El Naufragi del Golea

prova capçalera
Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
     Bob Dylan
uf!!!

El Golea a Moçambic

golea | 28 Febrer, 2005 15:55



De la guitarra de Santana sona a tota pastilla “Europa” i jo m’estic preparant per sortir a fer una volta per Maputo. Perquè el Golea és a Moçambic, m’han dit que per una llarga temporada. Així que jo aprofitaré per estudiar i aprendre coses noves, que sempre és un assumpte interessant. Bé, no cal exagerar! A vegades és interessant i a vegades no. Com tot a la vida!
Em pensava que aniríem més cap el sud, fins al cap de Bonaesperança i després aniríem pujant fins a Bata o Bioko, on segur que tenim unes copes pagades, però dificultats amb el motor brutal que impulsa aquesta gran massa de ferro, han aconsellat que ens estem per aquí fins que els enginyers i els mecànics ens donin el sus! una altra vegada.
I com que el Golea és ca meva, ja me teniu a mi aquí, convençut que hi trobaré moltes coses a fer, que aprofitaré el temps i aquesta estada tan llarga, molt més llarga del que em pensava, no serà un càstig, ans tot el contrari. Perquè Moçambic, amics i amigues meus, és Moçambic! Així que, endinsem-nos en el desig!

Mozambique
I like to spend some time in Mozambique
The sunny sky is aqua blue
And all the couples dancing cheek to cheek.
It’s very nice to stay a week or two.

There’s lots of pretty girls in Mozambique
And plenty time for good romance
And everybody likes to stop and speak
To give the special one you seek a chance
Or maybe say hello with just a glance.

Lying next to her by the ocean
Reaching out and touching her hand,
Whispering your secret emotion
Magic in a magical land.

And when it’s time for leaving Mozambique,
To say goodbye to sand and sea,
You turn around to take a final peek
And you see why it’s so unique to be
Among the lovely people living free
Upon the beach of sunny Mozambique.
Bob Dylan, Desire (1976)

S'Esclafit

golea | 23 Febrer, 2005 11:10



I

S’Esclafit
no pot morir.
No és tan sols un joc de paraules.
Ni una metàfora.
Junts hem trobat els perfums exòtics
que tant ens mancaven.
Baixàvem dels estels
-les nostres naus extraterrestres-
plens de melangia i rancor,
però ara...

S’Esclafit no pot morir.

Les deesses del somnis ho saben bé
i els dimonis.

Junts hem donat vida a la mort, junts
hem destruït les rutines dels grans conquistadors,
junts ens hem rigut dels capitosts
i encara no és hora de tornar
a la seva realitat.

II

Justificació.

Formulista/Ordenancista.

Fràgil/Trencadís/Delicat.

Traspassant la seva orla es descobreix
la gran mentida, el cinisme
amb noms i llinatges,
el paratge desolat.

No tenen cares, tenen façanes,
no tenen cor, tenen motor,
trepitgen amb sabates metàl·liques,
mosseguen amb dents d’or,
rapinyen amb ungles d’ivori:

però tampoc no tenen raó:

tenen televisió.

juliol, 1980

Crim (6)

golea | 22 Febrer, 2005 14:54

àngelus


Únicament des d’un núvol, des d’una torre alta, des d’un avió o des d’una cornisa de gratacels, es veuen les coses com jo les veia aquell horabaixa des d’una vulgar finestra d’alcova.
El que veia no era realment res d’extraordinari, però a mi m’omplia d’un ardorós goig: sobre una aguda roca solitària, un gran ocell blanc.
Potser no era completament blanc, sinó tan sols gris, i la distància i el to obscur de la roca desvirtuaven en gran manera el color. El record que em queda d’aqueix és, de totes maneres, més vague, i no així el de desmesurada mida, que m’és encara avui molt fidel. Era -havia o volia ser al manco- un voltor. El seu cap, com el d’un nin de dos anys. La seva estatura, de quasi dos metres. El seu bec, morros. La seva cua, com la d’un paó.
Hi havia allà, al meu costat, una dona a la qual havia besat molt en altre temps jo, que ara es deixava besar per un jove moreno, que fumava els meus propis cigarrets i usava els meus mistos com si fossin seus.
Però a mi m’apassionava, sobretot, el gran ocell blanc. Intentava disparar contra ell la meva pistola, quan fogí de sobte, sigil·losament, en un vol lluminós i arbitrari, que, a mesura que s’allunyava, el feia més gran i més diàfan. Llavors vaig veure que no era blanc sinó de colors diversos i el que jo havia cregut un de sol eren dos ocells. Un sol de posta es filtrava a través de les quatre ales obertes com per les ogives d’una catedral i les policromava fins a l’infinit. Debades intentava jo omplir els meus ulls amb totes aquestes vagues coses, per a fer fugir de qualque manera l’idil·li de l’al·lota a qui havia besat en un altre temps i del jove moreno que es fumava els meus cigarrets com si fossin seus i usava els meus propis mistos, el meu balcó i les meves millors butaques.
Em consolava, innocentment, amb la idea que eren, en tant, ambdós estranys al meravellós espectacle que es desenvolupava a les seves espatles. Ignorants de les quatre ales lluminoses, de la gran policromia celeste i del sol ocàsic. Ignorants, també, de la meva pistola, que havia deixat encasquetada el vol d’un gran ocell blanc.

La victòria dels psicòpates

golea | 17 Febrer, 2005 18:36

Els psicòpates, com sempre, acaben guanyant d’una manera o altra. Són tan perseverants en les seves obsessions que no amollen mai el mac. Sempre el tenen preparat per a tirar-te’l al front, entre els dos ulls, que és allà on fa més mal. Mai no vos pensàssiu que un psicòpata es rendirà: no, mai no ho farà! Els psicòpates volen conquerir el món i res no els aturarà. Marxen de front cap a unes trinxeres imaginàries que ells mateixos han construït dins al seva ment malalta. Primer ens creen un estat d’alarma i després ens volen calmar. T’obliguen a assustar-te i després t’obliguen a tranquil·litzar-te només perquè ells han arribat amb les seves perversions. Si no els segueixes, es creuen amb la obligació d’eliminar-te perquè ets un perill per a la seva pau interior. I la seva pau interior és el més important per als psicòpates i res, però res, no la pot destorbar, perquè si no es desperta el seu instint criminal.

Els psicòpates a vegades semblen com tu o com jo; mengen galletes o un plat de sopa, i també poden arribar a semblar encantadors; fins i tot n’hi ha que llegeixen poesia o passegen amb els seus fills per la vorera de la mar. Els psicòpates a vegades semblen normals, ordinaris o massa perfectes i brillants.

Però els psicòpates són mestres en l’art de la guerra psicològica; aquí no els guanya ningú. Saben com terroritzar les seves víctimes, han estudiat els seus punts més febles, claven el seu agulló i es dediquen a furgar dins la ferida d’una manera metòdica. Perquè els psicòpates sempre tenen un pla, no vos pensàssiu el contrari. Sempre saben cap a on van i res no els pot deturar, perquè estan disposats a trepitjar a qualsevol que se’ls posi per davant i a utilitzar qualsevol mètode per a aconseguir la seva satisfacció personal. No els xerreu de “fair play”, als psicòpates! No saben què és. Mai no accepten un no per resposta, mai no et deixen tranquil i sempre consideren que la teva vida no val res i que es pot sacrificar fàcilment a l’altar del seu egoisme. A més, els psicòpates no van de berbes: si no et poden caçar a tu, cacen els teus amics, els teus fills, els teus veïnats o apunten directament tot allò que tu estimes per destruir-ho quan menys t’ho esperes.

Els psicòpates no són de fiar. Menteixen amb el seu somriure de conill i si et deixes embolicar per la seva xerrameca ets un candidat segur a la teva destrucció moral. Perquè a vegades els psicòpates no et volen matar; simplement volen destruir la teva personalitat. Perquè els molesta que en tenguis. No ho poden suportar!

I si baixes la guàrdia, et guanyen inexorablement. Et maçolen i després se’n van tranquil·lament.

Però a vegades els psicòpates tornen i es volen fer perdonar; llavors és que necessiten alguna cosa de tu i, si no vas alerta, s’aprofitaran de la teva síndrome d’Estocolm per treure’t el suc en tot allò que desitgen.

A vegades són generals, a vegades són grans personatges, a vegades són aquests que ens alliçonen des de la tele... però molt sovint són gent com tu o com jo, que fan feina, que duen una vida “normal”, i aprofiten les seves hores lliures per fer-te mal, per a conquerir el món, per a conquerir el teu món.

Amic, Cagliostro

golea | 17 Febrer, 2005 15:20

Amic, Cagliostro, ja saps que aquí és casa teva.
T’he cridat per dir-te que l’amor
passarà com un terbolí invisible, ens tombarà,
es perdrà de vista dins l’horitzó,
ens tornarem a aixecar...
El que cal és posseir aquella bella elegància,
aquella flexibilitat,
per saber decantar el vas perillós de verí,
que ens ofereixen. Saber quan...
Miquel Bauçà. Una bella història (1962) 

Weltende / Fi del món

golea | 16 Febrer, 2005 09:42



Dem Bürger fliegt vom spitzen Kopf der Hut,
in allen Lüften hallt es wie Geschrei,
Dachdecker stürzen ab und gehn entzwei
und an den Küsten - liest man - steigt die Flut.

Der Sturm ist da, die wilden Meere hupfen
an Land, um dicke Dämme zu zerdrücken.
Die meisten Menschen haben einen Schnupfen.
Die Eisenbahnen fallen von den Brücken.

El barret vola del cap agusat del ciutadà.
Pels aires ressona com un crit.
Cauen pissarres de les teulades i s’esmicolen,
i a les costes –el diari ho porta- la mar s’alçura.

Arriba el temporal, les aigües enfurides
salten a terra per esclafar uns dics gruixuts.
La gent, la majoria, té constipat.
De dalt dels ponts els trens es precipiten.


Georg Heym. A Kurt Pinthus: El crepuscle de la humanitat: un document de l’expressionisme. (1920) (Trad. Artur Quintana)

Weil ich das Ergebnis einer Unwandlung bin

golea | 14 Febrer, 2005 16:52



Weil ich das Ergebnis einer Unwandlung bin
die keine Erholung hat
die zwischen der Vergangenheit und der Zukunft galoppiert
zwischen der Liebe und dem einundzwanigen jahrhundert
weil ich schon niemand habe
nur das Bildnis das blied
nach der Explosion
nur die Furcht
die Einsamkeit der Flughafen
die Sehnsucht
die Stadt die ihren bitteren Saft auf meinen Körper Schoss
die Armee der Entarteten die meinen Kopf
und den meiner Freunde aufpumpte
die kreuzigende Lehre die Wir allmählich lernten
der Zunstand der Dinge den wir zwischen Spiel und Spiel akzeptierten
schon nur noch ich einen Tod in jedem Schritt sehe
ein Tod um die Liebe zu Ersetzen
und die Auflösung der Glauben
weil ich einer Zeit lebe die dem tode gewonnen hat
und sich die Hölle in Stadt umgewandelt hat
weil der Himmel ein zerissene Horizont ist
weil schon nicht wartend bleiben kann

perquè som el resultat d’una transformació
que no té treva
que galopa entre el passat i el futur
entre l’amor i el segle vint-i-u
perquè ja no tenc ningú
només la imatge que restà
després de l’explosió
només la por
la soledat dels aeroports
l’enyor
la ciutat que disparà el seu suc amarg sobre el meu cos
l’exèrcit de degenerats que inflà el meu cap i el dels meus amics
la doctrina crucificant que aprenguérem entre joc i joc
ja només veig una mort a cada passa
una mort per suplir l’amor
i la dissolució de creences
perquè ja visc un temps que he guanyat a la mort
i l’infern s’ha convertit en ciutat
perquè el cel és un horitzó destrossat
perquè ja no sé seguir esperant

Tesi de Llicenciatura . (1983)

Crim (5)

golea | 11 Febrer, 2005 10:11



era jo un cavall?


Primer —i no era primer per ventura— digueren:
—Ja estam tot sols!
Estàvem tot sols, enmig d'una plaça inclement, tu, jo i el cotxer de la cantonada.
Una oronella plegà de sobte les seves ales, a la meitat precisa d'un vol, i rodà morta, dins una claveguera destapada, seguida molt de prop per una llosca de cigar.
Les teves mans es doblegaren sota les meves cames descarnades.
Si el cotxer de la cantonada et besà un parell de vegades al coll i et grapejà els pits amb les seves manasses destres en governar regnes més llargues, només fou per això. Perquè et va veure tímida, enmig de la plaça solitària on jo encara era la meva estàtua; indefensa i amb les mirades per les llambordes més amples.
Quan, després d'una lluita anguniosa amb un marbre terriblement rebel, a la fi vaig poder baixar de l'alta tarima on cruels heroïcitats em dugueren, ja era tard. Estaves tactant els òrgans genitals d'un cavall malalt. Encara molt bella sota la seva bata de veterinària acabada de sortir de l'Escola.
Inútilment vaig passejar una vegada i una altra davant els teus ulls les meves obtuses i complicades disfresses de cabra, d'ase, de xai, de mula, de ca, de vaca... Ni bels de cabra tuberculosa, ni planys de ca amb úlcera d'estómac, ni tan solament gemegosos renills de mula amb mal de costat. Veterinària de capçalera d'aquell pobre cavallet indefens, ja no te n'hauries de separar pus.
Una hora més tard passà l'enterrament del cotxer de la cantonada. Anava el baül sobre el mateix cotxe de punt, estirat per la seva dona i el seu fill petit. Seguien el macabre vehicle set cavallers enlevitats, portadors de corones de lliris blancs al cap. L'enlevitat impar precedia els altres sis i duia una bandera espanyola, la guixada asta de la qual acabava en una sabatilla malgastada.
El metge em llegí un plec que deia:
«Jo, metge titular d'aquest poble, certific que el pacient morí a conseqüència d'una peritonitis produïda, sembla, per coces rebudes del seu cavall Agustín.»
El notari guardava a la seva cartera aquestes paraules, en extrem voluptuoses per mi:
«Item, deix a la senyoreta veterinària el meu cavall Agustín, amb el compromís de curar-lo, dins el termini de dos mesos, la recent blennorràgia que pateix el dit animal.»

Al lloc on hi havia abans la meva estàtua hi havia un buró arnat, coix d'una cama, i un poal de fems adornat amb lliris blancs.

Estem asseguts

golea | 11 Febrer, 2005 08:11



Estem asseguts
a dolces butaques grogues.
Dos cendrers de plata
projecten incendis i escates.
Se m'acut que podria
veure't mig despullada
dins un llit amb dosser.
Però és una cosa talment remota...
Torn a mirar els cendrers,
la catifa color taronja,
els retrats gentils
de la mainada.

Miquel Bauçà (1940-2005). El Noble Joc (1972)

Signes (del temps)

golea | 10 Febrer, 2005 14:34


1
Classificau els meus signes
i trobareu les destrals que destrossen
els cristalls de les finestretes.
El fulgor de la matinada
en un mirall oblic es reflecteix
a la porteria dels apartaments.
Suburbi imaginable
només en els versos de la carretera.
Escolt la desfeta.

2
Imaginau per una estona les cases enderrocades i les metes volants,
un cel d’horabaixa que ens cau al damunt,
i les venes del cos assecades sobre l’asfalt.


Il·lustració: Juan Ismael. Composició surrealista (1945).

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb