El Naufragi del Golea

prova capalera
Francisco Gutirrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan
uf!!!

Crim (10)

golea | 31 Maig, 2005 12:58

no! no!


Una matinada de novembre esmorteda i malagradosa, un home extenuat de moltes nits de vetlla, es passejava agitadament entre les parets duna habitaci cellular, monologant en veu alta.
Vet aqu les seves paraules:
No! No! No s aix! No ho ha estat mai! La finestra segueix al seu lloc de sempre. Passejaven ahir sota ella les hores. Era maig, i hi havia ombres llargues en els seus perfumats ocassos. Era febrer, i una llum senil estenia una cortina dencaixos damunt un ocis carrer. I era agost, amb clides roses damunt parets assolellades. O novembre, amb cristalls ennigulats i siluetes imprecises duns espectrals amants, com a mostradors de pasqua. La finestra comen quin febrer, quin maig, quin agost, quin novembre? a motivar preguntes misterioses. Un ca fugisser fou mort en una alba per una carreta matinera. El seu cadver romangu un parell de dies sota la finestra ignorant. Fou un altre dia un sacerdot qui sobr all les venes. La gent comen a mirar amb superstici cap a la macabra finestra. Tot seguit, ja, tot vulgar assass, tot sucida capritxs, era atret cap al tradicional escenari. Havia de ser all precisament, encara que hi hagus racons ms penombrosos, places ms solitries, superiors crulles. Aqueixa allota que ha mort fa a penes uns dies, enduent-se fins al cel el secret del seu destrossat cos i del seu crani fracturat, si satur un instant, en morir, sota una finestra illuminada, no fou per fer-se doble blanc dun punyal llanat a laire o duna accelerada maada. No manquen releccions de Poe ni sherlockhlmiques subtileses. Quan Esquil ja ha parlat, i ha parlat Shakespeare, i Lenormard ha parlat! Per hi ha, mentre, un enamorat infeli, entre guerxeries judicials i fosques duna casa cellular i renous de claus i horitzons enreixats. Ha perdut la seva finestra de tants de dies. Ha perdut els seus ocassos de maig, els seus encaixos de febrer, les seves roses dagost, les seves envidrades llums tardorenques. Qu ha tengut a veure amb aqueix sacerdot, aqueixa allota o aqueix ca? Parla ara en veu alta, i sospita, i diu: Senyor, amb el mateix aire vaticinal que quan era marc de la seva vida una finestra oberta damunt un carrer desolat. Arribar -va a arribar- loraci picaplets i el cerimonis veredicte. I la finestra espera! He vist, per primera vegada, unes posts despintades rere vidres entelats. He vist unes flors reflectides a la seva lluna nova. Est com morta. Com acabada dapunyalar per la sanci dun ca famolenc, un capell paranoide i una misteriosa allota. Si no fos per aquest amant infeli avergonyides llenges hermenutiques, sis juratorials, ndexs oficiants per languniosa soledat de la dolorosa finestra!
Agustn Espinosa. Crimen (1934)

Adu Maputo

golea | 25 Maig, 2005 08:57

Desprs duns mesos a Maputo, jo estudiant i els mecnics i enginyers reparant el vaixell, he tornat a partir sud enll cap a Ciutat del Cap. La mar est remoguda, com gaireb sempre. Els ocells marins ens acompanyen en la nostra travessia. La msica illumina les nits i els dies. Els trossos de la nostra histria senfonsen lentament. Els horabaixes ens parlen a lorella: diuen coses que daltra manera no es podrien sentir.
I enrera queda Maputo i el seu port i el seu mercat central, on, per sorpresa, vaig trobar lamo en Biel Barona berenant en una cafeteria. Ens acabvem daixecar: jo dormint en el Golea, ell en un hotel. Ja vos podeu imaginar les rialles que frem! I tot seguit ens posrem a parlar del projecte 237 de les nostres vides.
ncara no se'n pot parlar gaire: aix s, el vaig convncer que els elements del treball cientfic sn: un quadern, una carpeta, un bolgraf electroesttic resistent a la fora de gravetat i un arxivador. I del te i pastes passrem directament a les cerveses amb unes tapes de serp i cocodril. I el projecte 237, com no podia ser duna altra manera, va anar avanant per autopistes (uep, les dues autopistes que envolten lilla!) de somnis i de passions. I els colors de Maputo mutaren, talment com ho varen fer lany 92. Aix tot va agafar un color spia, i la cervesa era teba com en temps primer, quan encara no shavia inventat la gelera i retornrem a una poca sense edat on encara tenem ganes de tot i molt.
Jo frissava, perqu el Golea mesperava per partir. Ens despedrem amb un somriure als llavis i dient: Fins aviat!. Quedrem que ens veurem per Bioko per a continuar amb el projecte 237 i que jo ja no estaria tan inquiet.



Crim (9)

golea | 23 Maig, 2005 18:09

retorn


Han habitat un carrer i una plaa els meus somnis de moltes hores i anys. Han estat escenari dels meus malsons fustigants, refugi de les meves ensopegades injustes, cel de les meves coratjoses regressions. Al meu episodi quotidi, aqueixa plaa i aqueix carrer no han mancat mai. Hi ha estat la meva esttua dheroi i la capelleria dun dol. En elles, la vitrina duna alba i lalcova duna posta i el cos sagnant duna dona llunyana. En elles un enterrament grotesc, un allot carbonitzat, una aturada espantosa. Devora els meus ulls de nin anormal; des de la meva infncia desesperada i trgica. Ja noms aqu i ara. Ni desprs ja ni en altre lloc.
Tal nebulosa entre ales dahir i presons de sempre!

1


Es deia aix: el carrer del Mort. Per la seva categoria no arribava ni tan sols a carrer. Eren vint metres de mal empedrat cam entre dos murs, blancs quasi per miracle.
Malgrat tot el nom investia al carrer del Mort duna macabritat que no li venia. A estones, devia horroritzar-se del seu nom el carrer del Mort, i en aquests moments se lhagus canviat per qualsevol altre.
El carrer del Mort tenia al seu fons un paisatge de barques de vela sobre una mar en calma, de gavines, sols de ponent i niguls rosats.
En el carrer del Morts hi amagava el meu batall dels vuit anys, per a apedregar millor al batall enemic, mal arredossat rera els pocs capserrats d'una maresma.
El carrer del Mort proteg les millors conspiracions de nin conspirador. Della nicament ho esperava tot. Amb els seus efectes purs vaig composar la meva primera lletania.
Escusat de la meva infncia sense preceptor angls i dels meus gentils amics del barri de la Hoya!
Parc dels fulls del dissabte!
De tots els meus objectes de la infncia he salvat aquest carrer del Mort, i el salvar sobre tots els meus objectes davui. El meu record va cap a ell com els meus peus dels vuit anys.
A ell dec, en primer lloc, una doble epidimitis crnica, que em fa posar vermell cruelment en despullar-me devora els llits bombats de les amigues duna nit.
A ell dec tamb una cicatriu retorada, com descrfula cerebral, que la meva calba prematura acabar abandonant al centre del front.

2


Als meus horabaixes de llavors hi havia una plaa solitria fins on arribava el renou de la mar prxima. La plaa era gran i obscura, amb bancs vulgars de pedra i arbres alts i incolors.
Veia la plaa nicament des del fons dun carrer costerut que moria a la mateixa plaa. S, tanmateix, que si pogus avui asseurem a qualsevol dels seus bancs els recordaria amb la sensaci exacta de la seva duresa, ms que constatar-la per primera vegada. Crec saber tamb quina profunditat donarien les petjades de les meves botes damunt el seu sl de terra. Hi passejaria com el seu hoste, ms que com el seu ve.
La mar sonava tan prxima a la plaa, que la convertia en platja; que la limitava com la mar. Era -no va tenir, mai fou- una platja abandonada, vestida amb vidrets de plaa de provncia. Tenia la desolada nuesa fatal de la platja. Arbres i bancs, mirant-se porucs, l'omplien d'una angoixa muda, que es comunicava a tot all que fregava amb ella.
Fins al meu amagatall del carrer immediat arribava la seva freda carcia de plaa trgica. La seva ombra desgraciada. La subtilesa repugnant duna ala docell advers, construda amb olors de peixateria, flors velles, aiges podrides i excrements humans.
Agustn Espinosa. Crimen. (1934)

Que este amor no me cegue nem me siga.

golea | 20 Maig, 2005 08:15



Que este amor no me cegue nem me siga.
E de mim mesma nunca se aperceba.
Que me exclua do estar sendo perseguida
E do tormento
De s por ele me saber estar sendo.
Que o olhar no se perca nas tulipas
Pois formas to perfeitas de beleza
Vm do fulgor das trevas
E o meu Senhor habita o rutilante escuro
De um suposto de heras em alto muro.

Que este amor s me faa descontente
E farta de fadigas. E de fragilidades tantas
Eu me faa pequena. E diminuta e tenra
Como s soem ser aranhas e formigas.

Que este amor s me veja de partida.
Hilda Hilst. Cantares (1995)

Despus del amor

golea | 18 Maig, 2005 08:11



No pudimos ser. La tierra
no pudo tanto. No somos
cuanto se propuso el sol
en un anhelo remoto.
Un pie se acerca a lo claro.
En lo oscuro insiste el otro.
Porque el amor no es perpetuo
en nadie, ni en m tampoco.
El odio aguarda su instante
dentro del carbn ms hondo.
Rojo es el odio y nutrido.
El amor, plido y solo.
Cansado de odiar, te amo.
Cansado de amar, te odio.

Llueve tiempo, llueve tiempo.
Y un da triste entre todos,
triste por toda la tierra,
triste desde m hasta el lobo,
dormimos y despertamos
con un tigre entre los ojos.

Piedras, hombres como piedras,
duros y plenos de encono,
chocan en el aire, donde
chocan las piedras de pronto.

Soledades que hoy rechazan
y ayer juntaban sus rostros.
Soledades que en el beso
guardan el rugido sordo.
Soledades para siempre.
Soledades sin apoyo.

Cuerpos como un mar voraz,
entrechocado, furioso.
Solitariamente atados
por el amor, por el odio,
por las venas surgen hombres,
cruzan las ciudades, torvos.

En el corazn arraiga
solitariamente todo.
Huellas sin campaa quedan
como en el agua, en el fondo.

Slo una voz, a lo lejos,
siempre a lo lejos la oigo,
acompaa y hace ir
igual que el cuello a los hombros.

Slo una voz me arrebata
este armazn espinoso
de vello retrocedido
y erizado que me pongo.

Los secos vientos no pueden
secar los mares jugosos.
Y el corazn permanece
fresco en su crcel de agosto
porque esa voz es el arma
ms tierna de los arroyos:

"Miguel: me acuerdo de ti
despus del sol y del polvo,
antes de la misma luna,
tumba de un sueo amoroso."

Amor: aleja mi ser
de sus primeros escombros,
y edificndome, dicta
una verdad como un soplo.
Despus del amor, la tierra.
Despus de la tierra, todo.

Miguel Hernndez. Cancionero y romancero de ausencias (1939-1942)

Marcapassos (I)

golea | 13 Maig, 2005 07:51



Fer passar l'instant entre sensacions i carcies
d'un bell cos inconsistent / inexistent,
bellugar-se en la nit
fent espurnes dels cabells;
tu saps una veritat que s incontestable,
la presentaves davant nosaltres i esperaves
que la pluja ens revels el misteri,
aquest misteri que portes als ulls,
que em miren, que m'estimen, que em maten
amb un dispar de vent fresc.
Finalment,
t'acontentares a passar la bacina dels somnis
pels cementeris, per tots els cementeris del nostre petit pas
que naixia entre tradors i herois de sorra desfets.
Marcapassos, agost 1981

Stairway To Heaven / Escala cap al Cel

golea | 05 Maig, 2005 14:14



There's a lady who's sure all that glitters is gold
And she's buying a stairway to heaven.
When she gets there she knows if the stores are all closed
With a word she can get what she came for.
Ooh, ooh, and she's buying a stairway to heaven.

There's a sign on the wall but she wants to be sure
'Cause you know sometimes words have two meanings.
In a tree by the brook there's a songbird who sings,
Sometimes all of our thoughts are misgiven.
Ooh, it makes me wonder,
Ooh, it makes me wonder.

There's a feeling I get when I look to the west,
And my spirit is crying for leaving.
In my thoughts I have seen rings of smoke through the trees,
And the voices of those who standing looking.
Ooh, it makes me wonder,
Ooh, it really makes me wonder.

And it's whispered that soon, If we all call the tune
Then the piper will lead us to reason.
And a new day will dawn for those who stand long
And the forests will echo with laughter.

If there's a bustle in your hedgerow, don't be alarmed now,
It's just a spring clean for the May queen.
Yes, there are two paths you can go by but in the long run
There's still time to change the road you're on.
And it makes me wonder.

Your head is humming and it won't go in case you don't know.
The piper's calling you to join him,
Dear lady, can you hear the wind blow, and did you know
Your stairway lies on the whispering wind.

And as we wind on down the road
Our shadows taller than our soul.
There walks a lady we all know
Who shines white light and wants to show
How ev'rything still turns to gold.
And if you listen very hard
The tune will come to you at last.
When all are one and one is all
To be a rock and not to roll.

And she's buying a stairway to heaven.

Hi ha una dama que assegura que tot el que brilla s or
I est comprant una escala cap al cel.
Quan arribi all sap que si totes les botigues estan tancades
Amb una paraula ho pot aconseguir tot
I est comprant una escala cap al cel.

Hi ha una senyal a la paret per vol estar segura
Perqu, tu ho saps, a vegades les paraules tenen dos significats.
En un arbre devora el torrent hi ha un ocell que canta,
A vegades tots els nostres pensaments sn dubtosos.
Oh, aix me fa pensar.
Oh, aix me fa pensar.

Tenc un pressentiment quan mir cap a l'oest,
I el meu esperit plora per anar-se'n.
En els meus pensaments he vist anells de fum entre els arbres,
I les veus dels que miren.
Oh, aix me fa pensar.
Oh, aix realment me fa pensar.

I es diu a cau d'orella que prest, si tots cridam la melodia,
Llavors el flautista ens conduir a la ra
I un nou dia naixer per tots els que hagin quedat
I els boscos ressonaran amb rialles

Si hi ha bullcia a la teva tanca, no te'n preocupis ara,
s tan sols neteja de primavera per a la Reina de Maig.
S, hi ha dos camins que pots seguir, per a la llarga
Sempre ets a temps de canviar.
I aix me fa pensar.

El teu cap xiula i no hi anir, per si no ho saps.
El flautista te crida al seu costat
Estimada dama, escoltes com bufa el vent, i sabies
Que la teva escala no s'aixeca dins el murmuri del vent?

I mentre fem zig-zag pel cam
Les nostres ombres ms altes que les nostres nimes.
All hi camina una dama que tots coneixem
La qual brilla amb llum blanca i vol mostrar-nos
Com encara tot es torna or.
I si escoltes atentament
Finalment sentirs la can.
Quan tots som un i un s tot,
Ser una roca i no rodolar.

I ella est comprant una escala cap al cel
LED ZEPPELIN. Led Zeppelin IV. (1971)
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb