El Naufragi del Golea

Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan		 uf!!!

VOSTÈ (Tu, tu mateixa)

golea | 29 Març, 2005



T'has ompert els ulls de flors,
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

Et tinc a tocar del dit
però no em veus, no pots sentir-me
ets feliç, ets molt feliç
i m'ho diu el teu somriure.
Mira! t'insultaré.
Diré a tots que ets ben podrida
diré que ets prou innocent
però és clar, no pots sentir-me!
Ja crido i no cal cridar
(ja és bo que em facis la cara)
però no m'escoltaràs
perquè no pots escoltar-me
i és que

tens els ulls plens de flors
i la boca nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

Tens molt bona educació
calles sempre i obeeixes
no dius mai que sí o que no
però bé t'amagues i reses.
Mai t'has posat un per què
del que has vist o el que veus ara,
fas el que sempre s'ha fet,
creus perquè creia el teu pare,
vas allà on et fan anar,
fas de gent i així t'agrades,
i se t'han fet els ulls grans,
i la mirada ensucrada.
Perquè

tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

T'has casat amb un bon jan
que et fou triat amb esmera
i has sofert la seva carn,
una llei crec que ho esmenta,
Ho has fet sempre amb gran despit,
tot i morir-te'n de ganes,
perquè ets dona per fer fills
i és el Destí qui així ho mana.
T'has casat el cor glaçat
per solucionar la vida
mai no te n'has adonat
t'estic dient prostituta!
però

tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
no vius més enllà del nas
amb els peus en la mentida.

Si m'haguessis sentit bé
t'hauries girat senyant-te,
buscant a per tot qui és
aquella de qui jo parlo
i jo només parlo de tu
que si el món és amarg i brut
n'ets la principal culpable: tu
que els teus fills no saps què parlen
que les negres les veus blanques: tu,
tu que sempre et justifiques
en la gran maldat dels altres: tu,
tu que amb rams de flors als ulls
et clavaràs patacada: tu,
tu que et moriràs per sempre
l'instant que deixis de viure: tu,
tu que no has fet ni desfet
tu que ni Déu ni el diable et
podran acusar o defensar
perquè

tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

[i acaba la cançó amb uns cans que lladren cridant els seus amos a la rebel•lió, perquè ells, per ells tot sols, no ho poden fer: GUAU! GUAU! GUAU!]
Pau Riba. Diòptria (1969)

Poemes & Cançons | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

Versos tristos

golea | 18 Març, 2005

Jo sóc un home vague, sense geografia.
Vers el meu litoral, qui, doncs, s'hi acostaria?

No tinc casa ni porta per on sortir de mi:
una mirada morta i un son sense coixí.

Veig el cel empedrat, i la meva estimada
és una noia fina que potser no m'agrada.

Viure no té sentit, si no és per a morir.
I morir com? I quan? Avui, demà o ahir?

No tinc somnis als ulls perquè els cos me'ls prenia:
frisances de la pell i carn que s'extasia.

Josep Palau i Fabra. Poemes de l'alquimista (1952)

Poemes & Cançons | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

High Quality Information / Informació d'alta qualitat

golea | 11 Març, 2005



A life spent seeking it
Like a worm in the earth,
Like a hawk. Catching threads
Sketching bones
Guessing where the road goes.
Lao-tzu says
To forget what you knew is best.
That's what I want:
To get these sights down,
Clear, right to the place
Where they fade
Back into the mind of my times.
The same old circuitry
But some paths color-coded
Empty
And we're free to go.


Passar una vida cercant-la
Com un cuc en la terra,
Com un falcó. Lligant caps
Esbossant ossos
Imaginant cap on va el camí.
Lao-tzu diu:
Oblidar el que sabies és el millor.
Això és el que vull:
Captar aquestes visions,
Clares, fins al lloc
On desapareixen
De tornada a l'esperit del meu temps.
El mateix vell circuit
Però algunes sendes xifrades amb colors.
Buits
I som lliures d'anar-nos-en.
Gary Snyder

Poemes & Cançons | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

Crim (7)

golea | 08 Març, 2005

estiu



diari entre dues creus

1

Devora cada arbre una pedra aguda per a cada peu esquinçat. Navalles damunt carn viva, llum lluenta, font sòrdida damunt estanys fets malbé. Van a la meva espatla els pitjors adéus. Van lladrucs de ca rere la meva ombra, rere la suor caiguda dins la pols. I encara. Una cortina rompuda. Un somni encadenat. Una tempestat exemplar. Un toro malalt. Un riu de sang.
El concert és més enllà. Aquí, el desconcert. Plou la llum en complicitat amb ecos desitjats. Com una mar, satisfà les meves dues eternes fams. És tot -cel, aire, alcohol- tremolor de la sensualitat amagada. Draps. Ja està. On més draps que pels costats de Déu? Ombres banyades dels suburbis, àvides de contes celestes i de plurals jardins. Taques d'oli d'unes oliveres ordenades el verd de les quals tremola encara als meus ulls tèrbols d'odis acaramullats per no sé quines mirades adverses, quines mans cruels, quines paraules esquives.

2

Suren pellofes damunt l'aigua i s'arremolinen devora inesperades temptacions. Aquí tampoc no hi ha mar. Que la mar és florida d'herois, selva de perduts i no ravenissa d'hivernacle. Qui empenyé el meu cos i pronuncià el meu nom? Qui insultà, a la meva orella, la meva ànima? Tremola el coure a les meves mans. Tremola allò opac, allò menyspreable. Què tem d'aqueixa cantonada muda, d'aqueix portal solitari, d'aqueix home alt, que m'ha mirat en passar com un ca tinyós?

3

Un horabaixa -ahir horabaixa- uns obrerets s'han apunyalat davant els meus ulls, i he vist caure la sang damunt les seves camises de diumenge, i transformar-se en flors roges les pedres d'un carrer on jugaven uns nins. I després he vist, aquesta nit, a la llum d'un fanal i entre blanques bates asèptiques, els rostres de tres morts recents. De tres morts d'odi. De tres herois de barri proletari. El major tenia desset anys i un front ample de somniador sense ales. Els seus destins estaven potser en acabar un poeta, l'altre pintor, actor de cine l'altre. I ara ha estan muts i freds per sempre, amb una jove ganyota d'amargura a la boca i extraviats els ulls i les mans rígides.
Què sap ningú, què sabem nosaltres, del punyal que ens ferirà, de les mans que ens estrangularan, de la bala que ens esclatarà el cap? En quina plaça, en quin carrer, a quina ciutat, sota quin cel caurem un ufanós dia per a no aixecar-nos més? Perquè se'ns aperduin els ulls i se'ns amargui, amb una coneguda carussa, la boca. Per a ser espectacle d'unes hores, entre vestits oficials i ulls curiosos. Perquè un periodista anònim faci la seva crònica més cruenta, mentre mossega un entrepà i xucla un tassó de ginebra i xucla un xigarro que no sap si és seu o per quins camins li ha arribat. Perquè unes ploroses dones es lamentin i mengin llavors amb més talent aquella nit.

4

Anam somiant malsons per la vida. Somnis d'altres mesclats amb els nostres propis somnis. Cada hora du la seva sorpresa. A aquesta dona que ara estimam tant, que donaríem la vida per ella, potser l'odiarem demà. Trairem aqueix amic a l'aventura del qual està subjecta la nostra. A qui ens ajudà a la nostra estrena pitjor, el deixarem naufragar dins la seva bona desgràcia. I salvarem a qui no ens ha de salvar o a qui ens ha d'empènyer cap a un costat per a salvar al seu enemic més pròxim.
Qui ets tu? On vas? Tots cridant-m'ho. Tots desitjant que no els escolti. Tots expectants del meu calvari de cec, de les trencadures de la meva empresa, de l'aguait final en què tot s'acabi.

5

Què somnia la mar aquestes albades d'agost perquè sigui el seu cant tan tendre, tan subtil la seva espuma, tan somrient el seu blau, tan melodiós el seu onatge? Segueixen les clavegueres desembocant a les seves aigües. Neptú ja l'ha oblidat. Les antigues sirenes habiten ara estrelles distants. Però la mar encara no sé quins deliciosos somnis, doncs és tendre el seu cant i subtil la seva espuma i somrient el seu blau i melodiós el seu onatge.

6

-Al·lota, on vas?
-Volen dos àngels damunt la tomba del meu amant.
-Vols subjectar-los les ales, o és que anheles, amb crits i braços, espantar-los?
-Vull saber si són d'amistat els seus vols, si són blanes les seves mans. Si tot aletejar és com jo l'he somiat. Perquè tem les esposes per a un viatge tan llarg. Per si de cas només les meves mans poden fer el que dos àngels no facin.
Quedà tot sol el carrer. En una cantonada pròxima es trencà un cos ferit.
S'escoltaren, de cada cop més distants, unes lànguides passes. lluny tremola, sobre un horitzó moradenc, un laberint de creus entre cals banyades.

7

Tremola la llum del migdia sobre un paisatge de cases obscures, de carrerons cruels, de pobresa pudenta.
A aquesta mateixa hora cantava altres dies una veu de dona en una finestra entreoberta.
Jo escoltava la seva veu amb apassionada tendresa. I el sol de les dotze arrissava els seus ors sobre el paisatge que ara mir. I eren clares les cases i rients els carrers i fragant la pobresa.
Si jo vaig apagar aqueixa veu i el paisatge d'ella i el seu somriure de la seva hora, per què ves ara planys sobre un migdia que és obra de les meves mans, sobre un paisatge que jo he construït i que els meus ulls, com dos cels de tardor, turmentadorament, aombren?

Crim, Agustín Espinosa (1934)

Crim | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb