El Naufragi del Golea

prova capalera
Francisco Gutirrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Polluci

golea | 05 Juliol, 2005 15:08



extraviada la dignitat
perduda entre ferums
la rancor en rbita
desferma el coit
arrupides les circumstncies
amb la llavor preparada
surt el grop
a glopades

Sebasti Nebot Xeraf, maig de 1984 (Sprite, nm. 3)

+ Notcies del Projecte 237

golea | 04 Juliol, 2005 15:31

Mad Margalida



Mad Margalida teneu ra
que no podia ser gaire bo
que fes tanta calor,
que mos deixssim conquerir
amb lluentes promeses dun temps feli,
que mos deixssim dominar
pels que ara diuen mos donen el pa.

Es pa i sa gana, saigua i sa set,
sa glria i misria de ser don som,
perduts al vespre en una nit de trons
som vells pirates amb parxes nous.

I una casa sense pany
i un paraiges foradat,
sens embullen els camins,
no s estrany que perdi el cap es padr.

Com vos ho explicaria, avui s diferent,
sa gent neda a ses platges
i el sol els crema sa pell.
Els pagesos que mos queden
estan dins les postals,
el camp est fet una merda
i ses vaques ja no donen llet,
ni donen llet ni donen res,
dasapareixen darrera un pags
que cobrar per no munyir,
per estar all sense estar-hi,
a una terra de pirates amb gust de sal
que el fa ric per el fa estrany.

I una casa sense pany
i un paraiges foradat,
sens embullen els camins,
no s estrany que perdi el cap es padr.

I ara no mos queda
ms que el rac que mos han deixat
i ara no mos queda res per cremar.

Mad Margalida
si aixecssiu es cap,
pagareu amb sa tapa
i aqu quedaria tot igual.

Tot queda igual, tot com est,
perdrem el regne enmig de la mar.
Tot queda igual, tot com est,
perdrem ses cases i ara hem de llogar.
Tot queda igual, tot com est.

I una casa sense sostre.
Ho hem ents tot al revs.
Hem venut totes ses cases
i ara anam tots de lloguer.

Biel Barona, 1996




Encara (fins quan?) a Ciutat de Cap, he rebut un altre e-mail, aquesta vegada de lamo en Biel Barona, amb la lletra duna can que forma part del Projecte 237. I que s aquest projecte? Id s un (o ms) concert(s) de vint i pico de canons (potser trenta?... arribarem a les quaranta (putes)?, que se celebraran en un ambient decisiu all per les voltes dagost (potser setembre?) (potser juliol?), patrocinat(s) per la ment lcida i metaequilibrista dun dels empresaris ms solvents de la comarca de Llevant. Aix que hi haur barra lliure a lOrient, on en Barona far la presentaci mundial de les seves canons ms abandonades per tractar dorientar les nostres vides cap a un costat ms festiu i ms encisador. No hi ha vida desprs de la mort, perqu sin seria tot un contrasentit. Som pirates i navegam. Som joves (je, je, je!) i per aix encara frissam, frissam darribar a qualque banda, per per favor!, que hi hagi cambreres que ens serveixin begudes amb molt de gel. Totes les cambreres sn a Cala Rajada i noltrus en voldrem a Capdepera, concretament a la plaa de lOrient, que s el centre geodsic de tot lUnivers conegut i on noltrus hi volem enterrar per sempre ms les nostres dries i preocupacions. Perqu la vida dna molts de maldecaps, per les cambreres tenen unes aspirines que fan mevavelles. Aix que, ja ho saps, Tomeu Pjaro!, no ens pots abandonar a la nostra sort. Hem de fer moltes coses i necessitam espai. Un espai amb cadires i taules i una barra molt gran. Geleres plenes. Torradores de pa. Tomtigues i prebes. Cafetera darrer model i gran surtit de botelles. Ep! i no oblidis la msica. No ens facis aquesta putada! Ha de sonar fort i fluix a la vegada, sha de poder xerrar i sha de poder ballar, per com que tu ets un metaequilibrista, s que sabrs trobar el punt just, gaireb fatal, en qu totes les coses sesdevindran una, i podrem gaudir de lespectacle, i podrem xerrar, i podrem mirar, i esperar, i observar, i somiar, i despertar, i riure, i fumar, i cridar, i cantar, i menjar, i beure, i caminar, i volar. Buf!, Barona, qu ms volem?
Aix que ja ho sabeu: les canons abandonades tornaran a sonar. Ara ja noms es tracta dendevinar quan.
Si el temps i lautoritat ho permeten, seguirem informant.

PD
Per un assumptu que ja explicarem, necessitam una foto de Mr. Whippy a sa Font de sa Cala, a Cala Agulla o a sa Mesquida (b, o a qualsevol altra banda del mn, tampoc no hem de fotre faves!). Ep! s molt important perqu esperam encetar una nova Era Mundial. LAny del Moix? No, lEra del Gripau! Esperam notcies vostres.
PD2
Trobades fotos de Mr Whippy a Nova Zelanda.

Aix que... (no diguis res)

golea | 01 Juliol, 2005 09:55



Tots som morts, o agonitzem, o estem a punt de morir.
HENRY MILLER, Trpic de Cncer

1
Vrem baixar tots els escalons daquella escala amb el vent a la cara,
vrem riure per les butxaques, foradades, generoses,
vrem botar a piola mentre recitvem els poemes que ens han ensenyat
a viure i potser, tamb, tal vegada, a morir, a fugir i a estimar.
No hi ha trampes en les nostres paraules, potser noms una buidor,
una buidor interior, unes passes de lnima massa llargues
o massa curtes, segons com es miri.
I s que no sabem res: ens abandonen les certeses,
imaginam unes veritats massa complicades,
jugam a un joc que mai no t final o no el t bo.
I aix caminen les febleses cap a la seva extinci:
amb unes sabates de pedra que ens enfonsaran pel cam,
amb unes ales trencades que ja no volen ni volaran pus,
un somriure majesttic, una tot just insinuada... virtut?
Massa grans i massa petits per ser encara vius,
massa grans i massa petits per anar perseguint quimeres
per Ciutat del Cap com si la cosa no ans amb noltrus,
com si tot ja hagus estat inventat! I s que ho ha estat!
I noltrus realment no anam a enlloc: estam perduts
entre aquesta gentada de tots els colors,
i no entenem res de totes aquestes llengus
que illuminen el nostre desconcert.
Els idiomes de lamor ja no parlen de res
i callam davant els diaris obscurs, davant les mentides
escrites en lletres de motlu. I aix anam cap al port
on una altra escala ens transportar, com a qualsevol
mercaderia, dins un habitacle termo-equilibrat
on farem els nostres exercisis pseudo-espirituals
invocant un cuba-libre i un cigarret.
I s que els porrets ja no ens cauen b.
Aix que...

2
Desprs tornam a llegir aquells llibres que ens han dit qualque cosa:
rellegim, caminam una altra vegada els camins que duen
a aquella platja o a lAlzinar o a...
Illusos! Pensant a reconstruir les esttues darena
que saixecaren fa tant i tant de temps.
Un campament a Cala Torta, una cabanya dins un pinar,
una pellcula que no volem que sacabi perqu amb ella
sacabar tot, una mirada en la llunyania dun camp de futbol,
un tros de pasts menjat furtivament, una volta en bicicleta
per la vorera de la mar, una partida de mini-golf
a Cala Mesquida amb vent del nord que tot ho tomba,
que tot ho envia molt enfora, i tu passes amb aquella falda
que tant magradava, i jo practicava un idioma
que tanmateix mai no acabaria daprendre del tot,
i aquelles emissores dFM que arribaven de pasos llunyans
encara que sembli impossible (o eren dona curta?),
mentre anava amb el 4L cap a la fosca nit dels misteris
i dels desigs, i tu no hi eres, i tu no venies, i tu no mesperaves.
I jo llegia coses que realment no entenia, que no sabia de qu anaven
fins que sencenia una espelma en lobscuritat de la meva habitaci,
una espelma que illuminava el meu cervell, tots els racons
de la meva conscincia mig adormida per tants danys descoltar raons
de pes per fer aix o fer all o tot el contrari del que volia fer.
Tantes intencions ocultes, tantes meravelles soterrades
en aquelles nits de fosca dins soterranis de msica
mentre tu ballaves aquell ritme que a mi tanmateix
no magradava, que no em deia res, i jo que volia que totes les coses
em diguessin all que jo necessitava entendre per a poder ser jo
duna puta vegada, perqu anvem a la deriva
i el vaixell necessitava una direcci, un port cap a on apuntar
el seu tim, el seu tim fet de nata salada que entrava i sortia
de les nostres vides com qui no vol la cosa, com qui es fa pregar
per tal daconseguir all que persegueix, all que espera
damagat de tot i de tots. I rem rics! Per tamb rem pobres!
Aix que...

3
Aix que... no diguis res. Potser un silenci a temps ens salvar
de donar tantes tombes com minuts t el dia. Qu dic minuts, segons!
Perqu tanmateix potser no hi ha escapatria
i arrossegar-se per les carreteres asfaltades duna illa esquarterada
s la penitncia que hem de pagar per haver volgut escapar
del presidi on ens havien ficat els nostres carcellers, els nostres
estimats carcellers de marbre assedegats de poder, del poder
que dna ser jutge i part en un judici que no t final,
que va comenar all per ledat de pedra i continua
aqu, en aquesta edat del metall i de les noves tecnologies,
plenes de trampes i de virus que corquen les nostres desesperances
i ceguen les nostres illusions necessitades de llum interior.
«Anterior   1 2
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb