Adéu Maputo
golea | 25 Maig, 2005
Després d’uns mesos a Maputo, jo estudiant i els mecànics i enginyers reparant el vaixell, he tornat a partir sud enllà cap a Ciutat del Cap. La mar està remoguda, com gairebé sempre. Els ocells marins ens acompanyen en la nostra travessia. La música il·lumina les nits i els dies. Els trossos de la nostra història s’enfonsen lentament. Els horabaixes ens parlen a l’orella: diuen coses que d’altra manera no es podrien sentir.
I enrera queda Maputo i el seu port i el seu mercat central, on, per sorpresa, vaig trobar l’amo en Biel Barona berenant en una cafeteria. Ens acabàvem d’aixecar: jo dormint en el Golea, ell en un hotel. Ja vos podeu imaginar les rialles que férem! I tot seguit ens posàrem a parlar del projecte 237 de les nostres vides.
Éncara no se'n pot parlar gaire: això sí, el vaig convèncer que els elements del treball científic són: un quadern, una carpeta, un bolígraf electroestàtic resistent a la força de gravetat i un arxivador. I del te i pastes passàrem directament a les cerveses amb unes tapes de serp i cocodril. I el projecte 237, com no podia ser d’una altra manera, va anar avançant per autopistes (uep, les dues autopistes que envolten l’illa!) de somnis i de passions. I els colors de Maputo mutaren, talment com ho varen fer l’any 92. Així tot va agafar un color sèpia, i la cervesa era teba com en temps primer, quan encara no s’havia inventat la gelera i retornàrem a una època sense edat on encara teníem ganes de tot i molt.
Jo frissava, perquè el Golea m’esperava per partir. Ens despedírem amb un somriure als llavis i dient: “Fins aviat!”. Quedàrem que ens veuríem per Bioko per a continuar amb el projecte 237 i que jo ja no estaria tan inquiet.