de les meves ales malmenades i no tornaré a dormir-m'hi, potser.

Agustín Espìnosa. Crimen. (1934)

Encara nois, encara

golea | 07 Novembre, 2005 15:24



No rigues massa de pressa, que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada.
Aquell que anava d'ocre, ara va de groc.
Canvia poc.
Aquella papallona, ara borinot.
No surt del pot.
Aquell que tant resava, ara va per sant.
Patim, patam.
aquell obrer del plom, ara plom i goma.
De broma a broma.
Aquell que dreta i dret, ara dret i dreta.
Turet, tureta.
Aquell que aconsellava, ara ja fot crits.
Estats Units.
Aquell de la mà dura, ara "dura-cràcia".
Ves quina gràcia.
Aquell de tisoreta, ara punyalet.
És més finet.
Aquell del no diàleg, ara parla amb tots.
El joc del bord.
Aquells del: hem guanyat. Ara no hem perdut.
L'arròs eixut.
Aquells volen ser ells, ara, abans, després.
Au! Corre. Ves!
Ah!
I aquell que no vivia, ara encara menys.
I els "borlis" plens.

No rigues massa de pressa, que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada.

 

Ovidi Montllor. De manars i garrotades, 1977

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb