El Naufragi del Golea

L'home estàtic (se'n va a l'Antàrtida)

golea | 27 Juliol, 2005

Sol de llauna, cel de glaç
dins del calaix d'un armari
draps de dona i un infant
amb un regust enigmatic
Ve de néixer, está sorprès
té uns grans ulls Modigliani
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

Quan ja té tres anys, no surt
a empaitar les papallones
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma
Quan la neu remou el cel
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

Més grandet, troba un ocell
sobre d'ell a dalt d'un arbre
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara
Troba la nina d'un ull
la voldría per companya
però no la crida ni acull
i la nina se'n va a França.

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

Una noia li ofereix
un clavell per la solapa
ell se'l mira però no el pren
i el clavell se l'enduu un altre
Un estiu quan ell ja és gran
l'amor ve amb tres candidates
ell les mira afalagat
però l'amor té pressa i marxa

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

Un bonic dia d'Abril
tot són flors i ell les olora
però surt l'amo d'un jardí
i li fa una cara nova
Descobreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora la senyora no l'entén
perquè és mestra d'una escola.

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

Han passat anys, s'ha fet vell
assegut davant la porta
i esperant l'enterrament
d'aquell de la cara nova
Cel de vidre, lluna d'or
dins d'un caixó sense potes
jeu el cos d'un home mort
ningú riu i ningú plora.

és l'home estàtic
la tristesa l'ha matat
les orenetes
d'ell mort, fred, han emigrat
Pobre home, al cel sigui!

Pau Riba. Diòptria II (1971)

Uf!

Un moment o l’altre, però sempre arriba el moment dels comiats. I ara ha arribat.
Ens envien cap a l’Antàrtida en un viatge de salvament. Hi ha gent perduda entre el gel i noltrus els hem de rescatar. Ja em direu! Així que potser que no tornem! Perquè no estam preparats, tots ho sabem, per a enfrontar-nos a aquest repte: caminar sobre el gel sense caure! Sense caure en el 8! Sense caure a l’abisme! Sense derrapar cap a les fondàries obscures i blanques a la vegada!
Així que... potser que ho deixem aquí.
Només resta agrair la seva complicitat a tots els que ens han acompanyat en aquest viatge, que ens han fet companyia, que han encès una espelma en mig de la nit fosca, que han mirat la lluna plena i han dit quatre paraules sobre la marxa dels esdeveniments. En Sebastià, el meu professor de matemàtiques hindú, en Barona, que ha il•luminat les nits amb les seves ganes de viure, na Virgínia, que ha fotografiat una part d’aquest viatge, na Catalina, que ha corregit una miqueta els meus desvaris, en Paco, amb el qual he viscut intensament a la zona de meditació, en Tomeu, que amb el seu pessimisme em fa parèixer a mi com si fos el més optimista del món, en Cataiol, que ha optimitzat la meva mirada, en Pep, que sempre ha posat les coses clares quan estaven més embullades. I finalment al inexistent pedrís de la plaça, on m’he assegut hores i hores calculant la meva calentura, meditant sobre la vida de les formigues i també de les mosques, intentant regular el meu flux sanguini per tal de conservar la calma. Perquè assegut aquí, al pedrís de la plaça, ha passat tot aquest viatge: tot s’ha esdevingut aquí, assegut al pedrís a la plaça, amb una pomada, amb una cervesa, amb una conversa, amb una mirada, amb una respiració acompassada, amb un cigarret, amb una visió estranya de les coses, amb una música que aquesta vegada només ha sonat dins el cervell de cada un de noltrus.

Assegut aquí, al pedrís de la plaça,
veig com la gent se’n va cap a la platja:
què serà allò què faran?,
què serà allò que cercaran?

Potser cadascú cerca allò que necessita per a poder tirar endavant, i dins el Golea hi és tot. El bo i el dolent, el pitjor i el millor. Hi ets tu, hi som jo. Hi ha el passat però segurament també hi ha el futur.