El Naufragi del Golea

Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan		 uf!!!

Crim (10)

golea | 31 Maig, 2005

no! no!


Una matinada de novembre esmorteïda i malagradosa, un home extenuat de moltes nits de vetlla, es passejava agitadament entre les parets d’una habitació cel·lular, monologant en veu alta.
Vet aquí les seves paraules:
—No! No! No és això! No ho ha estat mai! La finestra segueix al seu lloc de sempre. Passejaven ahir sota ella les hores. Era maig, i hi havia ombres llargues en els seus perfumats ocassos. Era febrer, i una llum senil estenia una cortina d’encaixos damunt un ociós carreró. I era agost, amb càlides roses damunt parets assolellades. O novembre, amb cristalls ennigulats i siluetes imprecises d’uns espectrals amants, com a mostradors de pasqua. La finestra començà —¿quin febrer, quin maig, quin agost, quin novembre?— a motivar preguntes misterioses. Un ca fugisser fou mort en una alba per una carreta matinera. El seu cadàver romangué un parell de dies sota la finestra ignorant. Fou un altre dia un sacerdot qui s’obrí allà les venes. La gent començà a mirar amb superstició cap a la macabra finestra. Tot seguit, ja, tot vulgar assassí, tot suïcida capritxós, era atret cap al tradicional escenari. Havia de ser allà precisament, encara que hi hagués racons més penombrosos, places més solitàries, superiors cruïlles. Aqueixa al·lota que ha mort fa a penes uns dies, enduent-se fins al cel el secret del seu destrossat cos i del seu crani fracturat, si s’aturà un instant, en morir, sota una finestra il·luminada, no fou per fer-se doble blanc d’un punyal llançat a l’aire o d’una accelerada maçada. No manquen releccions de Poe ni sherlockhòlmiques subtileses. Quan Esquil ja ha parlat, i ha parlat Shakespeare, i Lenormard ha parlat! Però hi ha, mentre, un enamorat infeliç, entre guerxeries judicials i fosques d’una casa cel·lular i renous de claus i horitzons enreixats. Ha perdut la seva finestra de tants de dies. Ha perdut els seus ocassos de maig, els seus encaixos de febrer, les seves roses d’agost, les seves envidrades llums tardorenques. Què ha tengut a veure amb aqueix sacerdot, aqueixa al·lota o aqueix ca? Parla ara en veu alta, i sospita, i diu: “Senyor”, amb el mateix aire vaticinal que quan era marc de la seva vida una finestra oberta damunt un carreró desolat. Arribarà -va a arribar- l’oració picaplets i el cerimoniós veredicte. I la finestra espera! He vist, per primera vegada, unes posts despintades rere vidres entelats. He vist unes flors reflectides a la seva lluna nova. Està com morta. Com acabada d’apunyalar per la sanció d’un ca famolenc, un capellà paranoide i una misteriosa al·lota. Si no fos per aquest amant infeliç —avergonyides llengües hermenèutiques, sis juratorials, índexs oficiants— per l’anguniosa soledat de la dolorosa finestra!
Agustín Espinosa. Crimen (1934)

Crim | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb