El Naufragi del Golea

Rèquiem a en Jaume Parreta

golea | 22 Juliol, 2005

Ens ha deixat, en Jaume.
Ha partit per les encletxes del silenci.
Pels crivells de la fosca.
De puntetes ha partit, pels camins de l'oratge.
Sense dir adéu, per les barbelleres dels mots.
Com un infant malcriat i ple d'aviciadures.
Ha estès, innocent, les seves ales d'àngel i ha pres el vol com gavina bandejada.
Plaent. Exempt de culpa.
Sense malícia.
Ha trencat l'alenada en un dia trist.
Un dia de nuvolades baixes, malenconioses i grises.
Un dia de pluja finíssima, cobejosa de llàgrimes.
Un dia endolat.
El poble, tot el poble, està de dol.
Ha perdut un fill.
El més innocent.
El més càndid.
El més inofensiu també.
Gairebé tot un signe d'identitat.
La seva còrpora, el seu caminar disforjo, la seva rialla orada, eren una mena de patrimoni dels nostres carrers. Com un penó col•lectiu que tothom estima i respecta.
Davant la seva presencia, primitiva i pura, un s'empegueïa de ser condret.
De ser membre d'una societat tocada d'ala, que es gasta milers de milions en fatuïtats i no sap proporcionar una vida digna a un sol desgraciat.
I un se pregunta si l'avarícia, l'enveja, l'egoisme, la frivolitat, els luxes i el confort no són bogeries més rebutjables que la d'en Jaume.
I més ofensives.
I més destructores.
I més impúdiques.
I un se pregunta si no serem nosaltres, tots nosaltres, els tarats que, com una colla de bàmbols, ens empassolam totes les metzines del nostre temps.
I un se pregunta si l'ample somriure, la salutació afectuosa que moltes vegades hem donat a en Jaume era per a qualque cosa més que per apaivagar les nostres consciències de persones condretes que cadellen maldats.
O si la nostra pietat i commiseració, la llàstima o la compassió no són el fruit d'un egoisme despietat.
I un se pregunta de què ens serveix gallarejar de cristians si a cada passa trepitjam les ensenyances del Sermó de la Muntanya. I un se pregunta tantes coses, i tanmateix en sap la resposta.
I en Jaume ha mort.
I la seva bogeria també.
I la seva innocència.
I la seva puresa.
I la seva bondat.
Ara el seu cristall transparent ens farà falta per tal d'emmirallar-nos-hi tots.
Però en Jaume ha mort.
Ens ha deixat.
Ens ha fuit de puntetes pels camins del silenci.
Sense retrets ni reconvencions.
Ens ha deixat sols.
Sols amb les reflexions.
I amb els dubtes.
Amb la baldufa dels interrogants ballant dins el buit de les consciències.
Ens ha deixat a la babal•lana, paint la panxada del nostre malbocí.
Hem quedat com el que realment som: uns titelles moguts pels fils de tots els egoismes, de totes les perversions, de totes les fretures, de tots els orgulls...
I de tots els pecats.
Sí, ens ha deixat, en Jaume.
Ens ha deixat amb la careta posada.
La màscara de persones de bé, correctes, intel•ligents, condretes, respectuoses amb tots els preceptes, benvolents, caritatives... La màscara que amaga el rostre contrafet per l'urc i la supèrbia.
Pobre Jaume!
Des d'aquí, avui, per tu que anares per la vida d'espontani i de senzill, sense més màcula que la que t'imposa la naturalesa, amb la simplicitat de les coses pures i sense sofismes, vull cantar el teu triomf sobre aquesta societat pervertida, complicada i alienant. El teu triomf Jaume.
Perquè benaventurat tu que pots entrar a les regions dels judicis amb el cap alt.
Benaventurat tu, Jaume, perquè no pot ferir-te la culpa col•lectiva de la destrossa de l'entorn.
Benaventurat tu, a qui la teva oradura d'home t'ha preservat l'anima incòlume i sana.
Sense taca.
Benaventurat tu, Jaume, que nuu de les tares de la carn, amb el teu caminar disforme, podràs trescar ales amples els carrers de l'Espai. Benaventurat tu que podràs gaudir totes les benaventurances de les regions de la pau.
I tots els delits del silenci dels estels. I tota l'abundor dels oratges. I tota la tendresa que ens han promès.
Benaventurat tu, Jaume.
Descansa en pau.

Joan Nebot Rai

Orgullosament rojos

Per aquest estiu es prepara l’edició d’una antologia de textos de Joan Nebot Rai (Documenta Balear), publicats a la revista Cap Vermell al llarg de més de vint anys. El Naufragi del Golea ha volgut avançar la publicació d’aquest text sobre en Jaume Parreta, per a recordar tant en Jaume com en Joan. En Parreta (acotat a la dreta) era el nostru massatgista quan érem joves i jugàvem a futbol, com podeu comprovar en aquesta foto, on el navegant solitari que som jo es troba a devora el mestre l’amo en Paco Llissa; potser els dos més beneits del poble: dos beneits que encara somien a caçar gambussins en les nits fosques i que de fet en cacen. Perquè els gambussins són el nostru fort. Tot allò eteri, tot allò inexistent, pren forma dins el nostru pensament i encalçam tots els impossibles pels carrers d’aquest poble sense ànima que és a punt de desaparèixer.
I en Joan Rai ha allargat un poc més la seva existència, ha fet girar la balança una miqueta cap a l’esquerra, ens ha ajudat a ser, com sempre, orgullosament rojos i catalans: perquè venim dels espiritistes, dels lliurepensadors, dels infidels, dels poetes, dels glosadors, dels mestres d'escola depurats, dels exiliats, dels empresonats, dels assassinats, dels desapareguts, i en Joan Rai ha estat la baula que ens ha unit per sempre a aquell passat amb les seves misèries i grandeses. De qualque manera, ell ens ha ajudat a ser així com som, i n’estam contents i molt orgullosos.
El món sembla que continuarà girant i les baules continuaran unint tots aquells trossos que cerquen la llibertat per tot arreu. I la baula d’en Joan és forta i potent. Cal tenir-ho present i continuar endavant amb la cara ben alta perquè, malgrat tot, encara no ens han derrotat, encara som vius i encara tenim molt de camí per endavant.