El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

Crim (11)

golea | 07 Juliol, 2005 15:06

hivern



“parade”


Realitzava amb això somnis altius dels cinquanta anys. La meva esquena bombada, el meu pas tremolós i la meva desmesurada calba midaven bé els dies esperats.
¿Quant de temps havia romangut tancat el tràgic balcó? El vaig obrir vacil·lant, pensant que encara hi hauria sobre les fustes emprentes de les seves mans. Tot continuava tenint el mateix aire de llavors. Del carrer venia un conegut aire d’humitat i de greixum. Els rails de la via brillaven sota la lluna amb reflexos iguals. Anava i venia lentament, la gorra en una mà, l’ombra trista del guardagulles. Passaren dos trens aureolats de fum negre i de laments de sirenes.
¿Qualque vegada haveu escoltat una orquestra de clowns tocant la Valse poudrée, de Popy? La música i els seus intèrprets van tant d’acord, està tan feta l’una per als altres, que es pensa que més que d’una expressió de lletra aliena es tracta d’una instintiva improvisació.
Un bocí de barri anònim, solitari i tenebrós, tan sols passejat per trens inclements i carraques de la matinada, havia d'haver acabat de precís escenari d’un crim com el meu. S’havia estat preparant durant molts anys per a la meva primera sortida de criminal improvisat. El debut del seu heroi. La meva escena d’”amateur” de l’assassinat.
Era, doncs, la meva tornada, un poc la tornada del fill pròdig. S’endevinava una tendresa paternal bategant en totes i cadascuna de les coses que en aquells moments m’envoltaven.
Jo havia citat allà, aquella nit, diversos criminals desconeguts, amb el fi de confrontar els seus crims amb el meu i poder deduir de l’acarament qualitats beneficioses per al meu crim, a costa de la suposada inferioritat dels seus.
Només això m’havia dut allà.
El meu retorn tenia una causa asentimental i única. No havia vengut a temperar records -si se despertaren fou a pesar meu; em posseïren a mi i no jo a ells- ni a desenterrar hores passades. Acudia a una cita expressa. Era el criminal número 10 que esperava els seus nou germans menors.
Fou com si pel carrer plogués essència de gessamí. Tot seguit com si la destil·lassin damunt el meu propi rostre.
Així anuncià la seva immediata presència el primer criminal.
Aquest era un gesseminer corpulent. Florit fins més enllà de la seva capacitat de floració. S'hi havien refugiat les flors de cent gesseminers florits. S'hi havien citat, la nit històrica del crim, i, afalagats de la gesta, havien oblidat el retorn.
Imaginau ara, per uns moments, un jardí de palau espanyol del segle denou. Donen damunt aquest jardí diverses finestres. Una d’elles cavalca damunt un ossut i alt gessaminer.
Vet aquí l'escenari elemental del crim.
La víctima fou una jove de desset anys, que dormia confiadament el darrer somni de les verges morenes.
El seu cadàver conservà durant molts de dies el somriure inconfundible dels que moren intoxicats amb perfums.
En el crim hi foren complicats una donzella de la víctima, que rompé traïdorament el dia del delicte un vidre de l’alcova de la seva madona, i diversos fanals pròxims, cooperadors conscients a l’assalt de la casa.
Ningú com aquest singular gesseminer ha malmès més fondament la meva vanitat de criminal intacte.
M’irritava, més que l’estufament, l’olor de perfumeria i la falsa floració, la seva evident capacitat de perpetrador d’un crim de tan estranya bellesa.
(Uns dies després, escrivia la “Carta a Gustavo Adolfo Bécquer”, inclosa al meu Segon epistolari. A ella pertanyen aquests significatius fragments:
“Únicament vostè, Gustavo Adolfo Bécquer, nuvi de totes les morts belles. Ningú més que vostè ha pogut ser l’inspirador d’aqueix crim...”.
“La seva barba suau i els seus ulls del Sud han anat mesclats en aqueix bell conte...” “Vostè amortallà el cos de la víctima. L’anomenà àngel andalús entre ais de la seva musa de sang. Vostè seguí a distància el cotxe de l’enterrament i plorà entendrit damunt la tomba enllunada...”

El segon criminal era un bressol de caoba, pesada i lletja, amb un aire ingrat de transició entre pessebre de corral i cotxera de cavallets.
Una nit, quan més feliç era el somni d’un nin acabat de néixer que dormia damunt ella, donà, fent amb això un desmesurat esforç, una violenta volta de campana, i premé amb força la tendra criatura sota el seu ventre encoixinat. En aquesta criminal posició, romangué fins a les primeres hores del pròxim dia, en què, convençuda de la mort de la seva víctima, tornà a obrir de nou la seva gran boca sota cels recents, convertint-se llavors d’infanticida en jaç de l’infanticitat.
El seu crim la condecorava d’un halo de flors blanques, músiques celests i angelets enjogassats.

¿Qui s’hagués imaginat que pogués ser així el cos normal d’un llamp en descans?
Vet aquí que els meus ulls s’havien aturat aquesta vegada davant el tercer assassí.
Era una desproporció ingeniosament aconseguida el que informava l’especial anatomia d’aquell repugnant esguerro asteròitic, que feia olor d'humanitat, a fàbrica de llum elèctrica, a carbó vegetal i a excrement de ca.
Tenia de persona, animal i arbre, en parts desiguals. Estava animat d’una consciència mecànica extraordinària.
A la paüra que produïa la seva presència, s'hi sumava una subtil repulsió esborronadora molt pròxima a allò que pugui ser l’horror metafísic.
En el seu crim hi anava un jove de vint-i-quatre anys, fill únic d’uns vells pagesos, que feia dos dies que havia acabat la seva carrera d’enginyer electricista.
Suposà diverses coses probables. Que el jove enginyer ompliria de parallamps els camps. Que venia a treure-li la llibertat de raig silvestre, a dur-lo per sèquies fixes, a assenyalar-li rutes, a subjectar-lo amb regnes d’acer.
L’aguaità en una cantonada del paisatge, i caigué damunt ell i la seva cavalleria, carbonitzant-los bàrbarament.
No satisfet potser, féu esclafir encara al dia següent el seu fuet vermell damunt els cels de l’enterrament.
Trobava al seu crim de defensa personal lenitius per al seu pobre esperit errant, que el feien més malagradós i intransitable.
Era, malgrat tot, un vulgar assassí d’ocasió, que un altre dia podria ser igualment víctima.
¿Vos recordau de la misteriosa desaparició dels pits d’un bust de jardí públic ocorregut fa alguns anys en una tranquil·la capital andalusa?
L’esdeveniment entretingué durant un parell de dies els millors lleures del comentari periodístic. Les solucions oscil·laren de la venjança política a la broma perversa. Ningú sospità ni establí relacions entre la doble amputació i una doble defunció pròxima: el de dos nins bessons, besnéts de l'heroïna.
El quart assassí que aparegué davant meu no era altre que aqueix bust de plaça del sud, tal com jo l’havia vist a les revistes gràfiques il•lustradores de l’anònim accident.
Sembla que tots els vespres els nins bessons sortien de ca seva, amb l’únic i premeditat objecte de masturbar-se a l’ombra dels pits alts de bust de la besàvia.
Ella premià, a la fi, la infantil gesta diària, deixant-se’ls caure damunt els seus capets rossos, que haurien d’anar-se’n l’horabaixa següent camí d’altres jardins més bells. La meningitis s’havia presentat a mitjanit, entre sanglots d’una dona nua, corregudes de criada i timbres de telèfon.
El bust de la dama andalusa estava massa orgullós del seu crim, que havia quedat impune per un descuit fortuït del jardiner, que havia deixat destapada una claveguera pròxima a l’assassinat.
En cap dels diversos descobriments de pits de marbre, durant obres del clavegueram, no hi he intervengut per a res. He guardat fins avui, candorosament, el secret, amb la mateixa preocupació que si es tractàs de cosa meva.
Si al meu fitxer íntim apareix el crim del bust sota el signe d'Olalla Pineda, ja sabeu per què he duit aquest sant nom i per què evitat, també, el vertader.
Agustín Espinosa. Crimen (1934)
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb