El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

L'home estàtic (se'n va a l'Antàrtida)

golea | 27 Juliol, 2005 11:38

Sol de llauna, cel de glaç
dins del calaix d'un armari
draps de dona i un infant
amb un regust enigmatic
Ve de néixer, está sorprès
té uns grans ulls Modigliani
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

Quan ja té tres anys, no surt
a empaitar les papallones
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma
Quan la neu remou el cel
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

Més grandet, troba un ocell
sobre d'ell a dalt d'un arbre
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara
Troba la nina d'un ull
la voldría per companya
però no la crida ni acull
i la nina se'n va a França.

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.



Una noia li ofereix
un clavell per la solapa
ell se'l mira però no el pren
i el clavell se l'enduu un altre
Un estiu quan ell ja és gran
l'amor ve amb tres candidates
ell les mira afalagat
però l'amor té pressa i marxa

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

Un bonic dia d'Abril
tot són flors i ell les olora
però surt l'amo d'un jardí
i li fa una cara nova
Descobreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora la senyora no l'entén
perquè és mestra d'una escola.

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

Han passat anys, s'ha fet vell
assegut davant la porta
i esperant l'enterrament
d'aquell de la cara nova
Cel de vidre, lluna d'or
dins d'un caixó sense potes
jeu el cos d'un home mort
ningú riu i ningú plora.

és l'home estàtic
la tristesa l'ha matat
les orenetes
d'ell mort, fred, han emigrat
Pobre home, al cel sigui!
Pau Riba. Diòptria II (1971)


Uf!



Un moment o l’altre, però sempre arriba el moment dels comiats. I ara ha arribat.
Ens envien cap a l’Antàrtida en un viatge de salvament. Hi ha gent perduda entre el gel i noltrus els hem de rescatar. Ja em direu! Així que potser que no tornem! Perquè no estam preparats, tots ho sabem, per a enfrontar-nos a aquest repte: caminar sobre el gel sense caure! Sense caure en el 8! Sense caure a l’abisme! Sense derrapar cap a les fondàries obscures i blanques a la vegada!
Així que... potser que ho deixem aquí.
Només resta agrair la seva complicitat a tots els que ens han acompanyat en aquest viatge, que ens han fet companyia, que han encès una espelma en mig de la nit fosca, que han mirat la lluna plena i han dit quatre paraules sobre la marxa dels esdeveniments. En Sebastià, el meu professor de matemàtiques hindú, en Barona, que ha il•luminat les nits amb les seves ganes de viure, na Virgínia, que ha fotografiat una part d’aquest viatge, na Catalina, que ha corregit una miqueta els meus desvaris, en Paco, amb el qual he viscut intensament a la zona de meditació, en Tomeu, que amb el seu pessimisme em fa parèixer a mi com si fos el més optimista del món, en Cataiol, que ha optimitzat la meva mirada, en Pep, que sempre ha posat les coses clares quan estaven més embullades. I finalment al inexistent pedrís de la plaça, on m’he assegut hores i hores calculant la meva calentura, meditant sobre la vida de les formigues i també de les mosques, intentant regular el meu flux sanguini per tal de conservar la calma. Perquè assegut aquí, al pedrís de la plaça, ha passat tot aquest viatge: tot s’ha esdevingut aquí, assegut al pedrís a la plaça, amb una pomada, amb una cervesa, amb una conversa, amb una mirada, amb una respiració acompassada, amb un cigarret, amb una visió estranya de les coses, amb una música que aquesta vegada només ha sonat dins el cervell de cada un de noltrus.

Assegut aquí, al pedrís de la plaça,
veig com la gent se’n va cap a la platja:
què serà allò què faran?,
què serà allò que cercaran?


Potser cadascú cerca allò que necessita per a poder tirar endavant, i dins el Golea hi és tot. El bo i el dolent, el pitjor i el millor. Hi ets tu, hi som jo. Hi ha el passat però segurament també hi ha el futur.



A algú no li semblarà estrany

golea | 26 Juliol, 2005 13:51



       Guspires electritzants
       atravessen la carn
       caustitzada fa temps
       dintre la mateixa cambra.

      Mentre, altres esperen fora
      potser que el “delinqüent”
           potser
               l’únic
                   que se n’alliberi.

Quina lucidesa la seva imaginació!
(una granera damunt la taula del professor
amb una ocurrent dedicatòria)

      L’endemà vengué (una mica ablanit, això sí),
      també el mes proper,
      acabà quan tots acabàrem.
           El curs vinent
                    tothom demanava per ell.

Sebastià Nebot “Xerafí”. Henninger, juny-juliol 1984

Rèquiem a en Jaume Parreta

golea | 22 Juliol, 2005 08:58

Ens ha deixat, en Jaume.
Ha partit per les encletxes del silenci.
Pels crivells de la fosca.
De puntetes ha partit, pels camins de l'oratge.
Sense dir adéu, per les barbelleres dels mots.
Com un infant malcriat i ple d'aviciadures.
Ha estès, innocent, les seves ales d'àngel i ha pres el vol com gavina bandejada.
Plaent. Exempt de culpa.
Sense malícia.
Ha trencat l'alenada en un dia trist.
Un dia de nuvolades baixes, malenconioses i grises.
Un dia de pluja finíssima, cobejosa de llàgrimes.
Un dia endolat.
El poble, tot el poble, està de dol.
Ha perdut un fill.
El més innocent.
El més càndid.
El més inofensiu també.
Gairebé tot un signe d'identitat.
La seva còrpora, el seu caminar disforjo, la seva rialla orada, eren una mena de patrimoni dels nostres carrers. Com un penó col•lectiu que tothom estima i respecta.
Davant la seva presencia, primitiva i pura, un s'empegueïa de ser condret.
De ser membre d'una societat tocada d'ala, que es gasta milers de milions en fatuïtats i no sap proporcionar una vida digna a un sol desgraciat.
I un se pregunta si l'avarícia, l'enveja, l'egoisme, la frivolitat, els luxes i el confort no són bogeries més rebutjables que la d'en Jaume.
I més ofensives.
I més destructores.
I més impúdiques.
I un se pregunta si no serem nosaltres, tots nosaltres, els tarats que, com una colla de bàmbols, ens empassolam totes les metzines del nostre temps.
I un se pregunta si l'ample somriure, la salutació afectuosa que moltes vegades hem donat a en Jaume era per a qualque cosa més que per apaivagar les nostres consciències de persones condretes que cadellen maldats.
O si la nostra pietat i commiseració, la llàstima o la compassió no són el fruit d'un egoisme despietat.
I un se pregunta de què ens serveix gallarejar de cristians si a cada passa trepitjam les ensenyances del Sermó de la Muntanya. I un se pregunta tantes coses, i tanmateix en sap la resposta.
I en Jaume ha mort.
I la seva bogeria també.
I la seva innocència.
I la seva puresa.
I la seva bondat.
Ara el seu cristall transparent ens farà falta per tal d'emmirallar-nos-hi tots.
Però en Jaume ha mort.
Ens ha deixat.
Ens ha fuit de puntetes pels camins del silenci.
Sense retrets ni reconvencions.
Ens ha deixat sols.
Sols amb les reflexions.
I amb els dubtes.
Amb la baldufa dels interrogants ballant dins el buit de les consciències.
Ens ha deixat a la babal•lana, paint la panxada del nostre malbocí.
Hem quedat com el que realment som: uns titelles moguts pels fils de tots els egoismes, de totes les perversions, de totes les fretures, de tots els orgulls...
I de tots els pecats.
Sí, ens ha deixat, en Jaume.
Ens ha deixat amb la careta posada.
La màscara de persones de bé, correctes, intel•ligents, condretes, respectuoses amb tots els preceptes, benvolents, caritatives... La màscara que amaga el rostre contrafet per l'urc i la supèrbia.
Pobre Jaume!
Des d'aquí, avui, per tu que anares per la vida d'espontani i de senzill, sense més màcula que la que t'imposa la naturalesa, amb la simplicitat de les coses pures i sense sofismes, vull cantar el teu triomf sobre aquesta societat pervertida, complicada i alienant. El teu triomf Jaume.
Perquè benaventurat tu que pots entrar a les regions dels judicis amb el cap alt.
Benaventurat tu, Jaume, perquè no pot ferir-te la culpa col•lectiva de la destrossa de l'entorn.
Benaventurat tu, a qui la teva oradura d'home t'ha preservat l'anima incòlume i sana.
Sense taca.
Benaventurat tu, Jaume, que nuu de les tares de la carn, amb el teu caminar disforme, podràs trescar ales amples els carrers de l'Espai. Benaventurat tu que podràs gaudir totes les benaventurances de les regions de la pau.
I tots els delits del silenci dels estels. I tota l'abundor dels oratges. I tota la tendresa que ens han promès.
Benaventurat tu, Jaume.
Descansa en pau.

Joan Nebot Rai


Orgullosament rojos

Per aquest estiu es prepara l’edició d’una antologia de textos de Joan Nebot Rai (Documenta Balear), publicats a la revista Cap Vermell al llarg de més de vint anys. El Naufragi del Golea ha volgut avançar la publicació d’aquest text sobre en Jaume Parreta, per a recordar tant en Jaume com en Joan. En Parreta (acotat a la dreta) era el nostru massatgista quan érem joves i jugàvem a futbol, com podeu comprovar en aquesta foto, on el navegant solitari que som jo es troba a devora el mestre l’amo en Paco Llissa; potser els dos més beneits del poble: dos beneits que encara somien a caçar gambussins en les nits fosques i que de fet en cacen. Perquè els gambussins són el nostru fort. Tot allò eteri, tot allò inexistent, pren forma dins el nostru pensament i encalçam tots els impossibles pels carrers d’aquest poble sense ànima que és a punt de desaparèixer.
I en Joan Rai ha allargat un poc més la seva existència, ha fet girar la balança una miqueta cap a l’esquerra, ens ha ajudat a ser, com sempre, orgullosament rojos i catalans: perquè venim dels espiritistes, dels lliurepensadors, dels infidels, dels poetes, dels glosadors, dels mestres d'escola depurats, dels exiliats, dels empresonats, dels assassinats, dels desapareguts, i en Joan Rai ha estat la baula que ens ha unit per sempre a aquell passat amb les seves misèries i grandeses. De qualque manera, ell ens ha ajudat a ser així com som, i n’estam contents i molt orgullosos.
El món sembla que continuarà girant i les baules continuaran unint tots aquells trossos que cerquen la llibertat per tot arreu. I la baula d’en Joan és forta i potent. Cal tenir-ho present i continuar endavant amb la cara ben alta perquè, malgrat tot, encara no ens han derrotat, encara som vius i encara tenim molt de camí per endavant.

Lau teilatu

golea | 20 Juliol, 2005 08:20



Hemen gaude
ta poztutzen naiz
ta ziur zure aita ere bai;
ta zer ondo zelan dijua
zure bufanda txuria

Lau teilatu gainian
ilargia erdian eta zu
goruntz begira,
zure keia eskuetan
putzara batekin putz!
Neregana etorriko da
ta berriz izango gara
zoriontsu
edozein herriko jaixetan.

Goxo goxo
kanta egin nazu
Benitoren María Solt.
Negarrik ez,
txuri zaude ta malkoak
zure kolorea kentzen dute

Lau teilatu gainian...

Felix, Felix bihar
berriz egongo gara
txanpain apur batekin;
diru gabe baina
izarrak gurekin daude,
piano baten soinuaz.

Lau teilatu gainian...

Som aquí
i estic content
i segur que el teu pare també;
i que bé... Com està
la teva bufanda blanca?

Sobre quatre teulades
la lluna en mig i tu
mirant cap amunt,
aguantes el fum a les teves mans
i amb una bufada
vendrà cap a mi
i una altra vegada serem
feliços
a les festes de qualsevol poble.

Dolçament
canta’m
Maria Solt de Benito.
No ploris,
estàs blanca i les llàgrimes
esborren el teu color.

Sobre quatre teulades...

Contents i feliços,
demà tornarem
amb un poc de xampany;
no tenim diners però
al so d’un piano
les estrelles estan amb nosaltres.

Sobre quatre teulades...

Itoiz. Itoiz (1976)

En Dos Pams i Mig i Mister Whippy

golea | 19 Juliol, 2005 17:07

En Dos Pams i Mig havia tornat gran, però continuava sent petit d’estatura, encara que gran de cor. Va ser convidat pels seus amics a un dinar: n’Esperal, aquell que sempre feia tard; en Cercal, que també era molt petit; en Lluent, el que anava sempre a la darrera moda; en Parlat, a qui encara li agradava fer animalades i tothom en parlava; en Dibuixat, aquell qui mai compareixia i l’havien de dibuixar; i en Sobrat, el que havia fet més doblers. En Dibuixat no va arribar i aquesta vegada també el varen haver de dibuixar. N’Esperal va arribar tard, com sempre, i això que l’havien convocat una hora abans, però l’esperaren. En Cercal es va asseure a devora el nostre amic. En Sobrat i en Lluent arribaren molt mudats. I en Parlat va arribar amollant coets encalçadors.
Dinaren, feren la tertúlia i es posaren a parlar del passat, el passat que mai tornaria, encara que en Dos Pams i Mig no ho tenia tan clar, i per això va dir:
—El passat no tornarà, però nosaltres hi podem tornar, tenc la solució.
Com que tots el coneixien se’n fiaren, miraren una vegada més com en feia de les seves: va abocar dins cada un dels tassons uns polvets màgics, i després d’haver-se’ls begut es varen veure traslladats a la infància, a un poblet que tots coneixien molt bé, a Cala Rajada, i al lloc que tots havien sovintejat: Es Campet. Veren amb sorpresa que les seves bicicletes estaven recolzades als pins que hi abundaven, talment com abans...
Quan s’hagueren sobreposat del petit ensurt, un d’ells va proposar d’anar a fer una volta en bicicleta pel poble, com si fossin turistes, perquè s’ho mirarien amb els ulls ben oberts.
Quan anaven passejant, al mateix temps, anaven observant tot el que veien, arribant a la conclusió que quasi tot havia canviat: es trobaren amb un poble molt bonic, més petit i amb més pins.
Amb això que senten una musiqueta que ve d’enfora i que tots recordaven, era el furgó de Mister Whippy, un furgó disfressat de gelat que feia els gelats més saborosos i fins que mai no tornaren a menjar. Se n’anava en direcció a Cala Agulla i tots coincidiren en seguir-lo fins a la platja i menjar un gelat d’aquells tan bons.
Quan arribaren, anaven ben suats i deixaren les bicicletes prop del furgó. S’hi dirigiren i observaren els preus, uns preus que consideraren abusius, tot i venir d’un món adult en el qual ja eren molt alts. Protestaren. Ni cas. Intentaren enraonar. No s’aveniren. Es reuniren, i en Dos Pams i Mig va proposar fer una asseguda pacífica; s’assegueren enterra just al costat on es servien els gelats i no deixaren que ningú en compràs. Aquell home estava enrabiat, treia foc pels queixals, mai li havia passat això;
—Cridaré els municipals.
—Mos és igual.
—Vos tancaran a la presó.
—No mos mouran d’aquí.
Quan arribaren els municipals, en Dos Pams i Mig va hipnotitzar aquell home així com va poder. Quan aquests varen demanar que passava, l’amo dels gelats va començar a dir:
—Però si no passa res; aquests simpàtics al•lotets volien comprar un gelat per hom. Però jo les havia acabat i els he dit que esperessin una estoneta, que en tindria de nou. No els cobraré res, perquè asseguts aquí en terra s’han posat a cantar una cançó i m’han entretingut molt. I quan els hagi servit els gelats, abaixaré els preus, perquè així en vendré més i els turistes també m’ho agrairan. Vos en podeu anar ben tranquils ja que són uns al•lots simpatiquíssims i no me fan gens de nosa.
Els municipals se n’anaren estranyadíssims i contents alhora i els nostres amics se menjaren el gelat “Mister Whippy” i després d’haver fet la digestió prengueren un bany a Cala Agulla, que lluïa una arena blanca i finíssima com mai aleshores.
Més tard partiren cap a n’Es Campet, on prengueren els polvets màgics i tornaren amb recança a la vida adulta.
Va ser un aventura que mai oblidarien.
I aquest conte s’ha acabat i si no és mentida és veritat.

Sebastià Nebot.
Juny 2005

Un professor de matemàtiques hindú i jo

golea | 12 Juliol, 2005 15:42



Assegut a la coberta prenent un cuba-libre veig entrar, per la bocana del port, un vaixell de vela, antic, però molt modernitzat. Uf!, pens, amb tot aquest velam crec que em marejaria. Només homus molt ben preparats poden travessar la mar d’aquesta manera, només homus molt valents poden enfrontar-se a les tempestats amb aquestes armes, només homus molt decidits poden prendre aquest tipus de decisions, només homus...
I el primer homu que veig baixar per l’escala és un professor de matemàtiques hindú que vaig conèixer fa molt de temps i que és el descobridor de les lleis matemàtiques que regeixen els nostres sentits més amagats i indesxifrables, fins ara. Es va fer molt famós publicant els seus articles científics a revistes tan serioses com Henninger o Sprite, allà pels anys vuitanta. Articles que jo he tengut l’honor de reeditar en aquest racó digital d’un dels naufragis de la meva vida. I l’atzar, meravellós destí, ha fet que avui ens trobem al port de Ciutat del Cap, on el meu Golea veig que hi estiueja, o hi hiverna. No he arribat a descobrir què hi fa per aquí i jo tampoc no li he pogut explicar el que hi faig jo. Tots dos estam perduts molt lluny de casa i, finalment, arribam a la conclusió que és que no tenim casa. El viatge és casa nostra i els nostres respectius vaixells, amb els seus camarots tan ben equipats, són els mitjans de transport de les nostres quimeres més estimades.
Així que, quan l’he vist baixar per l’escala, totd’una me n’hi he anat a abraçar-lo i a dir-li que estava molt content de trobar-me algú conegut i que el primer que havíem de fer era anar a prendre qualque cosa per celebrar-ho. I ja som en un bar i demanam un gran còcktel d’aigus africanes per mirar de calmar la nostra set de coneixement. Xerram i bevem i a mi, ho he de confessar, em va pujar una miqueta al cap tanta d’aigu, i crec que vaig desbarrar un poquet. A vegades xerr massa i a vegades massa poc. No puc trobar un terme mitjà que ho faci tot més assequible i més bo de dur. Però som així! Què hi puc fer?
I així passaren les hores i després alguns dies. Li vaig contar que a Maputo m’havia trobat amb l’amo en Biel Barona i li vaig xerrar dels seus projectes que avancen, ara sí, ara no, cap a la seva consecució. I el professor de matemàtiques hindú em va confessar que ell també en tenia de projectes, i molts!, i jo em vaig oferir a convertir-me en el seu editor digital: publicaríem tot allò que ell creàs, totes les fórmules matemàtiques que ens ajudassin a passar el temps, totes les solucions algebraiques a les punyides de l’amor, totes les teories de conjunts per a estudiar la solitud humana, l’aritmetització de la matemàtica del mirall mentider, el teorema de la incomprensió mútua, la lògica intuicionista que apunta cap a la veritable consistència dels somnis, la logificació del concepte del número zero, les curses de números per a arribar a l’infinit, les paradoxes lògiques i semàntiques i també les extraconjugals, la bellesa “corprendida” de les notes musicals...
I la música de les matemàtiques ens transportà cap a un altre univers. Somiàvem i vèiem mans per tot arreu. Mans que tocaven el piano!
Ara vos he de dir, que el professor de matemàtiques hindú no és altre que l’amo en Sebastià Xerafí i hem quedat que, dia 6 d’agost, ens tornarem a veure per seguir xerrant de tot això que tant ens emociona i ens preocupa.

I Drink

golea | 11 Juliol, 2005 14:09



Pick a fight with mama
Complain about us kids getting in his hair
At night he'd sit alone and smoke
I'd see his frown behind his lighter's flame
Now that same frown's in my mirror
I got my daddy's blood inside my veins

Fish swim
Birds fly
Daddies yell
Mamas cry
Old men
Sit and think
I drink

Chicken TV dinner
6 minutes on defrost, 3 on high
A beer to wash it down with
Then another, a little whiskey on the side
It's not so bad alone here
It don't bother me that every night's the same
I don't need another lover
Hanging 'round, trying to make me change

Fish swim
Birds fly
Lovers leave
By and by
Old men
Sit and think
I drink

I know what I am
But I don't give a damn

Fish swim
Birds fly
Daddies yell
Mamas cry
Old men
Sit and think
I drink

Mary Gauthier. Mercy Now, 2005

Hotel California

golea | 08 Juliol, 2005 07:53



On a dark desert highway, cool wind in my hair
Warm smell of colitas rising up through the air
Up ahead in the distance, I saw a shimmering light
My head grew heavy and my sight grew dim
I had to stop for the night

There she stood in the doorway; I heard the mission bell
And I was thinking to myself this could be heaven or this could be hell
Then she lit up a candle, and she showed me the way
There were voices down the corridor, I thought I heard them say

Welcome to the Hotel California
Such a lovely place, such a lovely face
Plenty of room at the Hotel California
Any time of year (any time of year) you can find it here

Her mind is Tiffany twisted, she got the Mercedes bends
She got a lot of pretty, pretty boys that she calls friends
How they dance in the courtyard, sweet summer sweat
Some dance to remember, some dance to forget

So I called up the captain; please bring me my wine
We haven't had that spirit here since nineteen sixty-nine
And still those voices are calling from far away
Wake you up in the middle of the night, just to hear them say

Welcome to the Hotel California
Such a lovely place, such a lovely face
They livin' it up at the Hotel California
What a nice surprise (what a nice surprise) bring your alibis

Mirrors on the ceiling, the pink champagne on ice
And she said we are all just prisoners here of our own device
And in the master's chambers, they gathered for the feast
They stab it with their steely knives but they just can't kill the beast

Last thing I remember I was running for the door
I had to find the passage back to the place I was before
Relax said the nightman We are programmed to receive
You can check out anytime you like but you can never leave

Eagles. Hotel California, 1976

Crim (11)

golea | 07 Juliol, 2005 15:06

hivern



“parade”


Realitzava amb això somnis altius dels cinquanta anys. La meva esquena bombada, el meu pas tremolós i la meva desmesurada calba midaven bé els dies esperats.
¿Quant de temps havia romangut tancat el tràgic balcó? El vaig obrir vacil·lant, pensant que encara hi hauria sobre les fustes emprentes de les seves mans. Tot continuava tenint el mateix aire de llavors. Del carrer venia un conegut aire d’humitat i de greixum. Els rails de la via brillaven sota la lluna amb reflexos iguals. Anava i venia lentament, la gorra en una mà, l’ombra trista del guardagulles. Passaren dos trens aureolats de fum negre i de laments de sirenes.
¿Qualque vegada haveu escoltat una orquestra de clowns tocant la Valse poudrée, de Popy? La música i els seus intèrprets van tant d’acord, està tan feta l’una per als altres, que es pensa que més que d’una expressió de lletra aliena es tracta d’una instintiva improvisació.
Un bocí de barri anònim, solitari i tenebrós, tan sols passejat per trens inclements i carraques de la matinada, havia d'haver acabat de precís escenari d’un crim com el meu. S’havia estat preparant durant molts anys per a la meva primera sortida de criminal improvisat. El debut del seu heroi. La meva escena d’”amateur” de l’assassinat.
Era, doncs, la meva tornada, un poc la tornada del fill pròdig. S’endevinava una tendresa paternal bategant en totes i cadascuna de les coses que en aquells moments m’envoltaven.
Jo havia citat allà, aquella nit, diversos criminals desconeguts, amb el fi de confrontar els seus crims amb el meu i poder deduir de l’acarament qualitats beneficioses per al meu crim, a costa de la suposada inferioritat dels seus.
Només això m’havia dut allà.
El meu retorn tenia una causa asentimental i única. No havia vengut a temperar records -si se despertaren fou a pesar meu; em posseïren a mi i no jo a ells- ni a desenterrar hores passades. Acudia a una cita expressa. Era el criminal número 10 que esperava els seus nou germans menors.
Fou com si pel carrer plogués essència de gessamí. Tot seguit com si la destil·lassin damunt el meu propi rostre.
Així anuncià la seva immediata presència el primer criminal.
Aquest era un gesseminer corpulent. Florit fins més enllà de la seva capacitat de floració. S'hi havien refugiat les flors de cent gesseminers florits. S'hi havien citat, la nit històrica del crim, i, afalagats de la gesta, havien oblidat el retorn.
Imaginau ara, per uns moments, un jardí de palau espanyol del segle denou. Donen damunt aquest jardí diverses finestres. Una d’elles cavalca damunt un ossut i alt gessaminer.
Vet aquí l'escenari elemental del crim.
La víctima fou una jove de desset anys, que dormia confiadament el darrer somni de les verges morenes.
El seu cadàver conservà durant molts de dies el somriure inconfundible dels que moren intoxicats amb perfums.
En el crim hi foren complicats una donzella de la víctima, que rompé traïdorament el dia del delicte un vidre de l’alcova de la seva madona, i diversos fanals pròxims, cooperadors conscients a l’assalt de la casa.
Ningú com aquest singular gesseminer ha malmès més fondament la meva vanitat de criminal intacte.
M’irritava, més que l’estufament, l’olor de perfumeria i la falsa floració, la seva evident capacitat de perpetrador d’un crim de tan estranya bellesa.
(Uns dies després, escrivia la “Carta a Gustavo Adolfo Bécquer”, inclosa al meu Segon epistolari. A ella pertanyen aquests significatius fragments:
“Únicament vostè, Gustavo Adolfo Bécquer, nuvi de totes les morts belles. Ningú més que vostè ha pogut ser l’inspirador d’aqueix crim...”.
“La seva barba suau i els seus ulls del Sud han anat mesclats en aqueix bell conte...” “Vostè amortallà el cos de la víctima. L’anomenà àngel andalús entre ais de la seva musa de sang. Vostè seguí a distància el cotxe de l’enterrament i plorà entendrit damunt la tomba enllunada...”

El segon criminal era un bressol de caoba, pesada i lletja, amb un aire ingrat de transició entre pessebre de corral i cotxera de cavallets.
Una nit, quan més feliç era el somni d’un nin acabat de néixer que dormia damunt ella, donà, fent amb això un desmesurat esforç, una violenta volta de campana, i premé amb força la tendra criatura sota el seu ventre encoixinat. En aquesta criminal posició, romangué fins a les primeres hores del pròxim dia, en què, convençuda de la mort de la seva víctima, tornà a obrir de nou la seva gran boca sota cels recents, convertint-se llavors d’infanticida en jaç de l’infanticitat.
El seu crim la condecorava d’un halo de flors blanques, músiques celests i angelets enjogassats.

¿Qui s’hagués imaginat que pogués ser així el cos normal d’un llamp en descans?
Vet aquí que els meus ulls s’havien aturat aquesta vegada davant el tercer assassí.
Era una desproporció ingeniosament aconseguida el que informava l’especial anatomia d’aquell repugnant esguerro asteròitic, que feia olor d'humanitat, a fàbrica de llum elèctrica, a carbó vegetal i a excrement de ca.
Tenia de persona, animal i arbre, en parts desiguals. Estava animat d’una consciència mecànica extraordinària.
A la paüra que produïa la seva presència, s'hi sumava una subtil repulsió esborronadora molt pròxima a allò que pugui ser l’horror metafísic.
En el seu crim hi anava un jove de vint-i-quatre anys, fill únic d’uns vells pagesos, que feia dos dies que havia acabat la seva carrera d’enginyer electricista.
Suposà diverses coses probables. Que el jove enginyer ompliria de parallamps els camps. Que venia a treure-li la llibertat de raig silvestre, a dur-lo per sèquies fixes, a assenyalar-li rutes, a subjectar-lo amb regnes d’acer.
L’aguaità en una cantonada del paisatge, i caigué damunt ell i la seva cavalleria, carbonitzant-los bàrbarament.
No satisfet potser, féu esclafir encara al dia següent el seu fuet vermell damunt els cels de l’enterrament.
Trobava al seu crim de defensa personal lenitius per al seu pobre esperit errant, que el feien més malagradós i intransitable.
Era, malgrat tot, un vulgar assassí d’ocasió, que un altre dia podria ser igualment víctima.
¿Vos recordau de la misteriosa desaparició dels pits d’un bust de jardí públic ocorregut fa alguns anys en una tranquil·la capital andalusa?
L’esdeveniment entretingué durant un parell de dies els millors lleures del comentari periodístic. Les solucions oscil·laren de la venjança política a la broma perversa. Ningú sospità ni establí relacions entre la doble amputació i una doble defunció pròxima: el de dos nins bessons, besnéts de l'heroïna.
El quart assassí que aparegué davant meu no era altre que aqueix bust de plaça del sud, tal com jo l’havia vist a les revistes gràfiques il•lustradores de l’anònim accident.
Sembla que tots els vespres els nins bessons sortien de ca seva, amb l’únic i premeditat objecte de masturbar-se a l’ombra dels pits alts de bust de la besàvia.
Ella premià, a la fi, la infantil gesta diària, deixant-se’ls caure damunt els seus capets rossos, que haurien d’anar-se’n l’horabaixa següent camí d’altres jardins més bells. La meningitis s’havia presentat a mitjanit, entre sanglots d’una dona nua, corregudes de criada i timbres de telèfon.
El bust de la dama andalusa estava massa orgullós del seu crim, que havia quedat impune per un descuit fortuït del jardiner, que havia deixat destapada una claveguera pròxima a l’assassinat.
En cap dels diversos descobriments de pits de marbre, durant obres del clavegueram, no hi he intervengut per a res. He guardat fins avui, candorosament, el secret, amb la mateixa preocupació que si es tractàs de cosa meva.
Si al meu fitxer íntim apareix el crim del bust sota el signe d'Olalla Pineda, ja sabeu per què he duit aquest sant nom i per què evitat, també, el vertader.
Agustín Espinosa. Crimen (1934)

Vivimos en unas islas

golea | 06 Juliol, 2005 08:47



Vivimos en unas islas
A la derecha de España, en un recuadro.
Tenemos un cielo artificial
preñado de estrellas hoteleras.

¿Y que importa la miseria
si nuestros árboles fructifican
cigarrillos de importación,
magnetófonos, cassettes?

Compañeros, sonriamos.
¡Que bien el subdesarrollo sonriendo!
Olvidémonos de luchas, de libertades,
del odio de cuatro siglos
reconcentrado y caliente:
¿Para que?
Tenemos sol todo el año
y un plátano cada día, por lo menos.



Dulce Díaz Marrero (1953-1978). Fin de la Ley
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb