El Naufragi del Golea

Francisco Gutiérrez. Don't know how it all got started
I don't know what they're doin' with their lives
But me, I'm still on the road
Headin' for another joint
We always did feel the same
We just saw it from a different point
Of wiew
Tangled up in blue
Bob Dylan		 uf!!!

Crim (1)

golea | 24 Gener, 2005

Estava casat amb una dona l'arbitràriament bella perquè malgrat la seva joventut insultant, fos superior la seva bellesa a la seva joventut. Ella es masturbava quotidianament al seu damunt, mentre besava el retrat d'un al·lot de suau bigot obscur.
Es pixava i desmenjava al seu damunt. I escupia —i fins i tot vomitava— damunt aquell feble home enamorat, satisfent així una necessitat inencarrilable i conquistant, de passada, la disciplina d'una sexualitat de la que era l'única madona i oficiant.
Aqueix home no era altre que jo.
Els que no haveu tengut mai una dona de la bellesa i joventut de la meva, estau desautoritzats per a cap judici feliç sobre un cas, ni tan insòlit ni tan extraordinari com sembla a primera vista.
Ella creia que tota la seva vida ja anava a ser un ininterromput gargall, un termitent vòmit, un quotidià masturbar-se, pixar-se i desmenjar-se sobre mi, inacabables. Però una nit la vaig llançar pel balcó de la nostra alcova al pas del tren, i em vaig passar plorant fins a l'auba, entre el seguici elemental dels veïnats, aquell suïcidi inexplicable i inexplicat.
No fou possible que l'autòpsia digués res d'útil davant l'informe caramull de carn vermella. El suïcidi semblà el més còmode a tothom. Jo, que era l'únic que hagués pogut denunciar a l'assassí, no ho vaig fer. Vaig tenir por del procès, llarg, impressionant. Malsons d'un parell de nits amb toga, reixes i cadafals m'atemoriren més del que jo pensàs. Avui tot em sembla com un conte escoltat a la infantesa, i, a vegades, fins i tot dubt que fos jo qui llançà una nit pel bancó de la seva alcova, sota les rodes d'un exprès, a una al·lota de setze anys, fràgil i blanca com una fulla fina de lliri blanc.

Però ni el seu record ni el retrat de l'al·lot de suau bigot obscur s'ha separat jamai de mi.
A les meves pitjors farses, els faig intervenir a tots dos, desfressant-los al meu gust, i decepcionant-los premetidament amb finals imprevists.
En una hora d'inconsciència i oblit passatgers, he fet l'elegia a Maria Anna, que don en aquest llibre. Una elegia a una Maria Anna que visquès ara, 1930, però anterior, en els meus records, al crim, encara que no al vòmit i l'escopinada. Una Maria Anna dels meus impropis anys d'estudiant de Filosofia i Lletres. La Maria Anna, en fi, del jove del suau bigot obscur. O millor encara: l'elegia a Maria Anna que hagués pogut fer tal odiós i feliç jovencell.
Per salvar-la del meu crim —de la pressió del tren damunt ella i del pànic de la caiguda— he escrit el relat titulat «Revenant o el vestit de nuvi».
Aquí mor Maria Anna al seu llit blanc de promesa, abrigant l'adéu amb un somriure deixat. Si l'he desfressada de Miss Ics, ha estat per a despullar-la de qualque manera del seu andalusisme, que m'hagués obligat a tornar-la ajeure una altra vegada sota altres trens de la matinada.

Llavors només he tengut —i he realitzat— el capritx explicable de reunir a la meva casa, una nit, als meus bons amics en l'anonimat. Als meus desconeguts camarades en el crim impune: un cable elèctric, es gesminer, una fulla Gillette, un bressol, un penis de 63 anys, etc.
Davant tots els crims anònims dels meus criminals hostes d'una nit, ha romàs el meu crim al seu lloc propi de sensacional, únic i gran assassinat passional. De crim tipus. De crim de novel·la més que crim ocorregut.
Damunt ell i damunt els meus lectors caiguin avui les meves futures malediccions i persecucions, la misèria actual i les pústules pretèrites del meu cos senectuós de narrador emocionat de l'assassinat propi i dels crims aliens.

Jo ja només visc per un estoig de vellut blanc, on guard dos ulls blaus, trobats pel guardaagulles la mènstrua alba del meu crim, entre els darrers enderrocs de la via.

Crim | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Crim (0)

golea | 24 Gener, 2005



Agustín Espinosa
(1897-1939)


Presentam la versió catalana de Crimen, publicada per primera vegada en el 1934 a les edicions de Gaceta de Arte, de S/C de Tenerife, i reeditada el 1974 a Taller de Ediciones JB, al costat de Lancelot, 28o-7o i Media hora jugando a los dados. No cal dir, que aquesta versió catalana és provisional i està feta sobre l'edició de 1985, preparada per Miguel Pérez Corrales i publicada per l'Editorial Interinsular Canaria.
Agustín Espinosa és un del principals representants del surrealisme canari, juntament amb Domingo López Torres, Pedro García Cabrera i Emeterio Gutiérrez Albelo, entre altres. Formaren un grup molt actiu, que publicà la revista Gaceta de Arte, fins que la revolta militar de 1936 va acabar amb aquell experiment i amb la vida de López Torres, assassinat per les tropes. García Cabrera fou internat en un camp de concentració. Espinosa, en canvi, es va posar la camisa blava i així i tot va ser depurat, precisament per haver publicat aquesta obra, Crimen, molt difícil de pair per aquells feixistes esvalotats.

Crim | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb